BALANCES OKTOBERFEST

Sosté Toni Soler, el director del Polònia i del Crackòvia, que cada persona ha de llegir durant un any, com a mínim, un llibre dels considerats clàssics. Doncs bé, el clàssic que m’he llegit aquest 2010 és la magnífica Crim i càstig de Dostoievski. I serà probablement la millor lectura de l’any — amb el permís del llibre que m’estic llegint en aquest moment el títol del qual de moment no revelaré–. 

Us explico l’argument sense descobrir-ne res de res: un home jove, acuitat per la necessitat econòmica i un punt de genialitat mal entesa, es carrega una vella i la seva germana. Les assassina.

A partir d’aquí es va descabdellant la trama principal de la novel·la mentre que, paral·lelament, es van embolicant altres subtrames, més secundàries, però terriblement intenses. Les sis-centes dues pàgines són devorades a ritme trepidant sota la batuta de la novel·la psicològica, l’exemple més impressionant de la qual deu ser aquesta Crim i Càstig.

Recomano d’una manera vívissima la lectura d’aquest llibre després de comprovar que a la darrera llista dels llibres més venuts de Sant Jordi quasi no hi ha escriptors, sinó periodistes, advocats, metges, científics, jugadors de futbol o publicistes.

Ho vaig dir en un altre llloc: considero Crim i càstig com un llibre de literatura en majúscula, de lectura obligatòria i que
cap dels llibres més venuts el darrer Sant Jordi li arriben, no a la
sola de les sabates, no, ni tan sols a la primera línia de la pols de la sola de
les sabates. I no és poca cosa dir que és literatura en majúscula.

La creació, configuració i posada en escena dels personatges és d’un nivell altíssim, i no es redueix al personatge principal, sinó que tots ells són retratats psicològicament d’una manera que posa els pèls de punta. Res, o quasi res sabem d’ells a nivell físic — breus descripcions dels seus aspectes generals–, però sabem tot el que pensen, tot el que senten, com ho expressen, quines contradiccions pateixen, com sofreixen… Tots els personatges, excepte un parell o tres, reben el seu “càstig”.

L’element més imprescindible de la novel·la és el ritme. És àgil, lleuger, que no et deixa aturar la lectura, de la qual en vols més i més i més. No té res a veure com usa l’autor el tempo ni la successió dels esdeveniments. Parlo del ritme entès com a velocitat de lectura. El lector pot llegir més ràpid o més lent, però això dependrà d’ell perquè si us proposeu, Crim i càstig és devorada. Literalment. Quan el ritme del llibre és l’adequat, quan tot s’encavalca magistralment, tant se te’n dóna llegir durant deu pàgines una sola reflexió d’un sol personatge. Ans al contrari, la gaudeixes al màxim. En aquest sentit, l’èxit d’aquest ritme meravellós és degut a la magnífica traducció d’Andreu Nin, que a més a més utilitza un català ric, culte, amb algunes qüestions sintàctiques ben allunyades de la normativa, però que en cap moment provoquen la inintel·ligibilitat del text. És a dir, mai no deixes d’entendre què diu,  més enllà de certes paraules catalanes en desús de les quals en desconeixes el significat.

Em quedo amb dues escenes d’entre les moltes que us colpejaran durant la lectura. Són dos moments tràgics, de gradació diferent, però entesos com la rendició de la psicologia i la conseqüent feblesa de la carn.

Un d’ells és el capítol que dibuixa el periple autènticament lúcid, però penós, d’un dels personatges principals del llibre, el qual inicia un descens als inferns definitiu. Dostoievski ens enganya perquè en cap moment descobrim el desenllaç final. Intuïm alguna cosa d’estranya, no sabem en què acabarà aital bogeria, però el final ens desmunta. Aquest fet proporciona al lector noves teories sobre el desenvolupament final del cas que a la llarga sabrem si es produiran.

L’altre és la rendició de les idees, la rendició de la creença, la rendició de la supervivència. Els fets són narrats sense engany, però el lector dubta. Mentre llegim els últims passos del personatge, el lector es pregunta: ho acabarà fent? I de nou Dostoievski ens fa una mala passada, provoca girs inesperats i penses: això no s’ha acabat. Però no. Parlo, només, d’un descens i d’un ascens d’unes escales de l’edifici d’una de les comissàries de policia de Sant Petesburg. És un moment increïble, d’una bellesa punyent, de màxima impotència, de la derrota final.

Per acabar us deixo amb un cita que em va punyir. Crec que reflecteix i encarna a la perfecció l’essència de la novel·la psicològica de Fiòdor Dostoievski. És una cita que no revela res del desenvolupament de la novel·la:

“De la mateixa manera, a vegades, l’home que, caigut a les grapes
d’un bandoler, ha passat mitja hora d’una basarda mortal, no mostra ja
cap mena d’esfereïment quan se sent el punyal a la gorja.”

Magistral.

sergi borges
 

El títol de l’apunt és el que crec personalment que pretén Una execució ordinària, excel·lent novel·la de l’escriptor francès nascut al Senegal, Marc Dugain.

L’eix central que tot ho vertebra és l’accident del submarí nuclear Kourks que es va enfonsar al mar de Barentzs l’agost de l’any 2000 i en el qual van morir 177 persones. La novel·la fa un recorregut fraccionat en parts diverses que ens transporten a diferents moments de la història de Rússia.

Una de les parts del llibre, intitulada “Només sóc Stalin” li va servir de base a Josep Maria Flotats per adaptar la seva obra de teatre Stalin que es va poder veure a Catalunya fa tres anys enrere.

Mentre el llegia es van produir els atacs al metro de Moscou de fa
aproximadament tres setmanes i em va colpir — i esfereir– la
proximitat que hi ha entre la realitat russa i els fets que es narren
al llibre. Esborrona com el que passa al llibre té un fil tan directe amb la
realitat.  

El més impactant de tot és trobar-se amb un
personatge del llibre que existeix a la vida real i que treu rèdit
electoral provocant una guerra a Txetxènia. D’ell, se’ns fa un retrat
ben sinistre.

El llibre fa un retrat pessimista i terrible sobre aquest país tan
seductor i paradoxal com és Rússia. Ens va descrivint certes etapes de
la història d’aquest país, des del govern d’Stalin, passant per la
guerra freda i el Teló d’Acer quan era la Unió de Repúbliques
Soviètiques Socialistes (URSS), la caiguda de l’imperi soviètic i
acabant en l’època actual sota el mandat de Vladimir Vladimorovitx
Putin.

L´única pega de l’edició en català és la traducció
que és pèssima. Molt sovint identifiques que l’han feta amb un
traductor automàtic. Imperdonable. Una mala traducció alenteix el
llibre, no li dóna el ritme necessari i hi ha certs passatges que
esgoten per culpa seva. Tot i aquesta deficiència el llibre és excel·lent.

Dugain ens reflecteix la cruesa de la Rússia actual. Ens reflecteix el seu mal govern. Ens ve a dir que són incapaços d’assimilar la caiguda del comunisme i per pal·liar això aposten per una política sense escrúpols en tots els sentits. Una política de força bruta, perquè sí, hereva de les pràctiques salvatges del KGB. Una política on la corrupció és el pa de cada dia fet que debilita les pròpies estructures de l’estat i que l’encara a la rígida disciplina que havia estat, incorruptible, del comunisme.

sergi borges

Balances Oktoberfest s’afegeix a l’homenatge que realitza el bloc Antaviana a la commemoració dels 25 anys sense Salvador Espriu (1985-2010).

Na Glòria Barrobés i en Sergi Borges, els dos plats de les Balances Oktoberfest, tenim una vinculació extra amb Salvador Espriu; en efecte, no és només una relació literària, sinó que també hi ha una altra que ens marca tota una trajectòria vital. En aquest cas, el nom sí que fa la cosa.

Homenatgem el grandíssim poeta i literat de Sinera, home que va conrear la llengua catalana d’una manera tan àmplia, des de tots els registres possibles, que li va conferir la màxima modernitat i una gran quantitat d’usos lingüístics, mostrant-nos a tots la seva qualitat, la qualitat inherent de la llengua catalana.

Balances Oktoberfest us deixa amb Assaig de càntic en el temple, un poema del tot adient per als dies que corren per al nostre país, i on trobem un dels versos més famosos de la producció espriuana:

Aquesta meva pobra,  bruta, trista, dissortada (covarda) pàtria.

Nota: “Covarda” no surt en aquest vers, però és el nostre afegitó, el dels Balances Oktoberfest, que ens sumem a la denúncia que feia Espriu i que tants anys després sembla que no ha servit de res.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL
TEMPLE
 

Oh, que cansat estic de la
meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Assaig de càntic en el temple 

El caminant i el mur (1954)

Salvador Espriu

Les veus del Pamano de Jaume Cabré és un llibre de lectura obligatòria per constatar una vegada més que el franquisme va ser el pitjor que va patir l’estat espanyol al llarg del segle XX. I malauradament també ens serveix per comprovar — també una vegada més — que les ferides del franquisme no estan tancades, resten impunes i són amagades, tapades, comprades amb diners i poder. Així és com et quedes al final de la lectura: sense restar en pau, neguitós, amb una sensació creixent d’enuig, fins i tot d’emprenyament. 

El llibre és com un gran trencaclosques buit on l’autor hi va omplint les peces de mica en mica. I com quan estàs fent un trencaclosques et demana atenció i estar al cas per tal que totes les peces quadrin correctament. Aquest “quadrar” les peces és l’estil personalíssim de Jaume Cabre, el qual va bastint la novel·la amb tot un repertori de giragonses literàries que captiven el lector, però que no el deixen ser passiu; el lector ha de ser actiu, més d’un cop i de dos tornarà enrere a buscar un passatge que ara em fa recordar de…

Les giragonses literàries tan presents en el llibre es basen en els personatges de la novel·la. Personatges sòlids, magníficament construïts, que s’aniran emmascaran i desenmascarant a mesura que les peces siguin col·locades al tauler del gran trencaclosques. El puzle resultant podrien ser les cares dels personatges de Les veus del Pamano, unes cares ben definides i que portaran gravades els seus trets característics. Aquests trets característics també hauran de ser aportats pels lectors: d’aquí llur caràcter actiu, tan necessari. Ja m’ho direu, ja, sinó sou vosaltres mateixos els qui aporteu trets de caràcter a l’Oriol Fontelles, o a l’Elisenda Vilabrú o al Valentí Targa o fins i tot al Ventureta.

La meva opinió personal és que al llibre queda ben clar que un bàndol es va aixecar en armes, va conquerir un país mitjançant una guerra injusta determinada i tendenciosa, i el va sotmetre al seu jou mafiós, barroer, destraler, potiner, matusser, bunyoler, sapastre i assassí. Principalment assassí, un règim assassí. Un únic bàndol eminentment assassí. A veure si ja deixem de banda la idea falsa dels dos bàndols.

Al llibre també queda clar que una part de la resistència antifranquista era bàsicament ignorant i va cometre accions basades en greus errors que van dur a terribles venjances. Aquesta seria una de les moltes trames que recorren aquest llibre. I a més a més, tot plegat, dins del marc incomparable d’una zona profunda dels Pirineus, amb subtrames relacionades amb el contraban com a teló de fons.

És un llibre apassionant, dinàmic, amb girs inesperats i sorprenents, amb voltes de rosca que semblen impossibles. I és un llibre traïdor.

És un llibre traïdor perquè comporta un pessimisme inherent que no deixa reposar el lector. Normalment quan hom acaba de llegir un llibre resta en pau; li haurà agradat molt, poc o gens, però resta tranquil. Com he dit, per a mi aquest llibre és un gran trencaclosques i les últimes peces que es col·loquen al tauler són pessimistes, són dures, sacsegen per com certs personatges entomen certes notícies o els preus que han de pagar alguns altres segons el que fan. I és justament per això que és un llibre antifranquista, perquè no deixa de constatar el poder invisible del franquisme avui dia. I encara de la seva força. Lés últimes peces del llibre serveixen com a clara denúncia d’aquesta lacra que encara no està erradicada.
 
Per a mi, doncs, és un llibre antifranquista.

Antifranquista sempre.

sergi borges
 

Jo creia que els
Pulitzer eren uns premis de prestigi i que guanyar-lo era garantia de qualitat
literària; hem de tenir en compte que ha premiat obres com Els raïms de la Ira, de
John Steinbeck, Matar un rossinyol, de Harper Lee, El Vell i el Mar de
Hemingway o La conxorxa dels enzes, de John Kennedy Toole, entre d’altres.

De La carretera, de
Cormack McCarthy, ara que s’ha estrenat la pel·lícula, n’he llegit crítiques fantàstiques
en diaris: que si és una obra mestra o fins i tot una de les grans obres de la
literatura universal… La gran novel·la de la nova ficció americana… Com???
Novel·la heu dit? Perdò? La carretera no és una novel·la. És un tractament de
guió! O sigui, el seguit d’escenes esquemàtiques escrites prèviament a l’elaboració
del guió cinematogràfic. I res més. Sincerament. Sembla escrita expressament
per a vendre’n els drets a Hollywood, cosa que em sembla molt bé –un escriptor
té tot el dret a guanyar-se la vida i vendre els drets cinematogràfics és una
gran manera de fer-ho-. Però que es consideri alta literatura i se li
concedeixi un premi, vaja, on hem anat a parar!

L’argument? Un pare
i un fill vaguen per un món apocalíptic destruït i erm (oh, quina gran cosa! Què
original, oi? Encara no ho havíem vist mai!). Troben cases enrunades, remenen a
la recerca de menjar, fugen de les bandes de caníbals i de penya xunga i tenen
converses minimalistes… tot això durant 200 pàgines en petites escenes que se
succeeixen en salts; com ja he dit: un tractament de guió. Moltes d’aquestes
escenes són diàlegs entre pare i fill a les quals l’autor ni tan sols s’ha
molestat a donar format de diàleg. Simplement són una llista de frases amb punt
i apart. Un exemple d’una d’aquests brillants converses:

¿Se te curará la
pierna?

Sí.

No lo dices por
decir.

No.

Porque tiene mala
pinta.

No hay para tanto.

Ese hombre quería
matarnos, ¿verdad?

Así es.

¿Lo mataste tú?

No.

¿No me mientes?

No.

Vale.

¿Todo bien?

Sí.

¿No tienes ganas de
hablar?

No.

La història no té
un inici i al final ens deixa igual que al principi, sense que pel camí hagi
passat absolutament res. Ni haguem conegut els personatges d’una manera
introspectiva, que sol ser la gràcia de les narracions sense acció.

I això és un
Pulitzer? Això és una obra mestra de la literatura? I llavors un s’atura i
pensa: Potser per als estàndards actuals ho sigui, realment. I això senyors, és
molt trist.

El llibre m’ha
caigut a les mans per casualitat i me l’he llegit en tres hores… això sí, no
costa de llegir. Déu ser per això que ha estat un èxit. Reitero: és molt trist.

La nena del pou

R.I.P

J.D. Salinger

(1/1/1919-27/1/2010)

Ara ja fa uns quants anys, vaig invertir els darrers 6 crèdits que em quedaven per acabar la carrera en l’assignatura “Literatura Nord-americana III”. En acabar el curs, el professor va proposar una votació per triar el llibre que ens havia agradat més i el que ens havia agradat menys del programa. Curiosament, el vencedor de totes dues categories amb empat de vots va ser el mateix: The Catcher in the Rye, conegut en català com “El vigilant al camp de sègol” i publicat per primer cop el 1951. És cert , perquè aquesta novel·la, o bé t’entusiasma o no t’agrada gens però mai no et deixarà indiferent (als anys 70 era alhora el
llibre més censurat i el segon més recomanat a les escoles americanes). La història que desperta aquests odis i passions és tan senzilla com això: Un adolescent de 16 anys no vol ser a casa quan arribi la carta que comunica als seus pares que ha estat expulsat de l’escola privada on estudiava. I per aquest motiu es passa tres dies vagant sol per la ciutat de Nova York, just abans de Nadal. El seu nom –gravat en lletres d’or a la història de la literatura- és Holden Caulfield. I aquest tres dies narrats en primera persona componen un relat intemporal de lectura imprescindible.

Sembla mentida que es pugui escriure una novel·la sobre un adolescent que al s. XXI continuï tenint una vigència absoluta. Però podries situar perfectament el que llegeixes en l’època actual sense problemes (potser canviant els clubs de jazz per un altre tipus de música).

El vigilant al camp de Sègol va ser la primera novel·la d’un escriptor que va renunciar a la fama que li havia reportat i es va aïllar del món. Va ser la seva gran obra i és el llegat que ens ha deixat en la seva mort als amants de la literatura.  J.D. Salinger, descansa en pau, que Holden Caulfield viurà per sempre.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jerome_David_Salinger

La nena del pou

EL CORB

Temps ha, en una nit d’oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d’uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l’armella del picaporta
colpí d’improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
                                                                tan sols això i no res més.»

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l’aurora; treva pel mal que em devora
d’ençà que ha mort Leonora: era en va que l’implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
                                                             i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m’estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d’una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
                                                                    això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se’m desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
                                                                   tan sols tenebres, res més.

Escrutant l’ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l’home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l’eco només.
                                                                 Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se’m calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
                                                                    era el vent i no res més!»

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d’antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s’encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s’encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
                                                                 va asseure-s’hi, no res més.

L’au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure’l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d’anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

M’admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d’un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
                                                        amb un nom tal com «Mai més».

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d’altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
                                                    Llavors va dir el Corb: «Mai més.»

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d’un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
                                                    de “Mai més, mai més, mai més.”»

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l’au de banús; vaig asseure’m davant seu mentre a recés
d’apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
                                                          amb tant de grallar «Mai més».

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l’ocell d’ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
                                                               no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l’aire, que uns àngels volant al caire
de l’encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t’envia, valent-se d’àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l’Horror té assetjada, t’ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T’ho imploro, és cert, digues, ho és?»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l’altra vida
l’estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L’oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa’m sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura’m!, deixa el bust del meu recés!»
                                                     Va respondre el Corb: «Mai més.»

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d’un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l’ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
                                                          no es podrà aixecar —mai més!
 

Traducció de Xavier Benguerel
Edgar A. POE, El Corb i altres poemes. Filosofia de la composició, Edicions del Mall, Barcelona, 1982.

 Sergi Borges.

Avui fa 25 anys que va morir Joan Vinyoli.

Balances Oktoberfest vol retre-li un petit homenatge en forma d’aquest poema:

SÓC
HOME SOL

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,

les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,

galls fets entre rajoles pels hindús,

l’oca de Tebes.

                          
He begut moltes grapes,

schnaps i filtres, herbes de poc seny,

m’he embriagat amb vins de Falern o de Quios.

Però tot res, sols queda la fiblada

de la pua clavada

molt endins de la carn.

                                         
Sóc home sol.

No sé d’on vinc, per què m’afanyo,

no crec en opis ni licors.

No sé què sóc ni per
què m’ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,

o bé, de tant en tant, m’agrada,

posant els ulls en blanc, polsar les tecles

del meu rònec piano,

traient-me els tèrbols sucs de moltes
nafres

amb la xeringa neta de l’oblit.

Però tot res, sols queda la fiblada

de la pua clavada

molt endins de la carn.

                                         
Sóc home sol.

Joan Vinyoli, Algú m’ha cridat, 1986

Jo també vull penjar-vos el meu poema preferit…

It is not upon you alone the dark patches fall,

The dark threw its patches down upon me also,

The best I had done seem’d to me blank and suspicious,

My great thoughts as I supposed them, were they not in reality
meagre?

Nor is it you alone who know what it is to be evil,

I am he who knew what it was to be evil,

I too knitted the old knot of contrariety,

Blabb’d, blush’d, resented, lied, stole, grudg’d,

Had guile, anger, lust, hot wishes I dared not speak,

Was wayward, vain, greedy, shallow, sly, cowardly, malignant,

The wolf, the snake, the hog, not wanting in me.

The cheating look, the frivolous word, the adulterous wish, not
wanting,

Refusals, hates, postponements, meanness, laziness, none of these
wanting,

Was one with the rest, the days and haps of the rest,

Was call’d by my nighest name by clear loud voices of young men as
they saw me approaching or passing,

Felt their arms on my neck as I stood, or the negligent leaning of
their flesh against me as I sat,

Saw many I loved in the street or ferry-boat or public assembly, yet
never told them a word,

Lived the same life with the rest, the same old laughing, gnawing,
sleeping,

Play’d the part that still looks back on the actor or actress,

The same old role, the role that is what we make it, as great as we
like,

Or as small as we like, or both great and small

Walt Whitman (1819-1892)

Baudolino és un llibre meravellós d’un mestre de la literatura com és l’escriptor i semiòleg italià Umberto Eco. Consumat medievalista, Eco es posa les botes amb aquesta novel·la històrica de debò i no com aquests blufs mediàtics que surten com bolets gràcies al corrent d’imbecilitat que s’ha apropiat del prmer món.

La idea de l’obra és que metaforitza la història de la humanitat com una gran mentida. Sobre els nostres caps plana un gran dubte: què hi ha de veritat en la Història que ens ha arribat? I de mentida?

A tot això hem d’afegir la mestria d’Umberto Eco en endinsar-nos en un període de temps històric concret: el regnat de l’emperador Frederic I fins a la quarta croada que saqueja i destrueix Constantinoble.

Realitat i ficció (o mentida) de la mà d’un personatge entranyable i que se’ns fica a la butxaca de seguida: Baudolino de Galiaudo.

La mentida obre portes. I n’obre especial i especifícament a Baudolino, un personatge fascinant ja des de les primeres planes on ens escriu de pròpia mà un text manuscrit de presentació  mig en llatí mig en vulgar.

Ens anuncia que està aprenent a escriure i ens diu qui és, què fa, què li passa, com viu, on viu i quina gran sorpresa li espera. Baudolino és un fill de pagesos de La Fraschetta a la part septentrional d’Itàlia en teoria analfabet i condemnat a una vida pagesívola. Però Baudolino té uns grans poders: 1) té la capacitat d’aprendre una parla tan sols amb la conversa directa i 2) té una capacitat d’invenció tan gran que al cap i a la fi és creïble per a tohom.

Baudolino viu vagarejant tot el dia per territoris muntanyosos aclaparats de boira una gran part de la jornada. Això li provoca una gran dosi d’imaginació i una gran capacitat de convèncer el seu interlocutor. Si Baudolino diu que ha vist un unicorn, tothom se’l creu. La fortuna el fa topar-se amb un cavaller al qual Baudolino acull a casa seva i es passa la nit explicant-li fàbules i lloant el nostre senyor emperador. I resulta que aquell cavaller perdut en la boira és ni més ni menys que l’emperador Frederic I, dit el Barba-roja.

Immediatament després de tot això trobem un Baudolino ja gran que es troba enmig del saqueig de Constantinoble i just acaba de salvar Nicetas Coniates, un honorable senyor que havia pertangut al govern de la ciutat i el qual, aterrit, intenta fugir de les hordes de croats. Nicetas Coniates és un personatge històric real: es tracta de l’historiador més important de l’imperi bizantí i que va escriure les més fidedignes cròniques sobre les croades.

El llibre ja està “dibuixat”: Baudolino li confessa que ha perdut el manuscrit on escrivia la seva vida i ara la hi vol explicar al senyor Nicetas per tal que aquest sàpiga discernir-hi el que és real del que és fabulat.

Comença així un viatge increïble d’aventures on la mentida i la falsedat entortolliguen la realitat convertint les decisions més cabdals de la humanitat en absurdes situacions que farien partir-se, trencar-se, cargolar-se i rebentar-se de riure el més pintat. Això sí: revestit d’una seriositat encara més ridícula.

La novel·la avança entre els desitjos de Baudolino – arribar al regne del famós Preste Joan – i els fets hìstòrics més importants d’aquells temps.

Hi ha un fet històric particularment important per molts aspectes i absolutament delirant en la novel·la. És el naixement d’Alessandria, ciutat natal del propi Umberto Eco, i que fou construïda el 1168 i batejada inicialment com a Civitas Novas (Ciutat Nova). Baudolino ens narra com neix Alessandria, com es converteix en el principal bastió de la Lliga Llombarda, com és configura com la més poderosa oponent a les tropes de Frederic I i com resisteix en un setge delirant i com venç l’invasor (1174) en una tàctica que fracassa per part de l’assetjador i on Baudolino i son pare Gagiaudo en tenen un paper destacat.

Però Baudolino vol arribar al regne del Preste Joan per enfortir l’imperi de Barba-roja. Astut com és, Baudolino ha engalipat onze companys seus, que provenen de tot tipus de races i condicions, i els quals, des de les seves creences i religions, li aportaran un comodí en aquells viatges a terres estranyes i inexplorades. Baudolino més onze fan dotze persones, és a dir el grup format pels tres reis d’orient més els seus patges i servidors. De cop un altre objectiu se’ls fica entre cella i cella: el Sant Graal. Una autèntic deliri.

L’últim fet que us explicaré és que Baudolino s’enamora d’una de les filles d’Hipàtia. Baudolino arriba a Hipàtia, el lloc més meravellós i fantasiós de la terra i veu l’unicorn que tants cops havia vist entre la boira del Piemont.

Baudolino és un llibre que supera en escreix El nom de la rosa i el recomano a tots aquells que vulgueu gaudir amb la realitat, amb la ficció mitològica, i amb la mentida que ens aporta la Història i entre la qual Umberto Eco es mou com peix en l’aigua.

sergi borges

La posesión de algo nuevo o caro sólo reflejaba la falta de teología y
de geometría de una persona. Podía proyectar incluso dudas sobre el
alma misma del sujeto.
Ignatius vestía, por su parte, de un modo cómodo y razonable. La gorra
de cazador le protegía contra los enfriamientos de cabeza. Los
voluminosos pantalones de tweed eran muy duraderos y permitían una
locomoción inusitadamente libre. Sus pliegues y rincones contenían
pequeñas bolsas de aire rancio y cálido que a él le complacían
muchísimo. La sencilla camisa de franela hacía innecesaria la chaqueta,
mientras que la bufanda protegía la piel que quedaba expuesta al aire
entre las orejeras y el cuello. Era un atuendo aceptable, según todas
las normas teológicas y geométricas, aunque resultase algo abstruso, y
sugería una rica vida interior…

O, si preferiu l’original:

A green hunting cap squeezed the top of the fleshy balloon of a
head. The green earflaps, full of large ears and uncut hair and the
fine bristles that grew in the ears themselves, stuck out on either
side like turn signals indicating two directions at once. Full, pursed
lips protruded beneath the bushy black moustache and, at their corners,
sank into little folds filled with disapproval and potato chip crumbs.
In the shadow under the green visor of the cap Ignatius J. Reilly’s
supercilious blue and yellow eyes looked down upon the other people
waiting under the clock at the D.H. Holmes department store, studying
the crowd of people for signs of bad taste in dress. Several of the
outfits, Ignatius noticed, were new enough and expensive enough to be
properly considered offenses against taste and decency. Possession of
anything new or expensive only reflected a person’s lack of theology
and geometry; it could even cast doubts upon one’s soul.

Gran, gran, grandíssim personatge de la literatura americana del segle XX.

Ho sento, no l’he trobada en català…

L’obra original ens presenta les cinc germanes Bennet, de família
modesta i amb una mare obsessionada per casar-les amb homes de fortuna.
Entren en escena dos homes rics –Bingley i Darcy- i un pocavergonya
–Wickham- i els embolics i malentesos estan servits.
L’obra d’Austen és un magnífic retrat de la societat anglesa de l’època
i molt recomanable. Qui no tingui temps ni ganes de llegir, també es
pot mirar alguna de les adaptacions –jo destacaria la pel·lícula Sense
and Sensibility d’Ang Lee amb l’Emma Thompson o una adaptació bastant
recent de Pride and Prejudice amb la Keira Knightly.
I
dit això, per ser breu i no estendre’m massa, el llibre que m’ocupa a
mi avui és una senzilla gamberrada que reescriu el text original
afegint-hi zombies (com el seu títol indica sense subtileses). I on les
noies cultes com les germanes Bennet i les joves de bona família són
instruïdes en les arts de combat per a que puguin lluitar contra la
plaga que assola la nació. La història de base continua essent la
mateixa, amb petits afegits i modificacions. No hi aporta realment, res
destacable, però és graciós. Evidentment és només apte per aquell que
s’hagi llegit l’obra original i hi estigui familiaritzat. I tampoc he
fet aquest post per a recomanar-la, la veritat. És una pura anècdota.
Però em fa pensar.
Provo d’imaginar si algú fes alguna cosa similar amb alguna clàssic de
la literatura catalana: Solitud o la Plaça del Diamant, per posar dos
exemples. Probablement causaria indignació entre els cercles
intel·lectuals més recalcitrants que ho trobarien un insult o alguna
cosa similar. Els catalans som així (recordo perfectament la xiulada a
una versió inofensiva dels Segadors i la polseguera que va causar). I
si algú provés de fer-ho amb el Quixot, tampoc en sortiria, em temo,
gaire airós.
Tornant als clàssics catalans, de fet, en el cas de Solitud no seria
gaire difícil (aquella ermita en mig del no-res, el pastor, l’ànima..)
i seria tan fàcil convertir Els sots feréstecs en una història de
vampirs (convertint la lluita de mossèn Llàtzer contra la bagassa per
salvar les ànimes de la gent miserable i fosca del Montmany en una
lluita autèntica entre el bé i el mal) que gairebé n’estic temptada.
Pràcticament no s’hauria de canviar el text. (Per cert, aquest post té
data d’entrada, que a ningú se li acudeixi robar-me la idea. Tampoc
crec que arribés gaire lluny amb ella. O potser si? Si les editorials
s’ensumen que vendran més exemplars de l’adaptació friki que de
l’original són capaces de retirar l’original de les llibreries).
En tot cas, per què no? Juguem una mica amb els nostres clàssics.
Tampoc serveix de res tenir-los en un altar si s’hi han de podrir en
l’oblit i plens de pols mentre la gent llegeix la trilogia de Stieg
Larsson, el Codi da Vinci, l’Ombra del Vent o altres subproductes -que
poden resultar entretinguts, no ho nego, però difícilment els podríem
qualificar de literatura.

Alguna idea?

La nena del pou (a punt de profanar algun clàssic català)

(Un article de Carme Meix)

Vet ací un llibre que m’ha impressionat. Feia temps que una lectura no se’m feia tan interessant, tan impactant. Aquest autor rus, escriptor i periodista, va cobrir amb les seves cròniques la batalla de Stalingrad i va ser el primer autor que va donar a conèixer l’existència dels camps d’extermini nazi, un tema que en el nostre temps ha estat motiu de novel·les, pel·lícules i tot tipus de reportatges i documentals, però que quan ell va tractar-lo era desconegut per a la immensa majoria de la gent.

Vassili Grossman (1905-1964), no obstant, no es va limitar a descriure
els horrors del nazisme i de la guerra sinó que va incloure en la seva
crítica l’estalinisme, posant en evidència la similitud d’aquests dos
totalitarismes. I és que, els totalitarismes, siguin de dreta siguin
d’esquerra, acaben semblant-se entre ell com a dues gotes d’aigua. I
aixafen sota les seves botes tota noció de llibertat i
d’individualitat.
Aquesta crítica a l’estalinisme va ser causa que la publicació d’aquest
llibre fos prohibida a Rússia, tot i que aquell moment d’obertura del
règim soviètic, en l’època de Khrusxov, li va fer creure a l’autor que
aquell era el moment oportú. Però anava ben errat. No sols van prohibir
la publicació de la seva novel·la sinó que fins i tot li van requisar
els originals i fins i tot les cintes de la màquina d’escriure! Per
sort, algú n’havia fet una còpia fotogràfica, pàgina per pàgina, que va
ser treta de manera clandestina del país en format de microfilm.
Aquesta còpia va ser traduïda i publicada a França, però l’autor ja no
ho va poder veure.
Les primeres edicions en diferents llengües europees no van tenir gaire
ressò. La seva crítica del règim  soviètic no va agradar, en aquell
moment, a la progressia esquerrana que encara no s’havia desencantat
del miratge del comunisme. En canvi, la reedició actual, amb una
acurada traducció al català, ha estat lloada per la crítica, i molts
l’han comparada a Guerra i pau, la gran novel·la de Tolstoi.
N’he estret algunes frases, tot i que és impossible enquibir en uns
curts fragments un llibre que té 1085 pàgines, i encara se’t fa curt.

“És impossible que dos éssers humans, dos rosers silvestres siguin
idèntics… La vida s’extingeix allà on hi ha l’afany d’esborrar les
diferències i les particularitats mitjançant la violència”.

“El segle XX, un infaust règim nacionalista va encendre les fogueres
d’Auschwitz, els forns crematoris de Lublin i Treblinka. Aquestes
flames no només van il·luminar el breu triomf del feixisme, sinó que
també van indicar a la humanitat que el feixisme estava condemnat”.

“Vaig veure la força implacable de la idea del bé social que va néixer
al meu país. Vaig veure aquella força en el període de la
col·lectivització total, la vaig veure el 1937. Vaig veure com
s’anihilaven les persones en nom d’un ideal tan bell i humà com l’ideal
del cristianisme. Vaig veure pobles sencers morint-se de gana, vaig
veure els nens dels pagesos deportats perint en la neu siberiana. Vaig
veure trens amb destinació a Sibèria que transportaven centenars i
milers d’homes i dones de Moscou, de Leningrad, de totes les ciutats de
Rússia, acusats de ser enemics de la gran i lluminosa idea del bé
social.”

“Hi ha també la bondat quotidiana dels homes. És la bondat d’una
velleta que porta un rosegó de pa a un presoner, la bondat del soldat
que allarga la seva cantimplora a l’enemic ferit, la bondat del pagès
que amaga un vell jueu al paller. És la bondat dels guàrdies de la
presó que, bo i posant en perill la pròpia llibertat, lliuren les
cartes dels presoners amb les idees de les quals no combreguen,
adreçades a la seves mares i dones.”

“ Fos quin fos el futur que els esperava -la fama a través de la feina
o bé la solitud, la misèria i la desesperació-, ells viurien com a
éssers humans i moririen com a éssers humans, i el mateix havia passat
entre aquells que ja eren morts; i només en això rau la victòria amarga
i eterna de l’home sobre les forces grandioses i inhumanes que hi va
haver i que hi haurà al món”.

Ja ho he dit, són només unes breus mostres. Jo us animaria a llegir-la
sencera. Amb el llapis a la mà per anar-ne subratllant els fragments
més destacats. No us en penedireu!

                                                                                                        Carme Meix