Tots dos fem tard. Passa un quart de l’hora acordada quan ens besem protocolàriament davant de La Pedrera. Demà s’acaba l’exposició que commemora els quinze anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma. Hagués estat una desconsideració no treure-hi el cap.
Estàs més prima. Tornes a treballar massa. A més de l’espectacle que presentaràs amb aquesta noia que em dius, prepares una cosa tu sola. El conte que encara està rodant i que presentaràs a Reus, divendres que ve amb el Mor. T’hi estàs deixant la pell i l’ànima. Ho sé. Et miro de reüll mentre escoltem tots dos la veu de Gil de Biedma recitant des de la seva casa d’Ultramort. Al contrari de la majoria de poetes, Gil de Biedma sabia recitar els seus poemes.
L’exposició no és pretensiosa. S’agraeix. Em commou veure alguns estudiants -un dissabte a la tarda!!!!- carpeta universitària en mà, escriure notes. Alguna curiositat simpàtica: una llibreta amb tot de personatges que tenien llibres en préstec de Gil. Entre ells, Ferrater i Barral, of course.
M’agrada la foto triada de Ferrater. Ja de les darreres, amb un samarreta blanca Lacoste. Encara és l’oncle que les mares no deixen apropar a les seves filles. El cisell de la intel·ligència a punt sempre d’irrompre en la pedra nua de la superficialitat. Quantes coses ens vas deixar pendents de dir, Gabriel!
Baixem pel Passeig de Gràcia. Fa calor. Has quedat a les vuit per veure un espectacle. Em pensava que et tindria tota la nit. T’he explicat que m’he convertit en un covard. Els meu problemes cardíacs. La mitral i la tricúspide i tota la pesca, que em cal un transplantament de petons gegants com l’aire que respiro. Sí, ja sé que m’he de decidir a parlar-l’hi d’una vegada i deixar de fer pornografia barata.
Em convides a no deixar-te. L’espectacle és en un local del Raval. Una carta de la baralla francesa fa d’entrada. Un conegut teu em llegeix la mà i em diu que tinc una ànima antiga. Som pocs espectadors. Un monòleg sobre la caducitat d’un iogurt. Metàfora estirada, híbrid plantejament meitat text, meitat gest, massa llarg. L’impacte dels elements visuals desaprofitat. Quina mania de quedar-se en pilotes dalt d’un escenari! Aquesta vegada mig salvable.
No m’escapo de convidar-te a sopar. M’agrada espantar-te la son a cops de somriures diàfans. Tantes vegades m’hi has convidat a pasar-hi la nit, en un sofà o altre, sempre procurant que no passés fred, tapant-me amb una manta de tendresa inconstant. Un vegetarià. Tu també trobes que la simbologia del iogurt regalimant, era massa suggerent. Llavors et tinc tota per a mi. I ets totes les que he conegut, en un una.
La que treia inconscient fins dalt de calimotxo dels concerts adolescents; la que em se’n va anar a l’Índia a trobar alguna cosa introbable; la que no em contestava les cartes des de Dakar; la que m’ensenyà a escoltar-me en una Barcelona inhòspita i un punt sagnant.
La puresa del teu discurs brandant sabres de boira contra colossos invisibles que ens assolen a tots, en un somni o altre. Aquesta voluntat teva de construir el teu llenguatge propi dins de la interpretació. El moviment entès en la seva màxima dimensió semàntica. Aquest constant treballar sense xarxa que jo no sé gastar, perquè no sóc potser, tan valent com tu.
I passar novament la meva targeta de l’amistat pels teus ulls d’avellana i saber que em queden tots i tants viatges apresos i desapresos en mils de sopars i dinars i compartir de somnis i d’incerteses en tots els escenaris de la nostra vida…
Resolución de ser feliz
por encima de todo, contra todos
y contra mí de nuevo
-por encima de todo, ser feliz-
vuelvo a tomar esa resolución.
Pero más que el propósito de enmienda
dura el dolor del corazón.
A l’autobús, evocant de memòria els versos de Gil de Biedma, adonant-me que em falten butxaques per guardar tot i tant com m’has donat escoltant-me, escoltant-te, amor.
