La vida versió Champions League

Matilde Salvador era la compositora valenciana viva més important. Pertany a una època de compositors -com Moreno Gans, per exemple- que veieren la seua carrera mig truncada a causa de la guerra civil. I allò degué afectar a Matilde Salvador, perquè era una dona amb les idees claríssimes, i molt ferma; ho vaig poder comprovar en persona.

En la Universitat d’Estiu de Gandia de 2006 fou una de les estrelles convidades, i de passada la portaren també la meu programa de televisió, per a que l’entrevistara. Abans d’entrar, de dir res, em va dir:- A mi l’entrevista me la fas en valencià. Si me la vas a fer en castellà, més val que ni comences.

De bones a primeres, una afirmació com aquesta -innecessària, per cert, en el cas de Gandia Televisió, on totes les entrevistes es fan en valencià a no ser que l’entrevistat demane expressament que les facen en castellà- em va posar mig en peu de guàrdia. No per res, sinó per l’apropament hostil de la convidada. Amb 88 anys i aquest geni, vaig intuir que no seria una entrevista fàcil. I efectivament, no ho va ser; semblava que em boicotejara l’entrevista, m’ho comentaren fins i tot alguns espectadors després de veure-la. Potser havia tingut alguna experiència amarga amb el món del periodisme, qui sap.

En tot cas, una actitud com aquesta, vista en perspectiva, em sembla fins a cert punt normal: una persona amb el seu caràcter, amb la seua edat, i amb el seu èxit professional… No sé perquè, però em va donar la sensació de ser com un personatge de Rodoreda.  

M’ha sabut greu la seua mort: ha faltat una dona excepcional en el món del la música, i una dona ferma en les seues conviccions, de les quals en fan molta falta al nostre país. Si la meitat de les persones valencianes fórem com ella, el país aniria més ert que un fus…