‘El capot’ de Nikolai V. Gógol
Aquest és un petit fragment del text que trobem a la contraportada del llibre Tres relats de Sant Petesburg de Nikolai V. Gógol, editat per Quaderns Crema l’any 1998.
Ja fa temps que li anava al darrere, a aquest conte.
En aquesta edició apareix amb el nom de ‘L’abric’, fet que ens porta a plantejar la primera gran controvèrsia. És una pregunta per a la traductora, Anna Estopà, que, una cosa no treu l’altra, ens ofereix una traducció magnífica i sobèrbia:
Per què L’abric i no El Capot?
Qüestions del títol a banda, aquí van les meves impressions sobre aquest petit gran conte:
Foto: Fragment de la coberta del llibre
És un conte tragicòmic on la fina ironia i el cruel sarcasme del senyor Gógol es van alternant provocant somriures burletes i grans rialles.
Akaki Akàkievitx és el personatge principal. És conseller titular, que vol dir copista de documents oficials. És un funcionari gris.
De cognom es diu Baixmatxkin. Apareix el sarcasme rus: l’autor ens fa saber que el cognom prové de la paraula ‘sabata’. Gris i sabatot.
L’altre gran ‘personatge’ del conte no és humà, és el capot. Gran moment quan Akàkievitx entra a cal sastre: vol sargir-ne el vell i pagar només 2 rubles.
El sastre, que és borni, li diu que és impossible. Se n’ha de fer un de nou que li costarà…150-200 rubles! En surt esmaperdut i desorientat.
Per tal de fer-se un capot nou li calen sacrificis, retallades i dejú. El dia que l’hi porten tot es disfressa d’una gran transcendència còmica.
Més ironia de l’autor: portar el capot era ‘com si una agradable companya s’hagués avingut a recórrer amb ell el camí de la vida’.
Llueix capot a tort i a dret. Fins i tot a la feina el feliciten i el conviden a una festa. Hi accedeix. S’avorreix. Se’n torna a casa i…
Diu Gógol: […] les desgràcies que hi ha escampades pel camí de la vida […].
A partir d’aquí el relat canvia el to còmic per un de dramàtic que desemboca en tràgic. Tot plegat, ja que parlem de grans noms, esdevé kafkià.
De sobte el relat pren un to seriós i Gógol s’encomana a l’empatia del lector. Apareix la crítica mordaç a les altes instàncies de qualsevol administració pública per petita que sigui.
En un fragment hi trobem: “Val a dir que no feia gaire que el personatge important s’havia convertit en personatge important, i que fins aleshores havia estat un no ningú“.
Mentrestant el drama continua i es converteix en tragèdia.
I aleshores, de cop, al final, torna amb tota la força la comicitat, la ironia i el sarcasme que en aquesta ocasió s’ajuden de la superstició, de la llegenda i de la por irracional.
El capot és un gran retrat de denúncia social on finalment es fa justícia entre grans dosis d’humor i riallades.
sergi borges
Pd: Pròxima estació: Les ànimes mortes.
De fet, potser la pregunta hauria de ser a l’inrevés: per què El capot, si és una paraula tan poc usual?
La definició de Xinel, títol original del relat, és “Abric d’home de tall amplós amb coll de pell i esclavina”.
I un capot, què és un capot? Doncs és una “Peça d’abric més estreta que la capa i amb mànigues i caputxa.”
Ai, las… allò que anhela el nostre pobre Akaki Akàkievitx no en té, de caputxa! A més, parlem d’una peça de ciutat, i no pas pròpia de pastors o pescadors, tal com Coromines i Alcover defineixen capot.
En canvi, en castellà es pot defensar capote, perquè és una “Capa de abrigo hecha con mangas y con menor vuelo que la capa común”: almenys atenent-nos a la definició, no en porta, de caputxa.
Doncs bé, ja ho tenim: les traduccions al castellà que conec han anomenat el relat El capote, i d’aquí que pugui sobtar el títol L’abric (que curiosament és l’opció que va triar Josep M. Ballester en la traducció de 1909: “L’abrich”).
Bé, moltes gràcies pels elogis i fins a una altra,
Anna Estopà Casals