Boira (ALQUÍMICA) sobre Barcelona

Dissabte 23 de febrer de 2008, cap a un quart de cinc de la tarda, i cap al final de la platja de la Mar Bella, una boira estranya, densa i impròpia ens va embolcallar de cap a peus. No veiem els edificis de l’altra banda de la Ronda Litoral. Aquesta boira, encara no ho sabia, era Josep Palau i Fabre, era ELL que ens embolcallava per dir-nos adéu en el seu últim experiment.
Per això li deien, i sempre ho serà, L’ALQUIMISTA.


Nàpols
MARQUET

Fineix el món
en aquest port
Dolça és la mort
El son, pregon.

Tothom va al lloc 
que correspon.
El sol es pon.
La vida, un poc.

Josep Palau i Fabre

“Ha mort Palau i Fabre”. Vaig rebre aquest punyent i escuet missatge via sms a les 17:58:03 del dissabte 23 de febrer. Va ser com rebre un cop de puny a la panxa, em vaig quedar sense respiració. Sempre havia pensat com rebria la notícia de la pèrdua de Palau i Fabre. I com succeeix en aquests casos, arriba en el moment més inesperat. Aquest tipus de notícies sempre són inesperades. Aixecant el cap al cel vaig entendre aquella estranya boira que ens embolcallava. Era ELL, L’ALQUIMISTA.

Vaig tenir la sort, el privilegi, el luxe de coneixe’l personalment. Gràcies a una carta manuscrita que li vaig enviar a casa seva del carrer Bruc, em va convidar a anar-hi una tarda. Fou el 20 de febrer del 2001 i l’audiència – per a mi era tota una audiència- va durar aproximadament 40 minuts. Només li vaig poder expressar la sensació d’extasi que em produïa – em produeixen- els seus Poemes de l’Alquimista. I també les ganes de seguir aprofundint en el seu món. Em va parlar de Picasso al qual Palau adorava com un Déu. Recordo que em va confessar que ell escrivia en els seus viatges en tren i que feia poc havia agafat per primera vegada a la seva vida un avió, concretament per anar a Estocolm. Al final de la trobada, i per a la meva absoluta felicitat, em va regalar dos llibres, degudament dedicats: el seu Vides de Picasso i el catàleg de l’exposició “Josep Palau i Fabre. L’Alquimista” que es va poder veure al Centre d’Art Santa Mónica.

Vaig descobrir la poesia de Palau i Fabre amb el poema “Nàpols (de Marquet) transcrit més amunt. Aquest poema corria literalment enganxat a les finestres del metro de Barcelona en una brillant idea dels organitzadors de la Setmana de Poesia. A partir d’aquí, Palau i Fabre esdevé un torrent per a mi. El meu poema preferit és Missiva, una autèntica, salvatge i voluptuosa declaració d’amor que obre les portes dels cors més esquius:

T’escric amb llapis vermell, mots de foc;
parlo del bes i ja és besar-te un poc.

Aquest poema va significar la meva primera trobada real amb Palau. Després d’un acte a la Facultat de Lletres de la Universat de Barcelona al qual no vaig assistir, vaig entrar al final per demanar-li que em dediqués Missiva. L’ascens de l’èxtasi palauifabrià seguia el seu ascens. Això s’esdevingué el 26 de març de l’any 1998.

Però el que de debò produïa èxtasi era veure’l (i sentir-lo) recitar. Cal aclarir que una cosa és llegir poesia amb més o menys traça i l’altra és recitar poesia que vol dir recitar un poema de memòria, sense el text davant. Dir poesia en veu alta és recitar. En el marc de la Setmana de la Poesia al pati del Museu Marès va recitar durant més d’una hora els poemes dels seus poetes preferits en català, castellà i francès. Li deien – i ho serà l’Alquimista- perquè ocorrien fets com va succeir aquella nit. Palau recitava un poema que deia “…sonen les campanes…” i just acabar-ho de dir sonaven les campanes de la Catedral. Increïble. Aquella nit del Museu Marès és una nit d’antologia.

Vam tornar a coincidir al pati del Museu Marès. Era dins la Setmana de la Poesia del 2004 en una trobada amb poetes catalans, bascos i gallecs. Jo acabava de tornar d’Argentina i estava completament fora de mi, però si pel mig hi havia Josep Palau i Fabre em mobilitzava immediatament. Vaig tenir la sort de tornar a parlar amb ell i em vaig fer una fotografia amb ell. Digital, és clar. Se’m va ocórrer explicar-li que havia estat a Argentina i em va escoltar pacientment. Al final, novament per a la meva absoluta felicitat em va explicar un acudit referents als habitants de la Patagonia i els seus membres. Un acudit totalment palauifabrià. Un acudit marca de la casa.

L’he vist recitar a peu dret al Port, recitant el seu poema increïble i brutal La gran cursa del mar; l’he vist recitant a peu dret a la plaça central de Folgueroles el poema de Verdaguer Los dos campanars en el marc de l’Any Verdaguer, un acte que era una obra en si de Perejaume posant sobre Folgueroles a poetes i oïdors; l’he vist a un pam de la meva cara en el Brossa Espai Escènic recitant la introducció de la seva obra de teatre Mots de ritual per a Elektra que va dirigir Hermann Bonnín en un dels moments més brutals que he sentit en un acte seu; i NO el vaig poder veure, perquè era a Argentina, en el recital del Palau de la Música Catalana juntament amb Enric Cassasses i Patti Smith on diuen les cròniques que li van retre una ovació de deu minuts a peu dret. 

No crec en reencarnacions ni més enllà ni res de tot això, però quina abraçada es deuen encara estar fent amb Picasso. Palau i Fabre era -i ho serà sempre- l’expert més important en l’ambit internacional de Pablo Picasso. Palau, lluitador incansable, arraconat per les altes esferes literàries d’aquest trist país nostre, pateix, pateix de debò quan no se li reconeix la seva feina amb PIcasso. Diu Palau a les seves memòries: “La marginació en què se m’ha tingut des del primer moment del Museu Picasso considero que és una de les injustícies majors que el país ha comès amb mi i que encara no m’ha estat reparada”. Menys mal que ens ha deixat per sempre la Fundació Palau a Caldes d’Estrach, Fundació que vaig visitar acompanyat un dissabte a la tarda i estàvem completament sols…sols!!! imagineu-vos quin goig, quin privilegi i quin trist, covard i dissortat país.

Ara, orfe de l’estrella que m’ha guiat dins el món de les lletres i l’art, només espero que una espurna de l’alquímia de Josep Palau i Fabre entri en mi inoculant-me el seu esperit de força i lluita indestructibles. 

Josep Palau i Fabre: Descansi en pau.

Aquesta entrada ha esta publicada en Josep Palau i Fabre: L'Alquimista. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*