Un dia assenyalat
Hui és un dia important; acabe una sèrie de tres dies en els quals m’he dedicat a fer una cosa que encara no havia fet en aquest any natural: absolutament res. M’he dedicat tot el pont a tocar-me la panxa, a orbitar al voltant del sofà i de l’ordinador, i a menjar crispetes i beure cervesa, més o menys. I he decidit celebrar la fi d’aquesta etapa de la meua vida escrivint un post. I coincidint que és 9 d’octubre, escriuré sobre dues de les entrevistes més interessants que vaig fer quest estiu Alfons López Tena i a Toni Gisbet (veus? En canvi Camps celebra el 9 d’octubre tancant la TV3. És una qüestió d’estils…)
L’entrevista de López Tena va ser amb l’excusa de la presentació del llibre Catalunya sota Espanya. Encara no me l’he llegit, però vaig anar a la presentació el dia anterior a l’entrevista, i em vaig quedar amb les ganes de llegir-lo. Bàsicament el que denúncia Tena -que forma part d’aquesta minoria de valencians que tenen els tentacles extesos per Catalunya i ningú no se’n queixa, cosa que si fóra al revés, un català a València, ja hauria cremat a la foguera-, és que Espanya és un estat bicèfal, i que un cap es dedica a fotre a l’altre (i que és a nosaltres a qui foten, clar). I que des d’Espanya s’intenta reduir el País Valencià a un país de paletes i cambrers -cadascú que jutje si ho estan aconseguint-.
Sobre això he estat tenint una actitud determinada aquest estiu: la mateixa que un parent meu que és ateu ara però que abans anava a missa; i un dia va decidir intentar veure com seria el món sense Déu. Doncs em va passar el mateix: m’he passat l’estiu intentant veure el món valencià de la manera que descriu Tena. I la veritat, no vaig trobar que fóra cap desgavell.
L’altra entrevista va ser amb Toni Gisbert, també per la presentació del llibre Quan el mal ve d’Espanya. Després d’entrevistar-lo vaig arribar a la conclusió que s’hauria d’haver titulat Quan el mal ve del Cap i Casal. Fa una revisió als tòpics dels valencians, i els va tombant, poc a poc. El que més em va cridar l’atenció va ser l’optimisme que destil·lava Gisbert: va dir que els valencians érem un miracle de la història, i que si havíem sobreviscut fins ara, no veia la raó per la qual no podríem continuar sobrevivint els propers segles. Una actitud curiosa i que em va alegrar, perquè generalment en aquests cerces es sol respirar un pessimisme històric resignat.
I amb aquest optimisme de Gisbert m’acomiade.
Aprofite per a felicitar a ma mare, que va nàixer hui fa més de sis dècades.