Els tàtars de Crimea neixen com a nació amb la fundació del Khanat de Crimea per part d’alguns clans de l’Horda d’Or al segle XV. Poc després del seu naixement, concretament el 1475, el khanat esdevé un protectorat de l’Imperi Otomà, una aliança que fou molt important fins al segle XVIII.
Els tàtars no eren uns sants, precisament –cal recordar que eren descendents de Genguis Khan– i es dedicaven, entre d’altres activitats com la ramaderia, al comerç d’esclaus, uns esclaus que capturaven en ràtzies a les veïnes Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Polònia, una bonica tradició que anomenaven “la collita de l’estepa”. Cal dir que mentrestant els cossacs els atacaven a ells i saquejaven els seus territoris –era l’entreteniment de l’època, vés, no tenien twitter-.
Al segle XVIII però, otomans i russos es van enfrontar en una guerra, que va acabar amb la signatura del tractat de Küçüc Kaynarca (1774) per la gràcia del qual Crimea esdevenia un estat independent. No els va durar gaire, però. El 1783 els russos se l’annexionaven, així pel morro. Per estalviar-se les queixes van massacrar una part de la població i en va exiliar una altra a Sibèria (sí, és una mena d’obsessió dels russos) mentre repoblaven el territori amb població eslava, és a dir, amb els seus. Els tàtars que van sobreviure van començar una diàspora cap a terres otomanes. Diàspora a la qual contribuirien també la Guerra de Crimea (1853-1856, la famosa guerra de Crimea amb la càrrega de la Brigada Lleugera i Florence Nightingale), la política tsarista d’extermini deliberat de tota traça dels tàrtars a Crimea i una altra guerra turco-russa (1877-78). Al final 2/3 de la població original havia abandonat la seva terra, morint-ne molts pel camí, entre altres maneres ofegats al Mar Negre. Els descendents dels supervivents d’aquella odissea viuen avui disgregats entre Bulgària, Romania i Turquia.
A finals del segle XVIII, i en part liderat per l’intel·lectual tàtar crimeà Ismail Gasprinski, sorgia un moviment nacionalista tàtar que es va estendre per tota la població de parla turca de l’Imperi rus. Aquest moviment va acabar duent a la Proclamació de la República Popular de Crimea el 26 de desembre de 1917. Però l’alegria els va durar poc. Dos mesos després entraven en escena els bolxevics i un monstre conegut per tots: Joseph Stalin. Per si la Gran Purga que va dur a terme a Crimea no fos prou, va instaurar polítiques de confiscació d’aliments (més de 100.000 tàtars van morir de gana) i desenes de milers de tàtars es van veure obligats a fugir a Turquia i Romania. Els que es van quedar van acabar deportats o exterminats a finals dels anys 20. I per si de cas, un altre episodi de fam als anys 30 va acabar de rematar la cosa del tot. Balanç final? Entre 1917 i 1933 la meitat dels tàtars de Crimea (els que quedaven) havien mort o havien estat deportats.
Però la cosa no s’acaba aquí, perquè encara en quedava algun i això es veu que no podia ser. Els Soviètics van fer servir el cas d’alguns col·laboracionistes nazis com a pretext per acusar tots els tàtars de col·laboració amb Hitler i acabar de deportar-los en massa –un episodi conegut com a Sürgun en llengua tàtara-, i de pas a les poblacions gregues, armènies o búlgares; és a dir, tothom que no fos rus. El 46,3% d’aquests deportats van morir per malalties o per malnutrició i els que no van acabar en GULAGS.
El 1967 el govern soviètic va tenir el detall de retirar els càrrecs contra els tàtars però no va fer res per facilitar el seu retorn a Crimea ni per indemnitzar ningú. De fet, no se’ls va permetre de tornar fins als anys 80.
Als any 50, el Soviet Suprem va decidir transferir la província de Crimea a la República Soviètica Socialista d’Ucraïna, part de la URSS fins que se’n va independitzar el 1991.
La llengua dels tàtars de Crimea és una llengua emparentada amb el turc, que fa servir caràcters llatins i que avui parlen unes 300.000 persones.
La nena del pou
PUIG 74
Ha arribat el temps dels assassins
els que canvien els projectils del seu infern
pel garrot sofisticat i sòrdid que els representa.
Ha arribat el temps dels assassins
que trinxen la teva joventut
que amputen la teva bellesa.
Que mai se’ns acabin les bales
per invertir-les en les seves morts.
Delicat Puig Antich.
David Castillo
2 de març de 1974
Recomano el documental ‘’Dotze hores de vida: l’execució de Puig Antich i Heinz’’, de Francesc Escribano, un reportatge de fa 10 anys que a mi personalment em fa posar la pell de gallina.
I em fa plorar.
Ni oblit ni perdó.
http://youtu.be/_5owikQ2fIE
http://youtu.be/52xqgyhT1Bw
http://youtu.be/ND8OctZhqyo
@BorgesSergi
Anet Duncan, artista i amiga personal, estrangula en broma Josep Palau i Fabre. La foto, inèdita, va ser feta per Alícia Vacarizo i me la va donar molt amablement la pròpia Anet Duncan.
ELS GRANS POEMES DE L’EMPERADOR IANG-PO-TZU
VI
… Passa-hi els dits,
al llac de la delícia:
és ella, sí,
tan propera del Somni,
Madona Fantasia.
Poemes de l’Alquimista – L’alienat
Josep Palau i Fabre
twitter: @BorgesSergi / @PalauiFabre
A Manresa avui és la Festa de la Llum (tresor del Patrimoni Cultural i Immaterial de Catalunya i Andorra, eh? Poca broma!). I no, no té res a veure amb l’increment de la factura elèctrica. És un festa d’origen medieval i de fet commemora un miracle.
Tot comença amb una sequera, un dels mals endèmics catalans, que assolava els manresans des de 1333. Fallaven les collites amb tot el que això comporta: fam, empobriment, abandó de les terres, augment la mortaldat, voltors voleiant pels camps devorant les carcasses putrefactes del bestiar, malalties, cementiris desbordats i, com a darrera conseqüència, despoblament –Manresa va perdre la meitat dels seus habitants i penseu que era la segona ciutat més important de Catalunya amb uns 20.000 habitants-.
Els consellers de la ciutat es van reunir i van acordar una solució -temps era temps que els polítics aportaven solucions útils, avui en dia això seria el miracle-, això sí, i no ha canviat gens, la solució consistia en construir una infraestructura, una, a més, que ens resulta molt familiar: una sèquia de 26 km per portar l’aigua del Llobregat fins a Manresa. Sí, al segle XIV ja fèiem transvasaments. Però encara que fos l’Edat Mitjana un no podia agafar pic i pala i començar a cavar així com així, llavors ja calia el permís d’obres corresponent, en aquest cas un permís del rei Pere III, que va arribar el 23 d’agost de 1339, juntament amb una rebaixa d’impostos per ajudar amb el finançament de l’obra (avantatges de no dependre d’un Ministerio de Fomento).
L’obra va ser encarregada a l’arquitecte Barceloní Guillem Catà i de seguida se’n va decidir el traçat i es van iniciar les tasques d’anivellament del terreny.
Fins aquí, tot normal. Fins que s’hi fica l’església (sí, Sancho, sí). El 1340, el bisbe de Vic Galcerà Sacosta s’oposa a que la sèquia passi pel municipi de Sallent, sota la seva jurisdicció. La disputa per aquest tema acaba amb l’excomunió de consellers, treballadors i arquitecte i la suspensió de misses i litúrgies a la ciutat (que llavors sí era una cosa molt greu; ara m’agradaria veure la Conferència Episcopal provant quelcom semblant, l’esclafit de riure general de la població el sentirien fins els pingüins emperadors enmig d’una tempesta antàrtica però al segle XIV aquesta mesura no feia gens ni mica de gràcia). Tot i això, van continuar les obres, no us penseu, doncs la situació de la ciutat era realment desesperada. I a partir d’aquí els historiadors seriosos us diran que el conflicte va durar fins que el Sacosta es va morir el 1345 i el nou Bisbe es va avenir a negociar. Però quina gràcia té això, quan existeix una alternativa amb molt més suc?
Per això, cavallers, tenim la tradició. I heus aquí que el 21 de febrer de l’any de nostre senyor de 1345, una misteriosa esfera de llum resplendent provinent de la muntanya de Montserrat baixa fins la ciutat de Manresa, es dirigeix a l’església del Carme i entra per la finestra de la façana principal mentre toquen les campanes. [“el dia 9 de les calendes de març de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella.”] [“21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) […], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat […], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.” ]
I això no és tot, un cop a dins, es divideix en tres feixos (o boles) que il·luminen l’absis i dues capelles. Tot seguit, es torna a unificar en una sol bola i emprèn la retirada cap a Montserrat.
Això és interpretat com un senyal diví i obliga el bisbe a rectificar (el nou bisbe, perquè Sacosta es mor abans de fer-ho).
La treva oficial es redacta i se signa a Vic el 19 de novembre de 1345.
L’anècdota de la llegenda podria ser un capítol d’Ancient Aliens perfectament. En té tots els ingredients: una esfera de llum resplendent. No hi pot haver història d’extraterrestres sense esferes de llum. Però a més a més aquesta baixa de Montserrat, el centre d’observació de fenòmens OVNI a Catalunya per excel·lència. Cal res més, de debò?
Sigui el que sigui: un miracle de la Moreneta, un fenomen sobrenatural, un fenomen meteorològic o una sonda alienígena escannejant la població per agafar mostres d’ADN, el Bisbe va cedir, la sèquia es va acabar (i encara hi és) i Manresa va sobreviure a la sequera.
http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%A9quia_de_Manresa
http://www.sortirambnens.com/excursions/a-peu/2558-la-sequia.html
http://www.parcdelasequia.cat/nivells/plantilla1/titular/centre-de-visitants
La nena del pou (o avui podria dir de la sèquia)
En estat de xoc. Així ens vam quedar molts quan vam llegir la notícia el dia de la Candelera. Sí, l’hivern és viu i ens ho demostra amb un gerro d’aigua ben glaçada.
(article escrit a quatre mans per @lanenadelpou i @BorgesSergi)
Recordo perfectament que, quan el Sergi i jo vam triar anar a veure “The Master”, una de les raons va ser Philip Seymour Hoffman. Perquè era aquesta classe d’actor, el reclam que t’arrossega a veure qualsevol pel·lícula tan sols per la seva presència, immensa, a la pantalla. Crec que podríem dir que era un dels actors de culte dels Balances Oktoberfest. I de molta, moltíssima gent. S’ho mereixia. No recordo ben bé quan el vaig descobrir, potser amb el pervertit de Happiness –aquella petita meravella de Todd Solonz-. O potser no, tant li fa. N’hi ha tants per escollir, de personatges, alguns més memorables que altres, però tots impecablement interpretats. No es pot negar que la seva filmografia és impressionant. No n’escriuré la llista ni la dels seus premis i guardons perquè això ja ho estan fent d’altres.
Ens ha deixat prematurament, com tants d’altres grans talents artístics, per motius ben tristos. Malaguanyat. Els Balances el trobarem a faltar.
Em fixo detingudament en la filmografia de PS Hoffman i miro de recordar quan el vaig ‘descobrir’ de debò. És a dir, vaig veure Happiness, però no ‘sabia’ que aquell personatge tan fastigós era ell, o no podia ni tan sols sospitar que en Brandt, el genial secretari de Mr. Lebowski, fos el malaguanyat Hoffman. Sincerament crec que és a Capote quan flipo amb colors amb ell i des d’aleshores ja el busques o si hi surt ja se’t queda.
Com bé diu la Glòria, vam anar a The Master per ell. La seva interpretació és colossal. De fet, és el millor de la pel·lícula. Convindrem que Hoffman era un actor bàsicament de papers secundaris, sobretot el gran bloc dels primers 10/15 de la seva filmografia. Però tant a Capote com a The Master en fa de personatge principal i el trobem encara millor que de secundari.
Però he de dir que el personatge que em va impactar més i encara ara flipo més és Andy Hanson a Before the Devil Knows You’re Dead de Sydney Lumet. És el germà heroïnòman (ai las!) de Hank Hanson, un altre incommensurable Ethan Hawke, amb qui volen idear l’atracament perfecte. Si no l’heu vista ja trigueu.
I una altra recomanació és la interpretació del pare Brendan Flynn a Doubt, on representa el paper feixuc que ha de suportar un reverend de barri a qui acusen de pederàstia. És brutal com Hoffman es carrega ell solet la peli a l’esquena i la fa convertir-se en una peli brillant.
Un autèntic desastre que Hoffman s’hagi mort. Una llàstima. És claríssim que Heroin Come Back, l’heroïna i la seva addicció tornen de manera diàfana en aquest segle XXI que ha començat com el cul i que sembla que estiguem al IX o a l’XI. Era un dels actors pels quals triaves anar a veure una pel·lícula i si la tal pel·lícula era una merda, sempre quedava la seva interpretació, (quasi) sempre excel·lent.
I jo també m’he d’afanyar a veure pelis com Boggie Nights, Magnolia, The Talented Mr.Ripley, Love Liza, 25th hour, Charlie Wilson’s War o The Ides of March que encara tinc pendents.
I tornar a veure amb uns altres ulls les ja esmentades de Happiness, Big Lebowski o Before The Devil…, amb uns ulls exclusius per a Philip Seymour Hoffman.
Sobre la Guerra (in)Civil Espanyola (1936-1939) se’n deuen haver escrit mils de llibres, des dels purament històrics i de tipus cròniques fins a diaris i dietaris. I de novel·les, històriques o no, també hi deu haver un munt sobre el tema.
La que jo avui us ressenyo, Els cims invencibles. Entre Pàndols i Cavalls, és una novel·la històrica excel·lent que té la virtut de ser escrita per una escriptora ebrenca, na Carme Meix, filla de Gandesa i mare de la Glòria Barrobés, coautora d’aquestes Balances Oktoberfest.
I que és converteix en un llibre extraordinari quan revivim la batalla de l’Ebre des dels ulls i amb els ulls d’una gandesana.
Foto: Blogs.sapiens.cat
El llibre és un crònica de la guerra civil espanyola des de tres prismes diferents que es complementen i s’enriqueixen entre si. En primer lloc, apareix Gandesa i la seva gent, amb les seves famílies i les seves sorts i dissorts. En segon lloc, la gent de Barcelona, espaordida amb el creixent nombre de bombardejos que l’anaren arrasant a mesura que avançava la contesa. I en tercer lloc, amb els Estats Units i Nova York com a eixos centrals, apareixen els brigadistes internacionals, dels quals s’ofereix una visió magnífica del voluntarisme, altruisme i dedicació que van tenir durant la guerra.
(Em sap greu haver de confessar una gran ignorància sobre aquest fenomen de solidaritat mundial contra el feixisme. No n’hi ha prou amb haver-ne sentit campanes. D’aquest llibre me’n duc el compromís de llegir, conèixer, comprendre i gaudir el fenomen dels brigadistes internacionals).
L’estil de la Carme Meix provoca que tots tres prismes s’entrellacin entre si i s’encavalquin en petits blocs d’escriptura que fan avançar els esdeveniments. A cadascun dels prismes els hi atorga unes característiques estilístiques que els defineixen perfectament de cara al lector.
De Gandesa, apareixeran una corrua de personatges que representen tots els papers de l’auca de la societat civil catalana abans, durant i després de la guerra. Aquests personatges encarnen els rols que tots de sobra coneixem: els vencedors, els vençuts, els exiliats, els morts, els desapareguts, els giracamises, els traïdors, etc. Tot i que reconec que a l’inici del llibre costen de situar i aprehendre’ls, cada pàgina que avances te’ls fas més teus, els reconeixes més, t’acompanyen més, els estimes/odies – odies/estimes més.
La història de Barcelona la forma un nucli familiar de gent normal i corrent i que representen les peripècies i les desgràcies de qualsevol família normal durant la guerra civil. A més la Carme Meix fa connectar la família barcelonina amb punts de Gandesa, amb punts de la revolució social que s’hi vivia a la ciutat, amb punts que intenten explicar les relacions sentimentals de l’època, etc. Fins i tot l’ofici que li dóna al pare és ben significatiu. És un retrat que li fa justícia a una Barcelona que també va patir molt, i ara que es compleixen 75 anys de la seva presa en mans insurrectes, la història de la família de Barcelona és un angoixós relat, bonic i trist alhora, que creix en cercles concèntrics perfectament connectats.
Els brigadistes internacionals es configuren en format de diari i el seu personatge, Ben Thomas, escriu un dietari de guerra. La Carme Meix crea tot un personatge i el converteix en prototip de brigadista internacional. Quins són els motius que el duen a la guerra civil espanyola? Com és quan hi arriba? Com és quan se’n torna? Es transforma el seu mòbil inicial? Què passa de retorn als Estats Units? Té connexions amb la batalla de l’Ebre? La història de Ben Thomas a través del seu diari és una deliciós relat que com ja s’ha dit és un homenatge als brigadistes internacionals.
Però no ens equivoquéssim. Al llibre de la Carme Meix no hi ha bons ni dolents. Al llibre de la Carme Meix no hi trobareu una corrua d’insults contra els franquistes i una pluja de lloances als rojos. De cap manera. El llibre, ja des del principi, va ficant el dit a la nafra dels uns i dels altres, va ficant el dit a la nafra de les desgràcies dels vencedors i de les desgràcies dels vençuts. De les desgràcies de la GUERRA.
Els capítols s’estructuren des de les diferents formes de la memòria encarnades en quatre elements ben ebrencs: la terra, el foc, l’aigua i el vent. Els Cims invencibles és un assot constant als franquistes i als republicans, als uns i als altres, i fa emergir per sobre de tot l’estupidesa de la condició humana. Els cims invencibles denuncien la crueltat de la guerra, i tot el que diu dels vencedors es fa des d’una subtilesa genial que és digna d’admirar en l’autora.
Dels vencedors, en destaca la tristesa. Mai uns vencedors van ser tan tristos i mai van portar tanta grisor. Dels republicans en lamenta la desorganització, l’extremisme, el campi qui pugui dirigent, la lluita d’interessos absurds.
I tot aquest còctel la Carme Meix el reflecteix en la gent normal i corrent que vivia a casa nostra, i com la va afectar, com va afectar tothom, abans, durant, i després de la guerra, i fins tot com els afecta a dia d’avui.
I per acabar, Gandesa. La terra, la part física, la descripció del terreny. I aquí la Carme Meix juga a casa. És amb diferència el millor de la novel·la. Com de bé coneix la zona, les seves comunicacions, les seves serres, les seves muntanyes, els seus pobles i ciutats, la seva cultura i llegat popular en forma de cançons, dites i corrandes infantils. Una delícia la part de Gandesa, una delícia descobrir episodis com els de les cotes 666 o The pimple a la serra de Pàndols on homes anònims s’hi van deixar la vida resistint dies i dies i més dies.
Així com he d’aprofundir des d’un punt de vista intel·lectual amb els brigadistes internacionals, des d’un punt de vista de país em dec una visita ben atenta, serena i extensa a Gandesa i rodalies, passant per Bot, Miravet, els ports de Beseit, Batea i tota la Terra Alta en general.
Els cims invencibles, en definitiva, és una novel·la que creix pàgina a pàgina gràcies a la seva brillant estructuració estilística formada per petits blocs concèntrics que despleguen tres visions de la guerra civil des de tres prismes diferents interconnectats, per acabar convertint-se en un relat dur i cruel, però extraordinari, d’uns fets terribles que mai hagueren hagut de succeir. I amb el valor de la DO (denominació d’origen) Gandesa.
PD
Ara que se celebren 75 anys de la invasió franquista a Barcelona i que constatem amb perplexitat i horror que Franco va morir el 1975, però no el franquisme, i que malauradament continua més viu i cada cop més a prop del poder, una última reflexió per dir que el pitjor que li ha passat a aquest país (i al del costat) és el franquisme.
A mesura que avançava la lectura no podia deixar de ser envaït per una creixent sensació de fàstic. A mi els vencedors d’aquesta guerra em produeixen fàstic, un fàstic molt físic. Sí, sí, ja ho sé, que als dos bàndols s’hi van fer bogeries. Però n’hi ha va haver un, de bàndol, que s’aixecà en armes i d’un mode insurrecte derrocà el govern democràtic de la República.
@BorgesSergi
Era un 4 de desembre de 1971 (llàstima, si arriba a ser 1973 ho petem); els Deep Purple es trobaven al casino de Montreux perquè el dia 5 havien de començar a gravar un disc en un estudi de gravació mòbil que hi havien instal·lat (i que els havien deixat els Stones). Però això era l’endemà. Aquella nit actuava al teatre del casino el gran Frank Zappa acompanyat per la seva banda The Mothers of Invention.
Per culpa d’això la banda es va veure obligada a buscar un altre lloc per gravar el disc. Però la nova ubicació no els va dur gaire sort, tampoc; els veïns es van queixar del soroll quan tan sols havien aconseguit enregistrar els riffs de guitarra del primer tema, encara sense títol i sense lletra, i la policia els en va fer fora. Finalment van llogar el Grand Hotel de Montreaux, que estava gairebé buit i van improvisar-hi l’estudi on acabarien gravant el seu àlbum de més èxit Machine Head, fent servir matalassos per aïllar el so. I allà van acabar aquella cançó que s’havia quedat a mitges. Ian Gillan va escriure’n la lletra. I explica Roger Glover que el títol se li va acudir en despertar sobtadament d’un somni.
I fa així:
We all came out to Montreux / Vam venir a Montreaux
On the Lake Geneva shoreline / A la riba del llac de Ginebra
To make records with a mobile / Per gravar-hi un disc amb un estudi mòbil
We didn’t have much time / No teníem gaire temps
Frank Zappa and the Mothers / Frank Zappa and the Mothers
Were at the best place around / Eren al millor lloc de tots
But some stupid with a flare gun / Però un idiota amb una pistola de llançar bengales
Burned the place to the ground / Va cremar el local
Smoke on the water, fire in the sky / Fum damunt l’aigua, foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua
They burned down the gambling house / Es va cremar la casa de jocs
It died with an awful sound / Va morir fent una fressa horrorosa
Funky Claude was running in and out / Funky Claude corria d’un cantó a l’altre
Pulling kids out the ground / Traient els nanos a fora
When it all was over / Quan tot va haver acabat
We had to find another place / Vam haver de trobar un altre lloc
But Swiss time was running out / Però se’ns acabava el temps suís
It seemed that we would lose the race / Crèiem que perdríem la cursa
Smoke on the water, fire in the sky /Fum damunt l’aigua, foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua
We ended up at the Grand Hotel / Vam acabar al Grand Hotel
It was empty cold and bare / Estava buit i desolat i hi feia fred
But with the Rolling truck Stones thing just outside / Però amb el camió dels Rolling Stones a fora
Making our music there / Composant la nostra música
With a few red lights and a few old beds / Amb alguns llums vermells i alguns llits vells
We made a place to sweat / Vam construir un lloc per treballar
No matter what we get out of this / Tant se val què n’acabi sortint, de tot això
I know we’ll never forget / Sé que mai oblidaré
Smoke on the water, fire in the sky / El fum damunt l’aigua, el foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua…
Així doncs, és ben possible que deguem un dels clàssics més emblemàtics de la història del rock a un idiota amb una pistola de llençar bengales. Ironies de la vida.
El disc Machine Head es va posar a la venda el 1972 però a que no endevineu quin any va sortir com a single Smoke on the Water? Sí, ara sí: 1973. És que ho petem!
I quina versió podríem posar millor que la d’un concert a Montreaux?
La nena del pou
Doncs sí, he trigat 40 anys a veure Quadrophenia, una pel·lícula clarament patològica i de culte per a tots els fans del cinema musical.
Només amb la BSO, amb noms com The Who, Derrick Morgan, James Brown, The Supremes, Marvin Gaye, entre d’altres, ja n’hi ha prou per veure-la.
I un crit: ‘’We are the mods, we are the mods, we are, we are, we are the mods’’. Retrat d’aquesta tribu urbana polèmica i elegant, la influència de la qual arriba fins als nostres dies, i germen d’altres tribus també molt conegudes com els skinheads.
Quadrophenia és la història d’en Jimmy, un adolescent de Londres, que veu com a poc a poc i d’una manera que no entén se li va esfondrant el seu món quotidià. Ell només viu i es desviu per ser mod, per pertànyer al grup amb orgull i passió.
Però els esdeveniments l’aniran abocant al desengany i a la caiguda dels mites. El seu modus vivendi xocarà frontalment amb la quotidianitat.
El final de la pel·lícula dóna joc a moltes interpretacions: plega Jimmy de ‘ser’ mod des d’un punt de vista ‘estilístic’? O ben al contrari es converteix en un mod des de l’essència, més enllà de la façana estilística?
Una mica d’història. Els mods (The mods en anglès, és a dir The MODernists) van ser una tribu urbana que va néixer a principis dels 60 a Londres i que van establir la ciutat costanera de Brighton, al sud d’Anglaterra, com el seu temple. Fonamentalment eren joves de classe treballadora, joves que es feien aprenents a qualsevol dels sectors en auge d’una Anglaterra que deixava enrere la segona guerra mundial. Alguns antropòlegs afirmen que la generació mod va ser la primera generació després de la guerra que, tot i ser pencaires i començar a treballar de molt joves, no van tenir la necessitat de donar el seu sou a les finances familiars, fet que els va dur a poder gastar-se’l en ‘estil’: roba elegant, scooters Lambretta, vestits ‘old-style’ dels anys 40/50 i molta roba que encara avui dia està de moda (parques amb caputxa, els polos esportius, les camises de quadres, les jaquetes negres Harrington, etc.). La imatge, doncs, és el primer bastió on fonamenten el seu orgull de pertinença a un grup i la voluntat d’allunyar-se dels altres, de ser diferent a la resta, especialment dels ‘rockers’, a qui consideren desfasats, passats de moda i antiquats.
A Quadrophenia apareixen de seguida dos elements distorsionadors: les drogues, en forma de ‘blue pills’, i la violència, per a mi en forma de bretolada adolescent i com a forma de resposta al tradicional conservadorisme ‘british’. El fet de voler pertànyer a un grup els fa reunir-se i cridar que ho són, els fa cridar l’atenció i barallar-se amb els ‘rockers’, els fa participar a les ‘riots’ (revoltes de carrer) angleses per reivindicar-se. Tot això en Jimmy ho viu com un flaix, com un èxtasi total que el fa sentir més viu, amb una transcendència desmesurada, mentre que per als seus companys tot plegat són ‘uns riures’, passar el cap de setmana i prou, la vida segueix dia a dia, estan orgullosos de ser mods, però no obliden la quotidianitat.
La pel·lícula avança lentament cap a la tragèdia. És impossible de dissimular. A Jimmy, se li comença a esfondrar tot: l’amor, les amistats, la família i el fet de comprovar que el seu ídol, Ace Face, és ben lluny de ser el model mod que ell ha mitificat. Se sent traït. I continua drogant-se amb pastilles blaves. El desenllaç sembla clar.
La pel·lícula ens deixa unes escenes antològiques que cal recordar:
-El duel a capella entre el ‘Be-bop-A-Lula’ de Gene Vincent i el ‘You Really Got Me’ dels The Kinks en uns banys públics de Londres, interpretats per en Jimmy i el ‘rocker’ Kevin, amic seu de la infància.
-El ball de ‘My generation’ dels The Who per part de la banda mod d’en Jimmy a la festa on es colen.
-La destrossa d’un cotxàs de luxe per part de Jimmy i els seus amics després que hagin esat timats, donant-los gat per llebre en qüestió de drogues.
-El diàleg generacional entre Jimmy i el seu pare mentre el jove mod mira per la tele, extasiat, el xou dels Who que interpreten ‘Anyway, Anyhow, Anywhere’.
-El clau a peu dret entre Steph i Jimmy en un carreró estret convertit en amagatall improvisat de la revolta que té lloc al carrer. Antològic com descobreixen el sexe, mentre a escassos metres hi ha una batalla campal entre mods, rockers i policia.
-El Jimmy maquillat – i drogat — que va al tren que el duu a Brighton entre gentlemen indignats i espantats de tenir un company de viatge com ell.
-El passeig amb scooter de Jimmy vorejant els penya-segats de Brighton.
En definitiva, Quadrophenia és una pel·lícula clarament patològica, que reflecteix la inflùència de la subcultura expressada en les tribus urbanes i la seva estètica, la seva música i la seva pertinença.
El meu repte era escriure un apunt amè i per a tots els públics sobre el fenomen fonètic més influent en la pronuncia de la llengua anglesa. És complicat. Parlar de fonètica perquè ho entengui gent que no en té ni idea de fonètica i no provocar-los badalls. Però ho intentaré.
Un dels principals problemes per als estudiants d’anglès és la pronuncia, tan aparentment arbitrària, de les vocals.
En primer lloc i abans d’entrar en el tema, deixeu-me aclarir que l’anglès té 12 vocals (fonèticament parlant, és clar. Si voleu fer una comparativa, en català central en tenim 9: dues a, dues e, dues o, una i, una u i una neutra. I en castellà no es compliquen gens la vida i en fan cinc, tal qual.)
I algú pensarà: potser per això és tan difícil encertar la pronuncia de les vocals en anglès. Però en realitat no explica per què la a o la i poden sonar com un diftong, per exemple, en segons quina paraula, oi?
L’explicació de la curiosa pronuncia de les vocals angleses té molta més conya marinera i per a un filòleg és molt més divertida. Rau en una lenta mutació que el lingüista danès Otto Jespersen va batejar amb el nom de “The Great Vowel Shift” (El Gran Desplaçament Vocàlic).
Ja sabem que les llengües evolucionen, pateixen mutacions i canvien amb el pas del temps i amb l’ús, de manera paral·lela i estretament vinculada a l’evolució dels pobles que les parlen. Els canvis no es produeixen d’un dia per l’altre. És evident que els anglesos no es van llevar un bon dia pronunciant totes les vocals a l’inrevés. De fet, el Desplaçament Vocàlic va ser una dansa de sons pausada i tranquil·la que va durar segles. I que marca la transició entre els períodes que anomenem Middle English i Modern English (la conquesta Normada de 1066 marca la transició entre l’Old English – llengua saxona- i el Middle English, molt influït pel francès dels conqueridors. Si els saxons no haguessin perdut la batalla de Hastings, la llengua que ara es parlaria en aquell país no s’assemblaria gens a l’anglès actual. Com he dit abans, l’evolució de la llengua va estretament lligada a l’evolució dels seus parlants).
El Great Vowel Shift (GVT) és una dansa, però no tothom hi està convidat; tan sols la ballen les vocals llargues (l’anglès té vocals curtes i vocals llargues). Aquest detall és molt important perquè explica nombroses incoherències de pronuncia.
Recordem que les vocals es classifiquen segons el punt d’articulació, que depèn de la posició de la llengua dins la boca (alta o baixa, anterior o posterior). Normalment es presenten de la següent manera, i probablement aquest diagrama us ajudarà a entendre-ho tot millor.
Quadre 1: Vocals del Middle English
Aquí les vocals llargues del segle XIV i en què s’han convertit (recordeu que parlem de sons i no de grafies):
Quadre 2
Posició |
|
Middle English |
Modern English |
Vocals anteriors |
Alta |
/i:/ |
—> /ai/ |
Mitjana (Tancada) |
/e:/ |
—> /i:/ |
|
Baixa (Oberta) |
/æ:/ |
—> /e:/ (posteriorment–> /i:/) |
|
Baixa (oberta) |
/E:/ |
—> /i:/ |
|
Vocals centrals |
Baixa |
/A:/ |
—> /ei/ |
Vocals posteriors |
Alta |
/u:/ |
—> /au/ |
Mitjana (Tancada) |
/o:/ |
—> /u:/ |
|
Baixa (oberta) |
/O:/ |
—> /ou/ |
Però els passos d’aquesta dansa no són senzills, ni clars, ni directes. I en alguns casos es produeixen en diverses etapes. Aquí alguns exemples concrets:
Quadre 3
XIV |
XV |
XVI |
XVII |
XVIII |
|
i: |
ij |
ei |
@i |
ai |
Life /laif/ |
e: |
i: |
Deed /di:d/ |
|||
E: |
e: |
i: |
Deal /di:l/ |
||
A: |
{: |
E: |
e: |
ei |
Name /neim/ |
O: |
o: |
ou |
Home /houm/ |
||
o: |
u: |
Moon /mu:n/ |
|||
u: |
uw |
ou |
eu |
au |
House /haus/ |
/E/ és el símbol per la /e/ oberta /O/és el símbol per la /o/ oberta /@/és el símbol per la vocal neutra
Bàsicament, i resumint, el que passa és que les vocals es tanquen (o pugen, de baixa a mitjana i de mitjana a alta – vegeu quadre 1). Si us fixeu en el quadre 3, veureu que la /E/ es torna /e/. I la /e/ es tanca encara més i esdevé /i/.
I tot comença perquè la /i:/ i la /u:/, que no es poden tancar ni pujar més, esdevenen diftongs –aquest és el primer desplaçament, on comença tot, i que provoca un canvi en cadena. En saltar de la graella, deixen un espai buit; la /e:/ i la /o:/ pugen a ocupar-lo, deixant, alhora, el seu espai buit… i així successivament.
ei < i: < e: < E: <@:
ou < u: < o: < O:
La dansa consta de 8 passos.
Quadre 4
Si preferiu veure-ho amb dates per fer-vos una idea del lapse temporal:
Quadre 5
I aquí alguns exemples més:
Middle English |
1550 |
1600 |
Posterior |
||
Bite |
/i:/ |
/ei:/ |
/ai/ |
||
beet |
/e:/ |
/i:/ |
/i:/ |
||
Beat Meat |
/ E: / |
/e:/ |
/e:/ |
/ei/ |
/i:/ |
/e/ |
|||||
Mate |
@: |
@: |
E: |
/e:/ |
/ei/ |
Out |
/u:/ |
/ou/ |
/au/ |
||
Boot |
/o:/ |
/u:/ |
/u:/ |
||
Boat |
/O:/ |
/o:/ |
/o:/ |
/ou/ |
|
Great Steak |
/ E: / |
/e:/ |
/ei/ |
Com podeu veure mate i steak acaben sonant igual /ei/ tot i partir de sons /m@:t/ i /stE:k/ i grafies diferents. En canvi beat i meat que coincidien en so i grafia amb steak [/bE:t/ i /mE:t/] acabaran sonant amb una /i/: /bit/ /mit/ i beet i beat esdevindran homòfons.
I així el verb saxó cēpan (ē és com escrivien llavors la e llarga) acabarà esdevenint Keep /ki:p/ (sí, també perdrà la declinació pel camí en diversos passos).
Però en canvi el participi cēpte es converteix en kept /kept/. Per què? Perquè seria massa fàcil si la cosa s’aturés aquí, però ja coneixeu la fonètica, quan s’hi posa no hi ha res que la deturi. El cas és que el desplaçament no era l’únic fenomen fonètic que afectava les vocals. Se’n van produir dos més que en van alterar la llargada. En alguns casos, les vocals llargues es van escurçar.
Alguns exemples del que es coneix com a shortening:
N’hi ha més, és clar, amb diverses explicacions (si la vocal es troba en síl·laba tònica tancada seguida per dues àtones i coses similars). Però la que ens interessa ara és la següent: Totes les vocals llargues que es trobaven davant d’un grup de consonants es van escurçar. Això és el que li va passar a la e llarga de cēpte, que es va escurçar perquè precedia pt. Es va quedar en cepte, i això va evitar la seva deriva cap a la i. En perdre la declinació i canviar l’ortografia de la c per la k es va convertir en el kept que coneixem avui dia.
Això també explica, per exemple, que five faci diftong /faiv/ i fifty no /fɪfti/. I explica, en part, alguns plurals irregulars (allò del foot-feet o el mouse-mice), però tan sols en part, perquè al cas dels plurals irregulars cal afegir-hi un altre fenòmen fonètic i la pèrdua de les declinacions.
Per acabar-ho d’adobar, algunes vocals curtes, per enveja, es van allargar:
Alguns exemples de Lenghtening
Abans de /r/ es tornen |
||
/i / /u/ /e/ /o/ |
/@:/ / E: /
|
Bird /bE:d/ 1 |
Church /tʃE:tʃ/ |
||
Person /pE:sn/ |
||
Word /wE:d / |
||
/A/ |
/A:/
|
Part /PA:t/ Start /stA:t/ |
/@/ |
/ O:/ |
War /wO:/ (/wO:r/ si la paraula següent comença per vocal) Warm /wO:m/ |
|
Abans de fricativa sorda es torna |
|
/A/ |
/A:/ |
Path /pA:θ/ |
/θ/ és el símbol que representa el so que vindria ser com la z castellana 1 Parlem d’anglès britànic estàndard (l’americà estàndard pronuncia aquesta /r/ Ex: Bird /bE:rd/)
I tot plegat contribueix al merder que avui dia és la pronuncia de les vocals angleses. La pregunta lògica que tots ens fem és: I per què? Què va provocar aquests canvis? Qui va decidir convertir les i les u en diftongs? No se sap ben bé. Hi ha diverses teories.
Una d’elles cerca la causa en la migració posterior a la Pesta Negra del s.XIV, que va despoblar gran part del sud-est anglès. La barreja dialectal dels nous pobladors donaria peu als canvis.
Una altra teoria també busca la causa en la Pesta Negra, però enlloc de migració geogràfica es tracta d’una migració social, de classes baixes que pugen (mira, com les vocals).
Una altra teoria apunta al canvi de xip de l’aristocràcia, francòfona fins a principis del s.XIV. Ara França és l’enemic i això provoca una deriva anglòfona de les classes governants.
I una altra possible influència són els canvis i revoltes socials al s. XV.
La meva teoria? Els estudiants de fonologia d’una universitat extraterrestre van decidir fer servir Anglaterra com a laboratori per al seu treball de fi de carrera.
I el resultat de tot plegat: El caos més absolut
Dearest creature in creation Studying English pronunciation, I will teach you in my verse Sounds like corpse, corps, horse and worse. I will keep you, Susy, busy, Make your head with heat grow dizzy; Tear in eye, your dress you’ll tear; Queer, fair seer, hear my prayer. Pray, console your loving poet, Make my coat look new, dear, sew it! Just compare heart, hear and heard, Dies and diet, lord and word. Sword and sward, retain and Britain (Mind the latter how it’s written). Made has not the sound of bade, Say–said, pay–paid, laid but plaid. Now I surely will not plague you With such words as vague and ague, But be careful how you speak, Say: gush, bush, steak, streak, break, bleak , Previous, precious, fuchsia, via Recipe, pipe, studding-sail, choir; Woven, oven, how and low, Script, receipt, shoe, poem, toe. Say, expecting fraud and trickery: Daughter, laughter and Terpsichore, Branch, ranch, measles, topsails, aisles, Missiles, similes, reviles. Wholly, holly, signal, signing, Same, examining, but mining, Scholar, vicar, and cigar, Solar, mica, war and far. From “desire”: desirable–admirable from “admire”, Lumber, plumber, bier, but brier, Topsham, brougham, renown, but known, Knowledge, done, lone, gone, none, tone, One, anemone, Balmoral, Kitchen, lichen, laundry, laurel. Gertrude, German, wind and wind, Beau, kind, kindred, queue, mankind, Tortoise, turquoise, chamois-leather, Reading, Reading, heathen, heather. This phonetic labyrinth Gives moss, gross, brook, brooch, ninth, plinth. Have you ever yet endeavoured To pronounce revered and severed, Demon, lemon, ghoul, foul, soul, Peter, petrol and patrol? Billet does not end like ballet; Bouquet, wallet, mallet, chalet. Blood and flood are not like food, Nor is mould like should and would. Banquet is not nearly parquet, Which exactly rhymes with khaki. Discount, viscount, load and broad, Toward, to forward, to reward, Ricocheted and crocheting, croquet? Right! Your pronunciation’s OK. Rounded, wounded, grieve and sieve, Friend and fiend, alive and live. Is your r correct in higher? Keats asserts it rhymes Thalia. Hugh, but hug, and hood, but hoot, Buoyant, minute, but minute. Say abscission with precision, Now: position and transition; Would it tally with my rhyme If I mentioned paradigm? Twopence, threepence, tease are easy, But cease, crease, grease and greasy? Cornice, nice, valise, revise, Rabies, but lullabies. Of such puzzling words as nauseous, Rhyming well with cautious, tortious, You’ll envelop lists, I hope, In a linen envelope. Would you like some more? You’ll have it! Affidavit, David, davit. To abjure, to perjure. Sheik Does not sound like Czech but ache. Liberty, library, heave and heaven, Rachel, loch, moustache, eleven. We say hallowed, but allowed, People, leopard, towed but vowed. Mark the difference, moreover, Between mover, plover, Dover. Leeches, breeches, wise, precise, Chalice, but police and lice, Camel, constable, unstable, Principle, disciple, label. Petal, penal, and canal, Wait, surmise, plait, promise, pal, Suit, suite, ruin. Circuit, conduit Rhyme with “shirk it” and “beyond it”, But it is not hard to tell Why it’s pall, mall, but Pall Mall. Muscle, muscular, gaol, iron, Timber, climber, bullion, lion, Worm and storm, chaise, chaos, chair, Senator, spectator, mayor, Ivy, privy, famous; clamour Has the a of drachm and hammer. Pussy, hussy and possess, Desert, but desert, address. Golf, wolf, countenance, lieutenants Hoist in lieu of flags left pennants. Courier, courtier, tomb, bomb, comb, Cow, but Cowper, some and home. “Solder, soldier! Blood is thicker“, Quoth he, “than liqueur or liquor“, Making, it is sad but true, In bravado, much ado. Stranger does not rhyme with anger, Neither does devour with clangour. Pilot, pivot, gaunt, but aunt, Font, front, wont, want, grand and grant. Arsenic, specific, scenic, Relic, rhetoric, hygienic. Gooseberry, goose, and close, but close, Paradise, rise, rose, and dose. Say inveigh, neigh, but inveigle, Make the latter rhyme with eagle. Mind! Meandering but mean, Valentine and magazine. And I bet you, dear, a penny, You say mani-(fold) like many, Which is wrong. Say rapier, pier, Tier (one who ties), but tier. Arch, archangel; pray, does erring Rhyme with herring or with stirring? Prison, bison, treasure trove, Treason, hover, cover, cove, Perseverance, severance. Ribald Rhymes (but piebald doesn’t) with nibbled. Phaeton, paean, gnat, ghat, gnaw, Lien, psychic, shone, bone, pshaw. Don’t be down, my own, but rough it, And distinguish buffet, buffet; Brood, stood, roof, rook, school, wool, boon, Worcester, Boleyn, to impugn. Say in sounds correct and sterling Hearse, hear, hearken, year and yearling. Evil, devil, mezzotint, Mind the z! (A gentle hint.) Now you need not pay attention To such sounds as I don’t mention, Sounds like pores, pause, pours and paws, Rhyming with the pronoun yours; Nor are proper names included, Though I often heard, as you did, Funny rhymes to unicorn, Yes, you know them, Vaughan and Strachan. No, my maiden, coy and comely, I don’t want to speak of Cholmondeley. No. Yet Froude compared with proud Is no better than McLeod. But mind trivial and vial, Tripod, menial, denial, Troll and trolley, realm and ream, Schedule, mischief, schism, and scheme. Argil, gill, Argyll, gill. Surely May be made to rhyme with Raleigh, But you’re not supposed to say Piquet rhymes with sobriquet. Had this invalid invalid Worthless documents? How pallid, How uncouth he, couchant, looked, When for Portsmouth I had booked! Zeus, Thebes, Thales, Aphrodite, Paramour, enamoured, flighty, Episodes, antipodes, Acquiesce, and obsequies. Please don’t monkey with the geyser, Don’t peel ‘taters with my razor, Rather say in accents pure: Nature, stature and mature. Pious, impious, limb, climb, glumly, Worsted, worsted, crumbly, dumbly, Conquer, conquest, vase, phase, fan, Wan, sedan and artisan. The th will surely trouble you More than r, ch or w. Say then these phonetic gems: Thomas, thyme, Theresa, Thames. Thompson, Chatham, Waltham, Streatham, There are more but I forget ‘em– Wait! I’ve got it: Anthony, Lighten your anxiety. The archaic word albeit Does not rhyme with eight-you see it; With and forthwith, one has voice, One has not, you make your choice. Shoes, goes, does *. Now first say: finger; Then say: singer, ginger, linger. Real, zeal, mauve, gauze and gauge, Marriage, foliage, mirage, age, Hero, heron, query, very, Parry, tarry fury, bury, Dost, lost, post, and doth, cloth, loth, Job, Job, blossom, bosom, oath. Faugh, oppugnant, keen oppugners, Bowing, bowing, banjo-tuners Holm you know, but noes, canoes, Puisne, truism, use, to use? Though the difference seems little, We say actual, but victual, Seat, sweat, chaste, caste, Leigh, eight, height, Put, nut, granite, and unite. Reefer does not rhyme with deafer, Feoffer does, and zephyr, heifer. Dull, bull, Geoffrey, George, ate, late, Hint, pint, senate, but sedate. Gaelic, Arabic, pacific, Science, conscience, scientific; Tour, but our, dour, succour, four, Gas, alas, and Arkansas. Say manoeuvre, yacht and vomit, Next omit, which differs from it Bona fide, alibi Gyrate, dowry and awry. Sea, idea, guinea, area, Psalm, Maria, but malaria. Youth, south, southern, cleanse and clean, Doctrine, turpentine, marine. Compare alien with Italian, Dandelion with battalion, Rally with ally; yea, ye, Eye, I, ay, aye, whey, key, quay! Say aver, but ever, fever, Neither, leisure, skein, receiver. Never guess-it is not safe, We say calves, valves, half, but Ralf. Starry, granary, canary, Crevice, but device, and eyrie, Face, but preface, then grimace, Phlegm, phlegmatic, ass, glass, bass. Bass, large, target, gin, give, verging, Ought, oust, joust, and scour, but scourging; Ear, but earn; and ere and tear Do not rhyme with here but heir. Mind the o of off and often Which may be pronounced as orphan, With the sound of saw and sauce; Also soft, lost, cloth and cross. Pudding, puddle, putting. Putting? Yes: at golf it rhymes with shutting. Respite, spite, consent, resent. Liable, but Parliament. Seven is right, but so is even, Hyphen, roughen, nephew, Stephen, Monkey, donkey, clerk and jerk, Asp, grasp, wasp, demesne, cork, work. A of valour, vapid vapour, S of news (compare newspaper), G of gibbet, gibbon, gist, I of antichrist and grist, Differ like diverse and divers, Rivers, strivers, shivers, fivers. Once, but nonce, toll, doll, but roll, Polish, Polish, poll and poll. Pronunciation-think of Psyche!- Is a paling, stout and spiky. Won’t it make you lose your wits Writing groats and saying “grits”? It’s a dark abyss or tunnel Strewn with stones like rowlock, gunwale, Islington, and Isle of Wight, Housewife, verdict and indict. Don’t you think so, reader, rather, Saying lather, bather, father? Finally, which rhymes with enough, Though, through, bough, cough, hough, sough, tough?? Hiccough has the sound of sup… My advice is: GIVE IT UP!
I aquí recitat:
Si heu arribat fins aquí, us felicito de tot cor!
/D@ gE:l in D@ wel/
Anníbal, crec que no cal explicar-vos, és aquell senyor famós per haver provat de conquerir Roma travessant Pirineus i Alps amb un ramat d’elefants. Ja sabem que no se’n va sortir i que va fer emprenyar els romans, tot i provocant la Segona Guerra Púnica. Que es va acabar quan Publi Corneli Escipió va derrotar Anníbal a la batalla de Zama i el va obligar a signar un nou tractat de pau amb Roma, però li va permetre seguir governant Cartago. I gràcies a això els cartaginesos es recuperarien del cop i tornarien a prosperar ràpidament. Cosa que no va agradar gens als romans, que amb dues revoltes ja n’havien tingut prou. Un dels àvids instigadors de destruir Cartago abans que tornés a fer-los mal era Cató el Vell. Ho creia realment. I segons la llegenda ho reafirmava sempre que en tenia ocasió (Ceterum censeo Carthaginem esse delendam). I el missatge va anar calant en les ments dels romans, suposo, els quals van decidir buscar la primera excusa de canvi per atacar. I la van trobar. Quan els Cartaginesos, farts de les ràtzies dels veïns, van atacar Numídia.
Delenda est Cartago, com deia Cató el Vell. Quin tros de malparit!
Barcelona s’il·lumina de vermell en el Dia Mundial contra la Sida
Estimo Barcelona. Molt.
Des de la Carretera de les Aigües, en un dia límpid i clar, és un ens formidable, majestuós, meravellós.
En la quotidianitat, però, la meva relació amb Barcelona és d’amor i odi.
Avui toca una bona ració de castanyes, amb aquest títol que li robo a Bruno Oro i que li vaig llegir en un tuit.
I és que l’abast de la notícia sobre que els ciutadans de Barcelona (i de Catalunya) hàgim de pagar per entrar al Parc Güell és tan greu que jo particularment encara no l’he assimilada. Em sembla directament pornogràfica. Així doncs, després de tants anys de govern socialista a l’Ajuntament de Barcelona, aquest és ‘el canvi en positiu’ que proclamava Trias a la seva campanya electoral? Pagar per entrar al Parc Güell? Els socialistes van canviar la B de Barcelona per la de B de Botiga; ara els convergents mantenen la B de Botiga i afegeixen la B de Bordell.
Aquest és un article que feia molt de temps que volia fer. L’amor que sento per Barcelona queda enfosquit, barrat i transformat en una ràbia profunda i rabiosa que emergeix quotidianament en situacions que em transformen en un Mr.Hyde barceloní.
-Circulació
Als carrers de Barcelona, hi ha l’absència de la llei. L’antic oest, el western americà. És un desgavell tan extrem que me’n faig creus que no passin situacions i accidents més greus.
Grups de màfies perfectament identificades com taxistes, agències de transport, busos turístics, furgonetes de tot tipus, condició i missió, prenen ‘literalment’ fragments de carrers o xamfrans de l’Eixample i posen en greu perill la integritat física de la resta de ciutadans de Barcelona amb total impunitat.
Exemples. El tram del carrer Sardenya entre Provença i Mallorca, just enfront del temple de la Sagrada Família, al carril central sempre hi ha un taxi aturat esperant que la fila de taxis de la parada situada al carril de la dreta (és gros, un carril de circulació és per la puta cara per als taxistes!!!) es mogui per encabir-hi el seu cotxe, independentment si el carrer és fluid al trànsit o no.
La conseqüència és un embús absurd i inútil que provoquen o bé els taxistes o bé els autobusos turístics, que allà també tenen parada, com si el carrer fos seu o fossin a casa seva, tot creant situacions de perill d’accidents. La Guàrdia Urbana? Ah sí! Una parella d’agents, bonhomiosos ells, només s’hi acosten si hi ha un accident (ep, si els cau a prop, sinó ja vindrà la patrulla).
Segon exemple. Passeu un dia pel xamfrà de Sant Antoni Maria Claret i Roger de Flor. L’hora punta que jo hagi vist és cap a les set del vespre, però de segur que n’hi ha d’altres (com primera hora del matí, l’hora de dinar o els divendres al migdia/tarda). És un escàndol de tal magnitud que esparvera. Hi ha una agència de transport que no deu notar la crisi (us felicito, fills!) i tota la seva flota de transportistes ha pres literalment, jo diria que dos xamfrans d’aquesta cruïlla. Si ho fessin d’una manera, diguem-ne ordenada i civilitzada, doncs res a dir, qui té feina que ho aprofiti, que la cosa està magre. Ara bé, el desori de camions, furgonetes, i cotxes de tota mida de l’agència és tal que hi ha dies que circulant amb el teu cotxe no pots girar pel carrer Pare Claret cap a Roger de Flor, amb el perill que això implica perquè Pare Claret és una artèria veloç de la ciutat. Un dia els hi ho vaig recriminar i un dels treballadors encara se’m va encarar, xulesc, buscant brega. Els hi vaig dir a ells a la cara, i ho dic aquí, ho sé, és molt barroer, però és la realitat: els de l’agència de transport, amb la cigala/xona fora.
Hi veieu mai cap cotxe de la Guàrdia Urbana reglant el trànsit de la ciutat? Mai. Aquest cos de seguretat s’ha destinat a una finalitat recaptatòria segons la B de Bordell de la ciutat i la seva funció és posar multes o dirigir les grues a ‘segrestar’ cotxes. Són vora 300 € per cotxe ‘segrestat’ (grua + multa).
El cap de setmana que no va parar de ploure els semàfors d’Escorial / Pi i Margall estaven fosos. Abans, en aquestes situacions, veies una patrulla d’urbans dirigint i ordenant el trànsit. Ara, res de res. No fos cas que es refredessin.
Un dia, en ple Passeig de Sant Joan, un cotxe patrulla va donar l’alto a un home que anava en bici pel seu carril corresponent, però, ai las!, no duia casc. Què fàcil, senyors agents, multar un cicilista que va per on li toca, perquè no du casc! No podrien detenir i multar els ciclistes kamikazes que van per la vorera o pel mig del carrer a risc d’atropellar qualsevol persona?
La Guàrdia Urbana brilla per la seva absència; només hi és per a funcions recaptatòries. És un escàndol.
Un altre tema que em converteix quasi en un criminal és el de…
-Zones verdes/blaves
Mentre veus com unes grues sinistres blaves amb l’emblema de l’ajuntament de la ciutat circulen com voltors a l’aguait de cotxes aparcats en zones de càrrega o descàrrega, o suposadament mal aparcats, per ‘robar-los’ legalment, un ciutadà de Barcelona que no tingui la sort de tenir una plaça de pàrquing ha de suar la cansalada i malgastar els minuts de la seva vida en aparcar el seu cotxe en una de les zones verda o blava, totes dues de pagament i que no serveixen per a res, només per recaptar més diners dels veïns i veïnes de Barcelona. Abans, quan no existien aquestes maleïdes zones, costava igual aparcar. O fins i tot menys.
La creació de la zona verda ens el volen vendre amb el lema ‘Per una mobilitat millor’ i es basa en a) Frenar el volum i la congestió de trànsit a la zona central de la ciutat; b) Reduir la indisciplina d’aparcament al carrer (en doble fila, sobre la vorera, vehicles abandonats, etc…); c) Fomentar un repartiment millor de l’espai d’aparcament al carrer per tal de maximitzar-ne la utilitat; d) Facilitar l’aparcament dels residents a les zones més deficitàries en què sigui possible; i e) Millorar la qualitat mediambiental gràcies a la reducció de les emissions de fums i sorolls. Cap de les 5 es compleix i algunes o bé fan riure o bé prenen per imbècils els barcelonins/es.
D’entrada no es compleix la següent normativa: Podrà tenir el vehicle estacionat en un mateix lloc sense moure’l un màxim de vuit dies, d’acord amb les ordenances vigents, amb independència del tipus de tiquet que hagi obtingut (diari, setmanal o trimestral). És logic que un usuari/a no mogui el cotxe més de vuit dies si t’estàs més de mitja hora, tres quarts o una hora per aparcar. I encara més lògic si tens un tiquet trimestral (la gent s’hi pixa a la normativa). I encara una mica més si els senyors i les senyores vestides amb petos grocs i gorra que són els ‘’xivatos’’ de l’Ajuntament, que són els que et posen la multa, brillen per la seva absència a l’hora de fer la seva feina, és a dir, o no hi són, o hi són en hores i dies concrets que ja ets saps de memòria, o passen de saber si un cotxe porta més de vuit dies aparcat, encara que aquell cotxe estigui enterrat en fulles d’arbres o tunejat per milers de cagades de coloms en una evidència que el cotxe no porta 8 dies allí, en porta 8 anys i només cal canviar-li el tiquet. Una autèntica camàndula. Un veritable bunyol.
I el súmmum de les zones verdes – i que em posa furiós i pròxim a la histèria –, poques que n’hi han, és ‘’ ‘’l’ocupació’’ que pateixen per elements externs com containers d’obres, tanques grogues d’obres, o la conversió d’un dia per l’altre i durant un any/any i mig de places per als camions d’obres o vehicles relacionats amb les obres, un cop més amb la total impunitat de l’ajuntament o el menyspreu absolut dels qui ho practiquen. És a dir, que a sobre que n’hi ha poques, que a sobre que no es mou ni l’apuntador, que a sobre que no es compleixen les normatives d’aparcament, a sobre les poques que queden estan inutilitzades o ‘ocupades’ per a un altre pròposit. Per a estirar-se els cabells.
Si un dia tens pressa i has d’aparcar el cotxe en una zona verda per a residents per després tornar a agafar-lo, millor que te n’oblidis de la verda i aparquis en una de blava. Més diners, escandalós el preu per hora. El pitjor és a la nit. Després de donar voltes i voltes, només tens dues solucions: o el deixes en zona blava, havent de treure’l el dia següent abans de les 9, o l’aparques en una zona de càrrega i descàrrega i el treus abans de les 8. (Ep! Compte! Hi ha zones de càrrega i descàrrega que comencen a…les 5 de matí!!! Ideals per als lladres de cotxes legals. Quan aparqueu en zona de càrrega i descàrrega mireu bé l’hora, que si no us endureu una sorpresa de 300€). Total, has d’estar sempre pendent del cotxe en les àrees verdes per a residents. I això sí, pagar l’euro setmanal. Compte no et distreguis i se’t passi la data del tiquet, que places de zona verda per aparcar no n’hi ni una i poc treballen per fer-ne’nde més, però ràpidament tens el paperet groc de la multa si se’ t passa el termini. Aleshores sí que són ràpids com falcons. Fàstic.
I les multes. Les de les zones verdes per a residents les pots anul·lar el mateix moment pagant 6€. Però les zones blaves, no. I compte perquè en el meu cas l’última multa no em va arribar mai a casa. El que em va arribar va ser l’avís de constrenyiment, és a dir un avís que em deia que no havia pagat la multa, m’aplicaven els recàrrecs corresponents i m’impossibilitava el fet de poder pagar-la al 50%. Una total indefensió. Vaig pagar la multa i després vaig iniciar un procés de recurs contra el constrenyiment. Vaig cometre un gran error. No la pagueu mai abans. S’han dignat a contestar amb un simple i planer i majúscul DESESTIMAR sense cap explicació més ni raó oportuna. Només CONFIRMAR el procediment de constrenyiment i PROSSEGUIR les actuacions encaminades al COBRAMENT d’aquells expedients que no hagin estat abonats… O sigui que no es creuen que no em va arribar mai la carta o que hagi pogut haver un error en el lliurament o el que sigui… Com una guerra!
Ells ja han cobrat que és el que els interessa en aquesta Barcelona amb B de Botiga i B de Bordell. Barcelona, posa’t Puta!
twitter: @lanenadelpou
Efectivament, tot un Expedient X. Si en voleu saber més detalls:
La nena del pou