Els dies i les dones

La pantalla comença a aquí. Entre l’espai que queda entre la paraula “aquí” i el punt que acaba la frase. Una mampara com de paper fi. De color carn. L’espectacle començarà tot seguit. Són les ombres les que parlen. No la veu, les ombres. Una figura, una forma. Es maquilla a l’altra banda. O fa veure que es maquilla a l’altra banda. Molts buits en moltes butaques. Un espectador escampat aquí i allà. Tots se m’assemblen.

Ja la conec la farsa. L’he vista moltes, moltíssimes vegades. Sempre he aplaudit amb el mateix ànim. Les llums. Algú pot apagar les llums? Així. Gràcies. Molt millor. La foscor és agradable. Ho amara tot com un tèmpan de nit. Compacte. Excitant. Aquella que sortirà de rere la pantalla ens farà millors. Ha de ser així a la força. Sínó, res no tindria sentit. Ni la pantalla ni la foscor ni les ombres. Sobretot les ombres.

Ha estat bé. M’ha semblat correcte la declamació. El seu cos balancejant-se per tot l’escenari. El seu cos deixant-se resseguir per les meves parpelles. Per les meves pestanyes. He estat a mercè del seu encant fugisser. No he pres cap mesura de precaució. M’hi he donat com si cap perill no m’esperés a fora, en girar tot just el carreró. L’olor del vellut m’ha fet posar malalt. He necessitat assistència sanitària una o dues vegades. Tot ha estat representat massa a la vora.

Ella i la seva pantalla. El seu recobriment de paper fi. La seva defensa. Admetrem, a l’hora de fer la crítica per la revista del barri, que el ritme era incert. Desvagat. Com si se sostingués damunt un pentagrama confús. Inquietant. Aquesta proximitat. Sí, era aquesta impressió que tot passava massa al damunt d’un mateix. Que no podies desfer-te d’un protagonisme que ningú no t’havia avisat que t’assaltaria. He fugit a l’altra banda.

Per això ara, la pantalla comença a aquí. Entre l’espai que queda entre la paraula “aquí” i el punt que acaba la frase. Una mampara com de paper fi. De color carn. L’espectacle està a punt d’iniciar-se.