SI ARRIBEM A SER
Conjugar el futur, en la majoria dels camps de la vida, ara com ara, esdevé una proesa digne d’elogi. S’ha construït tot des del present, des de la rabiosa actualitat. Què representa el Demà?, dit així amb pompositat de dits posats als inferns de l’armilla.
La resposta pot ser: Res de Res, també amb el mateix majúscul despreci. Aspiracions particulars a banda, tothom aspira a l’Ara més eixut i assèptic, més simptomàtic d’una niciesa absoluta, que no pas d’assumir que s’està vivint un temps, una època, un moment, per després passar-ne a un altre.
Gastar-se centenars d’euros per passar-se matins amb la closca exposada a la solana, veient passar cotxes que donen tombs en un circuit i que et destrueixen els tímpans, en podria ser una de les metàfores necessàries. Animalets de corral. Ja ho deia aquell bestiota: jo sóc de Ferrari de tota la vida, i ara! I avall que fa baixada.
El passat, tampoc no és una mesura exacte. L’anem llaurant i reclamant-ne l’autoria. No som qui érem, si no qui ens van dir que érem. S’accepta, tot plegat, amb la mateixa imparcialitat de criteri amb què s’accepta el nostre avui de cada dia, fonamentant cada decisió que prenem en funció de tants paràmetre aliens, que fins i tot el nostre prestigi d’habitants d’aques segon que avança cap a un altre i un altre i un altre, queda en entredit.
Ho escrivia Neruda amb allò del Nosotros los de entonces, ya no somos los mismos. Si arribem a ser.