ESTIRANT LES CAMES
Tot just dutxat, em regalima aigua pel clatell. No he sortit de casa en tot el dissabte. Només per comprar el pa i el diari. Feina per altri. Papers i ordinador fent hores i més hores. A les vuit del vespre m’he col·lapsat. Ho deixo córrer. Fujo. Compro xocolata en una botiga de xinesos que avui regenta un del país amb accent mallorquí. A prendre vent la línia i el biquini. Costejo fins al Passeig Maragall. El segueixo. Miro les cases. La de miliions d’històries que amaguen. Hi ha un bloc que sembla trasplantat d’un paisatge atlàntic. Deu tenir escales de fusta, l’olor del mar als balcons. Com si hi hagués, esperant alguna cosa, la filla d’un almirall, blanca, de llarga cabellera. D’ulls nerviosos, que ho xerren tot.
Més endavant, els cinemes. Ni m’hi fixo en els cartells. Poca gent a la cua. Segueixo el Passeig. M’endinso cap a la Plaça Eivissa. Ah, les primaverals terrasses brandant a ple rendiment. El bigarrat mostrari de gents cerveseta, patatuela, xampú, ai no, aquí, clara… El dolç no fer res. Enfilo amunt. No els sé aquests carrers. M’hi agraden les cases. De planta i pis amb rajols de colors, amb jardinets, amb patis, amb baranes i secrets d’anys. Sense saber com, sóc a tocar la Ronda de Dalt.
M’endinso una altra vegada cap a Horta. Carrers costeruts. Qui ho diria que sóc a Barcelona. Però no, això ja ho he dit a voltes, que aquest país d’Horta és un poblet conquerit, una vila afable amb carrers de macadam i portes de fusta amb picador. I jo que m’he deixat la càmera nova que la M. em va baixar d’Andorra-que-per-aquestes-coses-encara-val-la-pena…
Pujo i pujo i la caçadora d’hivern em fa suar. És d’ahir tot això de la primavera, eh?, no fotem! I suo i decideixo baixar per on he vingut. Carrer d’Horta avall. Topo amb la nova biblioteca del barr…, no del barrri no, del poble. Can Mariner. Just a al cantonada del carrer del Vent. Ufanosa, vidrieres amb els llibres mostrant-se, com un barri Roig, però amb lletres en comptes de mullers de barreters. No deu fer gaire que hi és, (en diferit m’assabento que la van obrir al febrer i que està especialitzada en teatre!, s’hi haurà d’anar a treure el nas). M’hi agrada aquest rellotge de sol. Em recorda la Masia de Miró.
Continuo avall. Deixo la Plaça Evissa, altra vegada, a la meva dreta. Sota la porxada, més estampat de gent prenent la calma. Baixo més. Plaça de Bacardí. El mateix desfici pel no fer res. Un parell de ionquis juguen a ping-pong. Un saca i l’altre no reacciona. Llavors l’altre, busca la pilota, torna a sacar i l’altre tampoc no fa res. D’on han tret les pales i la pilota? Els deixo i passo per davant del Fracaso Bar. No és literatura. Juro que existeix. Queda pendent la foto, si els parroquians, molt a to amb el títol del bar, em deixen. Carrer Cartellà i cotxes que van aparcant i deixant anar les sogres i les tietes que han passat el diumenge al “terreno”. Nens que dormen amb la cara ratllada de regalims de suor i pols. Pares colèrics que han descobert que demà és dilluns, Vero que te la meto si no bajas! i Vero marraneja i marraneja aneu a saber perquè.