Els dies i les dones

David Figueres

ALIMARES

Ja fa uns anys vaig decidir deixar Reus i endinsar-me en la selva barcelonina i malgrat la meva poca militància i dedicació, encara noto que m’ho deixen ser-ho quan toca. Admiro de cor, però, els qui han decidit deixar-se créixer les arrels més llargues i esperar que les coses bones els passin allà on van passar altres coses bones als de la seva tribu.

 

Un d’ells és l’Antoni Veciana. Observador de ploma fina i perspicaç. Home amb dos dits de front, sentit comú, sensibilitat i ganes de poques raons. Amb l’Antoni se n’hem fet farts de pujar fins l’atalaia des d’on ara ens enuncia que es decideix a mirar-se el panorama i deixar-ho per escrit en forma de bloc. Veritablement la vista és magnífica i l’Antoni, geògraf amatent, en sap tots els turons, barrancs i tarteres. Poques coses queden fora del seu ull.

Honorat quedo de quedar enllaçat al costat d’altres companys de la terra. N’esperem l’estilet, n’esperem la moixaina. N’esperem mots com alimares enceses que ens guiïn, entre cels vermells i boirades perpètues, fins on podem anar per saber més coses del País del Llamp. Benvingut!

(Fotografia: alzina del Mas de Borbó)



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cardiologia variable per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent