PENTAGRAMES
Després dels exàmens, descans. Baixo a Reus de revetlla. Barraques. Hi toca la Dharma. Ara feia temps que no anava a un concert seu. Cada vegada més estic convençut que els germans Fortuny són cyborgs. Sobretot en Joan. Em pregunto d’on treuen l’energia aquesta gent. I en repassar la seva web, la pregunta esdevé una estupidesa.
Amb l’A., ens emocionem en sentir cançons dels seus primers discos. Votem i saltem i fem el bèstia com els adolescents que no som. La gent ens mira. És Sant Joan. Llicències de l’edat adulta disfressada per la nit, que tant hem espremut: adolescència i joventut feta de dubtes mai resolts. Incorporats a d’altres dèries, si de cas.
Consulto la discoteca i m’adono -Oh pecador!- que no hi tinc ni un sol disc de la Dharma. Però la seva música, m’és propera, necessària. Un canemàs de llum, de sons, de records… i sempre en directe o escoltada en cintes de noranta en locals amb olor de resclosit; en furgonetes on es passaven de mà en mà, ampolles de dos litres amb calimotxo o whisky amb llimonada.
Els improperis de la nostàlgia, van sempre dirigits als qui s’hi recolzen en excés, als qui no tenen res més per avançar. Però donar-s’hi de tant en tant, sabent que hi ha un camí de molletes de pa per desfer que ningú no es menjarà, ens reconforta i ens fa estar més vius. Sobretot si en ambdós trajectes, et donen la mà aquells que inscrits en el pentagrama insonor del que ets, estimes i t’estimen.