Desorientada
Ho confesse. Estic completament desorientada. Em senc com si haguera estat donant voltes com una boja durant tres mesos i ara, de colp, haguera parat. I el cap em roda com una trompa. I això no és res: espera’t a que vinga el canvi horari, l’últim diumenge d’octubre, i el meu rellotge biològic, que és l’únic que sempre porte a l’hora, se’m trasbalsarà com ho fa totes les tardors.
No es tracta d’estar a València. Ni de tornar a classe. O potser sí, són totes dues coses. És el canvi radical d’estar llegint informació, d’estar atenta, en tensió, a la que salta, a l’actualitat -bé, no tanta actualitat, es tractava d’un magazín, a qui vullc enganyar-; és el canvi d’estar al carrer -en Fira i festes, literalment-, a passar a viure en aquesta mena de núvol on encara existeixen persones que no coneixen les notes musicals, on bajanades com el color dels bolígrafs són punts de referència, on hom es pot passar el dia mirant-se el melic sense que passen greus conseqüències… -ara, naturalment, en desembre llegiré aquest bloc i em maleïré-.
Què roïn és estar desficiosa, senyor!!