La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Marcadors a zero. 0.

Una volta vaig tindre una conversa virtual molt interessant amb un matemàtic que tenia fòbia al zero: sobre els marcadors a zero i començar de zero. Li havia estat explicant la meua vida per correu electrònic (pobret! :-)), i m’havia respost que jo era una experta en començar de zero. No vaig a posar-me a explicar la meua vida per a demostrar que no és veritat, els de Vilaweb em censurarien per excés de gigabaits; però sí que m’agradaria fer la següent reflexió.

Ni quan naixem, no comencem de zero. Heredem unes particularitats genètiques (ja ho diu el refrany: no només s’hereden les fanecades), i heredem uns prejudicis històrics que portem lligats com una cadena, al coll (versus els espanyols, versus els francesos, versus els valencians, versus els catalans, versus els murcians… depenent del lloc, de la família i de la falla on estigues abonat). I tot això, amb l’any nou, no comença de zero.
Fins i tot l’experiència professional no parteix de zero. Vaig començar una carrera filològica que vaig abandonar, però em va aprofitar per al periodisme, un món on porte sis anys. I ara estic de camí de tirar per la borda aquesta experiència, tan bon punt em dónen una oportunitat per a demostrar que sóc competent per a ensenyar anglés als xiquets. I estic completament segura que la meua experiència en el periodisme em servirà per a aquesta nova tasca. De fet, ara que encara estic estudiant magisteri, ja veig que em serveix.
De zero? Només considere que es tenen els marcadors a zero quan no tens feina i se t’acaba la prestació d’atur. Ni tan sols els anys comencen de zero, perquè el mes de gener només és la continuació del desembre, de la mateixa manera que el juliol va després del juny. Els anys són una roda, igual que les feines, la vida, els diners o els prejudicis.
I si no creguera fermament tot açò, em vindrien ganes de suïcidar-me, ja que, ben mirat, el matemàtic tenia raó, i potser sí que tinc aquest vici de començar de zero… o quasi!


  1. és alliçonador contemplar els zeros dels que es pensen que estan ben encertats, com també és equànim observar l’u — variable i ferm– que hi ha darrere de cada persona suspesa,

    ja veus, Marta, avui més "alter-binari" que mai! 😉

    salut i endavant,

    JCOB

  2. ei, Marta! sóc l’Eli, del curs, l’amiga de Maria Viu, acabo d’arribar al teu blog per casualitat, però el cas és que no és la primera vegada que hi entro i ara sí, amb consciència que ets la Marta! Doncs res, que enhorabona, m’agrada molt el que escrius, seguim xerrant! (valencians a barcelona, barcelonins a valència, hehehe).

  3. He estat llegint les últimes actualitzacions d’alguns blocs que m’agrada freqüentar i he descobert el teu. M’han cridat l’atenció les reflexions sobre educació, i la meua lectura s’ha accelerat quan he llegit que fas Magisteri de llengua estrangera a Montolivet. Jo també, i per alguna estranya raó sospite que som companyes de classe. Compartim l’educació i la filologia. Grans ciències.
    La vida és una nòria. O, com deia Ovidi, el món no avança, gira.
    Salut!
    Aina.

  4. Hola Marta!
    Quant de temps! Fa unes setmanes que vaig trobar el teu bloc així que m’he decidit a deixar-te un comentari. Tens raó amb això de començar de zero. Vam començar juntes la carrera filològica i ara estic de profe d’anglès amb xiquets. Començar de zero, o quasi: tinc un alumne que es diu Estalin.
    A veure si ens trobem, que des de fa un temps baixo molt sovint a València!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.