Els dies i les dones

De vegades no cal gaire cosa més. Algú a qui no sents cridar el teu nom després de validar el bitllet a la guixeta. Un somriure amable i sincer que te’l repeteix quan tu finalment et gires. Els besos protocolaris. Maleir una mica la passada nit, llarga de beure fins tard, que et fa lentes les reaccions.

El tren que ve amb un quart d’hora de retard. Ensenyar-se la vida. Dir-se-la amablement com altres vegades. Desenredar una mica més el fil de la madeixa. Parada de novetats. Les justes per no sentir-se aturat, en via morta.

El tren que finalment arriba. El revisor que marca els bitllets. Tots dos tornem a la ciutat que ja ens hem guanyat. Per la finestra desfilada de banyistes en retirada. Els llibres que hem obert. Els telons que hem aixecat. I tant com encara no sabem quin nom posar.

El no quedar-se de braços plegats davant la mediocritat. Denunciar la mentida diària del tot està ja dit i fet. Les pel·lícules. Les exposicions. El món i la guerra. L’immens pastís del fàcil grimpar. El farcit d’hipoteca i nens i cotxe… 

Arribar a Sants amb l’amistat cansada de tant donar-li perquè se la mereix tota. Que els estels deixin lloc a la teva refulgent indignació contra les coses que no van. I que jo sigui aprop per ajudar-t’hi. Jo baixo més endavant.

Hi ha tardes per posar-se tontus i deixar-se d’estils i ortografies. Tardes per escoltar la pluja abraçat a un coixí. Tardes per recordar tot un grapat de persones que ara mateix voldries veure somriure molt. Tardes per deixar-te humitejar els ulls. Tardes per fer de tu una metàfora del que passa al cel. Tardes per jugar una mica a un-dos-tres-pica-paret amb tot de senyors baixets vestits amb barrets de copa i levites. Tardes per posar-se tontus i deixar-se d’ortografies i estils.

Desats els gegants a l’ajuntament, adormits els nanos, destrenades les cintes del ball de gitanes, muts els cascavells del ball de valencians, aturats àliga, lleó, mulassa i bou, només queda apropar-se al mig de la plaça del Mercadal, sentir com peten mascles i trons a dintre teu i entre fum i olor de pòlvora cridar ben fort: VISCA SANT PERE!

"Els nanos mengen trumfes,

arròs i peix pudent.

No sé com s’ho arreglen

aquesta pobre gent.

Els nanos són uns dropos,

no volen treballar

i a casa de la Vila

els volen despatxar".

"Anem de cercavila

tots plegats bevent Masclet,

quia cosa més dolça

de la bóta ben fresquet.

Aquest bloc se’n va de Festa Major!

Una lluna plena amb el capciró plegat, com fan les lentilles quan ja fas tard i no es volen posar a la vista d’un. Un pentagrama mut de fils d’estendre roba en un terrat. Una gata negra fent d’aprenenta d’Spiderman. Un amic amb qui feia temps que no parlaves. La constatació que el gin Xuriguer no serveix per a fer gintònics.

Entre cervesa i cervesa, em diu: "Mira, el meu oncle, anys enrere, tenia una parada de fruita i verdura al mercat. De vegades, quan hi anava a comprar amb la mare, l’oncle em donava un caragol que havia trobat entre el gènere.

M’agradava arribar a casa, posar-lo damunt un plat amb una fulla d’enciam i passar-m’hi hores i hores al seu costat empenyent-li la punta de les banyes amb els dits, ruixant-lo amb aigua perquè tingués humitat… Ell anava fent rosegant amb parsimònia l’enciam. Un dia, em trobava el plat buit. Jo no entenia perquè havia de marxar l’animaló d’allí. ¿Que no tenia menjar, humitat, companyia? ¿Què més podia necessitar?

Em passava dies i dies pensant en què havia fet malament, fins que ja no hi pensava més. Al cap d’un temps, se sentia un crac com de closca aixafada, en un lloc o altre del pis. Llavors jo somreia una mica melangiós pels bons moments passats al seu costat i anava a veure l’oncle a buscar un altre caragol".

… I que potser l’atzar ha tornat a canviat el disc que ha sonat fins ara. Gosar poder aprendre’n de nou les cançons.