L’ESTEBAN
Ha estat el meu germà, aquesta tarda, qui m’ha comunicat la trista notícia. El David Esteban havia mort en un accident de trànsit. Vam anar a l’escola plegats. Érem de la mateixa quinta. Devia ser dels petits, perquè la nostra promoció, la del 74, ens toca fer enguany els trenta-dos.
Feia molts anys que no el veia. En acabar l’EGB vam anar plegats al mateix institut per fer BUP. Tots dos no ens en sortiríem i tornaríem a trobar-nos un parell d’anys més tard començant estudis de FP, branca administrativa. En aquells temps això dels psicòlegs no es portava i per tant, el fracàs escolar havia de ser per força tan sols que el xiquet no tenia aptituds.
El pas del temps m’ha demostrat que senzillament als catorze anys m’hagués anat molt bé visitar un d’aquests professionals -qui ho sap si un psiquiatre i tot- de cara a ajudar-me a enfrontar-me a la vida. Encara n’arrosego algunes seqüeles d’aquell reset que suposà per mi l’adolescència. No sé si al David li devia passar el mateix.
A la classe n’érem tres de Davids, d’aquí que cap dels tres fos anomenat amb el nom. Ell era l’Esteban com jo era el Figueres o el Figue, per ser més exactes. No vaig començar a girar-me quan algú em cridava "David!" fins al setze o disset anys.Tots tres ens aveníem força i vam fer amistat. Amistat que, com ja dic, en acabar l’EGB s’extingí.
El David era ros. Semblava alemany. Els seus pares, de petit, el pentinaven com si fos un petit Schuster. Era molt revoltós però el tinc com una bona persona. Les festes d’aniversari a casa seva eren un dels esdeveniments més esperats. La seva família vivia en un minúscul pis on ens aplegàvem una munió de brivalls -a classe érem quaranta i em sembla que el convit sempre hi incloïa la totalitat del destacament. També recordo que tenien un petit gos negre.
Tenia un parell de cosins, el petit del qual, sempre rebia les notres trastades. Una rèplica de plàstic de Mazinger Zeta, posada dalt de la porta, sempre queia damunt del sofert cosí en ser cridat a l’habitació del David. Una altra de les atraccions de ca l’Esteban era la seva capsa de Quimicefa. Tancats al lavabo, féiem d’alquimistes entestats en descobrir la poció de la invisibilitat o aneu a saber què.
El David deu deixar parella, potser un nano i tot. Tenia una germana -de la quinta del meu germà. Els seus pares deuen estar destrossats. Res del què jo pugui dir o fer atenuarà tot el malaurat trasbals que suposa perdre la teva parella, el teu germà, el teu fill. El David tenia tota la vida per endavant i no és just que se n’anés tan aviat.
He volgut retre-li aquest humil homenatge tan sols per fer veure que rere les víctimes que s’empassa l’asfalt cada cap de setmana, hi ha molt de dolor que no s’extingirà mai, totes les precaucions són poques. No sé si hi haurà entre els meus lectors algú que pugui transmetre el meu pèsam a la família. Si és així ho agrairé. Descansa en pau David. Descansa en pau Esteban.