Més o menys a l'hora que decideix dormir, uns veïns s'acoblen. Sent com la dona bufa, agonitza: és un coit adult i sense impostures, perpetrat des d'una localització que mai no sap encertar. S'alça a les fosques per buscar el silenci —l'encaix dels fulls de la finestra, la cambra estanca—, i, al pis de davant, endevina la silueta de l'escoltador solitari, dret, fumant, darrere els traus d'una persiana.
Aquí el tenim, el club de la mitjanit: la dona cavalcada amb fúria, que
ja udola; l'escoltador furtiu, estàtic com un fantasma; l'espia
curiosa, que mai no troba la calma.
L'espia coneix l'escoltador dels vespres, de
quan s'afluixa la corbata i sopa fred, davant del diari. El coneix dels diumenges, de quan s'estén les camises, de quan lluita contra el tendal esventat, de quan aspira la taula plàstica. El coneix de matinada, de quan es posa el portàtil a la
falda i la cara se li torna blanca. I el coneix, també, del club de la mitjanit: de quan apaga el cigarret i es creu ocult i invisible, darrere d'una persiana foradada.
A la sala de reunions, la treballadora del mes llucarà el mòbil per sota la taula. Deu minuts, i el tràngol, per avui, serà passat. Al carrer, repartirà petons freds, encaixarà mans calentes i compartirà un taxi en silenci. El col·lega, esgotat, encara li farà una broma. A l'altre cantó del vidre, un travelling difús de cares, cames, bermudes, pits, vestits. El centre s'esvaïrà i les voreres es civilitzaran, fent-se observables. Arribada al despatx, per imprevista, enganxarà els becaris despreocupats, rient youtubes. Va, tots hem tingut vint anys. Aleshores, sentirà un accès de necessitat: tenir vint anys encara que només sigui fins a les set. A veure, xiquets, quin és aquest repertori? I, còmplice, s'abandonarà a l'espectacle. Més ben dit, s'abandonarà a l'espectacle de l'espectacle: el de les rialles que només es poden riure quan el pes del futur encara te'l porten els altres. Sí, demà serà un altre dia. Demà ja els despertarà.
El Lloc que no existeix, és un laberint de xiprers. Tu tries una porta, gol nord, gol sud, lateral, tribuna, i deixes la Vida 1 a la consigna, la clau al coll. El teu equipatge, ara, és una bena als ulls. Som tots cecs, al Lloc que no existeix, i aquesta és la gràcia del Joc. Tot de caminants cecs buscant-se a les palpentes, qui ets, com ets, què fas, on vas. La Vida 2 engega a tota màquina, cronòmetre a zero, que tinguis sort.
No sabia com es guanyava, en aquest joc. Potser aquesta és l'explicació, jugar com quan érem infants, jugar per jugar. Potser sí, potser va ser per això que un dia, distretament, vaig guanyar el premi gros. A la sortida, una placa, un petó a cada galta, un pom de flors. Feliç, un crit al cel, un tap volant sobre escuma blanca. Afortunada de mi, tan afortunada.
Al Joc, diuen els qui en saben que mai no s'hi guanya dos cops. Però avui, hora local, he tombat en un punt, i m'ha semblat sentir l'olor. En un instant, les narius dilatades, l'instint epidèrmic i animal. Ah, l'olor més deliciosa entre totes les olors, només un pas més, vull assegurar-me'n. I tot i així —cega, in-tacta—, l'he reconegut.
A la sortida, un altre pom de flors, una altra placa, escuma al cel, un parell més de petons a cada galta. Afortunada de mi, tan doblement afortunada.
No te m'acostis. No em toquis, no preguntis, no parlis. Seu al racó de pensar i mira'm. Mira'm com arrenco les cortines a esgarrapades, com foto la tele a terra d'una puntada, com peten els cables als endolls, del ventilador, del DVD, del portàtil, de la TDT. Aparells esventrats, vísceres de silici, projectils de tinta, llibres asclats, huracans de papers. Cadires vençudes com bèsties de closca, potes enlaire. Mentider, mentider, mentider! Com goses?! La mentidera més gran era jo!
L’Amic s’ha quedat sense feina: té temps. A
migdia, hora d’oficina, seiem al racó condicionat del bar més fosc de la
capital. Gots glaçats, quant de temps, contenta de veure’t. Ui, aquesta cara... Va, canta.
La foscor atrau les confidències
com els fanals les cuques de llum, i l’Amic abaixa la veu, té un problema, té
temps, té massa temps, i pensa, pensa en excés. M’estimo la S, no la
vull deixar, no sóc boig, ni se’m passa pel cap. Però clar, tots aquests anys,
tu ja ho saps, ja ho saps tu. Jo només vull conèixer una noia casada, o
emparellada, que es trobi en la mateixa situació, que m’entengui, xerrar,
follar, sense mals rotllos, ni missatgets, ni trucadetes, d’igual a igual, saps? Res d’enganys,
tot legal, quedem, ens veiem, un o dos cops per setmana, i ja està. Et semblo un depravat, oi? No, no m’ho sembles; de fet,
em sembles tan estàndard que encara et fitxaran els de les normes ISO, mira què et dic.
L’amic respira, riu per primer cop amb el got
a les dents. Sap que em pot explicar tot això perquè no conec la S. Bé, de vista i de lluny. Implicació emocional zero. L'Amic continua: Que consti que jo me l’estimo, tu ja ho saps.
Si no me l’estimés la deixaria, ja em coneixes. Però el cos em demana noves experiències,
collons, fa tretze anys que alterno quatre postures al llit, me les sé de memòria. I no li retrec
res, a ella, cadascú té les necessitats que té. I jo, deu ser l’edat, però com
més va, més en tinc. I sí que he tingut algun lio d’internet, solteres i tal, i vaig quedar amb una, però al final res, un desengany. Hi ha molt de desesperat, a
internet. I jo no estic desesperat, o et semblo un desesperat?
Home, Amic, segons qui et senti... I per fi riem obertament, perquè lo nostre de sempre ha estat
riure, encara que avui ens costi més. Perquè, escolta, tu no tindràs pas una
amiga, així de confiança...? Ui, no, no: les meues amigues, abans que admetre’m
que estan avorrides de l’home, es deixarien penjar d’un pi. I tornem a riure, i ell, rient, rient, es posa seriós: Perquè tu
no...? Ep, que jo sóc de sucre, eh?, no em facis la vida més complicada. Perdona, perdona, no sé en què penso, perdona. No passa res. No? Esclar que no. Encara creus que sóc bon tio? Va, Amic, tu no pots deixar de ser bon tio ni expressament. Buf, ja em sento millor. I així dius que vas tenir un lio amb una d'internet? Ui, sí, quin fiasco! Explica, explica.
M'encanten els meus amics homes. Perquè són diàfans, clars com l'aigua clara, perquè volen viure i estan vius. Quina dona em podria proporcionar una conversa més estimulant? Abans, penjada d'un pi.
L'Insomne té onze anys, potser deu. Una matinada d'estiu es troba estirada al llit, rígida. No està sola. Els amics dels pares han vingut de visita, i tenen dos fills. Al nano li han donat la seua habitació, just al costat de la del germà. Els progenitors ni s'ho pensen: La Maria i tu dormireu juntes al quarto del llit gran. Ja se sap, les xiquetes poden dormir juntes, els xiquets no, no fos cas que els incités a temptejar the wild side. Doncs això, que la Maria i tu dormireu juntes. L'Insomne parpelleja incrèdula. Com gosen? Des de les colònies, sap que odia els dormitoris compartits. A partir d'avui sabrà que allò que odia exactament són els llits a mitges.
L'Insomne ja és universitària. Una matinada de juny, en un llit aliè, observa de reüll el cos contrari que jau en fase REM. Un cos ja inútil, la respiració maquinal, l'ànima fugida orbitant galàxies remotes. El desvergonyiment del dorment li és un insult. L'Insomne, humiliada, es vesteix i fuig en un taxi amb aire condicionat. Arribada a casa, fa la serp a l'ample del seu llit, el seu regne. Aleshores, potser, dorm. I si no dorm, almenys és al seu llit, i el seu llit és casa. Tot en ordre.
L'Insomne ja té trenta-i-tants anys i mig. Les nits de juliol delira, s'imagina el llit envaït surant sota la volta de l'infern. Un cop cada mitja hora, estreny les dents i té una fantasia. De cantó, s'imagina que ajunta els peus, i, en silenci, arronsa les cuixes contra el pit, tota ella convertida en una molla de carn febrosa, acumulant tensió. Després, prem els punys, i recrea immòbil el cop sec i dirigit, la força centrífuga de les extremitats expulsant el company de llit. Se l'imagina precipitat a l'aire bullent, bracejant entre les plomes d'un coixí en caiguda lliure. L'Insomne delira, ja ho hem dit. I, delirant, somia que extèn el cos en aspa i torna a prendre possessió del seu llit.
Arribem a Tetuan que ja és fosc, després de quatre hores de In-, indé-!; de Boti-boti-boti!; de Volem-volem-volem!, i ens deixem caure en un parterre, eufòrics, exhausts, afònics. Badem als infants, a les famílies senceres, a les colles d'adolescents, a la nostra gent que desfila carrer amunt, carrer avall, cap al metro, cap als autocars, cap al futur. Hem de recuperar forces, hem de sopar. Les noies arreglem el país mentre els nostres superherois de capa estelada juguen a arrencar cartells de record, discuteixen sobre el pop Paul i s'aturen davant de menús de restaurant demanant un vistiplau per unanimitat. Cadascú encarrila la gana per on l'encarrila. Poc després, feliçment entaulats, celebrem la nova era: la que enceta la nostra
primera mani indepe tots junts, els vinguts del nord, els vinguts del sud, els de terra endins i els de mar enllà, amb flagrants sortides de l'armari. El brindis és especial. El segon també. I el tercer. I l'altre. De matinada, els superherois i les superheroïnes ja retiren, alegres i descoordinats: In-, indé-!; Boti-boti-boti!; Volem-volem-volem!
Despenjar el telèfon de grat cinc vegades seguides, qui m'ho havia de dir. Des d'on sortim? Diagonal cantonada amb Tal i tal? Millor més avall. No, no, millor més amunt. A quina hora? Ui, no, no, més aviat. Recompte d'estelades. T'aviso que l'A. i la N. no portaran res, que no els va el rotllo. No els va el rotllo, però avui hi van. És més important la seua presència que la nostra. La seua presència és notícia. Bravo per la N. i l'A.!
Dissolc el colacau en una tassa d'aigua bullent, però encara no ho sé. L'arcada em sorprèn i escupo pols a l'aigüera amb la llengua encetada. Increpo la torradora, què cony passa, cony de cony: les llesques tendres, no he abaixat el ressort. Escric un mail per duplicat, atenció a l'adjunt, que si l'adjunt patatim, que si l'adjunt patatam. Enviar, enviar, i em descuido l'adjunt. Però això ho descobriré demà. I ara un carrer, un semàfor roent, un clàxon, la carrosseria vermella arran de nas. Deu ser que he tornat a néixer, deu ser això, perquè em trobo sana i estàlvia amb un vestit penjant del braç, un vestit que no és de la meua talla, i ni tan sols m'agrada el vestit, i ni tan sols sé què hi foto suant en un emprovador d'una botiga a la qual no sé com he arribat. És igual, es fa un fos en negre i de cop estic muntant una taula d'Ikea. Potser també he estat a l'Ikea. Sí, potser sí, en tinc la factura. En tinc la bossa de patates de rigor. Caps d'estrella, tornavís pla. Un altre cargol de punta fereix el parquet. Em cago en tot. Més tard, podria deduir que he sopat, perquè ja sóc a l'espona del llit, perquè ja m'he rentat les dents, perquè ja he buidat les caques del gat. Ensobro les cames mecànicament, i, a frec de cuixa, noto el contacte rodolant d'una mena de pilota escabellada. Amb totes les precaucions, aixeco el llençol: Hústia, el cap!
L'amiga fa un altre glop de vi i continua enumerant les credencials que hauria de tenir l'home a qui li obriria la vida de bat a bat: que sigui així però no aixà, que li agradi això però no allò, que vulgui tal però que no vulgui pasqual. Jo em miro les ungles, em sé l'home de memòria, i escuro pacient el cul de cervesa esperant la pregunta, que ara ja està a punt de sortir, mira, mira, ja ve el sospir: Ai, nena, on coi deu ser, aquest home...? I ara em toca a mi, és el meu moment: Collons, és que ja no sé com dir-t'ho: a internet!
Aquí s'atura la cinta. El problema rau en què l'amiga només concep conèixer un home a l'antiga, analògicament. Vol que se li acosti en un museu, en una botiga de tes, en una biblioteca de sostres alts i artesonats. Vol una mirada de les d'abans, una espurna enginyosa que encengui un foc i de cop tot siguin violins i flamarades al voltant d'una taula de cafeteria on s'explicaran el color preferit i els horòscops de cadascun. En fi, i perquè ens entenguin els joves: començar el xat pel final. Quant de risc innecessari, quanta aleatorietat. Quanta mandra.
En el temps que l'amiga porta reüllant els elements potencialment practicables preguntant-se si seran així però no aixà, si els interessarà això però no allò, jo, que tinc una fe absoluta en l'home digital, ja li hauria trobat deu candidats com els que demana. El sedàs principal és tan senzill que em sembla estranyíssim que ningú no l'hagi patentat: un home és com escriu. Que es pot esbrinar d'una altra manera? Sí, però és tan lent, tan cansat, tan avorrit, que al final es casen.
Suposo que l'amiga deu trobar tan insòlit conèixer un individu suposadament vàlid sense saber-li el fons dels ulls, com jo veig de complicat acostar-me a un mosso en un bar i que, abans de mirar-lo a la cara, accedeixi a mostrar-me sobre un tovalló com se les manega per incitar-me les neurones sobre una base de nivell C. Allò de: dóna'm un pronom feble i mouré el món. Ja, em replica ella, però per increïblement que escrigui, els ulls, la mirada, les collonades. Mira, li dic, són maneres de veure-ho: jo no em refiaria mai d'uns ulls que no sé com escriuen.
