Els dies i les dones

…t’obria el camí del mar.

Després de constatar, gratament, l’interès que ha despertat a la xarxa, tot l’assumpte de la dissortada mort de la Yael i donat que el Quadern d’El País no es pot consultar via internet, segueix a aquesta nota, l’article que el Carles Torner, cap de l’Àrea d’Humanitats i Ciència de l’Institut Ramon Llull, va publicar en aquest mateix diari el passat dijous dia 18 de gener amb el mateix títol que encapçala aquest apunt.  

Aquests dies que per diversos motius he coincidit amb gent del PEN català, tothom admet la terrible injustícia que l’atzar ha infligit. No tinc cap mena de dubte que les paraules del Carles parlen en boca de tots els qui vam tenir, en major o menor mesura, l’honor de compartir un bocí de la nostra vida al costat de la Yael.

Ara tinc damunt la taula els dossiers que ella portava. Cal pensar com donar continuïtat al seu treball per promoure els autors catalans a la Fira del Llibre de Moscou, on ella els parlava en rus i coneixent a fons la seva literatura. Caldrà trobar qui coordini l’exposició sobre la recepció a Catalunya de la literatura i el pensament alemanys que hem de fer a Berlin. Rellegeixo el seu informe sobre el primer Congrés hispano-israelià d’escriptors, traductors i editors, que ella organitzà des de l’Institut Ramon Llull, amb una visió clara dels passos a seguir per augmentar i millorar les traduccions de literatura catalana a l’hebreu.

Yael Langella morí el passat onze de gener, durant uns dies de vacances a Lisboa amb el seu company sentimental, el pintor Uwe Geest. Durant aquells dies enllestia la traducció de l’Elogi de la desobediència, de Rony Brauman i Eyal Sivan, una reflexió sobre el procés Eichmann empeltada del pensament d’Arendt. Morí d’accident: fent uns passos enrere per enquadrar millor una fotografia, caigué per un esvoranc de set metres en un revolt mal protegit d’un costeruts carrers de Lisboa.

Des del febrer del 2006 Yael Langella treballava al programa de traduccions de l’Institut Ramon Llull, i els seus companys hem sentit, barrejats, el dol per la seva mort i l’agraïment per haver pogut treballar al seu costat. Perquè parlem d’algú que un veritable regal per a la nostra tasca: no només parlava i traduïa deu llengües, sinó que la seva tendresa i el compromís ètic en la feina donaven al nostre equip solidesa. Teníem entre nosaltres un testimoni d’allò que aspira a ser l’Institut Ramon Llull.

Yael Langella havia dedicat molt del seu temps al Comitè d’escriptors empresonats del Centre Català del PEN. Va ser una persona clau en les visites d’Anna Politkóvskaia a Barcelona perquè, després del cansament que provoca l’esforç de comunicar-se en anglès, totes dues podien parlar en la confiança que els donava la llengua comuna. Tinc un viu record de la seva trucada per dir-me que acabaven d’assassinar l’Anna a Moscou. A més á més d’un poemari inèdit, Yael deixa en un calaix una antologia de textos d’Anna Politkòvskaia que estava enllestint pel PEN.

Yael era una magnífica poeta, sempre a cavall de dues llengües. Podem dir que el seu poemari Retorn a Dahme, traduït per ella mateixa de l’hebreu, o el punyent ofici de tenebres Unbedannter Dichter. En un recital poètic vaig poder sentir-li un bell poema dedicat a John Berger en el qual s’alternaven els versos en català i en francès.

L’endemà de la mort, l’Arnau Pons em va dir: "Era la nostra Rut". Com més hi penso més encertada trobo la imatge. I no només perquè, en hebreu, el sentit immediat de Rut és Amiga. Amb Arnau Pons, Yael Langella havia traduït Hélène Cixous i Poesia contra poesia, l’obra cabdal de Jean Bollack sobre Celan. Certament, el personatge de la Rut bíblica és extraordinari: ella és l’estrangera (una moabita) que per amistat abandona el seu país i permet que en el poble d’Israel sigui transmesa, de generació en generació, la gràcia (Rut diu a Noemí: "El teu poble serà el meu poble/i el teu Déu"). És una bella figura per a les persones com la Yael, que fan de la traducció el motor de la seva vida. La millor traducció és la que ni es percep: per això són persones humils, discretes, gens protagonistes; però la seva feina callada és insubstituïble.

Efectivament, Yael Langella és la jueva que, amb el seu pacient treball de traductora, ha enriquit la literatura catalana, l’ha fet conèixer i ha donat raó del sentit que tenia dedicar la pròpia vida a traduir-hi.

Carles Torner

PIETAT DE LA NATURA

A l’arbre hi ha una fulla que mig se’n porta l’aura,

i l’últim raig del dia, que ho veu, encar la daura.

                                                    Josep Carner

Amb els anys, descobrir del cert, ja sense màcula de dubte, que massa hauria de deixar d’estimar-te per caure en la vulgaritat d’enamorar-me de tu.

Ha estat el meu germà, aquesta tarda, qui m’ha comunicat la trista notícia. El David Esteban havia mort en un accident de trànsit. Vam anar a l’escola plegats. Érem de la mateixa quinta. Devia ser dels petits, perquè la nostra promoció, la del 74, ens toca fer enguany els trenta-dos.

Feia molts anys que no el veia. En acabar l’EGB vam anar plegats al mateix institut per fer BUP. Tots dos no ens en sortiríem i tornaríem a trobar-nos un parell d’anys més tard començant estudis de FP, branca administrativa. En aquells temps això dels psicòlegs no es portava i per tant, el fracàs escolar havia de ser per força tan sols que el xiquet no tenia aptituds.

El pas del temps m’ha demostrat que senzillament als catorze anys m’hagués anat molt bé visitar un d’aquests professionals -qui ho sap si un psiquiatre i tot- de cara a ajudar-me a enfrontar-me a la vida. Encara n’arrosego algunes seqüeles d’aquell reset que suposà per mi l’adolescència. No sé si al David li devia passar el mateix.

A la classe n’érem tres de Davids, d’aquí que cap dels tres fos anomenat amb el nom. Ell era l’Esteban com jo era el Figueres o el Figue, per ser més exactes. No vaig començar a girar-me quan algú em cridava "David!" fins al setze o disset anys.Tots tres ens aveníem força i vam fer amistat. Amistat que, com ja dic, en acabar l’EGB s’extingí.

El David era ros. Semblava alemany. Els seus pares, de petit, el pentinaven com si fos un petit Schuster. Era molt revoltós però el tinc com una bona persona. Les festes d’aniversari a casa seva eren un dels esdeveniments més esperats. La seva família vivia en un minúscul pis on ens aplegàvem una munió de brivalls -a classe érem quaranta i em sembla que el convit sempre hi incloïa la totalitat del destacament. També recordo que tenien un petit gos negre.

Tenia un parell de cosins, el petit del qual, sempre rebia les notres trastades. Una rèplica de plàstic de Mazinger Zeta, posada dalt de la porta, sempre queia damunt del sofert cosí en ser cridat a l’habitació del David. Una altra de les atraccions de ca l’Esteban era la seva capsa de Quimicefa. Tancats al lavabo, féiem d’alquimistes entestats en descobrir la poció de la invisibilitat o aneu a saber què.

El David deu deixar parella, potser un nano i tot. Tenia una germana -de la quinta del meu germà. Els seus pares deuen estar destrossats. Res del què jo pugui dir o fer atenuarà tot el malaurat trasbals que suposa perdre la teva parella, el teu germà, el teu fill. El David tenia tota la vida per endavant i no és just que se n’anés tan aviat.

He volgut retre-li aquest humil homenatge tan sols per fer veure que rere les víctimes que s’empassa l’asfalt cada cap de setmana, hi ha molt de dolor que no s’extingirà mai, totes les precaucions són poques. No sé si hi haurà entre els meus lectors algú que pugui transmetre el meu pèsam a la família. Si és així ho agrairé. Descansa en pau David. Descansa en pau Esteban.  

Ja fa uns anys vaig decidir deixar Reus i endinsar-me en la selva barcelonina i malgrat la meva poca militància i dedicació, encara noto que m’ho deixen ser-ho quan toca. Admiro de cor, però, els qui han decidit deixar-se créixer les arrels més llargues i esperar que les coses bones els passin allà on van passar altres coses bones als de la seva tribu.

Un d’ells és l’Antoni Veciana. Observador de ploma fina i perspicaç. Home amb dos dits de front, sentit comú, sensibilitat i ganes de poques raons. Amb l’Antoni se n’hem fet farts de pujar fins l’atalaia des d’on ara ens enuncia que es decideix a mirar-se el panorama i deixar-ho per escrit en forma de bloc. Veritablement la vista és magnífica i l’Antoni, geògraf amatent, en sap tots els turons, barrancs i tarteres. Poques coses queden fora del seu ull.

Honorat quedo de quedar enllaçat al costat d’altres companys de la terra. N’esperem l’estilet, n’esperem la moixaina. N’esperem mots com alimares enceses que ens guiïn, entre cels vermells i boirades perpètues, fins on podem anar per saber més coses del País del Llamp. Benvingut!

(Fotografia: alzina del Mas de Borbó)

A l?habitació no s?hi pot estar. La calorada ho empastifa tot. Trec el portàtil a la terrassa. La nit és ja una mica de fresca. La lluna, un got de llet que s?hagués envolat en una estança sense gravetat. No fa gaire, surava entre borrallons de núvols.

A vegades semblava l?ull aquell de Dalí i Buñuel. Les navalles d?aquesta nit, però, només són capaces de tallar els dies que s?escolen sense importància aigüera de segles i estius, endins.

En el mateix cel, o en un de semblant, s?hi estatjava dissabte passat un campanar ufanós, ben il·luminat. Ens batallava quarts i hores entre pa amb tomaca, coca amb recapte i després amb cireres. Vi, licors i  fum d?aquell de fer riure.

Quina delícia de terrat!  Feia temps que no coincidíem tots quatre a la vegada. Ens hem fet grans. Que no entenimentats. Vam mirar-nos en fotos antigues. Ens maltractaven a tots. Ens acusaven de créixer. De no regir-nos ja per tot aquell parament nocturn d?alcohols, complicitats salvatges…
 
Desafiaments legítims a les contrarietats de l?edat: aprenentatges irreductibles per prevenir-nos de la desfeta de la carn, de l?amor, que sempre acaba per sobrevindre?ns, en una cantonada o altre.

 Vam riure com a beneitons de reconèixer-nos en un passat comú. En un present comú. En un futur també tot per a compartir, perquè no. Amb aquell posat feliç que només s?adquireix quan un sap, després, que aquestes són les coses per les quals val la pena de viure intensament. Sense màscares. Sense reduccions d?un mateix.

Altrament, la nit ens hauria avisat que existeixen assassins de Peter Pan que cobren a tant el cos. Sabem on s?estan els nostres. En multitud d?episodis entre caducs i divertits que ens permeten mirar-nos als ulls i saber-nos-en de silenci en l?altre. La decadència que ara ens ha permès ser alguna cosa de profit.

 I elles reien de com ens calia de beure per dir-nos sense dir-nos-ho, que ens estimem molt. Encara que fins que no ens tornem a veure, ho endrecem tot en la mateixa excusa de la desproporció.

No hi ha lluna ni estels. El cel és fosc, sobtat de fanals encesos sense una disposició uniforme. Es podria fer una simfonia lumínica si traslladéssim cada llum, damunt un paper pautat. El ritme podrien donar-los els claps-claps de soles de xancletes aplaudint contra les plantes dels peus. Hi ha pocs passavolants que com jo, aprofitin que s’han relaxat els termòmetres per passejar. D’aquí que la partitura quedaria monòtona, avorrida. Sense tremp.

No és aquest barri apte per fer un tomb. A la falda del Turó de la Peira, el terreny va fent pujada. Faig cames. No m’he mogut de casa en tot el dia i ara ja tendia a un entotsolament sospitós. D’aquells d’enviar essameesses només perquè et contestin i et diguin que hi són. Ja sóc davant de la sèu del districte de Nou Barris. La plaça és il·luminada. Uns plafons translúcids en tamisen la llum. Peles d’escorça de plàtan cobreixen el terra. Els arbres també deuen voler anar més fresquets.

La solemnitat de l’edifici em fa companyia. Abans havia estat un hospital psiquiàtric. Totxo vermell, arcades de mig punt. Quatre palmeres davant l’entrada principal. Com la caricatura d’una illa de nàufrags. Vinc d’una ciutat amb manicomi. El que són les coincidències. S’hi està bé. Corre l’aire. És aquest el fons on disposo el meu pla fotogràfic. M’hi entren un grup de xavals que es passen un porro. Dos homes amb els seus respectius gossos. Personatges usuals.

Esbandeixo incerteses assegut en un banc com un jubilat. Als edificis del costat, les finestres obertes són vinyetes domèstiques. Algunes parpellegen alhora sota la llum del mateix canal de televisió. D’altres encara conserven els para-sols. Tota una gamma de virolats robers maltractat per la llum i la pols. Desfaig el camí Pi i Molist avall. Tot és cobert de fulles. Alguns autobusos se’n van a jóc. Prop de la plaça Virrei Amat, dos amants es prenen en la foscor. Entortolligats, són un únic cos per l’amor. No es pot saber on comença un i acaba l’altre. Es besen amb indiferència del món sencer. De l’univers sencer. De la calor, de les fulles per terra.

Dels passejants nocturns que tornen a casa per escriure, amb enveja, una adhesió incondicional a la seva causa.

Sant Pere. Festa Major a Reus. L’he celebrat a la meva manera. Aixecar-se tard. Dinar amb una bona amiga amb qui feia temps que no ens estimàvem cara a cara. He bescanviat uns euros a can Condis per queviures elementals. Havien acabat els Mejicanitos farcits de nata! 

 He comprat un recanvi per un boli que em van regalar per la meva primera i crec que última comunió: poemes, contes i xecs a firmar al dors, tremoleu. He recollit unes ulleres de sol. Si noteu  que l’esguard de Jack Nicholson en una mena de Pau Gassol amb xolles estil Bigís us repassa de dalt a baix, saludeu-me i digueu-me que em llegiu encara que sigui mentida.

 He esborrat un telèfon que ja no vull necessitar de l’agenda. M’han comunitat la defunció d’algú que tenia sentit de l’humor. He escoltat la darrera tronada via mòbil. Hem cridat Visca Sant Pere com si ens haguéssim repartit a quarts un tripi de ser-hi per sempre.

He plorat com una madalena fins al "Polònia". He escrit aquest apunt escoltant "Bebe". Després una ració d’Irving. Dormiré amb tota la humilitat del món. Avui ja hi he surat en somnis. Mars blaus i grisos que m’han somrigut molta estona en un restaurant de menú. Projectes, complicitats i tant per aprendre i perdonar-nos, mercè el Sr. Siemens.

Després dels exàmens, descans. Baixo a Reus de revetlla. Barraques. Hi toca la Dharma. Ara feia temps que no anava a un concert seu. Cada vegada més estic convençut que els germans Fortuny són cyborgs. Sobretot en Joan. Em pregunto d’on treuen l’energia aquesta gent. I en repassar la seva web, la pregunta esdevé una estupidesa.

Amb l’A., ens emocionem en sentir cançons dels seus primers discos. Votem i saltem i fem el bèstia com els adolescents que no som. La gent ens mira. És Sant Joan. Llicències de l’edat adulta disfressada per la nit, que tant hem espremut: adolescència i joventut feta de dubtes mai resolts. Incorporats a d’altres dèries, si de cas.

Consulto la discoteca i m’adono -Oh pecador!- que no hi tinc ni un sol disc de la Dharma. Però la seva música, m’és propera, necessària. Un canemàs de llum, de sons, de records… i sempre en directe o escoltada en cintes de noranta en locals amb olor de resclosit; en furgonetes on es passaven de mà en mà, ampolles de dos litres amb calimotxo o whisky amb llimonada.

Els improperis de la nostàlgia, van sempre dirigits als qui s’hi recolzen en excés, als qui no tenen res més per avançar. Però donar-s’hi de tant en tant, sabent que hi ha un camí  de molletes de pa per desfer que ningú no es menjarà, ens reconforta i ens fa estar més vius. Sobretot si en ambdós trajectes, et donen la mà aquells que inscrits en el pentagrama insonor del que ets, estimes i t’estimen.

Hi havia una vegada un escorpí que no sabia com passar a l’altra banda d’un riu. No gaire lluny d’on s’estava amb els seus dubtes, un gripau feia llargs entre uns canyars. En veure’l, l’escorpí va tenir una revelació i se li adreçà:

-Amic gripau, t’he de fer una proposta.

-Què vols de mi, company escorpí?

-Necessito passar a l’altre banda del riu.

-No veig com et puc ajudar.

-Veuràs, he pensat que podries carregar-me a la teva esquena i portar-me nedant fins l’altra riba.

-Em sembla que això serà impossible, company escorpí.

-Per què, amic gripau?

-Senzillament perquè sé del cert que si et carrego al meu llom, acabaries picant-me amb el teu agulló i donant-me mort.

-No diguis bestieses! No veus que si et donés mort, tu no podries continuar nedant i jo moriria ofegat?

El gripau va reflexionar sobre els mots de l’escorpí.

-Trobo que les teves paraules són prou raonables. Puja.

L’escorpí, més content que un gínjol, s’enfilà damunt el gripau que començà la travessa. Tranquil·litzat per les paraules de l’escorpí, no s’afanyà gens a completar el viatge, ans al contrari, trobà que era agradable poder ser d’alguna ajuda. Però de sobte, quan ja no faltava gaire per arribar a la seva destinació, el gripau va sentir una punxada a l’esquena i com tot el seu cos se li enravenava. El gripau sabia qui li havia infligit aquella fiblada:

-Company escorpí, per què m’has picat?

I l’escorpí notant com la granota era engolida per les aigües, digué:

-No hi puc fer més, amic gripau, és la meva naturalesa.

I s’ofegà.

No amb la rosa o amb el llibre

ni amb un poema carrincló;

la paraula clara, senzilla:

dir "t’estimo", per què no?

                                                                           DF

LLegeixo que Pau Gasol ha estat seleccionat per jugar a l’All-star de la NBA. Me n’alegro per ell. El primer català seleccionat  de la història. No deu ser fàcil. En Pau ha demostrat que pot tenir-hi futur en aquella jungla.

No fa gaire, vaig llençar unes cintes de video 2000 amb alguns All-stars de finals dels vuitanta.

En aquella època, érem granalluts adolescents a punt de sortir de l’úter de l’escola privada on havíem anat tota la vida, per entrar a la selva dels instituts de batxillerat públics.

Es va posar de moda el bàsquet i la NBA. Jo en formava part de l’equip escolar. Ens empassàvem totes les revistes d’aquest esport i enredàvem oncles i àvies perquè ens busquessin les bambes que portaven els nostres ídols.

La meva d’àvia, pobre dona, em consta que es passejà per tota Andorra buscant les Adidas de Pat Ewing que finalment pogué portar al seu nét, encara que era un model en vermell, i que m’acompanyaren en la meva curta trajectòria esportiva.

Tot i els meus 1’80 cm, tinc les mans petites -mans de mantega-, el meu cos s’assembla prou al d’un calçot, em falta múscul; i la veritat és que m’atabalava en els partits amb les indicacions de l’entrenador i amb les mirades del públic, tímid i desmanegat com sóc.

Una vegada, després dels llançaments d’una falta personal, vaig agafar un rebot i vaig llençar contra la nostra pròpia cistella! Aquell dia una noia que m’agradava ens havia vingut a veure. Afortunadament, vaig fallar. En el tir i en la noia.

Als vuitanta hi havia grans equips. Els Celtics de Kevin McHale i el gran Larry Bird. Els Lakers de Magic Johnson i Kareem Abdul Jabbar. Els Jazz amb la parella Stockton, Malone. Els Pistons amb Isaiah Thomas i un Rodman que encara no es vestia de dona -quina gran banqueta la dels Pistons!. Charles Barkley era el rei dels Sixers. L’almirall Robinson als Spurs.  

A classe, tots érem dels Bulls i Michael Jordan era el nostre profeta. Les cartelleres eren plenes de pòsters seus. Idolatràvem Air. Tots jugàvem traient la llengua i apreníem a fer esmaxades penjant papereres en racons insòlits. L’elegància de Jordan sempre em meravellà. Com es movia malgrat la seva alçada.

Les primeres retransmissions de partits, les feien a la 2 a les tantes de la nit, els divendres. Jo i el meu germà, després de menjar els nostres biquins -els divendres sempre tocaven biquinis- ens empàssavem tota la programació i aguantàvem desperts. No s’era ningú llavors si dilluns no podies comentar el partit de divendres!

Els dissabtes al matí, jugàvem els partits de la lliga infantil. L’entrenador era un guaperes que sempre anava acompanyat de nóvies atractives. D’aquí que el meu joc i en general de tot l’equip, no brillés tant. Les hormones ens traïen. Esmorzar biquinis freds del dia abans i un got de llet tampoc era aliment per a campions, tot s’ha de dir.

Un dia en un partit una passada d’un company va petar contra la meva nàpia i la cosa va començar a sagnar i sagnar… i jo vaig quedar mig inconscient. Recordo haver tingut un somni estrany: portava la samarreta vermella dels Bulls i m’abraçava a Michael Jordan que portava l’anell de campió de lliga.

Tot plegat va durar poc. L’únic vermell de la samarreta, era el de la meva sang i Michael Jordan, no era Michael Jordan, sinó un senyor de color  ple d’anells a les mans i cadenes a semblança de l’emeà televisiu  i que em va fer estirar damunt un banc abans de portar-me a urgències.

La meva carrera esportiva va acabar llavors. De tot plegat, me’n queda el record de l’única vegada que he sentit atracció per un esport amb una certa constància, això i l’envà nasal desviat que m’impedeix dormir amb el cap girat a l’esquerra. Sempre que em miro al mirall i veig el meu nas lleugerament tort, tanco els ulls i penso en aquell moment en que a mi, com al Pau, també se’m va deixar jugar amb totes les estrelles.

Siguem tan sols orfes cecs d’ulls encesos per l’amor que ens crema cor i conques davant tants miratges sublims que ens neguen a atrevir-nos a  sentir per por de no saber confessar-nos-ho amb la sinceritat que caldria.

De vegades, no cal massa cosa.

Unes cerveses en una taula rodona on s’hi asseu i s’hi aixeca qui vol.

Deixar fer-se venir quarts de deu.

Fer el ronso per tornar al pis on dorms aquests dies.

Deixar-te convidar, novament, a sopar.

Un caldo amb colzets. Una ampolla de vi que talla de negre, abans de gasosa. Torrades de pa amb espinacs i formatge fos. Una mandarina.

La cortina que procura que l’escalfor del radiador no marxi, ni l’escalfor de les coses que ens diem així per passar l’estona i l’amistat.

Sona "Conxita" per tot l’àmbit que som.

I em dieu que no oblidi allò que va dir Foix:

Res no s’acaba i tot comença

Vénen mecànics de remença

Amb olis nous de llibertat…

I la nit també pot ser aquest gat que no parla.

Que s’ho mira tot, però que no parla.