Marta Jekill i Marta Hyde
Hom intenta convertir-se amb el temps en un ésser racional, autocontingut, sociable, i el màxim d’estable possible -bé, hi ha gent que això darrer ni ho intenta, però no és la regla general-. Però de vegades els nostres instints animals ens fan caure en l’intent; torna a eixir del fons de les entranyes la involució dels primats.
Anit en vaig donar un exemple clarivident. M’havia passat la vesprada al peu del Passeig de Gandia, micro en mà, narrant l’apassionant acció que hi ha al carrer en Fira i Festes, amb el somriure obert de bat a bat i entrevistant a tot aquell que se’m volguera posar al davant. Una Marta adorable, una Marta Jekill, guarint les ànimes assedegades de coneixement amb informació fresca com la sang d’una morsa.
I en acabar, dues hores després, vaig anar a sopar amb el càmera. Ens esperaven tres hores més de feina, per a preparar reportatges sobre els concerts que tenen lloc a la ciutat. I en veure que no podia sopar, que no ens donava temps, i havia de sacrificar el menjar amb la fam que tenia, em vaig passar tota la nit amb suny fins que em va arribar el moment desitjat, un entrepà de llonganissa amb camembert i ceba dels que es toquen el rabo al Bar Plaza.
Tres hores després, a la una i escaig, amb els peus adolorits i la mà engarrotada de portar el micro, tornà a aparèixer el suny.
– Qué te pasa, Marta? No me gusta verte así- va dir el càmera.
Que què em passa? Son, fill meu, son. Una son que faria trencar-li l’ànima a una pedra.
Potser hi ha gent que és capaç de controlar-ho, però jo no. Pot amb mi. Una Marta amb les primeres necessitats de l’escala de Maslow acomplides és una Marta encantadora i Jekill; mentre que si tinc son o fam, em convertisc en Marta Hyde…