La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Cambio Radical

Vaig agafar el meu cotxe, transformat en caragol perquè portava la casa al damunt, després d’acabar l’últim directe de fira i festes, rumb a València, amb la ràdio a tota llet, cantant les cançons amb alegria, i fins i tot permetent-me alguna que altra coreografia, sobretot en la recta entre Cullera i Sueca.

Em van rebre els llums acarabassats del Cap i Casal, uns llums tan ataronjats que pareixia que emeteren betacarotè en comptes de llum (té un cert regust a Canal 9, això de referir-se a València com a Cap i Casal). I després d’aparcar, quatre viatges a peu del cotxe al pis amb mobles, caixes, roba, llums, ordinador, trastos….

 Ara vaig a classe; i em senc molt decaiguda, quasi trista. No sé si és la baixada d’adrenalina, la cendra que es desprén dels núvols, o que em vaig vella i cabota, i cada vegada em costa més eixir de la Safor; però tinc el somriure invertit, hui.

Només li veig una solució: un litre de cafè aràbic, del de cafeteria de facultat. Això cura qualsevol inici de tristesa, i torna a pujar l’adrenalina a nivells vertiginosos, segur.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.