Els dies i les dones

Els adéus són com la pluja, mai no recordes que t’entristeixen fins que no arriben.

Has tornat com una ombra enmig del gel. Les sagetes tangibles de l’enyor. L’absència és un esvoranc. L’absència és un no ser-hi precís, invicte. Són impossibles les derrotes en aquest camp. No val la pena ni presentar-hi batalla. La teva adreça isolada al mig de la pantalla; inservible ja. El teu record. La teva memòria. El nostre record, la nostra memòria.

No sé si ens ho havíem dit o no que això podia passar. Ara, davant els fets consumats, les paraules dites serveixen de ben poc. Quan aquestes coses comencen així, com una febrada, amb aquella velocitat i energia que nega tota objectivitat, o t’hi llences o t’enretires; no existeix un terme mig. Vaig triar la primera opció i han estat dies i setmanes de trobar-nos per fer rodar una relació que era tot suar i tot músculs tesats donant-nos pell i abraçant-nos a l’asfalt dels dies que ens havien de veure menjant-nos la ciutat i tot el què se’ns posés al davant.

Em vas demanar que no pensés, que fruís amb la mateixa intensitat com foraden els cels les estrelles de nit; que deixés enrere la calma habitual, aquest repensar-s’ho tot dues i tres vegades. Em va agradar donar-me a l’urgència, a la rapidesa amb què tot s’esdevenia, amb què tot es transformava en un desfici de només trobar-nos i trobar-nos, matins i tardes, fora de l’univers normal de les gents normals, fora de tot. Només tu i jo i aquesta necessitat compartida de fugir, de córrer. De compartir.

Avui una tercera persona ha escrit un the end a l’aventura. Ja sé que aquestes coses poden passar, però jo no vull acceptar-ho. No puc acceptar-ho. Em queden els bons moments passats, els records, però no en tinc prou. M’ofenen els que em diuen que com més aviat en trobi una altra, millor. Encara hi havia moltes coses que m’havies de mostrar. Encara hi havia moltes, moltes coses per descobrir-nos i saber.

Aquest matí, quan t’he deixat lligada a la barana de sempre, poc em podia pensar que seria la darrera vegada que ens veuríem. En plegar i veure les cadenes tallades a terra, he entès que algú se t’havia emportat. Desitjo al fill de puta que ara pedala al teu damunt, que trobi una mica de grava i la roda li rellisqui i es trenqui un braç, potser una cama. Pel que fa a tu, espero que siguis feliç, siguis on siguis, siguis amb qui siguis.

No, no és cert que la felicitat sigui difícil d’aconseguir; el que és difícil és fer-la durar.

No sé si deixant-ho escrit en tindré prou o bé em caldrà posar-me a estimar al teu costat, sense fer soroll, l’arrel fosca de tota aquesta nit que ara, em dius, t’empresona.

Recórrer l?ample imperi del sentit

en la pell tan fràgil d?un rafal d?ombres.

A ran de sostre no ens hi cap la nit,

nocturn ribot que fa encenalls els rostres.

Desar la por i brunyir l?avar silenci

d?un mar encès a glopades de flama.

Si ens volem, aprendrem plegats com s?ama;

l?astre cobejat quan la llum ens venci.

No acatarem ja crits ni velles ordres

fressats els camins d?aquest far bastit.

Fronteres i murs, s?hauran destruït

amb el clam que aquest bell desori ablama,

i no ens farà res provocar l?incendi,

dels mots que ens deien: ?l?amor, és la trampa?.

         David Figueres

Molt he estimat i molt estimo encara.

Ho dic content i fins un poc sorprès

de tant d?amor que tot ho clarifica.

                                                Molt he estimat i estimaré molt més

                                    sense cap llei de mirament ni traves

                                    que m?escatimin el fondo plaer

                                    que molta gent dirà incomprensible.

                                    Ho dic content: molt he estimat i molt

                                    he d?estimar. Vull que tothom ho sàpiga.

                                    Des de l?altura clara d?aquest cos

                                   que em fa de tornaveu o de resposta

                                   quan el desig reclama plenituds,

                                   des de la intensitat d?una mirada

                                   o bé des de l?escuma d?un sol bes

                                   proclamo el meu amor: el legitimo.

                  Miquel Martí i Pol

         MIRA?M ALS ULLS

               Mira?m als ulls sense por dels espills

               que et mostraran el solc per altres mars.

                                                   Mira?m als ulls i et parlaran d?aquell

                                       primer libant que va amarrar la barca.

                                       Un jorn l?abandonàrem, era vella?

                                       Ens envaí nostàlgia d?altres mars,

                                       ens atrapà el vertigen de tempestes.

                                       Sentim dels ports, encara, els drings dels gots

                                       que defugint l?oblit perdien albes.

                                       Mira?m als ulls, veuràs la placidesa

                                       d?aquest retorn al port de la bonança.

                                       Ara refem amb gest molt clar i precís

                                       els vells contorns d?aquesta lluna nova,

                                       que sobre el mar dibuixa finament

                                       el punt exacte on vam deixar la barca.

                       Quima Jaume

Vares venir fins on jo dormia

i em vas despertar,

i em vas convidar a tenir set,

                                 una gran set per a la qual

                                 et vas fer copa on jo la pogués beure.

                    Joan Vinyoli

Tèrbolament t?estimo. Tot el pòsit

s?ha remogut. La copa com un mar

tempestejat m?aboca, a contrasang,

restes de vells naufragis, fustes, urc

                      de suïcidis oblidats, quitrà

                      enquistat dins l?onada, algues, mort.

                      No sé trencar-la. Ni, assedegada,

                      buidar-ne tot l?embat en un sol glop

                      sense esquitxar-te ni ferir-te, sense

                      arrossegar-te a l?escullera amb mi.

  Maria-Mercè Marçal

FE

La tens als teus braços.

Dorms i la somnies,

i saps que és un somni

tot el que veus d?ella.

                           I el cor se t?arrenca,

                           tremola de fe.

                           Només una cosa

                           que tu li proposes

                            et dóna penyora

                            que et voldrà despert.

                            Coneix que és un somni

                            el que li dius d?ella,

                            però que per sota

                            del somni, és ella

                            que tens als teus braços.

Gabriel Ferrater

Tot el meu amor

és una baula oberta,

sense subterfugis ni galzes,

                                 amb un tu curt i ardent,

                                 trangressor de miratges.

                                                                       Montserrat Abelló

Jo ahir voldria haver estat Gene Kelly cantant, ballant, feliç sota la pluja, però no va poder ser. No, no va poder ser. Què hi farem.

Poques vegades he assistit a un espectacle de gratitud tan gran per una persona. La Yael Langella suscità en totes i cadascuna de les persones que van compartir el goig de passar una estona de la seva existència al seu costat, una necessiat incomensurable de no quedar-se a dins el tresor donat; un desig interior de no ser avars i poder compartir allò atorgat sense ni una mica d’arrogància o d’egoisme. 

La galeria Mxespai de Barcelona ha estat l’espai on amics i companys de la Yael, avui, hem recordat a través de les seves paraules, dels seus versos, de le seves pintures, de les seves fotografies i també a través dels seus silencis, la bondat infinita d’aquesta dona que la mort ens manllevà massa d’hora.

Montserrat Abelló, Antoni Clapés, Ester Xargay, Francesc Parcerisas, Arnau Pons, Sussanna Rafart, Carles Torner, Josefa Contijoch, Mercè Ibarz, Neus Aguado, Carles Hac Mor, Cinta Massip… noms que han estirant el fil de la memòria feta record, de la remembrança feta abric, de l’absència feta companyia.

No t’oblidem Yael. No t’oblidem, no.