BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

English Stories (II): Some Type of Attack

Publicat el 2 de juny de 2013 per aniol

 

The film was about to start when, all of a sudden, a terrible scream of help sounded inside the cinema. All the people started to move looking towards the person who had screamed. In fact, there was a girl shouting ‘help, help, please, help me’ and we could see just near her a woman suffering some type of attack. The woman had white eyes, was trembling and all her body was shaking. The girl continued shouting: ‘Please, please, call an ambulance, please, please, call a doctor, please please help my mother’.

It was horrifying to hear her. My friend jumped quickly from his seat and ran towards the cinema’s entry. But suddenly he didn’t go out by the principal door. He opened a lateral door and disappeared. I remember that my friend had worked in this cinema and he knew a shorter way to the reception office. Meanwhile there were other spectators who helped the woman, they took her and made her lie on the floor. The woman had just lost consciousness. Also the lights of the cinema were turned on and just at that moment a man and my friend arrived. He was the responsible person of the cinema. He announced he had just called for an ambulance and at that moment another man arrived too, who said he was a doctor, and helped the woman. All the rest of people were scared, shocked, and all people were talking about it. Indeed someone was crying.

A long time passed until the ambulance arrived but, fortunately, the woman had just recovered consciousness and was sitting on a cinema chair. The doctors took the woman away to hospital and my friend and I went to take a drink: we had lost interest in seeing any film.

Publicat dins de English | Deixa un comentari

English Stories: UFOs

Publicat el 19 de maig de 2013 per aniol

I was walking along a country road when suddenly appeared such a bright light that blinded me. The only thing I could see was a big UFO. Then I lost conscience.

When I woke up I was lying in a white bed. All my body was covered by cables. There were a lot of ‘people’ around me, reading papers, consulting graphics, manipulating strange things that I’d never seen before. These people were androgens, I didn’t know if ‘they’ were men or women.

One of these people talked to me in perfect Catalan language: ‘Hello, we are Seugerbafla’. ‘Extraterrestrials?’ I asked. ‘Exactly’, Seugerbafla answered.

They told me that I was receiving a medical check and they were ‘repairing’ all my imperfections: my sight, my audition, etc. They explained that in a few seconds I was going to receive a type of electroshock. And in effect suddenly I received a big shock in all my body that turned me unconscious again.

When I woke up the second time, another ‘person’ was talking to me not in Catalan but I understood all that he/she said. The second Seugerbafla told me that he/she was speaking ‘adrev’, Seugerbafla language. The androgen explained to me that they had ‘installed’ inside me a type of chip which allowed me to talk all the languages of the world. It said: ‘From now on, you become an immortal person, an immune person to all diseases and you’re going to work for us on Earth. You are our Earth spy. The only thing you must do is live.’  

Publicat dins de English | Deixa un comentari

Yossarian lives! Petit homenatge a Joseph Heller

Publicat el 1 de maig de 2013 per aniol

Avui, 1 de maig de 2013, faria 90 anys Joseph Heller, i en honor seu i amb el vostre permís recupero un fragment d’un mail que vaig enviar fa uns anys, quan vivia a Anglaterra, i l’aprofito per convertir-lo en una entrada (allò que se’n diu reciclatge).

CATCH 22

Catch 22 és un llibre sobre un grup d’aviadors de la segona guerra mundial. Evidentment, el que volen és deixar de volar missions i tornar a casa. Segons la normativa militar, la manera de lliurar-se del servei és al·legar bogeria. Però hi ha una pega, un “catch”, el “catch 22”, que especifica que la preocupació per la pròpia seguretat davant un perill real i immediat és un procés propi d’una ment racional. Si un està boig, queda dispensat de la guerra. Només ha d’al·legar-ho, però en el moment en que al·lega bogeria, ja no se’l considera boig i ha de seguir volant missions. Un està boig si segueix volant missions i sa si deixa de fer-ho, però si està sa ha de continuar volant. Si segueix volant està boig i no cal que segueixi volant, però si no vol fer-ho vol dir que està sa i ha de continuar fent-ho. Aquesta és la simplicitat del “catch 22”.

I al seu voltant gira tota una irònica novel·la anti bèl·lica de Joseph Heller, protagonitzada pel capità Yossarian, destacat en una illa del Mediterrani, que sota el lema: “viu per sempre o mor en l’intent” posarà en pràctica tot un reguitzell d’estratègies per tal de sobreviure a la guerra. L’acompanyen un seguit de personatges  estrambòtics, paranoics i absurds en una situació de per sí absurda com és la guerra. 

L’altre gran mèrit de la novel·la és haver donat origen a una expressió de la llengua anglesa, que el diccionari defineix així:

Catch22 – Una situació en la qual la fi desitjada o la solució resulta impossible d’obtenir degut a un grup de condicions o normes inherentment contradictòries.

Molts processos burocràtics tenen un catch 22. Lo típic: per obtenir cert document necessites un paper que només pots aconseguir si tens el document que estàs sol·licitant… El de sempre, vaja.

L’economia mundial té un Catch 22, com diu el Sergi, els països del tercer món i els seus deutes externs estan atrapats en una espiral tan patètica que faria riure si no fes fàstic.

El món laboral té un catch 22. Si no tens experiència ningú et dona feina, si no et donen feina no pots adquirir experiència i si tens experiència no et donen feina perquè ets massa vell o estàs massa qualificat.

Penseu un moment: el sistema legal, el sistema polític, les assegurances, fins i tot la religió… Tot té un catch 22… Si comencem a pensar ens sortiran exemples a dojo. 

Jo crec que el catch 22 és el que defineix la humanitat i la diferencia de les altres espècies. Res de polses oposables ni pensament racional. És l’habilitat de crear un sistema tan contradictori que només s’aguanta gràcies a que, en conjunt, les contradiccions s’acaben anul·lant entre sí, el que ens defineix com a raça humana

 
La nena del pou 

#Gernika1937 — Era dia de mercat de Josep Palau i Fabre

Publicat el 26 d'abril de 2013 per aniol








Era dia de mercat. Els infants jugaven a guerra. Les dones triaven les verdures, els ous, l’aviram, les patates. El repertori era una mica limitat, perquè era temps de guerra. Era dia de mercat.

Dos quarts de cinc de la tarda. Els infants jugaven a guerra quan de sobte, del cel, d’on vénen, diuen, els àngels i els ocells, queia un xàfec de foc, el cel era l’infern, l’ordre s’havia capgirat.

Tres hores com una eternitat i aquell joc s’extingia. Els infants ja no jugaven a guerra: la guerra els havia exterminat. Ara tothom pensava igual, perquè tots els cadàvers pensen el mateix. I així començava la gran uniformitat.

Mil sis-cents cinquanta-quatre morts i vuit-cents vuitanta-nou ferits. Quina gesta, senyors, quina gesta! Que el món prengui model, ja sap el que l’espera. ¿No habitaven als Andes, els còndors? ¿Per què escullen aquestes contrades?

I l’arbre allí, al bell mig, també nafrat, però dempeus. I encara no ressuscitat!


Josep Palau i Fabre

I Believe – Buzzcocks (Live)

Publicat el 24 d'abril de 2013 per aniol

In these times of contention it’s not my intention to make things plain
I’m looking through mirrors to catch the reflection that can’t be mine
I’m losing control now I’ll just have to slow down a thought or two
I can’t feel the future and I’m not even certain that there is a past

I believe in the worker’s revolution
And I believe in the final solution
I believe in
I believe in
I believe in the shape of things to come
And I believe in I’m not the only one
Yes I believe in
I believe in

When I poison my system I take thoughts and twist them into shapes
I’m reaching my nadir and I haven’t an idea of what to do
I’m painting by numbers but can’t find the colours that fill you in
I’m not even knowing if I’m coming or going if to end or begin

I believe in the immaculate conception
And I believe in the resurrection
And I believe in
I believe in
I believe in the elixir of youth
And I believe in the absolute truth
Yes I believe in
I believe in

There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore

I’ve fallen from favour while trying to savour experience
I’m seeing things clearly but it has quite nearly blown my mind
It’s the aim of existence to offer resistance to the flow of time
Everything is and that is why it is will be the line

I believe in perpetual motion
And I believe in perfect devotion
I believe in
I believe in
I believe in the things I’ve never had
I believe in my Mum and my Dad
And I believe in
I believe in

There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore

I’m skippin’ the pages of a book that takes ages for the foreword to end
Triangular cover concealing another aspect from view
My relative motion is just an illusion from stopping too fast
The essence of being these feelings I’m feeling I just want them to last

I believe in original sin
And I believe what I believe in
Yes I believe in
I believe in
I believe in the web of fate
And I believe in I’m going to be late
So I’ll be leavin’
What I believe in

There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore
There is no love in this world anymore

Seguem arran, que la palla va cara!

Publicat el 2 d'abril de 2013 per aniol
Catalunya, comtat gran,
qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo comte duc d’Olivars
sempre li burxa l’orella:
-Ara es hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja veieu quina n’han feta:
seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riu d’Arenes;

n’han cremat un sagrat lloc,
que Santa Coloma es deia;
cremen albes i casulles,
i caporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
alabat sia per sempre.

Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia;
mataren un cavaller,
a la porta de l’església,
en Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n’engegaven les aixetes,
el tiraven pels carrers
sols per regar la terra.

A presencia dels parents
deshonraven les donzelles.
Ne donen part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:

-Llicència els he donat jo,
molta més se’n poden prendre.-

Sentint resposta semblant,
enarboren la bandera;
a la plaça de Sant Jaume,
n´hi foren les dependències.

A vista de tot això
s’és avalotat la terra:
comencen de llevar gent
i enarborar les banderes.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
entren com a segadors,
com érem en temps de sega.

De tres guàrdies que n’hi ha,
ja n’han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l’entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l’Audiència.

Aneu alerta, catalans;
catalans, aneu alerta:
mireu que aixís ho faran,
quan seran en vostres terres.

Anaren a la presó:
donen llibertat als presos.
El bisbe els va beneir
Amb la mà dreta i l’esquerra:

-On és vostre capità?
On és vostre bandera?-
Varen treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

Aquest és nostre capità,
aquesta és nostra bandera,
a les armes, catalans,
que el Rei ens declara guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran

Aquesta és la versió de l’original del s. XVII dels Segadors, documentada per Milà i Fontanals.

El més flipant i preocupant és llegir-lo i poder establir paral·lelismes amb avui. De fet, per aquest motiu i pels fets que descriu s’escauria a la secció “por i fàstic” però no voldria que ningú ho interpretés erròniament com un insult al nostre himne ni res similar. 

Així que el deixo al fons del pou, que també s’hi escau, aquest pou negre i sense fons on ens volen veure els Olivares i cia. 

No pot ser casualitat que els catalans, tan xaiets i pacífics, tinguem un himne tan rotund. En algún racó amagat del nostre caràcter diplomàtic i negociador encara s’hi déu amagar algun almogàver, trist i abandonat (i força emprenyat). Tant de seny, tant de seny, potser el que ens cal és un xic de rauxa.
Això sí: seguem arran, que la palla va cara!

 

Seixanta mesos (Cinquè aniversari) sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2013 per aniol

Avui celebrem els seixanta mesos sense Josep Palau i Fabre. Cinc anys sense l?Alquimista.

 

Avui us ofereixo un regal molt íntim. És l?única fotografia que tinc amb en Josep Palau i Fabre. Va ser feta al pati del museu Marès una tarda del mes de maig de l?any 2004 en un acte de la setmana de la Poesia de Barcelona, que reunia poetes gallecs, bascos i catalans. Jo acabava d?aterrar de l?Argentina i va ser la tarda en què em va explicar el famós acudit de les tribus de la Patagònia.

 

I ara, si seguiu llegint, més sorpreses…


Comiat.

Ja no escriuré, ja no sé escriure més.
La tinta m?empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d?or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l?arbre i el vent sinó en el vent d?un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?

La resta són paraules…
Res no sabré escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se?m moren a dins
i jo visc en les coses.

París, 6 de maig de 1946

Josep Palau i Fabre


Aprofito el poema Comiat del mateix Josep Palau i Fabre per anunciar-vos que de moment aquí s?atura aquesta secció. Han estat 60 mesos, cinc anys recordant l?Alquimista cada dia 23 de cada mes ininterrompudament. Ja ho reprendré quan sigui al moment. Potser als 70, als 80, als 90 o als 100 mesos sense en Palau. També ho deixo obert a qui em vulgui rellevar i seguir donant a conèixer la vida i l?obra d?en Palau. Jo m?aturo aquí, però…

Enceto un nou projecte 2.0 que neix amb la mateixa voluntat que hi ha en aquest que ara s’atura: donar a conèixer la vida i obra de Josep Palau i Fabre:

https://twitter.com/PalauiFabre

En aquest cas obro un compte a twitter amb el seu nom i aniré afegint la vida i obra de l?Alquimista en 140 caràcters, una mida ideal per encabir els seus versos. Desitjo que us en feu seguidors i avui, en una efemèride tan especial, és el dia ideal.

Us deixo aquests 60 mesos sense Josep Palau i Fabre i us convido a veure’ls sempre que ho desitgeu.

sergi borges 

El canòdrom meridiana: olors i arquitectura

Publicat el 11 de febrer de 2013 per aniol

Força amics del barri del Congrés compartim un curiós record d’infància: els nostres avis o àvies duent-nos a veure les curses de gossos al canòdrom algun matí assolellat de dissabte.

Pot resultar bucòlic i entranyable pensar-ho: un avi i el seu net, passejant per les grades. La gent, els lladrucs, la catifa de butlletes no premiades a terra, les fotos dels gossos campions a les parets, els altaveus anunciant les curses, els pobres gànguils escanyolits perseguint la llebre automàtica, l’olor, aquella flaire inigualable, aquella fortor única de canòdrom que a mi em feia pensar en el gust de les cols de Brussel·les (una de les raons per les quals no els hi tinc gaire estima, a aquests vegetals).

Sí, la imatge podria ser fins i tot poètica sinó fos per un petit detall: aquells nens es van fer grans i van descobrir la crua veritat; el canòdrom meridiana era un antre. Un punt de trobada de gent rara, un indret de vici i de maltractament animal, un símbol ranci d’una època pretèrita. Alguns d’aquells infants hi van tornar, de grans, ja ni tan sols a apostar, directament a comprar-hi droga. Era un dels punts de “trapitxeo” més coneguts de la zona (potser, fins i tot de Barna, no ho sé).

Ja de grans, quan ens miràvem les curses des del balcó de casa d’una de les meves amigues, en un dels blocs que envolten l’espai que ara és una plaça, ens fèiem creus que algú hi pogués dur un nen, allà, a passejar. Els temps canvien. Per sort.

Les curses de gossos van deixar d’atraure el públic i suposo que la colla d’homes que es passaven el dia palplantats darrere la reixa que donava al carrer Concepció Arenal xiulant i llençant comentaris inapropiats a totes les dones que passaven per la vorera – suposo que la protecció de la reixa els donava una sensació de seguretat i de confiança per fer-ho que no oferia, per exemple, el banc de pedra que quedava a fora, al carrer. O això o alguna mena de síndrome de presidi que se m’escapa- no aportaven els ingressos suficients com per mantenir-lo obert. I el canòdrom meridiana va tancar el 2005. Va estar un temps abandonat, prou com perquè el director Marc Recha el pogués immortalitzar a la seva pel·lícula Petit Indi abans que n’enderroquessin la pista i els murs exteriors per fer-hi una plaça (conec algú que va anar a veure la pel·lícula només per veure-hi el canòdrom).

No sé si per inaugurar la plaça o pel que fos, havien col·locat unes astes gegants amb unes banderes negres amb un gànguil vermell, que semblaven l’estendard de les hosts de Mòrdor o alguna cosa similar però poc després les van treure i no sé per què. Eren moooolt frikis. Per sort existeix el google images.

 

De l’últim canòdrom actiu de l’Estat espanyol en queda l’edifici principal amb les grades, un brise-soleil i una estructura metàl·lica penjada obra de l’arquitecte Antoni Bonet i Castellana per la qual va guanyar el premi FAD d’arquitectura el 1963. Declarat d’interès arquitectònic, era un dels edificis que es podien visitar al BCN Open House de 2012, per exemple. 

La idea era destinar-lo a ser un centre d’art contemporani. El projecte va fer fallida per falta de pressupost, mala època per les iniciatives artístiques. Ara està tancat i sembla que no saben què fer-ne. Poca imaginació. No costaria gaire posar-hi un mercadillo vintage moderniqui fashion, per exemple, a l’estil Camden. Hi ha prou espai interior i sota porxo com per poder posar parades en dies de pluja. Es prou lluminós com per no haver de gastar en enllumenat -horari solar-. Potser no seria gaire rendible econòmicament cobrant 25 euros per parada, però s’hi donaria un ús. I podria atraure gent al barri els diumenges al matí. I és més turístic que cedir l’espai a entitats de l’estil agrupament escolta, esplai, casal, associació o similars, com es podria proposar si això no fos Barcelona, la tercera ciutat més feliç del món segons Forbes (un segon, que vomito una miqueta). Llàstima que la quota de bibioteques estigui coberta per aquests barris…
Però encara més llàstima tenir aquell espai abandonat, tancat i barrat. 

Més imatges 

La nena del pou 


 

De camps de futbol i pistes de patinatge…

Publicat el 9 de febrer de 2013 per aniol
Fa anys el barri del Congrés tenia:
 
– 1 camp de futbol – on els caps de setmana hi jugava el club “Viviendas del Congreso”, que va ser subcampió d’Espanya aleví la temporada 72-73…
– 1 pista de patinatge – on entrenava el C.P. Congrés, amb els seus equips de hockey i una secció de patinatge artístic molt premiada en campionats de Catalunya.
-Pistes de tenis
-Un rocòdrom (tot i que bastant posterior a les altres instal·lacions) del qual jo n’havia estat sòcia durant uns anys. 

El camp de futbol es trobava en un interior d’illa de les cases Massana envoltat de 4 placetes. Si no m’equivoco, un litigi dels veïns amb el club de futbol van provocar-ne el desmantellament el 1983. Es va convertir en un descampat erm de sorra ronyosa que durant molts anys va tenir el dubtós honor de ser un gegantí pipican urbà no oficial. Des de fa uns anys, té vegetació i un parc infantil. I dos bars de xinesos (això no té res d’especial: tots els bars del Congrés són, ara per ara, de xinesos). Nosaltres continuem parlant del camp de futbol per referir-nos a l’espai.
La pista de patinatge també va tancar, si mal no recordo, per les queixes dels veïns. En aquest cas era un interior d’illa amb portes, que es van tapiar amb ciment (va quedar preciós, no cal que us ho expliqui). Els equips de hockey i de patinatge es van quedar sense lloc on entrenar i van acabar havent de demanar asil polític a l’escola Pegaso. 
A l’antiga pista, tancada i en evident estat d’abandó, la merda s’hi va anar acumulant durant anys. De tant en tant senties històries de com, de nit, hi saltaven ionquis, gamberros o adolescents… Cosa que als veïns els feia poca gràcia. Però em sembla que aviat van deixar de saltar-hi per por de les rates, que havien trobat un racó acollidor on proliferar. No cal dir que els veïns n’estaven encantats. Finalment, al cap de 20 anys (pel cap baix) de denúncies per insalubritat, es va acabar netejant i condicionant com a plaça– que queda tancada per la nit.
Les pistes de tenis i el rocòdrom van ser víctimes col·laterals de no sé quin pla municipal que incloïa l’enderrocament del canòdrom meridiana (que ara que hi penso, mereix un post en aquest bloc). Es van convertir, respectivament, en una residència d’avis i un centre de diàlisi. 
 
Sí, al meu barri, fa anys, hi havia equipaments esportius. No en queda cap. 
Això sí, l’ajuntament ha construït un flamant nou centre esportiu municipal a les antigues Cotxeres de Borbó. Però, que jo sàpiga, no s’hi pot ni patinar, ni jugar a futbol o a tenis, ni escalar. Però eh, per 60 euros al mes pots anar a ficar-te al jacuzzi, fer body pump i estirament holístics…
 
La nena del pou

200 anys d’orgulls i prejudicis donen molt de sí

Publicat el 28 de gener de 2013 per aniol
“It is a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune must be in want of a wife.”
Avui fa 200 anys que es va publicar Pride and Prejudice (Orgull i prejudici), un dels clàssics per excel·lència de la literatura anglesa.
Se n’han fet nombroses adaptacions teatrals –entre elles una de musical-, cinematogràfiques -la darrera el 2005 amb Keira Knightly i una de les primeres protagonitzada per Lawrence Olivier el 1940 i la curiosa versió estil Bollywood, anomenada Bride and Prejudice-, i adaptacions per a la petita pantalla. La BBC mateix n’ha fet dues versions, la més moderna el 1995, amb Colin Firth. I també adaptacions literàries, com la revisió friki Pride and Prejudice and Zombies de la qual ja en vaig parlar en aquest apunt i que ha donat peu a tot un gènere – Abraham Lincon, vampire hunter i més propera i en preparació: el Lazarillo Z-, o Pride and Prejudice: Hidden Lusts, una paròdia eròtica. 
I per si no n’hi hagués prou, l’editorial Marvel (la dels mutants i els superherois), en va fer una adaptació al còmic.

Se n’han escrit també preqüeles, seqüeles -en formats diversos, una incloent extraterrestres, una altra de gènere negre escrita per PD James-,  versions de la història des del punt de vista del protagonista masculí, el sr. Darcy i fins i tot allò que en televisió en diuen Spin-offs, obres protagonitzades per algún personatge secundari (en format literari i en novel·la gràfica). 
Amb tantes opcions, es fa difícil no conèixer la novel·la de Jane Austen i la història de les germanes Bennet, dels seus amors, desenganys i embolics, i dels personatges que les envolten i que tant de sí han donat en 200 anys. No cal que us l’expliqui, doncs.

Cinquanta-nou mesos sense Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de gener de 2013 per aniol





S’engega l’Any Espriu i tothom parla del geni arenyenc amb devoció i quasi submissió. Aquest mes veurem quina relació van tenir Salvador Espriu i Josep Palau i Fabre. Què en pensava d’ell, Palau i Fabre? Compte perquè cauran molts mites. Passar pel sedàs de l’Alquimista acostuma a deixar esgarrinxades i ferides. Com sempre, directe i contundent. I sincer.

http://www.nuvol.com/noticies/espriu-i-lalquimista/

Beasts of the Southern Wild, una peli sense solta ni volta o el conte fallit

Publicat el 11 de gener de 2013 per aniol

Havia vist el tràiler i tenia bona pinta. Ve avalada per premis a Cannes i Sundance, entre d’altres ( i a sobre ara me l’han nominada als Oscars)  i les opinions de molts espectadors la presentaven com una gran faula imaginativa, una d’aquelles pel·lícules on el món tenebrós en què vivim esdevé màgic a través dels ulls d’un infant, i aquesta visió innocent ens ajuda a veure el cantó positiu de la vida. Doncs jo la devia enxampar en un mal dia perquè a mi em va donar un mal rotllo bestial i em va deixar molt mal sabor de boca. 

El millor de la pel·lícula és la curiosa situació que ens presenta: una mena de campament de barraques a l’americana en mig dels pantans de Lousiana. A la zona inundable, més enllà dels dics de Nova Orleans hi viuen els pàries de la terra dels valents, totalment al marge de la societat. Són autosuficients, viuen de la pesca i dels animals que tenen. L’únic que realment val la pena del film és aquest retrat de l’altra Amèrica, un tercer món dins la primera potència mundial, més enllà del quart món, diria jo.

I a partir d’aquí, la pel·lícula que pretén fer un retrat simpàtic d’aquest món sòrdid a través dels ulls d’una nena de sis anys, fa aigües (literalment, la tempesta inunda la comunitat) i metafòricament. Començant pel personatge del pare, i la relació estranya que té amb la seva filla (amb la qual hi ha moments que literalment es comporta com un boig irresponsable – potser també per culpa d’una interpretació un pèl exagerada en moments puntuals). Però el problema principal és que vol mostrar-nos aquesta relació estranya a través d’uns fets totalment inversemblants que es van concatenant un darrere de l’altre – començant per l’incendi i acabant per la casa de meuques flotant-. I les bèsties que donen títol a la pel·lícula i que se suposa que són l’element màgic irreal (que metafòricament de ben segur que volen representar alguna cosa transcendental) no treuen cap a res, realment. Si les eliminéssim en el muntatge final, no canviaria res de res. 

Sincerament, llegeixo les opinions de la gent dient que els ha il·luminat l’ànima i coses de l’estil de “una de les pel·lícules més màgiques i evocadores de l’any” (ara mateix acabo de llegir una altra d’aquestes opinions a Fotogramas on la qualifiquen de meravellosa i tal)… Doncs a mi m’entraven ganes de trucar als serveis socials. Què voleu que us digui? Què té de màgica la pobresa extrema, el quart món? Què té de màgic i meravellós una pobra nena òrfena amb un pare tarat que li fot crits quan està espantada i la posa en situacions de perill? 
Sí, ja sé que vol ser un conte, una faula, però per mi no se’n surt. Es queda a mitges. I a més està plena d’incoherències i inconsistències. Suposo que és qüestió entrar-hi o no entrar-hi. Jo no hi vaig entrar, ni tan sols em vaig acostar al llindar de la porta.  

La nena del pou