Dubai, un miratge irreal al mig del desert
Dubai no seria mai un dels meus destins turístics o viatgers a triar ni de conya. De fet, per mi, representa tot allò que no hauria de ser: ostentació, malbaratament de recursos, explotació de mà d’obra immigrant i tot el que vulguis i per més inri sota una monarquia absolutista que viola els drets humans dia sí i dia també. Però recentment em vaig trobar fent una escala aèria diürna de 5 hores a l’aeroport de Dubai i amb els meus companys de viatge vam decidir aprofitar l’ocasió per anar a veure l’edifici més alt del món, el Burj Khalifa. I així doncs, vam sortir de l’aeroport poc abans de les 8 del matí i vam agafar el metro, que anava ple de treballadors immigrants (150.000 treballadors, majoritàriament del Pakistan, l’Índia, Bangladesh i Xina viuen en condicions precàries a Sonapur, un camp als afores de la ciutat) per endinsar-nos en un paisatge irreal de gratacels i grues i més grues, un món artificial, i buit, enmig del no res, una gran bombolla immobiliària que no s’atura, com un monstre, en el qual molts dels residents de Sonapur hi treballen 14 hores diàries a temperatures que poden arribar als 50oC.
L’interior del metro
La vista des del darrer vagó del metro
De la parada de metro vam sortir a un passadís quilomètric ben protegit de l’exterior –que és senzillament un immens solar en construcció amb avingudes de sis carrils sense trànsit, com si hi hagués hagut un cataclisme-, a resguard de la temperatura real i del món real, que ens va dur directament a l’interior del Dubai Mall, el centre comercial més gran del món, del qual ens va costar horrors sortir, directament. Era com un malson – on és la porta???? Vam haver de baixar dues o tres plantes fins que finalment vam poder sortir a l’exterior, a una plaça amb fonts i un gran estany artificial.
Eren les 9 del matí i la calor era terrorífica; després de passar hores refrigerats en avions, aeroports i interiors va ser com un cop de realitat: som al mig del desert. Tot i que no ho diries mai, amb tanta aigua i tant de luxe. Davant nostre s’alçaven els 830m del Burj Khalifa, il·luminat per la llum del sol sota el cel blau immaculat i verge de núvols. A mi em presentava un dilema: com a amant de l’arquitectura contemporània no podia evitar admirar aquesta meravella… com a persona conscienciada no podia deixar de pensar que tot això no hauria d’existir. On s’és vist tanta ostentació? Una pista d’esquí al mig del desert? Un aquari gegant? Llacs i fonts? Mil milions de gratacels buits a mig construir? I aquell centre comercial, aquell temple al consumisme, fantasmagòric i desèrtic a aquelles hores del matí per a major efecte? Érem a Matrix, literalment. I més tenint en compte què s’amaga darrere d’aquesta façana de luxe.
Vam tenir temps just de passejar-nos mitja horeta per la plaça fent algunes fotos i tornar cap a l’aeroport travessant el Dubai Mall i el llarguíssim passadís cap al metro. En poques hores seríem a Kolkata, Índia, més contrast amb aquella opulència impossible.
La nena del pou