Cambio Radical
Vaig agafar el meu cotxe, transformat en caragol perquè portava la casa al damunt, després d’acabar l’últim directe de fira i festes, rumb a València, amb la ràdio a tota llet, cantant les cançons amb alegria, i fins i tot permetent-me alguna que altra coreografia, sobretot en la recta entre Cullera i Sueca.
Em van rebre els llums acarabassats del Cap i Casal, uns llums tan ataronjats que pareixia que emeteren betacarotè en comptes de llum (té un cert regust a Canal 9, això de referir-se a València com a Cap i Casal). I després d’aparcar, quatre viatges a peu del cotxe al pis amb mobles, caixes, roba, llums, ordinador, trastos….
Ara vaig a classe; i em senc molt decaiguda, quasi trista. No sé si és la baixada d’adrenalina, la cendra que es desprén dels núvols, o que em vaig vella i cabota, i cada vegada em costa més eixir de la Safor; però tinc el somriure invertit, hui.
Només li veig una solució: un litre de cafè aràbic, del de cafeteria de facultat. Això cura qualsevol inici de tristesa, i torna a pujar l’adrenalina a nivells vertiginosos, segur.