BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Sürgünlik, un petit homenatge als tàtars de Crimea

Publicat el 6 de març de 2014 per aniol

Els tàtars de Crimea neixen com a nació amb la fundació del Khanat de Crimea per part d’alguns clans de l’Horda d’Or al segle XV. Poc després del seu naixement, concretament el 1475, el khanat esdevé un protectorat de l’Imperi Otomà, una aliança que fou molt important fins al segle XVIII.

Els tàtars no eren uns sants, precisament –cal recordar que eren descendents de Genguis Khan– i es dedicaven, entre d’altres activitats com la ramaderia, al comerç d’esclaus, uns esclaus que capturaven en ràtzies a les veïnes Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Polònia, una bonica tradició que anomenaven “la collita de l’estepa”. Cal dir que mentrestant els cossacs els atacaven a ells i saquejaven els seus territoris –era l’entreteniment de l’època, vés, no tenien twitter-.       

Al segle XVIII però, otomans i russos es van enfrontar en una guerra, que va acabar amb la signatura del tractat de Küçüc Kaynarca (1774) per la gràcia del qual Crimea esdevenia un estat independent. No els va durar gaire, però. El 1783 els russos se l’annexionaven, així pel morro. Per estalviar-se les queixes van massacrar una part de la població i en va exiliar una altra a Sibèria (sí, és una mena d’obsessió dels russos) mentre repoblaven el territori amb població eslava, és a dir, amb els seus. Els tàtars que van sobreviure van començar una diàspora cap a terres otomanes. Diàspora a la qual contribuirien també la Guerra de Crimea (1853-1856, la famosa guerra de Crimea amb la càrrega de la Brigada Lleugera i Florence Nightingale), la política tsarista d’extermini deliberat de tota traça dels tàrtars a Crimea i una altra guerra turco-russa (1877-78). Al final 2/3 de la població original havia abandonat la seva terra, morint-ne molts pel camí, entre altres maneres ofegats al Mar Negre. Els descendents dels supervivents d’aquella odissea viuen avui disgregats entre Bulgària, Romania i Turquia.

A finals del segle XVIII, i en part liderat per l’intel·lectual tàtar crimeà Ismail Gasprinski, sorgia un moviment nacionalista tàtar que es va estendre per tota la població de parla turca de l’Imperi rus. Aquest moviment va acabar duent a la Proclamació de la República Popular de Crimea el 26 de desembre de 1917. Però l’alegria els va durar poc. Dos mesos després entraven en escena els bolxevics i un monstre conegut per tots: Joseph Stalin. Per si la Gran Purga que va dur a terme a Crimea no fos prou, va instaurar polítiques de confiscació d’aliments (més de 100.000 tàtars van morir de gana) i desenes de milers de tàtars es van veure obligats a fugir a Turquia i Romania. Els que es van quedar van acabar deportats o exterminats a finals dels anys 20. I per si de cas, un altre episodi de fam als anys 30 va acabar de rematar la cosa del tot. Balanç final? Entre 1917 i 1933 la meitat dels tàtars de Crimea (els que quedaven) havien mort o havien estat deportats.

Però la cosa no s’acaba aquí, perquè encara en quedava algun i això es veu que no podia ser. Els Soviètics van fer servir el cas d’alguns col·laboracionistes nazis com a pretext per acusar tots els tàtars de col·laboració amb Hitler i acabar de deportar-los en massa –un episodi conegut com a Sürgun en llengua tàtara-, i de pas a les poblacions gregues, armènies o búlgares; és a dir, tothom que no fos rus. El 46,3% d’aquests deportats van morir per malalties o per malnutrició i els que no van acabar en GULAGS.

El 1967 el govern soviètic va tenir el detall de retirar els càrrecs contra els tàtars però no va fer res per facilitar el seu retorn a Crimea ni per indemnitzar ningú. De fet, no se’ls va permetre de tornar fins als anys 80.

Als any 50, el Soviet Suprem va decidir transferir la província de Crimea a la República Soviètica Socialista d’Ucraïna, part de la URSS fins que se’n va independitzar el 1991.

La llengua dels tàtars de Crimea és una llengua emparentada amb el turc, que fa servir caràcters llatins i que avui parlen unes 300.000 persones.

La nena del pou 

Ni Oblit ni Perdó #40anysPuigAntich

Publicat el 2 de març de 2014 per aniol

PUIG 74


Ha arribat el temps dels assassins

els que canvien els projectils del seu infern

pel garrot sofisticat i sòrdid que els representa.


Ha arribat el temps dels assassins

que trinxen la teva joventut

que amputen la teva bellesa.


Que mai se’ns acabin les bales

per invertir-les en les seves morts.

Delicat Puig Antich.

 

David Castillo

2 de març de 1974 


Recomano el documental ‘’Dotze hores de vida: l’execució de Puig Antich i Heinz’’, de Francesc Escribano, un reportatge de fa 10 anys que a mi personalment em fa posar la pell de gallina.

I em fa plorar.

Ni oblit ni perdó.

http://youtu.be/_5owikQ2fIE

http://youtu.be/52xqgyhT1Bw

http://youtu.be/ND8OctZhqyo

 

@BorgesSergi

Sisè aniversari de la mort de Josep Palau i Fabre

Publicat el 23 de febrer de 2014 per aniol

Anet Duncan, artista i amiga personal, estrangula en broma Josep Palau i Fabre. La foto, inèdita, va ser feta per Alícia Vacarizo i me la va donar molt amablement la pròpia Anet Duncan.

ELS GRANS POEMES DE L’EMPERADOR IANG-PO-TZU

VI

… Passa-hi els dits,

al llac de la delícia:

és ella, sí,

tan propera del Somni,

Madona Fantasia.

Poemes de l’Alquimista – L’alienat
Josep Palau i Fabre 

twitter: @BorgesSergi  / @PalauiFabre 

La misteriosa llum de Manresa

Publicat el 21 de febrer de 2014 per aniol

A Manresa avui és la Festa de la Llum (tresor del Patrimoni Cultural i Immaterial de Catalunya i Andorra, eh? Poca broma!). I no, no té res a veure amb l’increment de la factura elèctrica. És un festa d’origen medieval i de fet commemora un miracle.

Tot comença amb una sequera, un dels mals endèmics catalans, que assolava els manresans des de 1333. Fallaven les collites amb tot el que això comporta: fam, empobriment, abandó de les terres, augment la mortaldat, voltors voleiant pels camps devorant les carcasses putrefactes del bestiar, malalties, cementiris desbordats i, com a darrera conseqüència, despoblament –Manresa va perdre la meitat dels seus habitants i penseu que era la segona ciutat més important de Catalunya amb uns 20.000 habitants-. 

Els consellers de la ciutat es van reunir i van acordar una solució -temps era temps que els polítics aportaven solucions útils, avui en dia això seria el miracle-, això sí, i no ha canviat gens, la solució consistia en construir una infraestructura, una, a més, que ens resulta molt familiar: una sèquia de 26 km per portar l’aigua del Llobregat fins a Manresa. Sí, al segle XIV ja fèiem transvasaments. Però encara que fos l’Edat Mitjana un no podia agafar pic i pala i començar a cavar així com així, llavors ja calia el permís d’obres corresponent, en aquest cas un permís del rei Pere III, que va arribar el 23 d’agost de 1339, juntament amb una rebaixa d’impostos per ajudar amb el finançament de l’obra (avantatges de no dependre d’un Ministerio de Fomento).

L’obra va ser encarregada a l’arquitecte Barceloní Guillem Catà i de seguida se’n va decidir el traçat i es van iniciar les tasques d’anivellament del terreny.

Fins aquí, tot normal. Fins que s’hi fica l’església (sí, Sancho, sí). El 1340, el bisbe de Vic Galcerà Sacosta s’oposa a que la sèquia passi pel municipi de Sallent, sota la seva jurisdicció. La disputa per aquest tema acaba amb l’excomunió de consellers, treballadors i arquitecte i la suspensió de misses i litúrgies a la ciutat (que llavors sí era una cosa molt greu; ara m’agradaria veure la Conferència Episcopal provant quelcom semblant, l’esclafit de riure general de la població el sentirien fins els pingüins emperadors enmig d’una tempesta antàrtica però al segle XIV aquesta mesura no feia gens ni mica de gràcia). Tot i això, van continuar les obres, no us penseu, doncs la situació de la ciutat era realment desesperada. I a partir d’aquí els historiadors seriosos us diran que el conflicte va durar fins que el Sacosta es va morir el 1345 i el nou Bisbe es va avenir a negociar. Però quina gràcia té això, quan existeix una alternativa amb molt més suc?

Per això, cavallers, tenim la tradició. I heus aquí que el 21 de febrer de l’any de nostre senyor de 1345, una misteriosa esfera de llum resplendent provinent de la muntanya de Montserrat baixa fins la ciutat de Manresa, es dirigeix a l’església del Carme i entra per la finestra de la façana principal mentre toquen les campanes. [“el dia 9 de les calendes de març de dit any, vigília de la Cadira de Sant Pere, després de la sortida del sol, vegeren a la capella de dit altar una flama o signe clar i fulgent, semblant a una estrella, que sortí de dita capell i pujà suaument i sense precipitació fins a la volta de dita capella.”] [21 de Febrer era hora de tersia (que serien les nou de la matinada) […], veuen tots generalment venir una molt maravellosa llum donant tant de claror que sobrepujava lo claror del Sol, la qual venia de las partidas de Nostra Sra. de Montserrat […], passà per demunt del mitj de la Ciutat entre dos ayres, cobrint los raigs del Sol i tirant la via de la Berge Maria del mont del Carme que està cituada dintre la Ciutat en una montanya prop la muralla. La gran multitud de gent qui anava qui homens, donas y minyos seguint la sua via; y com la llum estigué devant de la Iglesia comensà a tocar la campana per ella mateixa.” ]

I això no és tot, un cop a dins, es divideix en tres feixos (o boles) que il·luminen l’absis i dues capelles. Tot seguit, es torna a unificar en una sol bola i emprèn la retirada cap a Montserrat.

Això és interpretat com un senyal diví i obliga el bisbe a rectificar (el nou bisbe, perquè Sacosta es mor abans de fer-ho).

La treva oficial es redacta i se signa a Vic el 19 de novembre de 1345.

L’anècdota de la llegenda podria ser un capítol d’Ancient Aliens perfectament. En té tots els ingredients: una esfera de llum resplendent. No hi pot haver història d’extraterrestres sense esferes de llum. Però a més a més aquesta baixa de Montserrat, el centre d’observació de fenòmens OVNI a Catalunya per excel·lència. Cal res més, de debò?

Sigui el que sigui: un miracle de la Moreneta, un fenomen sobrenatural, un fenomen meteorològic o una sonda alienígena escannejant la població per agafar mostres d’ADN, el Bisbe va cedir, la sèquia es va acabar (i encara hi és) i Manresa va sobreviure a la sequera.

http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%A9quia_de_Manresa

http://www.sortirambnens.com/excursions/a-peu/2558-la-sequia.html

http://www.parcdelasequia.cat/nivells/plantilla1/titular/centre-de-visitants
 

La nena del pou (o avui podria dir de la sèquia)

Philip Seymour Hoffman

Publicat el 14 de febrer de 2014 per aniol

En estat de xoc. Així ens vam quedar molts quan vam llegir la notícia el dia de la Candelera. Sí, l’hivern és viu i ens ho demostra amb un gerro d’aigua ben glaçada.  

(article escrit a quatre mans per @lanenadelpou i @BorgesSergi)

Recordo perfectament que, quan el Sergi i jo vam triar anar a veure “The Master”, una de les raons va ser Philip Seymour Hoffman. Perquè era aquesta classe d’actor, el reclam que t’arrossega a veure qualsevol pel·lícula tan sols per la seva presència, immensa, a la pantalla. Crec que podríem dir que era un dels actors de culte dels Balances Oktoberfest. I de molta, moltíssima gent. S’ho mereixia. No recordo ben bé quan el vaig descobrir, potser amb el pervertit de Happiness –aquella petita meravella de Todd Solonz-. O potser no, tant li fa. N’hi ha tants per escollir, de personatges, alguns més memorables que altres, però tots impecablement interpretats. No es pot negar que la seva filmografia és impressionant. No n’escriuré la llista ni la dels seus premis i guardons perquè això ja ho estan fent d’altres.

Ens ha deixat prematurament, com tants d’altres grans talents artístics, per motius ben tristos. Malaguanyat. Els Balances el trobarem a faltar.

 

Em fixo detingudament en la filmografia de PS Hoffman i miro de recordar quan el vaig ‘descobrir’ de debò. És a dir, vaig  veure Happiness, però no ‘sabia’ que aquell personatge tan fastigós era ell,  o no podia ni tan sols sospitar que en Brandt, el genial secretari de Mr. Lebowski, fos el malaguanyat Hoffman. Sincerament crec que és a Capote quan flipo amb colors amb ell i des d’aleshores ja el busques o si hi surt ja se’t queda.

Com bé diu la Glòria, vam anar a The Master per ell. La seva interpretació és colossal. De fet, és el millor de la pel·lícula. Convindrem que Hoffman era un actor bàsicament de papers secundaris, sobretot el gran bloc dels primers 10/15 de la seva filmografia. Però tant a Capote com a The Master en fa de personatge principal i el trobem encara millor que de secundari.

Però he de dir que el personatge que em va impactar més i encara ara flipo més és Andy Hanson a Before the Devil Knows You’re Dead de Sydney Lumet. És el germà heroïnòman (ai las!) de Hank Hanson, un altre incommensurable Ethan Hawke, amb qui volen idear l’atracament perfecte. Si no l’heu vista ja trigueu.

I una altra recomanació és la interpretació del pare Brendan Flynn a Doubt, on representa el paper feixuc que ha de suportar un reverend de barri a qui acusen de pederàstia. És brutal com Hoffman es carrega ell solet la peli a l’esquena i la fa convertir-se en una peli brillant.

Un autèntic desastre que Hoffman s’hagi mort. Una llàstima. És claríssim que Heroin Come Back, l’heroïna i la seva addicció tornen de manera diàfana en aquest segle XXI que ha començat com el cul i que sembla que estiguem al IX o a l’XI. Era un dels actors pels quals triaves anar a veure una pel·lícula i si la tal pel·lícula era una merda, sempre quedava la seva interpretació, (quasi) sempre excel·lent.

I jo també m’he d’afanyar a veure pelis com Boggie Nights, Magnolia, The Talented Mr.Ripley, Love Liza, 25th hour, Charlie Wilson’s War o The Ides of March que encara tinc pendents.

I tornar a veure amb uns altres ulls les ja esmentades de Happiness, Big Lebowski o Before The Devil…, amb uns ulls exclusius per a Philip Seymour Hoffman.

”ELS CIMS INVENCIBLES. Entre Pàndols i Cavalls” de Carme Meix

Publicat el 28 de gener de 2014 per aniol

Sobre la Guerra (in)Civil Espanyola (1936-1939) se’n deuen haver escrit mils de llibres, des dels purament històrics i de tipus cròniques fins a diaris i dietaris. I de novel·les, històriques o no, també hi deu haver un munt sobre el tema.

La que jo avui us ressenyo, Els cims invencibles. Entre Pàndols i Cavalls, és una novel·la històrica excel·lent que té la virtut de ser escrita per una escriptora ebrenca, na Carme Meix, filla de Gandesa i mare de la Glòria Barrobés, coautora d’aquestes Balances Oktoberfest.

I que és converteix en un llibre extraordinari quan revivim la batalla de l’Ebre des dels ulls i amb els ulls d’una gandesana.

 

Foto: Blogs.sapiens.cat

El llibre és un crònica de la guerra civil espanyola des de tres prismes diferents que es complementen i s’enriqueixen entre si. En primer lloc, apareix Gandesa i la seva gent, amb les seves famílies i les seves sorts i dissorts. En segon lloc, la gent de Barcelona, espaordida amb el creixent nombre de bombardejos que l’anaren arrasant a mesura que avançava la contesa. I en tercer lloc, amb els Estats Units i Nova York com a eixos centrals, apareixen els brigadistes internacionals, dels quals s’ofereix una visió magnífica del voluntarisme, altruisme i dedicació que van tenir durant la guerra.

(Em sap greu haver de confessar una gran ignorància sobre aquest fenomen de solidaritat mundial contra el feixisme. No n’hi ha prou amb haver-ne sentit campanes.  D’aquest llibre me’n duc el compromís de llegir, conèixer, comprendre i gaudir el fenomen dels brigadistes internacionals).

L’estil de la Carme Meix provoca que tots tres prismes s’entrellacin entre si i s’encavalquin en petits blocs d’escriptura que fan avançar els esdeveniments. A cadascun dels prismes els hi atorga unes característiques estilístiques que els defineixen perfectament de cara al lector.

De Gandesa, apareixeran una corrua de personatges que representen tots els papers de l’auca de la societat civil catalana abans, durant i després de la guerra. Aquests personatges encarnen els rols que tots de sobra coneixem: els vencedors, els vençuts, els exiliats, els morts, els desapareguts, els giracamises, els traïdors, etc. Tot i que reconec que a l’inici del llibre costen de situar i aprehendre’ls, cada pàgina que avances te’ls fas més teus, els reconeixes més, t’acompanyen més, els estimes/odies – odies/estimes més.

La història de Barcelona la forma un nucli familiar de gent normal i corrent i que representen les peripècies i les desgràcies de qualsevol família normal durant la guerra civil. A més la Carme Meix fa connectar la família barcelonina amb punts de Gandesa, amb punts de la revolució social que s’hi vivia a la ciutat, amb punts que intenten explicar les relacions sentimentals de l’època, etc. Fins i tot l’ofici que li dóna al pare és ben significatiu. És un retrat que li fa justícia a una Barcelona que també va patir molt, i ara que es compleixen 75 anys de la seva presa en mans insurrectes, la història de la família de Barcelona és un angoixós relat, bonic i trist alhora, que creix en cercles concèntrics perfectament connectats.

Els brigadistes internacionals es configuren en format de diari i el seu personatge, Ben Thomas, escriu un dietari de guerra. La Carme Meix crea tot un personatge i el converteix en prototip de brigadista internacional. Quins són els motius que el duen a la guerra civil espanyola? Com és quan hi arriba? Com és quan se’n torna? Es transforma el seu mòbil inicial? Què passa de retorn als Estats Units? Té connexions amb la batalla de l’Ebre? La història de Ben Thomas a través del seu diari és una deliciós relat que com ja s’ha dit és un homenatge als brigadistes internacionals.

Però no ens equivoquéssim. Al llibre de la Carme Meix no hi ha bons ni dolents. Al llibre de la Carme Meix no hi trobareu una corrua d’insults contra els franquistes i una pluja de lloances als rojos. De cap manera. El llibre, ja des del principi, va ficant el dit a la nafra dels uns i dels altres, va ficant el dit a la nafra de les desgràcies dels vencedors i de les desgràcies dels vençuts. De les desgràcies de la GUERRA.

Els capítols s’estructuren des de les diferents formes de la memòria encarnades en quatre elements ben ebrencs: la terra, el foc, l’aigua i el vent. Els Cims invencibles és un assot constant als franquistes i als republicans, als uns i als altres, i fa emergir per sobre de tot l’estupidesa de la condició humana. Els cims invencibles denuncien la crueltat de la guerra, i tot el que diu dels vencedors es fa des d’una subtilesa genial que és digna d’admirar en l’autora.

Dels vencedors, en destaca la tristesa. Mai uns vencedors van ser tan tristos i mai van portar tanta grisor. Dels republicans en lamenta la desorganització, l’extremisme, el campi qui pugui dirigent, la lluita d’interessos absurds.

I tot aquest còctel la Carme Meix el reflecteix en la gent normal i corrent que vivia a casa nostra, i com la va afectar, com va afectar tothom, abans, durant, i després de la guerra, i fins tot com els afecta a dia d’avui.

I per acabar, Gandesa. La terra, la part física, la descripció del terreny. I aquí la Carme Meix juga a casa. És amb diferència el millor de la novel·la. Com de bé coneix la zona, les seves comunicacions, les seves serres, les seves muntanyes, els seus pobles i ciutats, la seva cultura i llegat popular en forma de cançons, dites i corrandes infantils. Una delícia la part de Gandesa, una delícia descobrir episodis com els de les cotes 666 o The pimple a la serra de Pàndols on homes anònims s’hi van deixar la vida resistint dies i dies i més dies.

Així com he d’aprofundir des d’un punt de vista intel·lectual amb els brigadistes internacionals, des d’un punt de vista de país em dec una visita ben atenta, serena i extensa a Gandesa i rodalies, passant per Bot, Miravet, els ports de Beseit, Batea  i tota la Terra Alta en general.

Els cims invencibles, en definitiva, és una novel·la que creix pàgina a pàgina gràcies a la seva brillant estructuració estilística formada per petits blocs concèntrics que despleguen tres visions de la guerra civil des de tres prismes diferents interconnectats, per acabar convertint-se en un relat dur i cruel, però extraordinari, d’uns fets terribles que mai hagueren hagut de succeir. I amb el valor de la DO (denominació d’origen) Gandesa.

PD

Ara que se celebren 75 anys de la invasió franquista a Barcelona i que constatem amb perplexitat i horror que Franco va morir el 1975, però no el franquisme, i que malauradament continua més viu i cada cop més a prop del poder, una última reflexió per dir que el pitjor que li ha passat a aquest país (i al del costat) és el franquisme.

A mesura que avançava la lectura no podia deixar de ser envaït per una creixent sensació de fàstic. A mi els vencedors d’aquesta guerra em produeixen fàstic, un fàstic molt físic. Sí, sí, ja ho sé,
que als dos bàndols s’hi van fer bogeries. Però n’hi ha va haver un, de bàndol, que s’aixecà en armes i d’un mode insurrecte derrocà el govern democràtic de la República. 


@BorgesSergi 

SMOKE ON THE WATER o A VEGADES CAL UN IDIOTA AMB UNA BENGALA

Publicat el 1 de gener de 2014 per aniol
Si passeu per Montreaux, Suïssa, i aneu a passejar per la vora del llac, hi trobareu una estàtua dedicada a la cançó més famosa de la banda Deep Purple. No és perquè sí, té una explicació.

Era un 4 de desembre de 1971 (llàstima, si arriba a ser 1973 ho petem); els Deep Purple es trobaven al casino de Montreux perquè el dia 5 havien de començar a gravar un disc en un estudi de gravació mòbil que hi havien instal·lat (i que els havien deixat els Stones). Però això era l’endemà. Aquella nit actuava al teatre del casino el gran Frank Zappa acompanyat per la seva banda The Mothers of Invention

Tot anava bé, quan, de sobte, a mig concert, concretament en mig del solo de sintetitzador de la cançó King Kong, algun idiota va tenir la genial idea de llençar una bengala dins un local amb sostre de rotang, una canya massissa. Òbviament el local es va incendiar i les flames es van estendre a una velocitat alarmant, calcinant tot el recinte. Els membres de Deep Purple -Richie Blackmore, Ian Gillan, Roger Glover, Jon Lord i Ian Paice-, van sortir cames ajudeu-me i ja fora de perill van poder contemplar les flames engolint el casino, veure com el fum s’estenia damunt les aigües del llac de Ginebra i ser testimonis de com el director del Festival de Jazz de Montreaux, Claude Nobbs, ajudava la gent del públic a sortir del recinte.

Per culpa d’això la banda es va veure obligada a buscar un altre lloc per gravar el disc. Però la nova ubicació no els va dur gaire sort, tampoc; els veïns es van queixar del soroll quan tan sols havien aconseguit enregistrar els riffs de guitarra del primer tema, encara sense títol i sense lletra, i la policia els en va fer fora. Finalment van llogar el Grand Hotel de Montreaux, que estava gairebé buit i van improvisar-hi l’estudi on acabarien gravant el seu àlbum de més èxit Machine Head, fent servir matalassos per aïllar el so. I allà van acabar aquella cançó que s’havia quedat a mitges. Ian Gillan va escriure’n la lletra. I explica Roger Glover que el títol se li va acudir en despertar sobtadament d’un somni.

I fa així:

We all came out to Montreux / Vam venir a Montreaux
On the Lake Geneva shoreline / A la riba del llac de Ginebra
To make records with a mobile / Per gravar-hi un disc amb un estudi mòbil
We didn’t have much time / No teníem gaire temps
Frank Zappa and the Mothers / Frank Zappa and the Mothers
Were at the best place around / Eren al millor lloc de tots
But some stupid with a flare gun / Però un idiota amb una pistola de llançar bengales
Burned the place to the ground / Va cremar el local
Smoke on the water, fire in the sky / Fum damunt l’aigua, foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua
They burned down the gambling house / Es va cremar la casa de jocs
It died with an awful sound / Va morir fent una fressa horrorosa
Funky Claude was running in and out / Funky Claude corria d’un cantó a l’altre
Pulling kids out the ground / Traient els nanos a fora
When it all was over / Quan tot va haver acabat
We had to find another place / Vam haver de trobar un altre lloc
But Swiss time was running out / Però se’ns acabava el temps suís
It seemed that we would lose the race / Crèiem que perdríem la cursa
Smoke on the water, fire in the sky /Fum damunt l’aigua, foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua
We ended up at the Grand Hotel / Vam acabar al Grand Hotel
It was empty cold and bare / Estava buit i desolat i hi feia fred
But with the Rolling truck Stones thing just outside / Però amb el camió dels Rolling Stones a fora
Making our music there / Composant la nostra música
With a few red lights and a few old beds / Amb alguns llums vermells i alguns llits vells
We made a place to sweat / Vam construir un lloc per treballar
No matter what we get out of this / Tant se val què n’acabi sortint, de tot això
I know we’ll never forget / Sé que mai oblidaré
Smoke on the water, fire in the sky / El fum damunt l’aigua, el foc al cel
Smoke on the water / Fum damunt l’aigua…

Així doncs, és ben possible que deguem un dels clàssics més emblemàtics de la història del rock a un idiota amb una pistola de llençar bengales. Ironies de la vida.

El disc Machine Head es va posar a la venda el 1972 però a que no endevineu quin any va sortir com a single Smoke on the Water? Sí, ara sí: 1973. És que ho petem!

I quina versió podríem posar millor que la d’un concert a Montreaux?

 

La nena del pou

Quadrophenia (1979)

Doncs sí, he trigat 40 anys a veure Quadrophenia, una pel·lícula clarament patològica i de culte per a tots els fans del cinema musical.

Només amb la BSO, amb noms com The Who, Derrick Morgan, James Brown, The Supremes, Marvin Gaye, entre d’altres, ja n’hi ha prou per veure-la.

I un crit: ‘’We are the mods, we are the mods, we are, we are, we are the mods’’. Retrat d’aquesta tribu urbana polèmica i elegant, la influència de la qual arriba fins als nostres dies, i germen d’altres tribus també molt conegudes com els skinheads. 

 

Quadrophenia és la història d’en Jimmy, un adolescent de Londres, que veu com a poc a poc i d’una manera que no entén se li va esfondrant el seu món quotidià. Ell només viu i es desviu per ser mod, per pertànyer al grup amb orgull i passió.

Però els esdeveniments l’aniran abocant al desengany i a la caiguda dels mites. El seu modus vivendi xocarà frontalment amb la quotidianitat.

El final de la pel·lícula dóna joc a moltes interpretacions: plega Jimmy de ‘ser’ mod  des d’un punt de vista ‘estilístic’? O ben al contrari es converteix en un mod des de l’essència, més enllà de la façana estilística?

Una mica d’història. Els mods (The mods en anglès, és a dir The MODernists) van ser una tribu urbana que va néixer a principis dels
60 a Londres i que van establir la ciutat costanera de Brighton, al sud d’Anglaterra, com el seu temple. Fonamentalment eren joves de classe treballadora, joves que es feien aprenents a qualsevol dels sectors en auge d’una Anglaterra que deixava enrere la segona guerra mundial. Alguns antropòlegs afirmen que la generació mod va ser la primera generació després de la guerra que, tot i ser pencaires i començar a treballar de molt joves, no van tenir la necessitat de donar el seu sou a les finances familiars, fet que els va dur a poder gastar-se’l en ‘estil’: roba elegant, scooters Lambretta, vestits ‘old-style’ dels anys 40/50 i molta roba que encara avui dia està de moda (parques amb caputxa, els polos esportius, les camises de quadres, les jaquetes negres Harrington, etc.). La imatge, doncs, és el primer bastió on fonamenten el seu orgull de pertinença a un grup i la voluntat d’allunyar-se dels altres, de ser diferent a la resta, especialment dels ‘rockers’, a qui consideren desfasats, passats de moda i antiquats.

A Quadrophenia apareixen de seguida dos elements distorsionadors: les drogues, en forma de ‘blue pills’, i la violència, per a mi en forma de bretolada adolescent i com a forma de resposta al tradicional conservadorisme ‘british’. El fet de voler pertànyer a un grup els fa reunir-se i cridar que ho són, els fa cridar l’atenció i  barallar-se amb els ‘rockers’, els fa participar a les ‘riots’ (revoltes de carrer) angleses per reivindicar-se. Tot això en Jimmy ho viu com un flaix, com un èxtasi total que el fa sentir més viu, amb una transcendència desmesurada, mentre que per als seus companys tot plegat són ‘uns riures’, passar el cap de setmana i prou, la vida segueix dia a dia, estan orgullosos de ser mods, però no obliden la quotidianitat.

La pel·lícula avança lentament cap a la tragèdia. És impossible de dissimular. A Jimmy, se li comença a esfondrar tot: l’amor, les amistats, la família i el fet de comprovar que el seu ídol, Ace Face, és ben lluny de ser el model mod que ell ha mitificat. Se sent traït. I continua drogant-se amb pastilles blaves. El desenllaç sembla clar.

La pel·lícula ens deixa unes escenes antològiques que cal recordar:

-El duel a capella entre el ‘Be-bop-A-Lula’ de Gene Vincent i el ‘You Really Got Me’ dels The Kinks en uns banys públics de Londres, interpretats per en Jimmy i el ‘rocker’ Kevin, amic seu de la infància.

-El ball de ‘My generation’ dels The Who per part de la banda mod d’en Jimmy a la festa on es colen.  

-La destrossa d’un cotxàs de luxe per part de Jimmy i els seus amics després que hagin esat timats, donant-los gat per llebre en qüestió de drogues.

-El diàleg generacional entre Jimmy i el seu pare mentre el jove mod mira per la tele, extasiat, el xou dels Who que interpreten ‘Anyway, Anyhow, Anywhere’.

-El clau a peu dret entre Steph i Jimmy en un carreró estret convertit en amagatall improvisat de la revolta que té lloc al carrer. Antològic com descobreixen el sexe, mentre a escassos metres hi ha una batalla campal entre mods, rockers i policia.

-El Jimmy maquillat – i drogat — que va al tren que el duu a Brighton entre gentlemen indignats i espantats de tenir un company de viatge com ell.

-El passeig amb scooter de Jimmy vorejant els penya-segats de Brighton.

En definitiva, Quadrophenia és una pel·lícula clarament patològica, que reflecteix la inflùència de la subcultura expressada en les tribus urbanes i la seva estètica, la seva música i la seva pertinença.  

 



twitter: @
lanenadelpou

LA DANSA DE LES VOCALS ANGLESES

El meu repte era escriure un apunt amè i per a tots els públics sobre el fenomen fonètic més influent en la pronuncia de la llengua anglesa. És complicat. Parlar de fonètica perquè ho entengui gent que no en té ni idea de fonètica i no provocar-los badalls. Però ho intentaré.

Un dels principals problemes per als estudiants d’anglès és la pronuncia, tan aparentment arbitrària, de les vocals.

En primer lloc i abans d’entrar en el tema, deixeu-me aclarir que l’anglès té 12 vocals (fonèticament parlant, és clar. Si voleu fer una comparativa, en català central en tenim 9: dues a, dues e, dues o, una i, una u i una neutra. I en castellà no es compliquen gens la vida i en fan cinc, tal qual.)

I algú pensarà: potser per això és tan difícil encertar la pronuncia de les vocals en anglès. Però en realitat no explica per què la a o la i poden sonar com un diftong, per exemple, en segons quina paraula, oi?

L’explicació de la curiosa pronuncia de les vocals angleses té molta més conya marinera i per a un filòleg és molt més divertida. Rau en una lenta mutació que el lingüista danès Otto Jespersen va batejar amb el nom de “The Great Vowel Shift” (El Gran Desplaçament Vocàlic).

 Ja sabem que les llengües evolucionen, pateixen mutacions i canvien amb el pas del temps i amb l’ús, de manera paral·lela i estretament vinculada a l’evolució dels pobles que les parlen. Els canvis no es produeixen d’un dia per l’altre. És evident que els anglesos no es van llevar un bon dia pronunciant totes les vocals a l’inrevés. De fet, el Desplaçament Vocàlic va ser una dansa de sons pausada i tranquil·la que va durar segles. I que marca la transició entre els períodes que anomenem Middle English i Modern English (la conquesta Normada de 1066 marca la transició entre l’Old English – llengua saxona- i el Middle English, molt influït pel francès dels conqueridors. Si els saxons no haguessin perdut la batalla de Hastings, la llengua que ara es parlaria en aquell país no s’assemblaria gens a l’anglès actual. Com he dit abans, l’evolució de la llengua va estretament lligada a l’evolució dels seus parlants).

El Great Vowel Shift (GVT) és una dansa, però no tothom hi està convidat; tan sols la ballen les vocals llargues (l’anglès té vocals curtes i vocals llargues). Aquest detall és molt important perquè explica nombroses incoherències de pronuncia.

Recordem que les vocals es classifiquen segons el punt d’articulació, que depèn de la posició de la llengua dins la boca (alta o baixa, anterior o posterior).  Normalment es presenten de la següent manera, i probablement aquest diagrama us ajudarà a entendre-ho tot millor.

Quadre 1: Vocals del Middle EnglishQuadre 2 ME Vowels chart

Aquí les vocals llargues del segle XIV i en què s’han convertit (recordeu que parlem de sons i no de grafies):

Quadre 2

Posició

 

Middle English

Modern English

Vocals anteriors

Alta

/i:/

—> /ai/

Mitjana (Tancada)

/e:/

—> /i:/

Baixa (Oberta)

/æ:/

—> /e:/ (posteriorment–> /i:/)

Baixa (oberta)

/E:/

—> /i:/

Vocals centrals

Baixa

/A:/

—> /ei/

Vocals posteriors

Alta

/u:/

—> /au/

Mitjana (Tancada)

/o:/

—> /u:/

Baixa (oberta)

/O:/

—> /ou/

Però els passos d’aquesta dansa no són senzills, ni clars, ni directes. I en alguns casos es produeixen en diverses etapes. Aquí alguns exemples concrets:

 Quadre 3

XIV

XV

XVI

XVII

XVIII

   i:

ij

ei

@i

ai

Life /laif/

e:

i:

Deed /di:d/

E:

e:

i:

Deal /di:l/

A:

{:

E

e:

ei

Name /neim/

O:

o:

ou

Home  /houm/

o:

u:

Moon /mu:n/

u:

uw

ou

eu

au

House /haus/

/E/ és el símbol per la /e/ oberta  /O/és el símbol per la /o/ oberta  /@/és el símbol per la vocal neutra

Bàsicament, i resumint, el que passa és que les vocals es tanquen (o pugen, de baixa a mitjana i de mitjana a alta – vegeu quadre 1). Si us fixeu en el quadre 3,  veureu que la /E/ es torna /e/. I la /e/ es tanca encara més i esdevé /i/.

I tot comença perquè la /i:/ i la /u:/, que no es poden tancar ni pujar més, esdevenen diftongs –aquest és el primer desplaçament, on comença tot, i que provoca un canvi en cadena. En saltar de la graella, deixen un espai buit; la /e:/ i la /o:/ pugen a ocupar-lo, deixant, alhora, el seu espai buit… i així successivament.

ei < i: < e: < E: <@:

ou < u: < o: < O:

La dansa consta de 8 passos.

Quadre 4

Quadre 3 GVS

Si preferiu veure-ho amb dates per fer-vos una idea del lapse temporal:

Quadre 5

Quadre 5 GVS

I aquí alguns exemples més:

Middle English

1550

1600

Posterior

Bite

/i:/

/ei:/

/ai/

beet

/e:/

/i:/

/i:/

Beat

Meat

/ E: /

/e:/

/e:/

/ei/

/i:/

/e/

Mate

@:

@:

E:

/e:/

/ei/

Out

/u:/

/ou/

/au/

Boot

/o:/

/u:/

/u:/

Boat

/O:/

/o:/

/o:/

/ou/

Great

Steak

/ E: /

/e:/

/ei/

Com podeu veure mate i steak acaben sonant igual /ei/ tot i partir de sons /m@:t/ i /stE:k/ i grafies diferents. En canvi beat i meat que coincidien en so i grafia amb steak [/bE:t/ i /mE:t/] acabaran sonant amb una /i/:  /bit/ /mit/  i beet i beat esdevindran homòfons.

I així el verb saxó cēpan (ē és com escrivien llavors la e llarga) acabarà esdevenint Keep /ki:p/ (sí, també perdrà la declinació pel camí en diversos passos).

Però en canvi el participi cēpte es converteix en kept /kept/. Per què? Perquè seria massa fàcil si la cosa s’aturés aquí, però ja coneixeu la fonètica, quan s’hi posa no hi ha res que la deturi. El cas és que el desplaçament no era l’únic fenomen fonètic que afectava les vocals. Se’n van produir dos més que en van alterar la llargada. En alguns casos, les vocals llargues es van escurçar.

 Alguns exemples del que es coneix com a shortening:

GVS Shortening

 N’hi ha més, és clar, amb diverses explicacions (si la vocal es troba en síl·laba tònica tancada seguida per dues àtones i coses similars). Però la que ens interessa ara és la següent: Totes les vocals llargues que es trobaven davant d’un grup de consonants es van escurçar. Això és el que li va passar a la e llarga de cēpte, que es va escurçar perquè precedia pt. Es va quedar en cepte, i això va evitar la seva deriva cap a la i. En perdre la declinació i canviar l’ortografia de la c per la k es va convertir en el kept que coneixem avui dia.

Això també explica, per exemple, que five faci diftong /faiv/ i fifty no /fɪfti/. I explica, en part, alguns plurals irregulars (allò del foot-feet o el mouse-mice), però tan sols en part, perquè al cas dels plurals irregulars cal afegir-hi un altre fenòmen fonètic i la pèrdua de les declinacions.

Per acabar-ho d’adobar, algunes vocals curtes, per enveja, es van allargar:

Alguns exemples de Lenghtening 

Abans de /r/ es tornen

/i /

/u/

/e/

/o/

/@:/

/ E: /

 

Bird  /bE:d/ 1

Church /E:/

Person /pE:sn/

Word /wE:d /

/A/

/A:/

 

Part  /PA:t/

Start /stA:t/

/@/

/ O:/

War /wO:/ (/wO:r/ si la paraula següent comença per vocal)

Warm /wO:m/

 

Abans de fricativa sorda es torna

/A/

/A:/

Path /pA:θ/

/θ/ és el símbol que representa el so que vindria  ser com la z castellana 1 Parlem d’anglès britànic estàndard (l’americà estàndard pronuncia aquesta /r/ Ex: Bird /bE:rd/)

I tot plegat contribueix al merder que avui dia és la pronuncia de les vocals angleses. La pregunta lògica que tots ens fem és: I per què? Què va provocar aquests canvis? Qui va decidir convertir les i les u en diftongs? No se sap ben bé. Hi ha diverses teories.

Una d’elles cerca la causa en la migració posterior a la Pesta Negra del s.XIV, que va despoblar gran part del sud-est anglès. La barreja dialectal dels nous pobladors donaria peu als canvis.

Una altra teoria també busca la causa en la Pesta Negra, però enlloc de migració geogràfica es tracta d’una migració social, de classes baixes que pugen (mira, com les vocals).

Una altra teoria apunta al canvi de xip de l’aristocràcia, francòfona fins a principis del s.XIV. Ara França és l’enemic i això provoca una deriva anglòfona de les classes governants.

I una altra possible influència són els canvis i revoltes socials al s. XV.

La meva teoria? Els estudiants de fonologia d’una universitat extraterrestre van decidir fer servir Anglaterra com a laboratori per al seu treball de fi de carrera.

I el resultat de tot plegat: El caos més absolut

Gerard Nolst Trenité – The Chaos (1922)

Dearest creature in creation Studying English pronunciation,    I will teach you in my verse    Sounds like corpsecorpshorse and worse. I will keep you, Susybusy, Make your head with heat grow dizzy;    Tear in eye, your dress you’ll tear;    Queer, fair seerhear my prayer. Pray, console your loving poet, Make my coat look new, dear, sew it!    Just compare hearthear and heard,    Dies and dietlord and word. Sword and swardretain and Britain (Mind the latter how it’s written).    Made has not the sound of bade,    Saysaidpaypaidlaid but plaid. Now I surely will not plague you With such words as vague and ague,    But be careful how you speak,    Say: gush, bush, steak, streak, break, bleak , Previous, precious, fuchsia, via Recipe, pipe, studding-sail, choir;    Wovenovenhow and low,    Scriptreceiptshoepoemtoe. Say, expecting fraud and trickery: Daughterlaughter and Terpsichore,    Branch, ranch, measlestopsailsaisles,    Missilessimilesreviles. Whollyhollysignalsigning, Sameexamining, but mining,    Scholarvicar, and cigar,    Solarmicawar and far. From “desire”: desirableadmirable from “admire”, Lumberplumberbier, but brier,    Topshambroughamrenown, but known,    Knowledgedonelonegonenonetone, OneanemoneBalmoral, Kitchenlichenlaundrylaurel.    GertrudeGermanwind and wind,    Beau, kind, kindred, queuemankind, Tortoiseturquoisechamois-leather, Reading, Readingheathenheather.    This phonetic labyrinth    Gives mossgrossbrookbroochninthplinth. Have you ever yet endeavoured To pronounce revered and severed,    Demon, lemon, ghoul, foul, soul,    Peter, petrol and patrol? Billet does not end like ballet; Bouquetwalletmalletchalet.    Blood and flood are not like food,    Nor is mould like should and would. Banquet is not nearly parquet, Which exactly rhymes with khaki.    Discountviscountload and broad,    Toward, to forward, to reward, Ricocheted and crochetingcroquet? Right! Your pronunciation’s OK.    Roundedwoundedgrieve and sieve,    Friend and fiendalive and live. Is your r correct in higher? Keats asserts it rhymes Thalia.    Hugh, but hug, and hood, but hoot,    Buoyantminute, but minute. Say abscission with precision, Now: position and transition;    Would it tally with my rhyme    If I mentioned paradigm? Twopence, threepence, tease are easy, But cease, crease, grease and greasy?    Cornice, nice, valise, revise,    Rabies, but lullabies. Of such puzzling words as nauseous, Rhyming well with cautious, tortious,    You’ll envelop lists, I hope,    In a linen envelope. Would you like some more? You’ll have it! Affidavit, David, davit.    To abjure, to perjureSheik    Does not sound like Czech but ache. Libertylibraryheave and heaven, Rachellochmoustacheeleven.    We say hallowed, but allowed,    Peopleleopardtowed but vowed. Mark the difference, moreover, Between moverploverDover.    Leechesbreecheswiseprecise,    Chalice, but police and lice, Camelconstableunstable, Principledisciplelabel.    Petalpenal, and canal,    Waitsurmiseplaitpromisepal, SuitsuiteruinCircuitconduit Rhyme with “shirk it” and “beyond it”,    But it is not hard to tell    Why it’s pallmall, but Pall Mall. Musclemusculargaoliron, Timberclimberbullionlion,    Worm and stormchaisechaoschair,    Senatorspectatormayor, Ivyprivyfamousclamour Has the a of drachm and hammer.    Pussyhussy and possess,    Desert, but desertaddress. Golfwolfcountenancelieutenants Hoist in lieu of flags left pennants.    Courier, courtier, tombbombcomb,    Cow, but Cowper, some and home. “Solder, soldier! Blood is thicker“, Quoth he, “than liqueur or liquor“,    Making, it is sad but true,    In bravado, much ado. Stranger does not rhyme with anger, Neither does devour with clangour.    Pilot, pivot, gaunt, but aunt,    Fontfrontwontwantgrand and grant. Arsenic, specific, scenic, Relic, rhetoric, hygienic.    Gooseberry, goose, and close, but close,    Paradise, rise, rose, and dose. Say inveigh, neigh, but inveigle, Make the latter rhyme with eagle.    MindMeandering but mean,    Valentine and magazine. And I bet you, dear, a penny, You say mani-(fold) like many,    Which is wrong. Say rapier, pier,    Tier (one who ties), but tier. Arch, archangel; pray, does erring Rhyme with herring or with stirring?    Prison, bison, treasure trove,    Treason, hover, cover, cove, Perseverance, severanceRibald Rhymes (but piebald doesn’t) with nibbled.    Phaeton, paean, gnat, ghat, gnaw,    Lien, psychic, shone, bone, pshaw. Don’t be down, my own, but rough it, And distinguish buffetbuffet;    Brood, stood, roof, rook, school, wool, boon,    Worcester, Boleyn, to impugn. Say in sounds correct and sterling Hearse, hear, hearken, year and yearling.    Evil, devil, mezzotint,    Mind the z! (A gentle hint.) Now you need not pay attention To such sounds as I don’t mention,    Sounds like pores, pause, pours and paws,    Rhyming with the pronoun yours; Nor are proper names included, Though I often heard, as you did,    Funny rhymes to unicorn,    Yes, you know them, Vaughan and Strachan. No, my maiden, coy and comely, I don’t want to speak of Cholmondeley.    No. Yet Froude compared with proud    Is no better than McLeod. But mind trivial and vial, Tripod, menial, denial,    Troll and trolleyrealm and ream,    Schedule, mischief, schism, and scheme. Argil, gill, Argyll, gill. Surely May be made to rhyme with Raleigh,    But you’re not supposed to say    Piquet rhymes with sobriquet. Had this invalid invalid Worthless documents? How pallid,    How uncouth he, couchant, looked,    When for Portsmouth I had booked! Zeus, Thebes, Thales, Aphrodite, Paramour, enamoured, flighty,    Episodes, antipodes,    Acquiesce, and obsequies. Please don’t monkey with the geyser, Don’t peel ‘taters with my razor,    Rather say in accents pure:    Nature, stature and mature. Pious, impious, limb, climb, glumly, Worsted, worsted, crumbly, dumbly,    Conquer, conquest, vase, phase, fan,    Wan, sedan and artisan. The th will surely trouble you More than rch or w.    Say then these phonetic gems:    Thomas, thyme, Theresa, Thames. Thompson, Chatham, Waltham, Streatham, There are more but I forget ‘em   Wait! I’ve got it: Anthony,    Lighten your anxiety. The archaic word albeit Does not rhyme with eight-you see it;    With and forthwith, one has voice,    One has not, you make your choice. Shoes, goes, does *. Now first say: finger; Then say: singer, ginger, linger.    Realzealmauve, gauze and gauge,    Marriagefoliagemirageage, Hero, heron, query, very, Parry, tarry fury, bury,    Dostlostpost, and dothclothloth,    JobJobblossombosomoath. Faugh, oppugnant, keen oppugners, Bowingbowing, banjo-tuners    Holm you know, but noes, canoes,    Puisnetruismuse, to use? Though the difference seems little, We say actual, but victual,    SeatsweatchastecasteLeigheightheight,    Putnutgranite, and unite. Reefer does not rhyme with deafer, Feoffer does, and zephyrheifer.    DullbullGeoffreyGeorgeatelate,    Hintpintsenate, but sedate. GaelicArabicpacific, Scienceconsciencescientific;    Tour, but our, dour, succourfour,    Gasalas, and Arkansas. Say manoeuvre, yacht and vomit, Next omit, which differs from it    Bona fide, alibi    Gyrate, dowry and awry. Seaideaguineaarea, PsalmMaria, but malaria.    Youthsouthsoutherncleanse and clean,    Doctrineturpentinemarine. Compare alien with Italian, Dandelion with battalion,    Rally with allyyeaye,    EyeIayayewheykeyquay! Say aver, but everfever, Neitherleisureskeinreceiver.    Never guess-it is not safe,    We say calvesvalveshalf, but Ralf. Starry, granarycanary, Crevice, but device, and eyrie,    Face, but preface, then grimace,    Phlegmphlegmaticassglassbass. Basslargetargetgingiveverging, Oughtoust, joust, and scour, but scourging;    Ear, but earn; and ere and tear    Do not rhyme with here but heir. Mind the o of off and often Which may be pronounced as orphan,    With the sound of saw and sauce;    Also soft, lost, cloth and cross. Pudding, puddle, puttingPutting? Yes: at golf it rhymes with shutting.    Respite, spite, consent, resent.    Liable, but Parliament. Seven is right, but so is even, HyphenroughennephewStephen,    Monkeydonkeyclerk and jerk,    Aspgraspwaspdemesnecorkwork. A of valour, vapid vapour, S of news (compare newspaper),    G of gibbet, gibbon, gist,    I of antichrist and grist, Differ like diverse and divers, Rivers, strivers, shivers, fivers.    Once, but nonce, toll, doll, but roll,    Polish, Polish, poll and poll. Pronunciation-think of Psyche!- Is a paling, stout and spiky.    Won’t it make you lose your wits    Writing groats and saying “grits”? It’s a dark abyss or tunnel Strewn with stones like rowlockgunwale,    Islington, and Isle of Wight,    Housewifeverdict and indict. Don’t you think so, reader, rather, Saying latherbatherfather?    Finally, which rhymes with enough,    Thoughthroughboughcoughhoughsough, tough?? Hiccough has the sound of sup… My advice is: GIVE IT UP!

I aquí recitat:

Si heu arribat fins aquí, us felicito de tot cor!

/D@ gE:l in D@ wel/

Publicat dins de English | Deixa un comentari

Delenda est Cartago i el Joc d’Ender

Tot en aquesta vida és pura casualitat. Bé, tampoc ens passem. Però no es pot negar que les casualitats formen part inherent de les nostres vides, de la manera més nícia, tot sovint. Ahir al matí se’m va acudir la idea d’escriure un post sobre la famosa cita “Delenda est Cartago” de Cató. I justament uns hores més tard quedava amb el meu bon amic Sergi C –no confondre amb en Sergi B- per anar a veure la pel·lícula Ender’s Game. I heus aquí que són dues coses que es poden lligar perfectament en un sol apunt. Bé, perfectament, allò que se’n diu perfecte, tampoc. Però farem el que podrem.

 

Delenda Cartago, como decía Catón el Grande”. Aquesta frase és part de la meva infantesa, sí, per molt estrany que sembli. És de l’Astèrix i els Llorers del Cèsar (la cito en castellà, vés, perquè és l’edició que tenim a casa i és així com la recordo). A la meva família sempre hem estat grans aficionats als còmics d’Astèrix, tradició que continuen les meves nebodes, que ja de ben petites gaudien amb el seu pare llegint-los els còmics de casa els avis. Curiosament, de nena, jo mai vaig copsar la referència – ni aquesta ni d’altres-. No va ser fins molts anys més tard, no sé si veient un documental sobre Cartaginesos o llegint sobre els Ibers, o segurament totes dues coses, que hi vaig reconèixer la cita i en vaig conèixer la història.
La frase s’atribueix a Cató el Vell, un militar romà del qual en diuen que començava molts dels seus discursos amb aquesta cita o una de les seves diverses versions: Ceterum censeo Carthaginem esse delendam o Ceterum autem censeo Carthaginem esse delendam.  Bàsicament, vol dir: Jo crec que cal destruir Cartago. I n’hem d’anar a cercar l’orígen a les Guerres Púniques.
Pel bé de la brevetat, direm que una disputa per Sicília entre romans i cartaginesos va provocar la Primera Guerra Púnica, que va durar 20 anys. Va acabar amb un tractat de pau, pel qual Roma es quedava Sicília i els Cartaginesos accedien a pagar un tribut als romans. Entra en escena Amílcar Barca, l’home que va conquerir part de la península Ibèrica mentre els romans s’afanaven Còrsega. Amílcar odiava els romans amb totes les seves forces i somniava de venjar-se’n, però sabia que no podia. Així que bàsicament va traspassar tot aquest odi al seu fill, Anníbal, literalment; diuen que li va fer jurar odi etern a Roma quan tenia 9 anys. Molt pedagògic, tot plegat.

Anníbal, crec que no cal explicar-vos, és aquell senyor famós per haver provat de conquerir Roma travessant Pirineus i Alps amb un ramat d’elefants. Ja sabem que no se’n va sortir i que va fer emprenyar els romans, tot i provocant la Segona Guerra Púnica. Que es va acabar quan Publi Corneli Escipió va derrotar Anníbal a la batalla de Zama i el va obligar a signar un nou tractat de pau amb Roma, però li va permetre seguir governant Cartago. I gràcies a això els cartaginesos es recuperarien del cop i tornarien a prosperar ràpidament. Cosa que no va agradar gens als romans, que amb dues revoltes ja n’havien tingut prou. Un dels àvids instigadors de destruir Cartago abans que tornés a fer-los mal era Cató el Vell. Ho creia realment. I segons la llegenda ho reafirmava sempre que en tenia ocasió (Ceterum censeo Carthaginem esse delendam). I el missatge va anar calant en les ments dels romans, suposo, els quals van decidir buscar la primera excusa de canvi per atacar. I la van trobar. Quan els Cartaginesos, farts de les ràtzies dels veïns, van atacar Numídia.

La Tercera Guerra Púnica durà uns tres anys i es va donar per acabada quan el net d’Escipió va entrar a l’assetjada Cartago, es va carregar tothom qui va poder o els va capturar com a esclaus. Després va cremar la ciutat fins que no en va quedar res. I finalment, diu la llegenda, que va llaurar la terra amb sal perquè no hi tornés a créixer res. Era l’any 146a.c. Cartago havia estat destruïda. El senyor Cató ja podia dormir tranquil. Si és que no havia quedat prou descansat arrasant poblats ibers. Perquè una conseqüència col·lateral de tot aquest assumpte va ser que quan van enviar Cató a Hispània hi va anar tot decidit a no cometre els mateixos errors amb els ibers que s’havien comès amb els cartaginesos, amb els quals s’havia estat massa benèvol. I ho va complir. Oi tant. Tolerància zero. Heu vist algun Iber darrerament?
I què hi té a veure tot això amb un clàssic de la ciència-ficció ara convertit en pel·lícula? Pels que ja conegueu el llibre (boníssim, imprescindible per a amants de la ciència ficció i recomanable en general), hi reconeixereu la terrible filosofia que transmeten a l’acadèmia militar terrestre: Anihilem l’enemic (en aquest cas no són cartaginesos ni ibers sinó uns extraterrestres que semblen insectes) perquè no es pugui tornar a alçar contra nosaltres. La guerra preventiva. Una idea nefasta i horrorosa que tan sols pot sorgir de l’odi d’una ment retorçada, psicòpata i venjativa (o de certs líders de l’AVT, però millor no entrem en aquest tema).
En el cas del Joc d’Ender tot plegat és encara més espantós perquè els militars utilitzen nens per imbuir-los aquesta idea i els entrenen perquè siguin grans comandants militars capaços d’executar-la.
És molt complicat condensar un llibre com Ender’s Game, d’Orson Scott Card, en dues hores de metratge. De fet, els ha calgut simplificar la història i eliminar tota la trama paral·lela amb els germans del protagonista. Però personalment considero que se n’han sortit prou bé. Visualment és espectacular (la sala d’entrenament sense gravetat és senzillament sensacional). I el ritme és trepidant. I al final… bé, no us l’explicaré. Si heu llegit el llibre (o heu vist la pel·lícula) ja el coneixeu.

Delenda est Cartago, com deia Cató el Vell. Quin tros de malparit!

La nena del pou

 

Us deixo amb el tràiler

BARCELONA POSA’T PUTA!

Estimo Barcelona. Molt.

Des de la Carretera de les Aigües, en un dia límpid i clar, és un ens formidable, majestuós, meravellós.

En la quotidianitat, però, la meva relació amb Barcelona és d’amor i odi.

Avui toca una bona ració de castanyes, amb aquest títol que li robo a Bruno Oro i que li vaig llegir en un tuit.

 

 

I és que l’abast de la notícia sobre que els ciutadans de Barcelona (i de Catalunya) hàgim de pagar per entrar al Parc Güell és tan greu que jo particularment encara no l’he assimilada. Em sembla directament pornogràfica. Així doncs, després de tants anys de govern socialista a l’Ajuntament de Barcelona, aquest és ‘el canvi en positiu’ que proclamava Trias a la seva campanya electoral? Pagar per entrar al Parc Güell? Els socialistes van canviar la B de Barcelona per la de B de Botiga; ara els convergents mantenen la B de Botiga i afegeixen la B de Bordell.

Aquest és un article que feia molt de temps que volia fer. L’amor que sento per Barcelona queda enfosquit, barrat i transformat en una ràbia profunda i rabiosa que emergeix quotidianament en situacions que em transformen en un Mr.Hyde barceloní.

 -Circulació

Als carrers de Barcelona, hi ha l’absència de la llei. L’antic oest, el western americà. És un desgavell tan extrem que me’n faig creus que no passin situacions i accidents més greus.

Grups de màfies perfectament identificades com taxistes, agències de transport, busos turístics, furgonetes de tot tipus, condició i missió, prenen ‘literalment’ fragments de carrers o xamfrans de l’Eixample i posen en greu perill la integritat física de la resta de ciutadans de Barcelona amb total impunitat.

Exemples. El tram del carrer Sardenya entre Provença i Mallorca, just enfront del temple de la Sagrada Família, al carril central sempre hi ha un taxi aturat esperant que la fila de taxis de la parada situada al carril de la dreta (és gros, un carril de circulació és per la puta cara per als taxistes!!!) es mogui per encabir-hi el seu cotxe, independentment si el carrer és fluid al trànsit o no. 

La conseqüència és un embús absurd i inútil que provoquen o bé els taxistes o bé els autobusos turístics, que allà també tenen parada, com si el carrer fos seu o fossin a casa seva, tot creant situacions de perill d’accidents. La Guàrdia Urbana? Ah sí! Una parella d’agents, bonhomiosos ells, només s’hi acosten si hi ha un accident (ep, si els cau a prop, sinó ja vindrà la patrulla).

Segon exemple. Passeu un dia pel xamfrà de Sant Antoni Maria Claret i Roger de Flor. L’hora punta que jo hagi vist és cap a les set del vespre, però de segur que n’hi ha d’altres (com primera hora del matí, l’hora de dinar o els divendres al migdia/tarda). És un escàndol de tal magnitud que esparvera. Hi ha una agència de transport que no deu notar la crisi (us felicito, fills!) i tota la seva flota de transportistes ha pres literalment, jo diria que dos xamfrans d’aquesta cruïlla. Si ho fessin d’una manera, diguem-ne ordenada i civilitzada, doncs res a dir, qui té feina que ho aprofiti, que la cosa està magre. Ara bé, el desori de camions, furgonetes, i cotxes de tota mida de l’agència és tal que hi ha dies que circulant amb el teu cotxe no pots girar pel carrer Pare Claret cap a Roger de Flor, amb el perill que això implica perquè Pare Claret és una artèria veloç de la ciutat. Un dia els hi ho vaig recriminar i un dels treballadors encara se’m va encarar, xulesc, buscant brega. Els hi vaig dir a ells a la cara, i ho dic aquí, ho sé, és molt barroer, però és la realitat: els de l’agència de transport, amb la cigala/xona fora. 

Hi veieu mai cap  cotxe de la Guàrdia Urbana reglant el trànsit de la ciutat? Mai. Aquest cos de seguretat s’ha destinat a una finalitat recaptatòria segons la B de Bordell de la ciutat i la seva funció és posar multes o dirigir les grues a ‘segrestar’ cotxes. Són vora 300 € per cotxe ‘segrestat’ (grua + multa).

El cap de setmana que no va parar de ploure els semàfors d’Escorial / Pi i Margall estaven fosos. Abans, en aquestes situacions, veies una patrulla d’urbans dirigint i ordenant el trànsit. Ara, res de res. No fos cas que es refredessin.

Un dia, en ple Passeig de Sant Joan, un cotxe patrulla va donar l’alto a un home que anava en bici pel seu carril corresponent, però, ai las!, no duia casc. Què fàcil, senyors agents, multar un cicilista que va per on li toca, perquè no du casc! No podrien detenir i multar els ciclistes kamikazes que van per la vorera o pel mig del carrer a risc d’atropellar qualsevol persona?

La Guàrdia Urbana brilla per la seva absència; només hi és per a funcions recaptatòries. És un escàndol.

Un altre tema que em converteix quasi en un criminal és el de…

-Zones verdes/blaves

Mentre veus com unes grues sinistres blaves amb l’emblema de l’ajuntament de la ciutat circulen com voltors a l’aguait de cotxes aparcats en zones de càrrega o descàrrega, o suposadament mal aparcats, per ‘robar-los’ legalment, un ciutadà de Barcelona que no tingui la sort de tenir una plaça de pàrquing ha de suar la cansalada i malgastar els minuts de la seva vida en aparcar el seu cotxe en una de les zones verda o blava, totes dues de pagament i que no serveixen per a res, només per recaptar més diners dels veïns i veïnes de Barcelona. Abans, quan no existien aquestes maleïdes zones, costava igual aparcar. O fins i tot menys.

La creació de la zona verda ens el volen vendre amb el lema ‘Per una mobilitat millor’ i es basa en a) Frenar el volum i la congestió de trànsit a la zona central de la ciutat; b) Reduir la indisciplina d’aparcament al carrer (en doble fila, sobre la vorera, vehicles abandonats, etc…); c) Fomentar un repartiment millor de l’espai d’aparcament al carrer per tal de maximitzar-ne la utilitat; d) Facilitar l’aparcament dels residents a les zones més deficitàries en què sigui possible; i e) Millorar la qualitat mediambiental gràcies a la reducció de les emissions de fums i sorolls. Cap de les 5 es compleix i algunes o bé fan riure o bé prenen per imbècils els barcelonins/es.

D’entrada no es compleix la següent normativa: Podrà tenir el vehicle estacionat en un mateix lloc sense moure’l un màxim de vuit dies, d’acord amb les ordenances vigents, amb independència del tipus de tiquet que hagi obtingut (diari, setmanal o trimestral). És logic que un usuari/a no mogui el cotxe més de vuit dies si t’estàs més de mitja hora, tres quarts o una hora per aparcar. I encara més lògic si tens un tiquet trimestral (la gent s’hi pixa a la normativa). I encara una mica més si els senyors i les senyores vestides amb petos grocs i gorra que són els ‘’xivatos’’ de l’Ajuntament, que són els que et posen la multa, brillen per la seva absència a l’hora de fer la seva feina, és a dir, o no hi són, o hi són en hores i dies concrets que ja ets saps de memòria, o passen de saber si un cotxe porta més de vuit dies aparcat, encara que aquell cotxe estigui enterrat en fulles d’arbres o tunejat per milers de cagades de coloms en una evidència que el cotxe no porta 8 dies allí, en porta 8 anys i només cal canviar-li el tiquet. Una autèntica camàndula. Un veritable bunyol.

I el súmmum de les zones verdes – i que em posa furiós i pròxim a la histèria –, poques que n’hi han, és ‘’ ‘’l’ocupació’’ que pateixen per elements externs com containers d’obres, tanques grogues d’obres, o la conversió d’un dia per l’altre i durant un any/any i mig de places per als camions d’obres o vehicles relacionats amb les obres, un cop més amb la total impunitat de l’ajuntament o el menyspreu absolut dels qui ho practiquen. És a dir, que a sobre que n’hi ha poques, que a sobre que no es mou ni l’apuntador, que a sobre que no es compleixen les normatives d’aparcament, a sobre les poques que queden estan inutilitzades o ‘ocupades’ per a un altre pròposit. Per a estirar-se els cabells.

Si un dia tens pressa i has d’aparcar el cotxe en una zona verda per a residents per després tornar a agafar-lo, millor que te n’oblidis de la verda i aparquis en una de blava. Més diners, escandalós el preu per hora. El pitjor és a la nit. Després de donar voltes i voltes, només tens dues solucions: o el deixes en zona blava, havent de treure’l el dia següent abans de les 9, o l’aparques en una zona de càrrega i descàrrega i el treus abans de les 8. (Ep! Compte! Hi ha zones de càrrega i descàrrega que comencen a…les 5 de matí!!! Ideals per als lladres de cotxes legals. Quan aparqueu en zona de càrrega i descàrrega mireu bé l’hora, que si no us endureu una sorpresa de 300€). Total, has d’estar sempre pendent del cotxe en les àrees verdes per a residents. I això sí, pagar l’euro setmanal. Compte no et distreguis i se’t passi la data del tiquet, que places de zona verda per aparcar no n’hi ni una i poc treballen per fer-ne’nde més, però ràpidament tens el paperet groc de la multa si se’ t passa el termini. Aleshores sí que són ràpids com falcons. Fàstic.

I les multes. Les de les zones verdes per a residents les pots anul·lar el mateix moment pagant 6€. Però les zones blaves, no. I compte perquè en el meu cas l’última multa no em va arribar mai a casa. El que em va arribar va ser l’avís de constrenyiment, és a dir un avís que em deia que no havia pagat la multa, m’aplicaven els recàrrecs corresponents i m’impossibilitava el fet de poder pagar-la al 50%. Una total indefensió. Vaig pagar la multa i després vaig iniciar un procés de recurs contra el constrenyiment. Vaig cometre un gran error. No la pagueu mai abans. S’han dignat a contestar amb un simple i planer i majúscul DESESTIMAR sense cap explicació més ni raó oportuna. Només CONFIRMAR el procediment de constrenyiment i PROSSEGUIR les actuacions encaminades al COBRAMENT d’aquells expedients que no hagin estat abonats… O sigui que no es creuen que no em va arribar mai la carta o que hagi pogut haver un error en el lliurament o el que sigui… Com una guerra!

Ells ja han cobrat que és el que els interessa en aquesta Barcelona amb B de Botiga i B de Bordell. Barcelona, posa’t Puta!

twitter: @lanenadelpou

De morts estranyes i curioses

Avui m’he topat per casualitat amb un article sobre morts estranyes o curioses. Encapçalava la llista la mort de Rasputin (recordeu que la llegenda diu que el van enverinar, després li van fotre diversos trets, el van colpejar durament amb un objecte contundent i finalment el van llençar al riu embolicat amb una cortina. I tot i així, quan van trobar el seu cadàver uns dies més tard havia aconseguit alliberar un braç. Causa oficial de la mort: ofegat). Aquesta història és més o menys coneguda i bastant mítica. Però a la llista n’hi havia algunes que m’han cridat l’atenció. Per estranyes, per misterioses, per ridícules. Comencem per les absurdes: 
 
Ohio, 1871. Un home mor d’un tret durant una baralla en un bar. El defensor de l’acusat per aquest crim argumenta que la víctima es va matar per accident mentre provava de treure’s la pistola de la butxaca tot i estant de genolls. Per demostrar que això és possible davant del jurat, prova de fer el mateix amb una arma que suposadament està descarregada. Suposadament (ja ho diuen ja, que les armes les carrega el diable). Es mata i en fer-ho, demostra la seva hipòtesi. L’acusat és absolt. 

Aquesta hitòria també és coneguda. És la d’un advocat canadenc al qual li agrada demostrar que el vidre de la seva oficina en un gratacels és irrompible llençant-s’hi amb totes les seves forces. Fins que un dia -havia de passar-, el vidre cedeix i es fot de cap 24 pisos. Però de fet, tenia raó. El vidre no s’ha trencat; la finestra sencera ha sortit del marc. 
Seguidament, les curioses: 
La plaga de la dansa. Any 1518. Un bon dia i sense motiu aparent, una dona es posa a ballar al bell mig d’un carrer d’Estrasburg. Al cap d’una setmana, se li han unit 30 persones. Al cap d’un mes, ja en són 400. Gent que balla durant dies fins caure mort per extenuació. Encara no se n’ha trobat cap explicació. Un cas d’histèria col·lectiva, potser. El més curiós és la reacció de les autoritats: contractar músics per acompanyar la dansa (si hem de fer-ho, fem-ho bé, collons!). 
Mort per cervesa. Un accident en una cerveseria de Londres provoca, el 1814, la fuga de més de milió i mig de litres de cervesa. I la inundació subseqüent destrueix dues cases i mata 7 persones. Un accident similar però amb melassa provoca una altra inundació letal a Boston el 1919. La massa llefiscosa avançant a uns 50 km/h acaba amb 21 persones.
1994. Una dona amb un càncer avançat ingressa en un hospital. Una de les infermeres li nota que l’alè li put lleugerament a all i un altra que la sang li fa certa olor a amoníac. Tots els metges i infermeres que l’atenen es comencen a desmaiar o a trobar malament. Acaben evacuant tots els altres pacients d’urgències. La dona acaba morint per insuficiència renal. L’explicació de perquè afecta la gent del seu voltant no té pèrdua:  La pacient hauria pres sulfòxid de dimetil (DMSO) per al dolor (Diuen que té una mica de gust a all). En administrar-li oxigen a la pacient, aquest s’hauria combinat amb el DMSO per crear DMSO2, i el shock elèctric del desfibril·lador hauria convertit el DMSO2 en DMSO4, que és un gas verinós. Aquesta és la teoria. 
I acabarem amb les misterioses:
1998, un partit de futbol entre dos equips al Congo. Cau un llamp que fulmina els 11 jugadors d’un dels dos equips. Els de l’altre queden intactes. I com que és Àfrica no triguen a sorgir sospites de bruixeria. Algú s’imagina l’entrenador cridant “¿Por què?” a la roda de premsa posterior?
Dues germanes canadenques apareixen mortes a la seva habitació d’hotel en el transcurs d’un viatge per Tailàndia. L’informe apunta que han mort per intoxicació de DEET, que haurien ingerit en un cocktail que duia aquest repel·lent de mosquits neurotòxic (sí, un cocktail). Però un cop al Canadà, se’ls practica una segona autòpsia que conclou que la quantitat de DEET a la seva sang no era letal com per provocar la mort. Llavors, de què coi s’han mort?
He deixat pel final la més misteriosa i estranya; un cas digne de Mulder i Scully, directament. Se’l coneix com l’Incident del pas Diatlov
Febrer de 1959. 9 alpinistes surten a pujar el Kholat Syakhl (que en rus vol dir  “muntanya de la mort”. Sí, de debò. Efectivament és un nom que ja no augura res de bo). I efectivament no tornen mai. Quan l’equip de rescat troba el seu campament, està destrossat. La tenda està rebentada DES DE DINS. Les petjades que fugen de la tenda són de gent que va descalça. Troben dos cossos al costat d’un arbre, a 1,5 km del campament i en roba interior. Algunes branques trencades apunten que algú s’ha enfilat a l’arbre. Tres cossos més estan repartits entre l’arbre i el campament i sembla que han mort intentant tornar a la tenda. Un d’ells té el crani fracturat. Dos mesos més tard troben els 4 cossos que falten en un barranc a uns 75 metres de l’arbre on van trobar els dos primers cossos. Estan embolicats amb trossos de roba que els investigadors conclouen que els han tret als altres membres de l’expedició ja morts. I el més curiós: la roba és radioactiva. 
Tot i que aquests cossos no presenten senyals externs de trauma (ni blaus, ni rascades ni ferides) la causa de la mort és el trauma provocat per fractures al pit. Segons els metges, són fractures equiparables a les provocades per un accident de cotxe. Però no presenten danys externs, excepte una de les dones, a la qual LI FALTA LA LLENGUA!
L’informe final conclou que els membres de l’expedició van morir a causa “de forces naturals imperioses”. Queda clar que no sabien que collons posar a l’informe. 
El cas encara porta cua i ha generat llibres, documentals i, acabo de descobrir buscant una imatge per il·lustrar aquesta entrada, ha inspirat una pel·lícula de terror de 2013. Heus aquí algunes de les coses que van ser omeses als informes oficials, segons els investigadors: 
1) Un dels assistents al funeral va declarar que els morts tenien la pell molt morena.
2) Un altre grup d’alpinistes que es trobava a uns 50 km de l’incident va informar que havien vist uns esferes estranyes al cel durant la nit. Testimonis similars coincideixen entre febrer i març d’aquell any (la versió oficial és que eren llançaments de míssils soviètics).
3) Segons alguns informes hi havia restes de metall a l’àrea, que duen a especular amb l’ús militar de la zona.
4) El darrer campament de l’expedició es trobava entre dues zones que la Unió Soviètica feia servir per a proves nuclears. 
5) Un dels oficials de policia a càrrec de la investigació va declarar anys després que no havien trobat cap explicació racional als fets i que havien rebut pressions per mantenir-ho tot en secret.

Efectivament, tot un Expedient X. Si en voleu saber més detalls: 

http://en.wikipedia.org/wiki/Dyatlov_Pass_incident

La nena del pou 

Insultem en català, sí, però sabent què diem. Avui la lletra D.

Seguim amb els insults catalans. Avui toca la lletra D. La llista és més curta que en altres lletres. I com sempre, demanem col·laboració (sembla que en va, perquè sou d’una ajuda que…). 

 

Dat pel cul
dat pel sac
degenerat
deixat
delinqüent
demagog
dement
desagraït
desairat
desalapat – Descarat/da, sense judici. Ferot/a.
desassenyat
desastre 
descamisat 
descarat
descastat –  Despullat dels bons sentiments que hom naturalment ha de tenir envers els seus pares, la seva nissaga, el seu país
descentrat
descordat – Mancat de la deguda contenció, immoderat
descregut
desendreçat
desequilibrat
desgairat
desgraciat
deslleial
desmanegat 
desmanyotat – Mancat de destresa, d’aptesa manual.
despenjafigues
destraler 
destrempat
desvergonyit
diable 
dictador 
dièsel
dimoni
dimoni escuat
disbauxat
dogmàtic 
dolent
dona de cadira
dona de la vida – puta
dona pública – puta
dona de mala vida – puta
dona de món – puta
dona errada
dona mundana
doner – que va amb meuques
donjoan
donota – Dona menyspreable.
dormilega 
drapaire 
droga 
dropo
dròpol 
drut – amant