Els dies i les dones

LLegeixo que Pau Gasol ha estat seleccionat per jugar a l’All-star de la NBA. Me n’alegro per ell. El primer català seleccionat  de la història. No deu ser fàcil. En Pau ha demostrat que pot tenir-hi futur en aquella jungla.

No fa gaire, vaig llençar unes cintes de video 2000 amb alguns All-stars de finals dels vuitanta.

En aquella època, érem granalluts adolescents a punt de sortir de l’úter de l’escola privada on havíem anat tota la vida, per entrar a la selva dels instituts de batxillerat públics.

Es va posar de moda el bàsquet i la NBA. Jo en formava part de l’equip escolar. Ens empassàvem totes les revistes d’aquest esport i enredàvem oncles i àvies perquè ens busquessin les bambes que portaven els nostres ídols.

La meva d’àvia, pobre dona, em consta que es passejà per tota Andorra buscant les Adidas de Pat Ewing que finalment pogué portar al seu nét, encara que era un model en vermell, i que m’acompanyaren en la meva curta trajectòria esportiva.

Tot i els meus 1’80 cm, tinc les mans petites -mans de mantega-, el meu cos s’assembla prou al d’un calçot, em falta múscul; i la veritat és que m’atabalava en els partits amb les indicacions de l’entrenador i amb les mirades del públic, tímid i desmanegat com sóc.

Una vegada, després dels llançaments d’una falta personal, vaig agafar un rebot i vaig llençar contra la nostra pròpia cistella! Aquell dia una noia que m’agradava ens havia vingut a veure. Afortunadament, vaig fallar. En el tir i en la noia.

Als vuitanta hi havia grans equips. Els Celtics de Kevin McHale i el gran Larry Bird. Els Lakers de Magic Johnson i Kareem Abdul Jabbar. Els Jazz amb la parella Stockton, Malone. Els Pistons amb Isaiah Thomas i un Rodman que encara no es vestia de dona -quina gran banqueta la dels Pistons!. Charles Barkley era el rei dels Sixers. L’almirall Robinson als Spurs.  

A classe, tots érem dels Bulls i Michael Jordan era el nostre profeta. Les cartelleres eren plenes de pòsters seus. Idolatràvem Air. Tots jugàvem traient la llengua i apreníem a fer esmaxades penjant papereres en racons insòlits. L’elegància de Jordan sempre em meravellà. Com es movia malgrat la seva alçada.

Les primeres retransmissions de partits, les feien a la 2 a les tantes de la nit, els divendres. Jo i el meu germà, després de menjar els nostres biquins -els divendres sempre tocaven biquinis- ens empàssavem tota la programació i aguantàvem desperts. No s’era ningú llavors si dilluns no podies comentar el partit de divendres!

Els dissabtes al matí, jugàvem els partits de la lliga infantil. L’entrenador era un guaperes que sempre anava acompanyat de nóvies atractives. D’aquí que el meu joc i en general de tot l’equip, no brillés tant. Les hormones ens traïen. Esmorzar biquinis freds del dia abans i un got de llet tampoc era aliment per a campions, tot s’ha de dir.

Un dia en un partit una passada d’un company va petar contra la meva nàpia i la cosa va començar a sagnar i sagnar… i jo vaig quedar mig inconscient. Recordo haver tingut un somni estrany: portava la samarreta vermella dels Bulls i m’abraçava a Michael Jordan que portava l’anell de campió de lliga.

Tot plegat va durar poc. L’únic vermell de la samarreta, era el de la meva sang i Michael Jordan, no era Michael Jordan, sinó un senyor de color  ple d’anells a les mans i cadenes a semblança de l’emeà televisiu  i que em va fer estirar damunt un banc abans de portar-me a urgències.

La meva carrera esportiva va acabar llavors. De tot plegat, me’n queda el record de l’única vegada que he sentit atracció per un esport amb una certa constància, això i l’envà nasal desviat que m’impedeix dormir amb el cap girat a l’esquerra. Sempre que em miro al mirall i veig el meu nas lleugerament tort, tanco els ulls i penso en aquell moment en que a mi, com al Pau, també se’m va deixar jugar amb totes les estrelles.