L’ESCORPÍ I EL GRIPAU
Hi havia una vegada un escorpí que no sabia com passar a l’altra banda d’un riu. No gaire lluny d’on s’estava amb els seus dubtes, un gripau feia llargs entre uns canyars. En veure’l, l’escorpí va tenir una revelació i se li adreçà:
-Amic gripau, t’he de fer una proposta.
-Què vols de mi, company escorpí?
-Necessito passar a l’altre banda del riu.
-No veig com et puc ajudar.
-Veuràs, he pensat que podries carregar-me a la teva esquena i portar-me nedant fins l’altra riba.
-Em sembla que això serà impossible, company escorpí.
-Per què, amic gripau?
-Senzillament perquè sé del cert que si et carrego al meu llom, acabaries picant-me amb el teu agulló i donant-me mort.
-No diguis bestieses! No veus que si et donés mort, tu no podries continuar nedant i jo moriria ofegat?
El gripau va reflexionar sobre els mots de l’escorpí.
-Trobo que les teves paraules són prou raonables. Puja.
L’escorpí, més content que un gínjol, s’enfilà damunt el gripau que començà la travessa. Tranquil·litzat per les paraules de l’escorpí, no s’afanyà gens a completar el viatge, ans al contrari, trobà que era agradable poder ser d’alguna ajuda. Però de sobte, quan ja no faltava gaire per arribar a la seva destinació, el gripau va sentir una punxada a l’esquena i com tot el seu cos se li enravenava. El gripau sabia qui li havia infligit aquella fiblada:
-Company escorpí, per què m’has picat?
I l’escorpí notant com la granota era engolida per les aigües, digué:
-No hi puc fer més, amic gripau, és la meva naturalesa.
I s’ofegà.
Només s’ofega el gripau?
per fi m’he decidit a afegir un comentari per dir, verbalitzar, testificar, textificar que em reconec en els pensaments, trossets de vida, actituds, d’els dies i les dones.
així és que deixo una miqueta d’en ferrater a canvi:
i és a ser lliure que em vull hàbil
Jo no he vist que cap escorpí puge d’amunt un gripau, ni de forma simulada.
En canvi si que sé n’he sentit parlar de clavar-se a la boca del llop o l’abraç de l’os