Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Cardiologia variable

NUADES

0

Allò que ens diferencia dels animals, ho explicava Eduardo Punset al "Saló de Lectura" presentant el seu darrer llibre, és la nostra capacitat d’imaginar. Ara ve, aquesta capacitat no sempre s’ha d’interpretar com una capacitat amable.

Mentre que la zebra que està pasturant tranquil·lament, no adverteix el perill del lleó que està a punt de cruspir-se-la fins que no el veu i llavors la por la immobilitza, a les persones no ens cal que el desastre ens sobrevingui per deixar d’avançar.

La imaginació que pot engendrar grans obres d’art, també ens pot fer avinents totes les catàstrofes possibles basant-se només en suposicions: tant l’amor pregonat als quatre vents pot ser tan sols un miratge sense correspondència que ens neguem a acceptar, com la desesperació més absoluta l’exegaració d’una dissort anodina.

Tan la desesperació com la felicitat, no són sentiments absoluts. Amdós són passatgers. No podem imaginar-nos eternament capficats en un problema, com tampoc podem esperar que la vida sigui una eterna conversa telefònica entre dos enamorats (T’estimo molt. Jo més. No, jo molt i molt més…).

Viure de l’ara, que ens cantava Lennon, participa tant del record que tenim de quan ens van/vam fer mal com dels moments que ens van/vam saber fer pessigolles a l’ànima d’algú altre.

Encara que endeguem recerques artúriques a la recerca de la veritat, la imaginació sempre ens nuarà amb les nostres febleses particulars.

SNACKS

0

Et plantes davant la màquina. Observes què t’ofereix. Introdueixes les monedes, pitges un número de dos xifres.

El mecanisme es posa en marxa: un espiral metàl·lic que et precipita de dalt de tot, fins a baix.

Caus en un cubicle esponjat.

T’acotxes, obres la portella i a les palplentes agafes el que ha caigut.

Et mires sense reconèixer-te.

Quan aprendràs a admetre que sempre paguem el mateix preu  per cada caiguda?

ORMETJOS

0

M’ho havien avisat. Tant de temps les xarxes a l’aigua, acaben per podrir-se.

He agafat el bot després de ploure. Ni recordava on te les havia llençat les xarxes.

La mar era un mirall de gris. Era un mirall perquè era jo qui m’hi veia d’aquest color.

Lentament, sense pressa, he anat recollint.

Com qui recull la memòria en un moment donat que no caldria i se li enreda a les mans i a les venes i li entra a la sang, la memòria.

Tu m’hi vas entrar també. Barrejada amb la sal. Amb la salabror del temps que s’havia d’encetar i anar endolcint-se, però no ha pogut ser.

No m’ha costat gaire fer-m’ho desmuntar tot.

No m’esperaràs a la riba quan torni, com altres vegades. Ni t’enriuràs més de les meves botes Katiusca. Les que ara faré servir per no deixar-me engolir per fang.

Tot i no haver-ne sabut cap de secret del teu cos, la banda sonora serà la que segueix.

Almenys per un grapat de mesos.

Fins que no arribi a port.

NOVA CANÇÓ DE L’AMOR PERDUT

Avui hem trencat el nostre camí,
avui l’hem deixat i sols hem partit.
Agafaré es ormetjos
i tornaré a començar,
que s’infant ja és home,
i queda molt per trescar.

Res no em deus, res no et dec,
res no ens hem de tornar.
Els moments passats són hermosos,
ja tinc amb què continuar.
Noves mans trobaran secrets al teu cos,
ses meves callaran,
no diran si en saben molts.
No hi ha hagut cap mena d’odi
en el nostre partir;
hem baixat tots dos els ulls
i hem pres el nou, el nou camí.

Ses barques tornen a port,
el sol es comença a aixecar,
sa boira es posa a la mar
i als vells carrers de ciutat,
on el sol hi entra,
on el sol hi entra molt tard.
 

Lletra i música: Joan Ramon Bonet.

 

SOFÀS

0

Tots dos fem tard. Passa un quart de l’hora acordada quan ens besem protocolàriament davant de La Pedrera. Demà s’acaba l’exposició que commemora els quinze anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma. Hagués estat una desconsideració no treure-hi el cap.

Estàs més prima. Tornes a treballar massa. A més de l’espectacle que presentaràs amb aquesta noia que em dius, prepares una cosa tu sola. El conte que encara està rodant i que presentaràs a Reus, divendres que ve amb el Mor. T’hi estàs deixant la pell i l’ànima. Ho sé. Et miro de reüll mentre escoltem tots dos la veu de Gil de Biedma recitant des de la seva casa d’Ultramort. Al contrari de la  majoria de poetes, Gil de Biedma sabia recitar els seus poemes.

L’exposició no és pretensiosa. S’agraeix. Em commou veure alguns estudiants -un dissabte a la tarda!!!!- carpeta universitària en mà, escriure notes. Alguna curiositat simpàtica: una llibreta amb tot de personatges que tenien llibres en préstec de Gil. Entre ells, Ferrater i Barral, of course.

M’agrada la foto triada de Ferrater. Ja de les darreres, amb un samarreta blanca Lacoste. Encara és l’oncle que les mares no deixen apropar a les seves filles. El cisell de la intel·ligència a punt sempre d’irrompre en la pedra nua de la superficialitat. Quantes coses ens vas deixar pendents de dir, Gabriel!

Baixem pel Passeig de Gràcia. Fa calor. Has quedat a les vuit per veure un espectacle. Em pensava que et tindria tota la nit. T’he explicat que m’he convertit en un covard. Els meu problemes cardíacs. La mitral i la tricúspide i tota la pesca, que em cal un transplantament de petons gegants com l’aire que respiro. Sí, ja sé que m’he de decidir a parlar-l’hi d’una vegada i deixar de fer pornografia barata.

Em convides a no deixar-te. L’espectacle és en un local del Raval. Una carta de la baralla francesa fa d’entrada. Un conegut teu em llegeix la mà i em diu que tinc una ànima antiga. Som pocs espectadors. Un monòleg sobre la caducitat d’un iogurt. Metàfora estirada, híbrid plantejament meitat text, meitat gest, massa llarg. L’impacte dels elements visuals desaprofitat. Quina mania de quedar-se en pilotes dalt d’un escenari! Aquesta vegada mig salvable.

No m’escapo de convidar-te a sopar. M’agrada espantar-te la son a cops de somriures diàfans. Tantes vegades m’hi has convidat a pasar-hi la nit, en un sofà o altre, sempre procurant que no passés fred, tapant-me amb una manta de tendresa inconstant. Un vegetarià. Tu també trobes que la simbologia del iogurt regalimant, era massa suggerent. Llavors et tinc tota per a mi. I ets totes les que he conegut, en un una.

La que treia inconscient fins dalt de calimotxo dels concerts adolescents; la que em se’n va anar a l’Índia a trobar alguna cosa introbable; la que no em contestava les cartes des de Dakar; la que m’ensenyà a escoltar-me en una Barcelona inhòspita i un punt sagnant.

La puresa del teu discurs brandant sabres de boira contra colossos invisibles que ens assolen a tots, en un somni o altre. Aquesta voluntat teva de construir el teu llenguatge propi dins de la interpretació. El moviment entès en la seva màxima dimensió semàntica. Aquest constant treballar sense xarxa que jo no sé gastar, perquè no sóc potser, tan valent com tu.

I passar novament la meva targeta de l’amistat pels teus ulls d’avellana i saber que em queden tots i tants viatges apresos i desapresos en mils de sopars i dinars i compartir de somnis i d’incerteses en tots els escenaris de la nostra vida…

Resolución de ser feliz

 por encima de todo, contra todos

y contra mí de nuevo

-por encima de todo, ser feliz-

vuelvo a tomar esa resolución.

Pero más que el propósito de enmienda

dura el dolor del corazón.

A l’autobús, evocant de memòria els versos de Gil de Biedma, adonant-me que em falten butxaques per guardar tot i tant com m’has donat escoltant-me, escoltant-te, amor.

VELLS SECRETS

4

Quan era petit, si em preguntaven què volia ser quan fos gran, jo sempre contestava el mateix: quan sigui gran vull ser el vent.

I ara no en tinc prou de voler ser el vent. Ara, ja vull ser altres coses.

Quan eres petita, si et preguntaven què volies ser quan fóssis gran, jo sé que tu sempre contestaves el mateix: quan sigui gran vull ser la pluja.

I ara no en tens prou de voler ser la pluja. Ara, vols ser altres coses.

En el fons, voler ser el vent o la pluja, participa de la mateixa incertesa que et planteja sempre un futur o altre: i després què?

Què hi ha més enllà de voler ser un aiguat o una ratxa de mestral?

I res, que demà tampoc serà el dia D. Que estàs atrafegada. Que no et va bé de veure’m. I que m’ho has dit amb aquell fil de veu menut, menut, com un ble de llum trobat enmig de l’herbam després d’allò que tu volies ser quan eres petita.

I tu: però tu estàs bé? I jo: que sí, que sí, però t’he de dir una cosa. I per dins:

 Aprendre que en certesa

 res no tinc si no m’ho dónes.

A fer que el cor sempre es commogui

 pel fràgil gest de la bellesa.

Aprendre que sóc només si existeixes

 i és aquesta mesura la que vull i em defineix.

 
Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret.

I tu: Doncs res guapu, un petonet. I jo: un petó. Boranit.

Mutis. Teló. Insomni.

IRREMISIBLEMENT

0

Pensava que l’aigua esbargiria una mica la pesantor de l’aire, però en sortir del metro, dues parades abans de la que tocava per tal d’estirar una mica les cames a glops d’aire renovat, ja he vist que res de res.

En el fons tenia por. Una por estalonada contra les parets relliscoses de cada diminuta gota que se m’ha posat a ploure al damunt. La por inefable de no concedir-me més recursos d’ajornament per parlar-te i deixar les coses clares entre nosaltres.

T’he trucat i m’ha anat bé sentir la teva veu. Tant bé…! Tu m’has dit que no t’hi entens amb aquesta ciutat, entretallada, perquè no tenies cobertura i moltes de les coses me les he hagut d’inventar que me les deies.

Però no he abusat de la imaginació. Jo també t’he fet un relat domèstic del que sóc i hem rigut. M’ha anat bé sentir la teva rialla. Tant bé…!

He decidit no rematar la feina i deixar la meva confessió per la setmana que ve. De tu a tu. Deixar-la en els teus ulls més que en les teves orelles. M’ha semblat ridícul haver de dir-te tot d’aquestes coses entre "em sents?" i "et perdo…".

Borges va dir que si se li concedís el dret de tornar a viure, cometria més errors dels que va cometre.

Jo en deu, cent, mil vides recomençades tornaria a enamorar-me de tu irremisiblement, ho sé.

BING BANG

0

Ptolomeu diria que sóc jo que giravoltava al teu costat. Copèrnic, que eres tu qui feies la papallona.

I ambdues explicacions són vàlides en la mesura que som ja planetes i sols i estrelles a punt a punt de col·lisionar.

He de començar a ser un altre perquè els altres em diuen, de tu, que potser no t’agradarà aquest en què m’he convertit.

Demà et diré que he de prendre un altre camí. Que no puc escortar les teves incerteses com fins ara.

Perquè ara ja faria trampa a la balança. 

M’amagaria conills a les butxaques.

Apuntaria lectures del gas i de la llum falses.

Diria als nens que els reis, són els pares.

AS TIME GOES BY

2

Dies enrere el temps era només petit.

Vull dir que sempre hi ha el temps gran i el temps petit.

El temps gran és el que regeix l’horari de corbata i els cafès aigualits d’ansietat i córrer, córrer, sense arribar a ningú gairebé mai.

El temps petit, en canvi, és el dels llibres que no agraden a ningú més que a tu. Les cançons que no agraden a ningú més que a tu. Les llàgrimes que vessen els ulls que no agraden a ningú més que a tu.

El temps petit és el de riure per tot i saber què i qui i com, sobretot qui. Sí, sobretot, qui. 

I ara només hi ha temps gran. I aquest temps es farà més gran, encara. I el petit també s’anirà tornant gran perquè el que et vull dir potser no et sorprendrà però segur que no t’agrada.

O potser sí.

No, ja fa temps que parlo només des del temps gran. I tu també encara que no ho arribis a escriure mai en cap ànima de les meves.

Encara que el teu temps sigui només el temps i jo quelcom a esborrar, doncs això, amb el pas del temps.

O potser no.

SÍL·LABES DE VIDRE

1

Ha estat un silenci llarg. De setmanes, hores i temps. Finalment, avui, torna una lletra de ser-hi i de no ha passat res. Però potser ha passat de tot. Qui ho sap. Quantes coses es poden dir entre les línies d’un poema, d’un silenci, d’un esborrifar de cabells, d’un missatge al mòbil?

Cal argumentar la vida en funció de les coses que som. Les que serem, doncs això, les serem i prou. No hi ha res construït. Res assolat, tampoc. Un solar ample en una ciutat nova. Un jardí desbrossat i la por de tantes llavors que no sé encara si llençar o donar a algú altre.

Treballo a la biblioteca. Baixo després a remenar cedés. En trobo un de l’Ovidi. Un recull de cançons en directe editat al novembre del 2004 a València. Hi ha el transcórrer de les cançons sabudes, arrapades a la pell. No coneixia la versió de la "Sonata per a Isabel" del Vicent Andrés Estellés. Diu coses boniques.

Una curiositat: "Carniceria", una poema que Montllor musicà d’un llavors "poeta molt jovenet", com diu el mateix Ovidi.

SONATA PER A ISABEL (fragment)

Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.

En aquest gran silenci de la casa

jo et vull deixar, amant, amats per sempre,

un ram convuls de síl·labes de vidre.

Al dematí potser et floriran

entre les mans de timidesa invicta,

i volarà des d’ell brisa i colomes.

                                              Vicent Andrés Estellés

ATACAMA

0

El desert d’Atacama, al nord de Xile, deixa enrere l’aridesa i la sequera per deixar pas a les flors. Novament el fenòmen de la floració sobtada converteix el desert en un bell jardí.

Allí on només hi havia roques i pedra, ara s’hi passeja el perfum subtil de tot de pètals virolats.

Allí on només hi havia soledat i desesperació, ara ho reconquereix una beutat fugissera que se n’anirà al desembre.

Jo, per exemple, que no sóc sentimental, ¿sap en què he somiat? En un amor complet de tot el cor i el cos, dia i nit, en una abraçada sense fi, fruint i exaltant-se, i això durant cinc anys, i després la mort.

Ho diu Albert Camus a "La caiguda".

DONAR-SE

0

No mesurar, donar-se.

                                   Exigir la victòria

                                   de la transparència,

                                   del cristal·lí perfer.

                                   No mesurar, donar-se.

                                                                 DF

 

                                  

MONEDES

0

Han sortit d’un d’aquells potets per a desar-hi rodets de pel·lícula fotogràfica: francs francesos, belgues i una moneda de vint-i-cinc cèntims de florí, holandesa. No sabia que les guardava, molt menys que havien vingut amb mi a Barcelona.

Havia guanyat quatre duros amb uns poemes guardonats en un concurs de poble. Els justos per pagar-me el viatge i encara tenir bossa. Sabia que el pare no em pagaria un segon viatge de fi de curs. Repetia. No m’ho vaig pensar dues vegades. La ruta segueix l’ordre de les monedes.

París va ser on vaig descobrir aquell somriure. Més que un somriure, una manera de somriure. Vam fer broma amb la penca de paté que ens donaren per sopar i les fulles verdes, verdes d’enciam, l’absència de setrilleres, el pot verdós amb mostassa de Dijon… L’endemà Montmatre només eren botigues on comprar samarretes i Pere-Lachaise, la tomba del Morrison bruta de pintades.

Brusel·les és el reflex de les llambordes de la Grand Place. De bracet, i ella esclafint perquè la cervesa no m’havia pujat i només feia que pixar i pixar. Ens vam perdre. En una licoreria regentada per un sij vam comprar una ampolla de whisky i gots de plàstic. Ens vam explicar la vida. Em vas besar una, dues vegades. Sí, dos petons llargs i estranys. Vam arribar que ja clarejava. Afortunadament una professora havia abusat també de l’alcohol i la nostra falta va quedar atenuada.

Amsterdam serà la discoteca amb diferents ambients. En aquella sala hi tocaven soul i jo feia l’alonso fent veure que ballava i tu em passaves cigarretes de fum dolcenc i somreies tota per a mi i allò era ple de negres que primer ens feien por però després ja ens eren amics de tota la vida "I feel good, I feel good…" i et volia fer petons i tu no em deixaves i em posaves més porros als llavis i et reies de mi i de le meves coreografies impossibles…

A l’habitació em vas fer l’amor una, dues vegades. Sí, dos endinsar-nos llargs i estranys. L’endemà tornàvem a casa. En arribar vaig agafar la maleta a corre-cuita de la panxa de l’autocar sense girar-me, sense girar-me.

Inservibles com l’afany de fer de la memòria dels temps bonics l’única arma per lluitar contra les decepcions petites, ara les monedes dringuen dins el pot preservant-me no del futur, sinó del passat.

Les compto una vegada i una altra i sempre són disset, mai vint. Mai.

OFRENA

0
Publicat el 17 d'agost de 2005

A una anònima cansada.

SI FAIG EL MEU OFICI O EL MEU ART

Si faig el meu ofici o el meu art

monòton en la nit assossegada

quan només s’aïra la Lluna

i els amants són al llit

duent als braços totes les tristeses,

vora la llum cantaire jo treballo,

no per ambició ni per guanyar-me el pa

o per l’envaniment i el comerç d’encanteris

als teatres de vori,

sinó per la senzilla

paga, la més secreta del seu cor.

No per l’home soberg jo, decantat

de l’aïrada Lluna, escric en pàgines

com d’escuma marina, ni pels morts

que amb els seus rossinyols i salms torregen,

ans pels enamorats, que estrenyen als seus braços

les tristeses dels segles,

i no donen lloances ni jornal,

ni fan cas del meu art o el meu ofici.

Dylan Thomas

 

 

 

CANSADA

1
Publicat el 13 d'agost de 2005

Estàs cansada,

(Em sembla)

de l’etern trencaclosques del viure i del fer;

i jo també.

Vine amb mi, doncs,

Marxarem lluny, molt lluny-

(Només tu i jo, per descomptat!)

Has jugat,

(Em sembla)

I has trencat les joguines que més t’estimaves,

I ara estàs una mica cansada;

Cansada de les coses que es trenquen, i-

Bé, només cansada.

I jo també.

Però aquesta nit vinc amb un somni entre els ulls,

I truco amb una rosa a la porta sense esperança del teu cor-

Obre’m!

T’ensenyaré els llocs que el senyor Ningú coneix,

I si ho vols,

Fins i tot els llocs perfectes del senyor Somni.

Ah, vine amb mi!

Refaré amb sabó de promeses la bombolla Lluna

Que flota eternament;

Et cantaré la cançó ataronjada

Dels probables estels;

Solcaré les plàcides estepes del somni,

Fins que trobi la Flor Única,

La que albergarà (em sembla) el teu petit cor

            Rutilant com la lluna sortint del nostre mar.

E. E. Cummings