Passeig per altres latituds, ara que ve la foscor.
Una volta vaig anar a Polònia. Em vaig enfilar a un avió i ale, cap allà que me’n vaig anar. Una de les moltes coses que recorde de Polònia en general i de Varsòvia en particular és l’expermientació de la latitud en les pròpies carns. M’explique; a Polònia, a l’hivern, a les tres de la vesprada ja és de nit. I és clar, a una marmota com jo, això li fot el dia de mig en mig.
Alguns dies vaig dinar mirant la posta de sol. Només alguns, perquè la resta o bé estava tan ennuvolat que no es veia ni una ànima -i això que les ànimes, segons alguna mitologia popular, tenen com llum-, o bé nevava tant que hom no podia veure’s ni la punta del propi nas -ei, i la punta del meu nas és grossa i redona, eh?-.
Tot això, que em deprimia d’allò més quan vivia a Varsòvia, m’anima en la mateixa proporció ara que visc a la ciutat de la llum, de les flors i del magisteri. Perquè quan veig que ja es nota el dia, que al sol cada volta li fa més mandra pujar fins al capdamunt del firmament, pense que ací encara tenim llum, i que si estiguérem a Polònia, si fórem polacos -em permetreu la broma, ha, ha!-, ja faria hores que el sol hauria tancat la paradeta.
ei! em fa gràcia això que has dit al principi: "una volta vaig anar a Polònia". no sé, m’ha sonat a com qui va a la cantonada del carrer!!
a Ripoll, ara enfosqueix de seguida (no tant com a Polònia!), però a l’hivern, si és un dia fred i gris, a les 6 ja necessites alguna cosa més per veure a un pam del teu nas… (i algun dia a les 5!).
Aquí a Guangzhou es fa fosc a les 6 i talla una mica el rotllo.
A les 5 ja tens ganes de parar de treballar quan veus que comença a marxar el sol, però a Barcelona són les 10 del matí i començo a rebre les trucades de la feina…