|
“Tota la literatura americana moderna prové d’un llibre de Mark Twain, anomenat Aventures de Huckleberry Finn.” |
El grup Barnils està penjant des del seu twitter —
@GrupBarnils — tot de cites de Montserrat Roig.Em prenc la llicència de reproduir-les, són tot un luxe. I d’una rabiosa actualitat que fa esfereir… (Gràcies
@GrupBarnils).Les millors per a mi, en vermell i negreta.
Avui és el dia per a #MontserratRoig o #20aniversariMRoig.
— “Els mitjans de comunicació haurien d’educar i informar, no embrutir i fer-nos menystenir la raó i la reflexió”.
—
“La llengua, la literatura i la cultura catalana poden esdevenir tan universals com altres llengües, literatures o cultures”.—
“No podria estimar una cosa que trobés lletja i el meu país m’agrada molt. Això ho vull transmetre. No tantes lamentacions.”—
“Hi ha demòcrates de debò i altres que només creuen en la democràcia del vot però no en la participació del poble”–
–“La gran trampa de l’Estat modern és haver desposseït a l’intel·lectual de les seves facultats crítiques”.—
“Veia que si no retornàvem la paraula als qui l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai del tot.”—
“El nazisme no és fruit d’una època, es reprodueix contínuament. És una manera de veure el món”–
–“M’agrada parlar tant bé com puc qualsevol llengua, però si em passés a escriure en castellà, esdevindria una altra persona.—
“Si fascinem el lector amb allò que escrivim i, a més, ho fem en català, estem fent un treball a favor de la llengua”—
“Ja veig que algú s’indigna. Perdonin, aquestes idees et vénen al cap quan vius en un món on sempre reben els mateixos”—
“Voldria transmetre als qui vénen una sensació de societat sana i normalitzada. Estic cansada de transmetre malaltia”—
“Entrevistar m’ha ensenyat moltes coses. He hagut d’aprendre a observar, a saber escoltar, a precisar i a descriure”–
– “Quan vaig a Castelló o a les Illes, em trobo a casa.”–
–“Si algú us defensa una idea que us sembla justa i us parla de valors idealitzats, mireu, abans, d’on surten els calés”—
“El complex de “poble perseguit” no ens desapareixerà fins que no haguem de recordar, a la vida pràctica, que som catalans”––
“La cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini”–
–“Vull començar a ser catalana d’una manera tan plena que el salt per a sentir-me ciutadana del món sigui tranquil i serè”— “
Diuen que tot això és ser roja i separatista i jo només sóc una noia ben educada”—
“Les paraules tenen el significat que ells volen, perquè ells també han volgut ser els amos de les paraules”—
“El feminisme tal com jo l’entenc no és res més que l’acceptació de nosaltres mateixes”–“Escriure en català és una afirmació de supervivència, són ganes d’existir privadament i col·lectivament”
sergi borges
Des de fa uns anys intento entrar a l’EOI de la Vall d’Hebron per estudiar anglès. Aquest curs 2011/2012 per fi ho he aconseguit. M’han col·locat a segon (d’un total de 5 cursos).
L’any passat, el curs 2010/2011, vaig entrar a francès, directament a tercer. Després de començar amb molta força, cap a la setmana santa, el vaig abandonar.
Així doncs repeteixo tercer de francès i faig segon d’anglès. Això és degut al particular sistema d’adjudicació de places de l’EOI: és tan difícil entrar a anglès que si tens una plaça d’una altra llengua no la deixes escapar per por a quedar-te’n sense cap (pel fet de no haver-te matriculat a la de francès que ja tenia i que no em toqués la d’anglès que tant anhelava).
No sóc un alumne especialment brillant amb i per a les llengües. M’agraden molt, però em costa assimilar-les. Estic molt motivat, però sé que hauria d’estudiar més i treballar més a casa.
Allò que més m’està agradant –fins i tot encara diria més, m’està encantant– de totes dues llengües és llegir llibres en francès i anglès. I és la primera vegada a la meva vida que ho faig seriosament, amb tots els ets i uts.
Com bé aconsellen –aconsellem — els professors de llengua, no cal que llegim amb un diccionari al costat i anem mirant paraula per paraula què volen dir. Primer, perquè no serveix per gairebé res –només per resoldre un dubte des de la immediatesa i després te’n tornes a oblidar –, i segon perquè perds moltíssim temps (ara amb els smartphones i notebooks és molt més ràpid, certament); en definitiva, és molt carregós perquè llegir et demana un cert ritme, passar a una nova acció: tirar endavant.
Per tant es recomana que llegim un bon fragment extens sense aturar-nos, intentant-ne copsar el sentit general del que llegeixes. Tampoc subratllarem totes les paraules que no entenguem; només hem de subratllar aquelles que ens impedeixin entendre el sentit global de la lectura. Un cop acabat de llegir aquest bon fragment –que pot ser un capítol, per exemple –, aleshores ens podem dedicar a resoldre els dubtes més grossos que tinguem de comprensió lectora.
La veritat és que estic gaudint d’una manera molt especial la lectura en francès i en anglès. L’any passat ja en vaig llegir dos en francès i a més a més descobrint dues autores que han arribat a casa nostra amb escreix, però de les quals no n’havia llegit res: Amélie Nothomb i Irène Némirovsky.
De Nothomb vaig llegir i em va agradar moltíssim amb Stupeur et tremblements (‘Estupor i tremolors‘, Columna, 2000). Si no en sabeu res, no us diré ni de què va perquè una de les gràcies d’aquest llibre és el desplegament de la temàtica realment sorprenent. Em vaig quedar bocabadat amb tot del que parla el llibre. Flipant.
De Némirovsky, em sembla que el seu gran èxit aquí va ser Suite francesa editat per La Magrana l’any 2006. Jo em vaig llegir Chaleur de sang (‘Sang calenta’, La Magrana, 2007). Aquest llibre és un llibre que va de menys a més claríssimament i ens narra els embolics, els secrets, les mentides i els amors i desamors d’una família francesa en un ambient rural de la Borgonya. És molt recomanable descobrir la vida de l’escriptora, que va tenir un èxit total a principis de segle XX, truncat per la II Guerra mundial i la seva deportació a Auswichtz.
I ara mateix de francès estic llegint Le lion de Joseph Kessel (‘El lleó’, Empúries 2002), un cant meravellós a l’Àfrica, i més concretament a la sabana i els seus animals. És el llibre en francès que més m’està costant de llegir i per moltes i diverses circumstàncies ja fa prop d’un any que hi estic posat.
Pel que fa a l’anglès, el repte encara és més apassionant. Hi ha una gran tradició en anglès d’adaptar llibres d’alta literatura als nivells corresponents d’estudiants. És un negoci com una casa de pàgès. Per exemple, si agafeu l’original de Frankestein de Mary W. Shelley, us adonareu que l’anglès que hi trobareu és un dels registres més alts. És a dir, molt i molt difícil. En canvi, a classe de segon de l’EOI, podem llegir Frankestein adaptat al nostre nivell.
És per aquest motiu que jo m’estic llegint A cup of Kindness (Stories from Scotland), un llibre de cinc històries tradicionals i algunes de més modernes d’Escòcia. Es nota molt que són històries adaptades; l’ordre natural de la narració està tallat bruscament i són molt directes en la narració dels fets. Segur que les llegendes que les originen tenen més suc, més matisos, que les fan més completes i més contextualitzades.
No volia tenir aquesta sensació amb llibres d’alta literatura. D’aquí poc, la companya de blog, na Glòria Barrobés, ens dirà que en pensa d’aquests llibres adaptats a estudiants: el titular que ens donarà és la frase que va originar aquest apunt que ara llegiu.
Paral·lelament al llibre adaptat per a estudiants d’idiomes, m’estic llegint un altre que em té totalment captivat. És una biografia específica de David Bowie, concretament la que parla dels seus anys a Berlín. El llibre es diu Bowie in Berlin (A new career in a new town). Aquest llibre l’estic llegint molt a poc a poc, però d’un mode segur, i m’està atrapant, no només per la grandesa del personatge sinó perquè conec bé del que parla i a més a més m’entusiasma la seva música. Té la particularitat que és un llibre en anglès americà. Al principi pensava que això em perjudicaria, però la profe no només m’ho va desmentir, sinó que em va encoratjar a llegir tant en anglès britànic com ianqui.
Ara que corren temps on als catalanoparlants se’ns acusa de talibans només pel fet de parlar en català als nostres fills i defensar la nostra llengua –si no la defensem nosaltres, qui ho farà?–, aquest apunt és un homenatge al necessari multilingüisme enfront d’un bilingüisme fals, ranci, tronat i caduc.
I també el foment del plaer de la lectura en qualsevol llengua.
sergi borges
Fa vint-i-cinc que va morir Pere Quart, el gran Joan Oliver. Dissabte passat dia 18 de juny es va celebrar l’efemèride.
Per a la nostra salut mental cal sempre tenir Pere Quart a mà.
És–ha de ser — un poeta de capçalera.
Us deixo amb ell recitant Les Corrandes al mític Price
I aprofito també l’avinentesa per a què gaudiu del meu venerat Palau i Fabre sentint-lo recitar Pere Quart.
(Per cert, qui tingui l’oportunitat que no es perdi l’article d’en Palau inclòs en els seus Quaderns de l’Alquimista intitulat El regnat de Pere IV. Una teoria absolutament deliciosa i sui generis total al voltant del poeta de Sabadell)
Palau i Fabre recita El pingüí, Lletra d’assassí per amor i Vaca suïssa, de Joan Oliver from fundaciopalau on Vimeo.
Aquest és l’homenatge particular dels Balances Oktoberfest al poeta de Sabadell.
sergi borges
I seguint aquesta línia, l’escriptor amb més aportacions a la llista, 15 novel·les en total, no podia ser altre que Sir Terry Pratchett, el creador del Discworld, aquest món que es mou per l’espai sobre 4 elefants que s’alcen damunt la closca d’una tortuga (en honor seu, el paleontòleg R. Kölher va batejar una tortuga de l’Eocè, la Psephophorus terrypratchetti) i que serveix a l’autor per parodiar el món en què vivim –política, religió, les arts, la mateixa literatura fantàstica o fins i tot el gran Shakespeare – la catorzena novel·la de la saga, Lords and Ladies, fa un gir de 180ºC a la imatge tolkiniana dels elfs a partir del Somni d’una nit d’estiu.
No totes són igual de bones, evidentment, però la mitjana és molt alta. I totes tenen l’efecte de provocar un somriure permanent durant la seva lectura. La majoria, fins i tot rialles, i bastant sovint. I amb el mèrit de fer-ho amb una de les millors exhibicions de riquesa de vocabulari que he vist en un autor.
D’entre les diverses línies argumentals que componen la col·lecció, la meva preferida és la de la City Watch, que per mi culmina en el millor dels 38 llibres: Night Watch. L’acció d’aquesta línia se situa a la més gran ciutat del Discworld, Ankh-Morpork, travessada per l’únic riu del món on la policia pot dibuixar una silueta de guix i on més aviat mors asfixiat que ofegat. Els habitants de la ciutat defensaran l’aigua del seu riu dient-te que una aigua que ha passat per tants ronyons ha de ser pura per collons i que qualsevol horda de bàrbars que els volgués envair pel riu hauria de dur tot un regiment de gent amb pales per poder obrir-se camí. Però això és poc probable que passi. Diu la dita que tots els camins duen a Ankh-Morpork… però no és cert. Tots els camins en fugen. El que passa és que hi ha gent que els agafa en la direcció equivocada.
La City Watch apareix per primer cop a la novel·la Guards, Guards com un cos ranci i en decadència i va evolucionant al llarg de diversos llibres fins a esdevenir un complet cos d’agents organitzat, modern i representatiu de la varietat ètnica de la ciutat (humans, nans, vampirs, licantrops, trolls, gòlems, gàrgoles, zòmbies i el que vingui…).
Ankh-Morpork és una ciutat cosmopolita que ha rebut tota mena d’onades migratòries. Hi destaca la gran comunitat de nans, amb les seves tavernes, les seves botigues i fins i tot un museu dedicat als seus pans, considerats més una arma llancívola que una cosa comestible. Thud, precisament centrat en la històrica rivalitat entre nans i trolls que s’ha perpetuat en els expatriats a la ciutat, va guanyar la Discworld Cup, una votació a nivell mundial per triar el millor llibre de tota la sèrie i que s’estructurava com un mundial. És significatiu que tots 4 semifinalistes (Guards, Guards vs Men at Arms i Thud vs Night Watch)
formessin part de la línia de la City Watch.
“Quan va ser el darrer cop que vas veure un pont amb un troll a sota? Quan jo era petit n’hi havia centenars. Ara hi ha més trolls a les ciutats que a les muntanyes. La majoria estan grassos com garrins”, de conte curt Troll Bridge.
http://www.discworldcup.co.uk/
Una altra celebrada línia argumental gira entorn d’un dels personatges més estimats pels lectors: la Mort (personatge masculí a la cultura anglosaxona), que a galop del seu cavall Binky, ajuda les ànimes a passar a l’altra banda. Se’l reconeix ràpidament perquè parla EN
MAJÚSCULES (i perquè és un esquelet embolcallat amb una capa negra i armat amb una dalla). Viu en una mansió amb el seu criat Alfred i la Mort de les rates (un esquelet de rata embolcallat amb capa negra i armat amb dalla l’existència de la qual s’explica en un dels
llibres…). I no es pot permetre fer vacances… o el desastre està servit.
La gran tercera línia argumental té a veure amb les bruixes més famoses del regne de Lancre (Granny Weatherwax i Nanny Ogg) i la quarta amb els mags de la Unseen University, a Ankh-Morpork. Completen la col·lecció altres línies menors –en quantitat de llibres dedicats, de moment, a elles-.
Hi ha una altra línia de llibres infantils, que han guanyat nombrosos premis.
De la seva obra fora de la sèrie del Discworld, n’hem de destacar la seva col·laboració amb un altre dels grans de la fantasia moderna, Neil Gaiman, a Good Omens, un llibre sobre l’apocalipsi, que ha de tenir lloc divendres que ve, cap a l’hora del tè.
Milions de fans que arriben al nivell d’organitzar convencions mundials i fins i tot una jamboree escolta us diran que Pratchett és un geni. Hi estic d’acord.
http://en.wikipedia.org/wiki/Discworld
http://ca.wikipedia.org/wiki/Terry_Pratchett
http://dreamers.com/mundodisco/
Avui comença el Festival Internacional de Barcelona Poesia 2011, festival de reconegut prestigi que enguany arriba a la vint-i-setena edició.
Del programa d’aquest any m’agradaria destacar l’actuació d’un duet inclassificable i genial que amb la seva participació celebren el seu vintè aniversari als escenaris: els Accidents polipoètics.
Accidents polipoètics són Xavi Theros i Rafael Metlikovez. La poesia, sempre feta per ser recitada, amb ells es converteix en una espècie de guerra dialèctica, les armes principals de la qual són l’enginy i la intel·ligència. Un còctel que desemboca en un recital poètic i escènic hilarant i transgressor.
Ja fa vint anys que porten aquest recital sui generis –o conferència escènica– al carrer, als bars, a les places, a teatres, als mercats… Allà on sigui; ben lluny dels grans temples academicistes.
Molta gent els vol imitar i no els arriben a la sola de les sabates i fan el més pur dels ridículs dalt d’un escenari. Refuseu imitacions, com moltes de les que vam veure al darrer Kosmopolis. Accidents polipoètics, inimitables.
sergi borges
I pels que no us agradi llegir, no tingueu temps de fer-ho o no us interessi el gènere, a partir del 17 d’abril li podeu donar una oportunitat a la sèrie, que pinta molt i molt bé:
http://www.hbo.com/game-of-thrones/index.html
La nena del pou
MEDITACIÓ DE VIL·LA JOANA
Aquí, on comencen
tots els poemes que jo pugui escriure,
sento el fred d’aquell foc on Verdaguer
va anar cremant la seva vida.
La superstició i la caritat
el van arrossegar, cansat i trist,
amb la sotana llòbrega, lluent de tant portar-la,
per carrers pobres i palaus sinistres.
En Verdaguer he trobat la por
de perdre aquesta llengua
que és feta a mida de la poesia.
Aquesta llengua que li dec a ell,
sòrdid home d’església,
el meu Baudelaire sense L’Albatros.
Primera alzina fosca
cremada al foc d’aquest país difícil.
Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l’escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.
Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l’espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d’arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d’Espanya.
Des de fa ja uns quants anys, Meri Gallego, afincada a Brussel·les, i més coneguda com a Meribelgica, proposa un joc interessant l’objectiu principal del qual és la lectura. Es diu El Reto i a partir d’unes instruccions prèvies, se’t planteja un repte que consisteix a llegir un número determinat de llibres. Aquest any, el Reto 2011, es tracta d’un repte “con mucha química“: s’han de llegir 30 llibres en total, cadascun dels quals representa un element químic.
El Reto 2010 es deia un Reto con carácter i es tractava de llegir llibres segons el número de caràcters del títol del llibre fins arribar a 365 caràcters, tants com dies de l’any. N’havies de llegir 25, més quatre de propina que valien com a 10 caràcters, i havien de ser 25 llibres ordenats de l’u al vint-i-cinc pel número de caràcters del títol, és a dir un llibre que tingues una lletra per títol, un altre, dues lletres; el tercer, tres lletres, etc.
El repte l’assoleixes si al llarg de l’any llegeixes el número de llibres que se’t demanen complint les normes prèviament establertes. Amb tota franquesa us diré que no n’he superat mai cap, però sí que intento aplicar els llibres que llegeixo a les pautes d’El Reto i vaig omplint els buits fins on arribo.
Les autoritats culturals haurien de copiar aquestes iniciatives particulars. El foment de la lectura és un aspecte que hauria de ser vital en aquests temps que corren de devaluació de les humanitats. I amb les tecnologies 2.0 el ventall de possibilitats és infinit i enorme.
Us aconsello que us passeu per aquest web i si us ve gust, us registreu i a llegir. Es tracta d’un joc; he sentit a dir opinions com: “No m’interessa el Reto perquè a mi ningú m’obliga a llegir certs llibres“. Si el llibre que llegiu us serveix per al joc, oli en llum, sinó no passa res, ja en sortirà un altre que us vagi bé.
Ningú obliga a res, simplement cal imaginació i molta lectura. La que sigui, però lectura al capdavall.
sergi borges
Narrativa peruana més enllà del més recent Premi Nobel de Literatura.
Descobreixo Bryce Echenique –que em sembla que resideix a la ciutat de Barcelona– a qui llegeixo per primer cop en aquesta Un mundo para Julius, un novel·la de qualitat extraordinària, però que m’ha deixat sensacions ben controvertides.
D’entrada la relació entre el títol i allò que t’esperes trobar dins no té res a veure. La veritat és que el títol per a mi té un cert toc misteriós que m’impulsava a seva lectura i la novel·la que s’hi representa era la darrera cosa que m’esperava trobar. I què és, doncs, Un mundo para Julius? Un retrat de les classes altes dins la societat de la capital del Perú, Lima. I el punt de vista el duu Julius, un nen petit d’una d’aquestes famílies més que benestants de la societat limenya de mitjan segle XX.
Hi ha moments, com deia, d’alta, altíssima literatura. És una novel·la en la qual no passa gairebé res, és per això que es tracta d’un retrat del modus vivendi d’una família milionària de Lima. No passa gairebé res excepte al començar quan de seguida topem amb una gran tragèdia. Aquest fet es produeix quan el lector ja s’ha fet una idea de quin món té al davant i amb quins tipus de personatges s’enfronta. I quan el lector ja està situat…pum! una tragèdia que incita a pensar que el llibre prendrà camins ben diferents. Per això deia que la sensació global que deixa la novel·la és força estranya.
El contrast entre els milionaris de la família de Julius i la realitat més aviat miserable del conjunt general de la societat peruana és molt interessant. Aquesta connexió entre ambdues realitats és encarnada per la corrua de personatges que són els servents, els criats i el personal de servei en general que treballen per a la família. I Julius no els defuig, ans al contrari, és a través d’ells que Julius aprèn certs aspectes vitals que el pudor familiar no permet. El gran gruix de personatges del servei seria el segon gran bloc de personatges darrere la família de Julius.
El tercer gran bloc de personatges són els diferents membres de la classe alta limenya, amics de la família de Julius, personatges importants de la societat peruana en general que s’hi relacionen. Però dins aquest bloc també hi ha un bon nombre de personatges que no són classe alta, però volen formar-ne part i bàsicament són ridiculitzats al llarg del llibre.
Una sensació general flota al llarg de tota la novel·la: Bryce Echenique està fent mofa i befa d’aquesta classe social alta? En molts moments, podríem dir que sí, que s’està enfotent de les foteses de la gent riquíssima, i en d’altres, es limita a descriure’ns els fets quotidians sense més, uns fets sobre els quals pesa una contínua sensació de superficialitat.
La família de Julius respira aquesta superficialitat abans, durant i després de la tragèdia. Hi ha un rerefons continu d’amargor i tristesa en les relacions entre els membres de la família, i això es demostra en les reflexions finals de Julius, el qual sempre està envoltat de gent –ja sigui família o personal del servei–, però se sent sol. Hi ha una idea constant de solitud en Julius.
Julius va creixent segons avança la novel·la. El coneixem amb tres anyets i el deixarem amb onze quan comença a conèixer la vida. Julius se’ns ficarà a tots i a totes a la butxaca pel seu caràcter bo, empàtic i curiós. Té un afany de justícia permanent. És fill de milionaris i serà un milionari, però és de llarg el més ‘humà’ de tots.
Dins el bloc de personatges familiars n’hi ha tres que s’enduen la palma. Són la mare de Julius, Susan, siempre linda; el personatge de Juan Lucas, odiós i a qui avorreixes, i un dels germans de Julius, en Bobby, el bala perduda de la família. Els tres provoquen sensacions de contrast.
Susan, la gran pija entre les pijes, adora Julius i res més. Viu la vida des dels luxes més selectes i aguanta l’embat de la tragèdia recolzant-se en Juan Lucas, empresari emergent, seductor i home del moment, a qui la tragèdia li va bé per posicionar-se en la millor posició possible dins la classe alta de Lima. Totes les decisions de la família, a partir d’un moment donat, les prendrà ell. I en Bobby, bala perduda, dedicat a dilapidar una fortuna amb els seus excessos de joventut i un caràcter agre que el fa prendre sempre i en tot moment la pitjor de les solucions possibles.
Avança el llibre, amb en Julius com el personatge central que ens aporta el seu punt de vista, i avança el llibre replet de mil i una anècdotes amanits de bona i excel·lent literatura. Per bé que hi ha un moment on el llibre, per a mi, es torna un pèl feixuc, s’ha de reconèixer la gran qualitat que atresora.
Bryce Echenique, doncs, tot un referent de la literatura peruana.
sergi borges
Portem els llibres fins als nens…
Aquest llibre que teniu a la foto és aquell que buscava amb insistència i que va ser exemple de controvèrsia a la famosa entrada del tancament de la llibreria Ona. Evidentment no és de l’any 1922, però és d’una segona edició que es va fer el 1978. Mireu quina portada tan xula i tan retro. El vaig encarregar a la Fira del llibre antic que es va fer al passeig de Gràcia de Barcelona el passat mes de setembre.
Hem de tenir en compte que és un llibre del segle XIX i va ser traduït el 1922 per Francesc Payarols. El llibre ens presenta un català vacil·lant, ple del que avui en diríem faltes d’ortografia, però no són com les que trobem avui, per desídia o per manca d’atenció, sinó que són errades emmarcades dins un terreny de vacil·lació i de falta de direcció única en segons quins aspectes com plurals acabats amb -as o expressions com ‘donar-se conta’ (sic). Fabra encara no havia fet el seu diccionari ni la seva gramàtica.
Convé amb urgència que Proa –o qualsevol altra editorial — revisin i actulitzin aquesta edició de Pares i Fills. El llibre bé que s’ho val. Caldria unificar criteris quant a ortografia i modernitzar expressions. A més a més, caldria tornar a traduir l’obra de Turguénev sense menystenir la de Payarols, aprofitant-la quan calgués. Seria un pas més cap a la normalització del llibre en català.
Per la meva part, només puc dir que he pogut saciar el meu desig de llegir aquest llibre en català.
A la contraportada del llibre se’ns diu que el senyor Turguénev compartia l’honor de ser un dels tres colossos de la narrativa russa, juntament a Dostoievski i Tolstoi, “sense arribar a les dimensions excepcionals dels altres dos“. Doncs, deu n’hi do, com s’acosta!
Insisteixo que no hem d’oblidar en cap moment que el llibre original va ser escrit el 1862. Trobem una Rússia on l’aristocràcia i la burgesia rep clarament la influència europea de França, Anglaterra i Alemanya, i on a les grans extensions de terreny controlades per terratinents comencen a aparèixer els primers problemes amb la pagesia, clarament insatisfeta amb les seves condicions. Pares i fills s’endinsa en la problemàtica del conflicte entre terratinents i pagesia, i com s’enfronta des d’un punt de vista generacional, on efectivament s’hi produeix un xoc.
Però el llibre és un autèntic laberint. Un laberint encarnat en el personatge principal de la novel·la: Eugeni V. Basàrov.
Ja des del moment de la seva primera aparició, per tal com el construeix i ens el configura Turguénev, Basàrov marcarà el punt de vista de tota la novel·la. Totes les seves accions, pensaments, disputes, consells, dubtes i sensacions arrosseguen més d’un personatge i condicionen el desenvolupament dels fets.
El llibre té una estructura circular ben simple fins que s’endinsa en un laberint. De primer veiem com l’estudiant acabat de llicenciar, Arcadi Nicolaïtx, acompanyat del seu tutor, amic i guia espiritual, Basàrov, arriben a casa del pare d’Arcadi, imponent i vingut a menys terratinent rus, Nicolau Petròvitx Kirsànov. Tot és luxe i classisme en una família on falta la figura materna, la dona de Nicolau Petròvitx i mare d’Arcadi, morta molts anys abans i que ara és substituïda per una jove i bonica dona, Fenitxka, atemorida per mantenir relacions amb un home sense estar casada, fins i tot amb un fill pel mig, i constantment vigilada pel germà de Nicolau, Pau Petròvitx, un aristocràta turmentat per la davallada dels valors i que ha estat abandonat en l’amor. En aquest ambient, l’arribada de Basàrov causa un autèntic terratrèmol. Les discussions entre Basàrov i Pau Petròvitx arriben a l’odi; Nicolau no l’entén, però el respecta per la modernitat de les seves idees; Fenitxka el veu com un bon home i el pobre Arcadi Nicolaïtx es va diluint com un terròs de sucre, mancat de personalitat.
Ambdós amics abandonen la casa dels Kirsànov i se’n van a ciutat on mitjançant un estudiant que coneixen entren en contacte amb una dona ben bonica i enigmàtica, Anna S. Odintsova. Rica, culta i soltera, Odintsova també provoca un terrabastall entre els dos amics: l’un, Arcadi, se n’enamorà perdudament; l’altre, Basàrov, es va deixar seduir a poc a poc. Odintsova sembla que té més interès per Basàrov, mentre deixa que la seva germana, Kàtia, i Arcadi es vagin coneixent amb més profunditat. La intimitat entre Anna i Basàrov cada cop creix més fins que ell se li declara. Odintsova, independent per sobre de tot, no respon. Basàrov, que creu que ha fracassat, se’n va de la casa, emportant-se amb ell un desconcertat Arcadi que cada cop dubta més entre Odintsova i Kàtia.
I a on van? Se’n van a veure els pares de Basàrov. Una parella de vells decrèpits que viuen en ple camp, en unes condicions ben humils, però amb gran dignitat, i que volen mantenir la seva cada cop més perduda classe hegemònica. El pare de Basàrov és un antic metge militar que ara fa de pagès, però que continua guarint els seus veïns. Arcadi es troba com a casa malgrat no tenir els luxes que hi té a la seva, i la generositat i bondat d’aquella gent el captiva. Els pares i tots els criats adoren d’una manera deïfica Basàrov que, agobiat i amb la ment posada en Odintsova, decideix tocar el dos, tornant-se’n a emportar a Arcadi, ambdós amics cada cop més separats espiritualment i ideològicament.
A partir d’aquí comença l’autèntic laberint perquè es comencen a produir esdeveniments cada cop més sorprenents i que ens agafen als lectors totalment desprevinguts i en fora de joc. Només diré que Basàrov és el guia d’aquest laberint i que hi va tan depressa pel seu interior que s’hi acaba perdent ell mateix.
Fixeu-vos la modernitat d’una novel·la de mitjan segle XIX: un home nihilista que no respecta res ni reconeix cap autoritat; un home aristòcrata vidu que manté relacions amb una joveneta amb qui ha tingut un fill; una dona bonica, rica i soltera que no vol saber res dels homes i serà ella i només ella la que triarà si és que n’ha de triar un…
És un llibre imprescindible. Malgrat que a l’inici es fa feixuc, és clarament un llibre de menys a més i que sense adonar-vos, estareu atrapats en una trama realment que no sabreu on us duu. Com quan aneu a cegues per un laberint.
sergi borges
Aquest llibre que veieu a la foto és precisament l’exemplar que un
anònim/a em va recomanar comprar en un comentari que em va deixar a la
polèmica entrada del tancament de la distribuïdora Arc de Berà.
Com podeu veure li vaig fer cas i me’l vaig comprar gràcies a un portal
de venda de llibres antics en línia. Preu: 3 euros + 7 de despeses
d’enviament. El llibre, nou de trinca. Com si fossim a l’any 1989 i
acabés de sortir, ben fresquet, de la impremta.
Aquest fet em torna a
provocar qüestions ben amargues: aquest llibre no hauria de –i deuria– trobar-se a
qualsevol llibreria de Catalunya i poder-lo anar a comprar el dia que et
vingués de gust? On són els altres exemplars nous de trinca que
seguríssim deuen quedar d’aquesta novel·la? Potser en el fons d’una
caixa, amarats de foscor, això sí, molt ben conservats? La resposta és
ben clara i diafàna: la normalització del llibre en català és falsa i és
una fal·làcia.
Tota aquesta introducció em porta a poder parlar del que debò m’interessa: Jo he servit el rei d’Anglaterra és, per damunt de tot, un llibre BELL. Amb majúscules.
Ja d’entrada afirmo que el gran èxit de la bellesa del llibre és la magnífica traducció a la llengua catalana de Monika Zgustová. Esplèndida. I la base de la bellesa del llibre, que la traducció ha respectat i adaptat amb solvència, és un cop més quan parlem d’un bon llibre el ritme. Sota el meu punt de vista la clau del triomf que determina la qualitat literària en l’escriptura professional és el domini del ritme. I el de Bohumil Hrabal en Jo he servit… és el ritme d’un cavall pura sang, al galop, absolutamnent desbocat i veloç com un llamp. És un ritme abassegador, aclaparador, arravatador.
Els qui em llegiu, deveu conèixer la meva passió per l’encert en el ritme literari; un ritme adequat pot donar-nos una obra mestra. En les cinc històries que componen el llibre, el ritme és una espècie de personatge més encarnat en les aventures, peripècies i tribulacions d’un humil aprenent de cambrer. El ritme del llibre, si no va acompanyat per la tria correcta de les paraules que conformen la novel·la, és paper mullar; s’esdevé obra mestra quan els mots són triats un per un i són deguda i estrictament col·locats per tal que el cavall imaginari on anem muntats es desboqui. I Hrabal ho aconsegueix amb escreix. Llegir Jo he servit el rei d’Anglaterra és muntar el millor pura sang entre els paisatges més bells del món.
L’humil servent de qui parlava no munta en cavall ni va desbocat, però tots els seus actes són tocats per una bellesa amb la qual el lector s’hi submergeix d’immediat. L’humil servent ens cedeix els seus ulls, el seu pensament, el seu cervell i ens llença endavant en un seguit d’aventures enllaçades les unes amb les altres quasi sense pausa. No hi ha cap marca entre un salt i l’altre, i ni te n’adones que ja estàs embrancat en una altrae vaivé la virtut principal del qual és sempre, i en tot moment, la bellesa.
Com quasi bé sempre en els ritmes diabòlics i endimoniats d’un llibre s’hi produeix un viatge iniciàtic. En aquest cas el del nostre humil servent que creix, creix i creix i de cop i volta, també sense adonar-nos, pam!, es gira la truita i s’esdevé una nova història sempre impregnada del mateix ritme, i ritme, i ritme. Només podem exclamar: òstia! El cavall desbocat va de baixada, a tota pastilla en direcció a un mur negre, ben negre.
El nostre humil servent que ens té el cor robat s’endinsa, o sembla que s’endinsi, en les tenebres. Però ara tot va de fora cap endins. Però no oblideu el cavall on anem muntats, i menys encara que tot el que veiem és bell, intrínsecament bell, encara que ara també patim perquè recordeu que els ulls, el pensament i el cervell del protagonista són nostres. Així, inserits en la seva pell, tot el que veiem és el súmmum de la grandesa –i misèria– humana ben esquitxada de surrealisme.
Les escenes esquitxades de surrealisme que se’ns apareixen a tota pastilla dalt del cavall desbocat fan de Jo he servit el rei d’Anglaterra una obra mestra amb totes les de la llei. La trajectòria és ascendent, descendent i purament interior. El final és pur interior del jo i és un final amb unes pàgines tant belles que quan vaig llegir la darrera frase del llibre, i un cop el vaig tancar, vaig besar el llibre en un gest que agraïa la plenitud que se sent llegint-lo.
Una autèntica meravella.
sergi borges
Acabo de descobrir l’escriptor canadenc Robertson Davies gràcies a la seva Trilogia de Deptford, composta per El cinquè en joc, La mantícora i El món dels prodigis. Me n’he llegit les dues primeres i em falta la darrera.
Robertson Davies ha estat un autèntic descobriment. He de reconèixer que les primeres pàgines del Cinquè en joc em van agafar ben desprevingut i tot plegat se’m va tornar ben feixuc: en un poblet del Canadà profund una anècdota sense importància aparent desencadena un seguit d’esdeveniments. Època: principis del segle XX. Ambient: el control absolut de les diferents variants religioses del cristianisme en la vida de la gent. Temàtica: un personatge principal, Dunstable Ramsay, que escriu una llarga carta justificativa a causa de l’anècdota ja referida.
El cinquè en joc és com he dit una llarga carta justificativa que recorre la vida i miracles –mai millor dit– d’en Dunstable Ramsay, personatge al voltant del qual gira tot el punt de vista de la novel·la.
I si us deia que al principi tot és feixuc segurament provocat per la presència d’un ambient asfixiant causat pel fanatisme religiós en què vivia un temps i un continent (Amèrica als principis de segle), la novel·la s’engeganteix d’una manera colossal en un crescendo que el lector percep cada cop que gira full. No sé en quin moment del llibre vaig pensar: és molt bo aquest llibre.
De la feixuguesa inicial es passa a un interés creixent per la trama. Ramsay és el personatge central acompanyat per dues figures més, les quals componen un trio que plasmen a la perfecció aquella dita de “tan lluny, tan a prop”; un trio que anirà embolicant més personatges en un recorregut vital marcat per l’anècdota inicial. Dunstable Ramsay porta la veu cantant, però com la novel·la té tants registres el lector s’hi submergeix cada cop més, tot gaudint-ne més i més i més segons avança el llibre.
És un d’aquells llibres que sembla que no passa res, però permanentment hi ha acció acompanyat d’una fina anàlisi psicològica que abasta tots els personatges. Dunstable Ramsay ens traça retrats d’un modus vivendi sortosament ben llunyà, ens mostra la misèria, l’èxit, l’atzar, l’èxtasi, la desesperació, la revenja; es pot ben dir que ell hi camina enmig de tot plegat i ens ho reporta en un apunt magistral. Un apunt que dura ben bé una vida, la seva, i que enllaçarà amb d’altres vides.
Una de les vides amb les quals enllaça és de la de Davey (no us diré res més), personatge principal de La mantícora. La segona novel·la de La trilogia de Deptford encara impacta més que El cinquè en joc. El lector, havent superat la mandra inicial i havent acabat meravellat amb el final de la primera part, entra amb tota la força a La mantícora.
Aquí ni feixuguesa inicial ni res de res. Si dèiem que El cinquè en joc és una llarga carta, ara trobem una conversa entre en Davey y Von Haller. Ens narra la vida d’un home torturat a causa d’una vida plena en sentit material i buida en quant a afecte i sentiments.
La mantícora és un clam a la regeneració humana entesa com un mai és tard per a la possibilitat d’un canvi. Vomita-ho tot i regenera’t. El llibre et crida: has de sentir, el que sigui, però has d’obrir pas als teus sentiments sense voler –ni poder– esborrar el passat. El llibre et diu: pots ser el millor en un aspecte i sentir-te una merda en tota la resta.
Si a tot això afegim que un cop s’acaba la conversa, el llibre empalma magistralment amb El cinquè en joc tenim un còctel exquisit que deixarà el lector bocabadat i meravellat. Dins el final i ha un subfinal, podríem dir-ne, on se’ns narra una acció angoixant i clautrofòbica que sintetitza la idea general de la conversa. Només us diré que et pots cagar literalment a sobre i ser la persona més feliç del món.
Ara em falta la darrera part, El món dels prodigis, que suposo que tancarà el cercle dels misteris que queden pendents, però que estic segur que amaga molts més factors que fins ara desconeixem. Quan l’acabi, us ho faré saber.
Com dèiem: Robertson Davies, un autèntic descobriment…
sergi borges
El passat divendres 18 de juny moria José Saramago, poeta i novel·lista portuguès.
Des de Balances Oktoberfest, ens volem sumar al dol per la figura d’aquest gran escriptor.
Jo el vaig descobrir amb Memorial del convent (1982), un llibre meravellós i poc valorat. La parella literària formada per en Baltasar i na Blimunda són d’aquelles que les recordes per sempre.
En record i homenatge al gran José us deixo amb un fragment a l’atzar d’aquesta novel·la que us recomano vivament:
” Quan Blimunda es desperta , allarga la mà cap al farcell on acostuma a desar el pa, penjat a la capçalera, i troba el lloc buit. Palpa el terra, el jaç, fica les mans sota el coixí, i aleshores sent Baltasar que diu, No busquis més, no ho trobaràs, i ella, tapant-se els ulls amb els punys closos, implora, Dóna’m el pa, Baltasar, dóna’m el pa per l’ànima de qui te la va donar, Primer m’hauràs de dir quins secrets són aquests, No puc, ha cridat ella, s’ha girat bruscament i ha intentar rodolar enfora la màrfega[…] No em facis això, el crit ha estat tan colpidor, que Baltasar l’ha deixada anar, espantat, com penedit de la seva violència, No et volia fer mal, només volia saber quins misteris són, Dóna’m el pa i t’ho explico tot, Ho jures, De què servirien els juraments si no valguessin el sí i el no, Aquí el tens, menja, i Baltasar ha tret el sarró de dins l’alforja que li feia de coixí.
Cobrint-se el rostre amb l’avantbraç, Blimunda es va poder menjar el pa. Mastegava a poc a poc, un cop acabat, va fer un gran sospir i va obrir els ulls. La claror cendrosa de la cambra es va emblavir de sol ixent per aquell cantó…”.
José Saramago, Memorial del convent, pàg.81/82 Proa