Baudolino

Baudolino és un llibre meravellós d’un mestre de la literatura com és l’escriptor i semiòleg italià Umberto Eco. Consumat medievalista, Eco es posa les botes amb aquesta novel·la històrica de debò i no com aquests blufs mediàtics que surten com bolets gràcies al corrent d’imbecilitat que s’ha apropiat del prmer món.

La idea de l’obra és que metaforitza la història de la humanitat com una gran mentida. Sobre els nostres caps plana un gran dubte: què hi ha de veritat en la Història que ens ha arribat? I de mentida?

A tot això hem d’afegir la mestria d’Umberto Eco en endinsar-nos en un període de temps històric concret: el regnat de l’emperador Frederic I fins a la quarta croada que saqueja i destrueix Constantinoble.

Realitat i ficció (o mentida) de la mà d’un personatge entranyable i que se’ns fica a la butxaca de seguida: Baudolino de Galiaudo.

La mentida obre portes. I n’obre especial i especifícament a Baudolino, un personatge fascinant ja des de les primeres planes on ens escriu de pròpia mà un text manuscrit de presentació  mig en llatí mig en vulgar.

Ens anuncia que està aprenent a escriure i ens diu qui és, què fa, què li passa, com viu, on viu i quina gran sorpresa li espera. Baudolino és un fill de pagesos de La Fraschetta a la part septentrional d’Itàlia en teoria analfabet i condemnat a una vida pagesívola. Però Baudolino té uns grans poders: 1) té la capacitat d’aprendre una parla tan sols amb la conversa directa i 2) té una capacitat d’invenció tan gran que al cap i a la fi és creïble per a tohom.

Baudolino viu vagarejant tot el dia per territoris muntanyosos aclaparats de boira una gran part de la jornada. Això li provoca una gran dosi d’imaginació i una gran capacitat de convèncer el seu interlocutor. Si Baudolino diu que ha vist un unicorn, tothom se’l creu. La fortuna el fa topar-se amb un cavaller al qual Baudolino acull a casa seva i es passa la nit explicant-li fàbules i lloant el nostre senyor emperador. I resulta que aquell cavaller perdut en la boira és ni més ni menys que l’emperador Frederic I, dit el Barba-roja.

Immediatament després de tot això trobem un Baudolino ja gran que es troba enmig del saqueig de Constantinoble i just acaba de salvar Nicetas Coniates, un honorable senyor que havia pertangut al govern de la ciutat i el qual, aterrit, intenta fugir de les hordes de croats. Nicetas Coniates és un personatge històric real: es tracta de l’historiador més important de l’imperi bizantí i que va escriure les més fidedignes cròniques sobre les croades.

El llibre ja està “dibuixat”: Baudolino li confessa que ha perdut el manuscrit on escrivia la seva vida i ara la hi vol explicar al senyor Nicetas per tal que aquest sàpiga discernir-hi el que és real del que és fabulat.

Comença així un viatge increïble d’aventures on la mentida i la falsedat entortolliguen la realitat convertint les decisions més cabdals de la humanitat en absurdes situacions que farien partir-se, trencar-se, cargolar-se i rebentar-se de riure el més pintat. Això sí: revestit d’una seriositat encara més ridícula.

La novel·la avança entre els desitjos de Baudolino – arribar al regne del famós Preste Joan – i els fets hìstòrics més importants d’aquells temps.

Hi ha un fet històric particularment important per molts aspectes i absolutament delirant en la novel·la. És el naixement d’Alessandria, ciutat natal del propi Umberto Eco, i que fou construïda el 1168 i batejada inicialment com a Civitas Novas (Ciutat Nova). Baudolino ens narra com neix Alessandria, com es converteix en el principal bastió de la Lliga Llombarda, com és configura com la més poderosa oponent a les tropes de Frederic I i com resisteix en un setge delirant i com venç l’invasor (1174) en una tàctica que fracassa per part de l’assetjador i on Baudolino i son pare Gagiaudo en tenen un paper destacat.

Però Baudolino vol arribar al regne del Preste Joan per enfortir l’imperi de Barba-roja. Astut com és, Baudolino ha engalipat onze companys seus, que provenen de tot tipus de races i condicions, i els quals, des de les seves creences i religions, li aportaran un comodí en aquells viatges a terres estranyes i inexplorades. Baudolino més onze fan dotze persones, és a dir el grup format pels tres reis d’orient més els seus patges i servidors. De cop un altre objectiu se’ls fica entre cella i cella: el Sant Graal. Una autèntic deliri.

L’últim fet que us explicaré és que Baudolino s’enamora d’una de les filles d’Hipàtia. Baudolino arriba a Hipàtia, el lloc més meravellós i fantasiós de la terra i veu l’unicorn que tants cops havia vist entre la boira del Piemont.

Baudolino és un llibre que supera en escreix El nom de la rosa i el recomano a tots aquells que vulgueu gaudir amb la realitat, amb la ficció mitològica, i amb la mentida que ens aporta la Història i entre la qual Umberto Eco es mou com peix en l’aigua.

sergi borges

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura: gènere en extinció. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Baudolino

  1. Eduard diu:

    Aquest cop dissenteixo de la teva opinió. Vaig llegir Baudolino fa temps, quan es va publicar en català, i em va semblar un garbuix considerable. Sí que recordo que em va agradar el capítol sobre el naixement d’Alessandria, però per la resta crec que l’autor hi va voler posar massa coses barrejades. Com a novel·la, trobo que El nom de la rosa és molt més rodona.

  2. Pipero diu:

    Jo també fa temps que me’l vaig llegir i, t’he de dir que si “El Péndol de Foucault” em va crear moltes expectatives i em va defraudar profundament, encara em vaig animar a llegir el Baudolino. Un cop llegit -jo no sé deixar un llibre quan el començo, només m’ha passat amb el “Ulises” de Joyce-, vaig decidir que mai més tornaria a llegir res de l’Umberto Eco.

    No sé ben bé si és la mania de fer volums immensos als quals, l’escriptor es dedica a “vomitar” tota la documentació que ha recopil.lat -vingui a cuento o no-, no sé si és el fet de barrejar fets reals amb dades o personatges totalment ficticis (és una llicència que va manega bé a “El nombre de la Rosa”, però que pel meu gust no ha tornat a fer servir correctament), no sé si és que arriba un punt que inclús la novel.la històrica suposadament bona, no m’enganxa… No sé. El cert és que em va decebre definitivament.

    Recomano en canvi dos llibres: un “El libro de las maravillas” de Marco Polo, una obra on clarament es va inspirar l’Umberto Eco pel seu Baudolino i, un altre més recent, “El hombre de Apulia” de Stern Horst, un llibre fet farà gairebé uns 20 anys, amb un gruix tres vegades inferior al Baudolino i que explica a mode de diari, la vida d’un altre Frederic, no el I (Barbarroja) sinó el seu fill, el interessant Frederic Hohenstauffen (Frederic II pels amics).

     

  3. aniol diu:

    Eduard i Pipero,

    A mi em va agradar com Eco basteix ja d’entrada el personatge de Baudolino. Li configura una personalitat molt potent que es basa en la fantasia i la mentida. A partir d’aquí, que hi ha de veritat en tot el que ens explica?

    Jo crec que Umberto Eco es munta aquesta història com una denúncia a la Història de la Humanitat. Sí, se n’aprofita de la seva condició d’historiador i ho fot tot a dins(emperador Frederic I, els 12 apòstols, el sant Graal, el regne del Preste Joan, etc.) provocant que encandili el lector (com a mi) o que sigui rebutjat (com a vosaltres). A mi em va encandilar la traducció al català feta per Carme Arenas Noguera i us he dir que és un llibre que és com una onada: moments potentíssims on ets a dalt de l’onada, flipant, i moments a baix que reconec es fan més farragosos.

    A mi em va agradar més Baudolino que el Nom de la rosa perquè aquest últim (potser més rigorós) també més mediàtic per culpa de la pel·lícula.

    Em sobta Pipero que ja trenquis per sempre més amb Eco. A mi em falten El pendol, i la Illa del dia abans.

    Merci pels vostres comentaris.

    sergi borges

  4. Pipero diu:

    … de fet ja ho pensava desprès de llegir “el pèndol…” i ja veus. Una precissió important, l’Umberto Eco no és historiador, encara que ho pugui semblar, és “semiòtic”, tema que has captat perfectament en el sentit que dona a la veritat, la fantasia i la difícil separació entre abmdues. Ha publicat diferents assajos sobre el tema i ocupa una càtedra de la matèria a la Universitat de Bolonya.

Respon a aniol Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*