BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

INSULTEM EN CATALÀ, SÍ, PERÒ SABENT QUÈ DIEM. AVUI LA C

Seguim amb els insults catalans. Avui toca la lletra C. Si coneixeu el significat d’alguna de les paraules, si us plau, no dubteu en col·laborar.

Ca –gos
cabana
cabassut
cabeca
cabort
cabra
cabrit
cabró
cabrona
caçacagalls
caçadots
caçahereus
 Dona que cerca de casar-se amb un hereu, amb un home ric. 
caçamarits
caçapubilles
 Home que cerca de casar-se amb una pubilla, amb una dona rica.
cacatua 
cafre
cagaarestes
cagabandúrries/
cagamandúrries – Persona de poc seny, de poc trellat, que actua de manera irresponsable, que no té gens de formalitat, que fa les coses de qualsevol manera.
cagacalces
Covard, pusil·lànime.
cagacalçons – Persona covarda, pusil·lànime.
cagacebes
cagadéus
cagadimonis
cagadubtes –
Dit de la persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa.
cagadur – Ric avariciós.

cagafil
cagaelàstics
Mot emprat en l’expressió fer la fi del cagaelàstics (loc verb) Acabar malament en la fortuna, en la salut; anar a mal borràs. 
cagaire
Caganer. 
cagaïssa 
cagalatxa
cagall 
cagalló – Home poruc, covard.
cagalló de la gramàtica
cagallot –
Home poruc, covard. 
cagamànecs
cagamiques – avar, gasiu
caganaies
cagandances
cagandanes
caganer
 Covard, cagacalces.
caganinyols
caganya
caganyinyetes
cagaó
cagapoquet
cagaprim
cagarada
caga-ranci
cagareli
cagarel·lós
cagarí
cagarina
Cagacalces, covard, pusil·lànime. 
cagarot
cagarret
cagarri 
cagarrina
cagarro
cagarro sec
cagarul·lo 
cagasucs
cagat
cagatatxes
cagat de por
cagatinta
cagó
càgola
Home petit i de poc servei. Noi petit i amb pretensions de gran. 
cagolla
caguelis
caguerot
Persona petita i ridícula.
caguerri
Covard, poruc.
caguerris 
cagueta
caguetes 
caia
caifàs
caïm
calamitat
calàndria
calavera
Home disbauxat.
calçasses 
calent de cap o orelles
Que ha begut massa, embriac

caletPersona que, amb pretensions de senyoriu o distinció, resulta ser rústica i sense il·lustració.
caletro
camaco
camacoix
camacurt
camadret
calollo
camàlic
camallut
camanduler
Inclinat a camandulejar.
camàndules
Raons, explicacions, etc., hipòcrites, importunes, que no treuen cap a res. No em vinguis amb camàndules. 
camell
cames de bròquil
cames de gànguil
campanar de bajoques
canalla
cananeu
cançoner –
Dit de qui amb circumloquis, hesitacions, excuses, etc., difereix l’execució d’una cosa, triga fora mesura a fer les coses.
càndid
canfanga
canorga
cantamanyanes – Persona que es caracteritza per explicar coses que no son. Comediant.
cantamatines
cantarano
cantinfles
cantonera
canyàs
caparró
Persona eixelebrada, de conducta lleugera. Quin caparró n’hi ha, de ta germana!
caparrot
Persona testarruda.
caparrut
Tossut, obstinat.
capat
capat mental
cap boig
 (o cap calent, o de pardals, o de trons, o desgavellat, ofluix, o sense cervell ) Eixelebrat, lleuger, sense seny. 
capbord
capbuit
cap buit (o cap d’ase, o de carbassa) fig Neci, ignorant. 
cap calent
Persona que s’avara fàcilment, irreflexiva i fanàtica.
capclòs
cap cremat
cap d’ase
Neci, ignorant.
cap de burro
cap de carbassa
Neci, ignorant,  persona amb l’enteniment molt curt
cap de collons 
cap de cony 
cap de cul
cap de fava
cap de fums
cap de fusta
cap de marrà
cap de mastre
cap de meló –  Ésser neci, ignorant. 
cap de pardals
Eixelebrat, lleuger, sense seny. 
cap de porc
cap desgavellat
Eixelebrat, lleuger, sense seny. 
cap de sitrell
cap de soca
cap de sopes
cap d’estopa
cap d’estornell – No tenir seny, ésser eixelebrat, lleuger
cap de suro
cap de tartana
cap de tort
cap de trons
Eixelebrat, lleuger, sense seny. 
cap dur
cap esberlat
capesflorat
 De poc seny, amb lleugeresa en les obres i falta de prudència.
cap espès
cap esquerdat
capet –
Persona de poc seny, eixelebrada, de conducta lleugera. 
capfluix
 Eixelebrat i frívol.  Que té l’enteniment feble. 
cap foradat
capgròs
cap lleuger – No tenir seny, ésser eixelebrat, lleuger
capó
cap pelat 
cap quadrat
capriciós
capritxós 
cap-sec
 Cap d’ase.
capsigrany
Persona de poc seny, no gens entenimentada.
capsot
Persona caparruda i obstinada. És un capsot, mai no cedeix en res. Persona de poc seny; capsigrany. 
captaire
cap verd – No tenir seny, ésser eixelebrat, lleuger
carabrut
cara d’allò que en fan taps
cara de collons
cara de cony 
cara de cul 
cara de desenterrat
cara de desmamar criatures
cara de forrellat de presó
cara de gnom
cara de gos 
cara de Judes
 Tenir l’aspecte d’hipòcrita, de traïdor. 

cara de jutge / cara de tres déus / cara de pocs amics Cara de la persona adusta, de mal tractar. 
cara de llufa
cara de merda d’oca
cara de mico
cara de nyau-nyau
 Tenir l’aspecte d’hipòcrita, de traïdor. 
cara de pomes agres – T
enir l’aspecte de no trobar-se bé, d’estar enutjat. 
cara de prunes agres
cara de santificètur
cara de sípia
cara d’ovella i urpes de llop
Tenir l’aspecte de bona persona però ésser pervers. 
cara gruixuda
No immutar-se per cap retret. 

Caragirat – Traïdor, Fals, hipòcrita. 
carallàs
carall de mitja cerilla – tenir el penis petit
carallet – Persona sense esperit, poc espavilada.
carallot – Persona aturada, condescendent per badoqueria o per beneiteria, ximple. 
caramot – carallot
carbassaire
Alumne que és suspès sovint en els exàmens. 
carca
carcaller
carcamal
Persona decrèpita. Barroer, animal. Eixelebrat.
carcany
carcàs – gargall

cardo
careto
carmellós
carnaval
carnisser 
carnús
 Home brut, deixat. Home de molta còrpora i de poc enteniment. / Animalot.
carraca
Persona que es mou amb dificultat, que no se sap treure la feina de les mans, etc.
carregós
Que carrega, molesta, amoïna.
carreter – Que blasfema molt
carrincle
carrincló –
Mancat de distinció, de consistència, d’originalitat, ridícul.
carronya
carrossa 
carterista
cascallunes
cavallot
Persona, especialment noia, esvalotada.
cavernícola
ceballot
Estúpid, beneit.
celerat
celestina
cercabaralles
cercabregues
cerca-renous
cigalet
cigaleta 
cínic
cirabotes
cleptòman
cloquipiu
closca d’aram
closcadur
cocodril
coix de cervell
colflori
colgafocs –
Home que resta ociós a casa quan els altres surten cap a treballar. 
col·laboracionista
colló
colloneta
collons grossos
colzepelats –  Persona que és molt estudiosa o té molta experiència en algun tema.

comediant
consagrat
consentit
conyarri – Faldiller, home que corre amb un excés d’afecció darrere les dones
copieta
coquetó 
coquí – Gasiu, avar,
Dit del covard, del qui és capaç de trair.
corcó
cornell – marit enganyat
cornut
corrupat
cortesana
cosó
Que es fa apegalós cercant carícies, afalacs, etc. / Efeminat, doneta.
cotilla
cotnós – (la cotna és la pell del porc)
cotorba
covard
cràpula
Home que viu en la disbauxa
cregut
cremapalleres
cremat
cremida 
cretí
cridaire
criminal
cuc (de forat)
cuguç
Marit de la dona adúltera.
culacarenat
cul blanc
cul brut
culcosit
cul de bugadera
cul de cafè – passar moltes hores al café

cul de canonge
cul d’església – passar moltes hores a l’església
cul de taverna – passar moltes hores a la taverna
culdestrempat 
cul d’olla – Persona de poca categoria.
culejador – que remena el cul
culfaristol
culgròs
culimerdis

culmerdós
cul pelat
culremena
culserrat
cultiparlant
curandero
cursi
curt
curt de cap 
curt de gambals o d’enteniment

curt de mans Dit de la persona que fa poca feina. 
curt de tei
curt de vista
Més curt i no neixes 
Més curt que una màniga de guardapits

Lou Reed (1942-2013)

Publicat el 28 d'octubre de 2013 per aniol

Els membres i fundadors únics de Balances Oktoberfest, na Glòria Barrobés i en Sergi Borges, celebràvem els 40 anys el 17 i el 6 d’octubre respectivament. Ahir va ser la Glòria que em va enviar un correu que deia ‘S’ha mort Lou Reed’ i a part de l’òstia inicial que et gira la cara, el primer que vaig pensar va ser: ‘L’he pogut gaudir 40 anys’. Un record homenatge a un home brillant, peça indiscutible del rock contemporani.

You Make Me Forget Myself. 

40 anys gaudint Lou Reed

No recordo com el vaig descobrir ni qui me’n va parlar primer, però tinc molt present que el meu pare em va comprar el disc ‘New York’ en K7 en una àrea de servei quan anàvem a esquiar a Andorra. Dec estar parlant de l’any 1989. Anava tard com de costum però a mi el disc ‘New York’, que sempre m’ha agradat moltíssim (per exemple, cançons com Romeo Had Juliette, Dirty Boulevard o Strawman) , em representa la porta d’entrada a l’univers de la música ‘autèntica’, el de la ‘bona’ música.

De les poques coses que puc salvar de la meva estada a l’Institut Maragall va ser conèixer una noia de Montgat que em va regalar un K7, amb el The Man Who Sold The World de David Bowie en una cara i a l’altra el Transformer de Lou Reed. Des d’aquí li dono les gràcies, i mil vegades més li’n tornaré a donar. Per fi feia el passeig pel costat fosc amb Walk on the Wild Side, però la cançó que de veritat em va impressionar (i sempre m’emociona amb un nus a la gola esfereïdor) és Perfect Day.

Va venir moltíssims cops a Barcelona i a Catalunya, i mai el vaig veure en directe. Juraria –corregiu-me si m’equivoco – que va fer un Palau de la Música on va cantar el ‘Songs for Drella’ amb John Cale. També és mítica la seva actuació a Escalarre el 1996 un diumenge per la tarda començant amb Sweet Jane i aquella llum càlida de tarda dels Pirineus banyant-lo de dalt a baix. Jo ho veia pel Canal 33 mort de ràbia i enveja. Què faríeu si tornéssiu a néixer? Entre moltes d’altres coses, anar a la 1a edició del Doctor Music Festival a Escalarre. Per les festes de la Mercè de l’any 1998 va tocar a la plaça de la Catedral de Barcelona, recordat pels caos organitzatiu que es va muntar. Era un dia ideal per a poder haver-lo vist en directe i resulta que jo era a Mèxic de viatge.

Cap als 2000, vaig descobrir l’origen de tot, és a dir The Velvet Underground. Quan me’n vaig anar a Argentina un dels discos que més escoltava era el The Velvet Underground & Nico amb el famós plàtan d’Andy Warhol a la portada, declarat per la revista Rockdelux el millor disc del segle XX. Què us he de dir, qui no s’ha emocionat amb Sunday Morning, amb All Tomorrow Parties o a qui no li ha girat la cara amb Heroin? Quan coneixes la història de Lou Reed amb The Velvet Underground pots entendre la seva trajectòria individual: díscola, irreverent, indomable, salvatge… Genial.

A la segona meitat de la dècada dels 10, Lou Reed s’enamora de la cultura catalana i especialment de la poesia catalana. Balances Oktoberfest li va fer un article el 2008 agraint-li que ens posés a la primera línia de la cultura mundial, recitant Brossa, Blai Bonet o Casasses.

L’any 2007 havia de fer un concert al Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols on interpretaria el seu disc Berlín. Ja teníem les entrades a la mà. Es va cancel·lar!!! Es repetia la mateixa història que amb David Bowie: amb entrades en mà per anar a Carcasonne a veure’l, es va anul·lar la gira després d’un concert a Praga.     

I una pregunta: Algú ha pogut escoltar el disc ‘Berlín’ de dalt a baix sense aturar-lo? Mai una obra d’art havia transmès tanta angoixa i tanta tristesa. És un disc de l’any 1973 i és clar que un dia els Balances Oktoberfest haurem de parlar d’ell.

Ahir deien que havia mort diumenge al matí…

Insultem en català, sí, però sabent què diem. Avui la lletra B.

Publicat el 22 d'octubre de 2013 per aniol
Seguim amb els insults catalans. Avui toca la lletra B. Alguns són molt coneguts. D’altres, són obvis. I d’altres no els he sabut trobar. Si coneixeu el significat d’alguna de les paraules, si us plau, no dubteu en col·laborar.

Babalí-babalà
Babau– Home curt d’iniciativa, que queda aturat d’admiració o d’indecisió per coses que no tenen importància
baboia – ximplet, Que no té el seny complit.
Bacallà – Persona molt magra i seca. 
Bacó – Persona que és bruta físicament o moralment.
Bacora – figaflor
badabadoc – badoc
badaluc
badanes
Badoc– Persona que bada, mirant coses que li distreuen l’atenció
baganer 
bagarro
Bagassa – Prostituta
Bagasser – Que freqüenta bagasses.
bagassut
baix d’aigüera
baix de sostre 
Bajà – Beneitot, mancat del bon ús de la raó
Bajoc – Babau, bonàs, calçasses.
balandran
balcam
baldufa – Persona molt baixa d’estatura.  
baliga-balaga – Persona que no té formalitat en res
baloni
baluerna – (Cosa que fa molt d’embalum)
balustre – (CONSTR Columneta tornejada adornada amb motllures, de terrissa, de pedra, etc., que serveix per a formar baranes de balcó, de terrat, d’escala, etc.)

Bàmbol – Curt d’enteniment
Banasta – persona curta d’enteniment o de maneres esbojarrades.
Banau – Curt d’enteniment i de coratge. 
bandarra – Prostituta / Persona sense cap mena d’escrúpols; brètol. Home de baixa condició moral 
bandit – bandoler – lladre de camí ral
banyabaix – Persona que va amb mala intenció.
Banyarriquer – (Nom aplicat a diversos coleòpters cerambícids longicornis, com el banyarriquer del pi (Acanthocinus aedilis), d’antenes molt llargues, elbanyarriquer del pollancre (Saperda carcharias) i el banyarriquer del roure(Cerambyx cerdo). )
Banyut – Que ha estat enganyat pel seu cònjuge o parella. 
baranda
barbamec – Que no té pèl a la cara, s’aplica especialment a l’home adult.
barbantana 
bàrbar 
barbasta
barbolla – (xerrameca, parla sense substància)
Bardaix– Sodomita.
Bardaixa – prostituta
Bardoma – 
bare – bausador: Perjur, traïdor. 
Barjaula – Dona bàmbola, curta d’enteniment, meuca
barjaulo
barra – Home que té barra, que és barrut. El barra de ton germà fa temps que no paga la quota.
barrabam
barragana
Barragàs – Gran porc, deshonest 
Barraler – Persona que beu molt vi.
Barram – Prostitut/a
barret de rialles – ésser un barret de rialles Dit de la persona que no es pren res amb serietat, que tot la fa riure. 
barretines 
barrim-barram –  Que fa les coses sense mirament.
Barroer – Que treballa malament, poc mirat en la feina; matusser.  Inhàbil, graponer. Mancat de finor, groller, bast. Que obra grosserament, sense la delicadesa que caldria
Barrufell – Persona que pren com a reals coses imaginàries; visionari.
barrufet – Diable
barrugo
barrut – Que té barra
bastaix – (El qui té per ofici transportar coses de pes a coll. Més forcegut que un bastaix de la riba.)
bastard
batolles
baturro
batusser – Que es complau a tenir batusses.
Batxiller – Tafaner
Bausador – Traïdor, perjur
bava de gripau
bavaire
bavart
bavós
beat
beata a les fosques
beata farinera
becmoll
beco –  Beneit, curt d’enteniment.
Bedós – 
Befa –  Burla injuriosa; derisió.
Belitre – Home roí.
benagai 
beneit del cabàs
beneit 
beoci – D’esperit obtús. 
Bergant – Home astut o de conducta moral tortuosa
berganta
berloc
bernat pudent  (Gènere d’hemípters heteròpters de la família dels pentatòmids (Nezara sp), de forma aplatada, com d’escut, generalment de color verd, que emeten unes secrecions acres produïdes per les glàndules odoríferes.)
Berro – Porc mascle no castrat
Besaculs – llepaire
besanyí
bèstia 
betzo, betzol  – Beneit, toix.
Beuarra – Persona que beu molt
Beverris – Afectat a la beguda.
bitxo
blanquivilis
bleda (assolellada, confitada) Dona excessivament delicada, aveciada, aprensiva
blet – (blet pudent Blet grisenc que fa una intensa olor de peix podrit (Chenopodium vulvaria). )
boc –  Mascle de la cabra. 
boca de fel
bocaalabau
bocafluix – bocamoll
Bocamoll – Qui xerra sense discreció coses que hauria de tenir secretes
bofiós
bogia
boginyot
boig
boig 
bolbol
bombat – (Que presenta una convexitat com de bomba o de volta. )
bonifaci – bonàs
bonyeguer 
boques
borbó 
Bord o bordegàs – Fill o filla que és nat de pares no units en matrimoni
bordegàs
bordellenc
Bordeller – Que freqüenta bordells.
Borinot – Persona que freqüenta un lloc o una companyia amb massa insistència i que fa nosa
borni de cervell
borrango
borrasser
Borrasquer – Amic de gresques i d’esvalots.
borratxo
borrec – ( Animal de llana d’un any a dos anys)
bossut
Boterut o botorut – Deformat, més abonyegat o voluminós d’una banda que de l’altra
botifarra
botifarraire
botifarró
Botifler – Partidari de Felip V durant la guerra de Successió
Bòtil – boritó: Home, noi, petit i gras.
botimflat  – embotornat: inflat
botorut 
boví
brac
Bragasses – Home descuidat i fluix, sense energia
bragueter
Brètol – Malcriat, desvergonyit
Brivall – Home de la púrria, de la briva.  
brivó
broida – (Planta subarbustiva perenne de la família de les compostes (Artemisia abrotanum), amb fulles molt dividides i un gran nombre de petits capítols pènduls agrupats en raïm. )
bronquinós –  Amic de buscar raons, diputes, baralles.
bruixa
bruixot
brut
brutinyó
bubota – Espantall, Fantasma, ànima en pena.
budell
bufaculs
bufafocs
bufaforats – (Qualsevol insecte lepidòpter de la família dels esfíngids. )
bufagaites
bufallums 
bufanúvols –  Home envanit, presumptuós. ‘persona creguda, presumptuosa, pedant’, però sovint també s’usa en un sentit diferent, per referir-se a algú que no toca de peus a terra, que fa castells en l’aire.
Bufat – Vanitós, satisfet de si mateix. / Embriac
bufeta 
bufó
bugadera – Persona embolicaire i xafardera.
Buidaampolles  – Gran bevedor.
Buidabutxaques – Lladremaner
buidapisos – Que furta amb manya el que hi ha en un pis.
Bujarró – sodomita
búlgar
bullanga – (Alçament popular, tumult sediciós.)
Bullanguer – Que mou bullanga o soroll de baralla
bunyolaire
bunyoler – Persona que fa les coses malament.
burdimany
burgès – persona acomodada
Burleta – Que és afectat de fer burla
Burot – (Antic funcionari municipal encarregat de cobrar els drets d’entrada de certs articles. )
burraca
burrangues
burro
burro de set soles
burxaire –  Qui és donat, hàbil, a burxar o atiar, burxa.
burxaorelles
Burxeta – Home que insisteix molestosament en una cosa o que s’agrada de xerrar dels altres i posar renyines entre la gent
Burxó – El qui és donat, hàbil, a burxar o atiar, burxa.
busaroc
buscabregues 
buscagatoses – Vagabund, desenfeinat
buscagotes 
busca-raons
buscona
butxaca foradada
bútxara – Home egoista, de poca formalitat, que va a la seva sense miraments.

I si voleu consultar la lletra A:
 http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/252939

30 de gener de 1973: El fatxa del dia

Publicat el 20 d'octubre de 2013 per aniol

El franquisme seguia ben viu i aquell dia era nomenat Capità General de la IV Región Militar [sic] un dels fatxes més sanguinaris, cruels i rabiosos del règim: el tinent general Salvador Bañuls Navarro. Aquest individu prenia possessió del càrrec a l’edifici de Capitania General del Passeig de Colom, on encara avui dia oneja una estanquera gegant. En el seu discurs feia gala de la paranoia i esquizofrènia franquista que els feia veure enemics per tot arreu amb frases com ‘Soplan vientos de subversión alentada por el comunismo internacional’ o ‘El enemigo fue derrotado, pero no ha muerto, el enemigo vive para socavar el orden institucional establecido’. Tots aquells que vam néixer el 1973 encara vam haver de suportar energúmens com aquest…

Aquell dia va néixer el jugador de bàsquet de l’NBA, Jalen Rose, que va jugar a 6 equips, entre els més destacats Indiana Pacers, equip amb què va jugar les finals de la competició l’any 2000 contra els Lakers de Los Angeles.

Aquell dia va morir Lou Lubin, un actor de segona o fins i tot tercera fila, però que va interpretar papers cinematogràfics en 42 pel·lícules, nombre força respectable, entre els anys 30 i 60 als USA.



twitter: @Boktoberfest73
 

Insultem en català, sí, però sabent què diem. Avui la lletra A.

Publicat el 18 d'octubre de 2013 per aniol
Fa temps que corre per la xarxa una llista d’insults en català, que la gent es va passant alegrement i enllaçant en blocs amb la directiva: insultem en català!
A veure, sí, tot això està molt bé, però si no en coneixem el significat ni l’ús adequat, de què ens serveix una llista pelada de paraules? És clar que moltes les coneixem i moltes són evidents i no necessiten definició, com  “avortament del dimoni”. Però n’hi ha moltes que no em sonen de res i que, per tant, no puc utilitzar. També hi ha molts barbarismes que hauríem d’eliminar.
Per això, un dia vaig agafar la llista i em vaig posar a buscar-ne les definicions. No és fàcil. Moltes recerques et remeten als milers d’enllaços a la llista pelada, que la gent ha anat retallant i copiant. Però n’he anat trobant unes quantes, aquí i allà. He apuntat les definicions de les paraules que no coneixia i les més inusuals. Moltes no les he trobades o no m’hi he molestat. Crec que no cal definir “acollonit, borinot o dropo”, per exemple. 
Avui us posaré la lletra A. Us demano que si coneixeu el significat d’alguna de les paraules que assenyalo en itàlica i subratllada me’l feu arribar. 
Gràcies. 

 

A
 
abellot – Borinot  Persona que mai no calla, que hom es troba sempre al davant, etc.
abraçafanals –  Persona aduladora, sense criteri propi.
absurd
abusananos – Persona que s’aprofita en excés d’algú més dèbil que hom.
abusanenes
acabacases – Malgastador, dilapidador.
acaparador
accidiós – peresós
acollonit
acuseta
adormit
adupit
advocat de marge – advocat dolent o que no ha acabat la carrera
advocat de secà  – que exerceix sense tenir el títol
afaitapagesos – Persona que procura treure diners de la gent intervenint en llurs afers i entabanant-los amb les seves males arts.
afaneta – que té l’hàbit d’afanar (furtar: robar d’amagatotis)
afartapobres
afemellat – que sembla una dona
afonacases – dilapidador
afram – golut
agaçant – en francès vol dir “irritant, insuportable”.
agaçoris 
agarrat – avar
agafallós – agafatós (pesat per les seves assiduïtats, els seus afalacs, de qui és difícil de desempallegar-se.
agafa-sopes  – Persona que s’entreté amb excés, que s’eternitza en l’execució de les coses.
aganit – aganyit, escanyolit
aganyit – escanyolit

aguantaespelmes
aguiló
aixafabolets
aixafaguitarres – esgarriacries
aixafaterrossos – esclafaterrossos – pagès, persona rústica. 
aixecacamises 
aixecasamarres
alarb – Ésser inculte, salvatjot, ferest. (Anar com un alarb: Anar mal vestit)
alatrencat – Que no segueix el dret camí, que no fila bé.
albardà – bufó
albat – Persona càndida, fàcil d’enganyar
alcavot – encobridor
alçapius –
alçaporro – Persona que beu molt
alcohòlic
alficòs – cogombre
alienat – Afectat d’una alienació mental
al·lucinat –
alobat
amagacreus
amagaolles
amagapinyes
amargat
ampadura
analfabet
andoi
angoni
ànima de cadafet – (un cadafet és un fraret: au marina)
ànima de càntir – Persona curta d’enteniment i pusil·lànime.
ànima de Judes
ànima de mal repòs
ànima deserta
ànima en pena
animal 
animalàs
animal de rapinya
animalot
anormal
apagesat
apardalat
apollardat
aprofitat
aragonès
aranya – aranya de forat: Persona que viu retirada i fuig de la gent. ésser una aranya No deixar escapar cap avinentesa de guany, saber-se aprofitar de tot. 
arganàs
argaràs 
arlot – home vil, de mala vida.  Persona que viu a costa d’una dona prostituïda.
armanac
arna – Persona molt astuta, que fa el seu fet sense donar-ho gaire a conèixer 
arpellot– persona desmanyotada o de comportament groller o eixelebrat.
arrabassaqueixals – Arrencaqueixals. 
arracada – Persona pesada, enfadosa, que hom no es pot treure de sobre. / Persona poc recomanable. 
arrauxat
arrencapèls 
Arrencapins – home menut i denserit
arrecat
arrencaqueixals
arreplegaire
arreplegat –  Dit de les persones incompetents per a una tasca, que no arriben a formar un conjunt homogeni
arrodit – Arrodir-se: Doblegar-se sobre si mateix; cargolar-se
arronsat – covard
arronyacat – Dit d’un arbre migrat, petit i amatat a terra
arrossinat – En molt mal estat, decaigut, ple de xacres per l’edat, per malalties, per contratemps, etc., en mala situació per revessos de fortuna, etc.
arrugat –
artista de barraca
artista de plexiglàs
asclaire
as de bastos
ase – Persona d’enteniment obtús, no gens intel·ligent. ase magre, ple de mosques (o de nafres) (fig i col·loq) Refrany amb què hom comenta l’acumulació de desgràcies sobre la persona que ja està abatuda: l’ase va davant (col·loq) Dit per a ridiculitzar els qui s’anomenen primer que els altres. 
ase alabau
ase mort
+ ase que gros
assaltador – persona que assalta
assassí
assedegat
assot – suplici
assotacristos
atabalat   Poc-seny, el qui obra massa de pressa i sense reflexió
atontat
atontat de les bombes
atudacandeles : (atudar és apagar).
aturat
aujam
australopitec
avalotador
avalotapobles
avar
avariciós
avinat – (Definició de la paraula al diccionari: Amarat de vi) Intueixo que com a insult ve a ser el mateix que borratxo. 
àvol fembra
avortament del dimoni 

I fins aquí, la lletra A. En uns dies penjaré la B.

La nena del pou 

Elogi de La Punyalada de Marià Vayreda

Publicat el 13 d'octubre de 2013 per aniol

No m’havia llegit mai La punyalada de Marià Vayreda i m’ha esborronat des del punt de vista més positiu del terme. L’he trobada senzillament impressionant.

L’he llegida en una edició del 1904, fet que m’ha envaït d’una experiència tel·lúrica sense precedents.

Per a mi ja la podeu incloure en qualsevol de les tres posicions del pòdium juntament amb Solitud de Victor Català/Caterina Albert i Els sots feréstecs de Raimon Caselles.

Davant certa crítica literària que la vol menystenir o no atorgar-li la potència que té, opino que La Punyalada mereix una revisió immediata per tal que mostri a tothom la seva gran força narrativa i se situï, amb justícia, al lloc que correspon i es mereix.

 

Des d’un punt de vista històric, La Punyalada pertany pròpiament a la novel·la naturalista, i forma part d’un ventall molt ampli de les anomenades novel·les ruralistes, que basteix la seva trama des de l’àmbit rural i boscà. Aquestes novel·les ambientades i viscudes al món rural van permetre molts escriptors de l’època iniciar el camí de la transició entre el naturalisme i el modernisme, o si més no, amb novel·les ruralistes iniciaven els seus projectes literaris més o menys exitosos. Dins les novel·les ruralistes, destacava un subgènere, el de les novel·les pairalistes, que retrataven societats organitzades en cases pairals, on els pobles no eren gaire extensos i les trobades les feien tots els habitants en els famosos aplecs, a on s’hi desplaçaven tots junts, per entornar-s’en tots plegats i després arribaven cadascú a ca seva.

La punyalada reflecteix aquest món a la perfecció: una zona muntanyenca feréstega i salvatge, desolada després de les guerres carlines, i que els bandolers han conquerida a base de crims atroços. L’església de torn seguia atemorint la població amb el missatge sempre infalible de ‘com que no us porteu bé, vénen els bandolers i us roben i us maten’, i el ‘mosso de l’esquadra’ feia el que podia per protegir una població totalment indefensa a mans dels bandolers.

Aquest és el marc en el qual Vayreda emmarca la seva història. Hi hem d’afegir els personatges. Hi ha un personatge líder, l’Ibo/L’Esparver; un altre de més fleuma, però noble i íntegre, L’Albert Bardals; una noia ‘pagesívola’, la Coralí, treballadora com ningú i filla de moliner, i un nus de la història com aquest: l’Ibo i l’Albert, amics de la infància, creixen junts i cada cop s’apropen més a una vida de mala mort. L’Albert ho veu i se’n vol allunyar, però sempre acaba per avisar, aconsellar, donar un cop de mà al líder. Fins que l’Ibo vol posseir la Coralí, de qui l’Albert està bojament enamorat, i per aquí no hi passa i es planta. L’Ibo passa de l’Albert i enganyant la noia, la intenta forçar en mig del bosc, però l’Albert ho veu tot i els enganxa, i arriba una baralla a les mans que és a mort. L’Albert té entre els seus dits la gola de L’Esparver per rematar-lo, però…

Vayreda, que encara pertany a la generació anterior del modernisme, ‘presenta’ la història com si el narrador fos l’Albert Bardals. Això li va bé per a dues coses: per allunyar-se’n dels fets i presentar-se com un mer observador (característica més pròpia del modernisme), i també per poder ‘aportar’ la dosi necessària de moralització (característica clarament vuitcentista). Des d’aquest punt de vista La punyalada és molt interessant: Vayreda fa de transició entre dos estils, el final del vuitcentisme i l’eclosió final d’un modernisme català, curt però intens.

Un dels trets de les novel·les modernistes que sí que trobem a La Punyalada és el camí iniciàtic. L’Albert Bardals — un home íntegre, força innocent, poc avesat a la iniciativa, però noble, treballador i fidel– començarà un viatge iniciàtic després de perdonar-li la vida a l’Esparver. En aquest sentit la millor definició de què és aquest viatge que inicia l’Albert ens els dóna el Diccionari de la Literatura Catalana de l’Enciclopèdia Catalana quan parla que a La punyalada hi trobem ”una experiència decebuda del món, que aboca al nihilisme”. A un nihilisme molt proper a la bogeria.

A La punyalada, L’Alta Garrotxa i la Garrotxa Oriental i les seves terres, muntanyes, afraus i balmes i camins es converteixen en uns personatges més del llibre gràcies a la llengua, ríquissima i extraordinària, que fa servir durant tot el llibre en Marian Vayreda (era com li agradava de signar). Aquest és un dels aspectes que més m’ha impressionat i meravellat del llibre, a més a més tenint en compte que l’edició és del 1904 i no ha passat cap revisió ni ortogràfica ni d’estil. Jo he vist fins i tot en molts moments un narrador a l’alçada de mossèn Cinto Verdaguer. I afirmo això perquè a la descripció acuradíssima, variada i perfecta de la natura garrotxina, hi hem de sumar el descens a l’infern del personatge principal, que es va enfonsant psicològicament i que Vayreda descriu tan bé, recordant-me l’infern particular de mossèn Cinto a En defensa pròpia.

La riquesa lingüística de Vayreda també fou elogiada en el seu moment per un dels ‘capos’ del modernisme, el senyor Narcís Oller que, precisament en aquest trànsit entre el naturalisme (hi ha algú aquí que no recordi la brutal i excepcional La bogeria?) i el modernisme, pateix una crisi creativa i ho explicava en els termes següents en una carta a Victor Català: ”El ric vocabulari que vostè, en Ruyra i en Marian Vayreda acabaven d’aportar a la nostra literatura, em feia veure la pobresa del meu,[…]”.

A mi La punyalada m’ha fascinat. Des de la caracterització de l’època, passant per les pors i els terrors del moment, fins al via crucis Garrotxa amunt, Garrotxa avall d’un personatge al límit de la raó humana. El paisatge com a símbol de l’ànima: quan més desesperat està l’Albert, més ombrívola, fosca i morta trobem la descripció de la terra. És gloriosa la descripció del matí el dia de la seva recuperació aparent. Quin dia feia, amics! podríem exclamar perfectament els lectors més apassionats.

I per últim deixeu-me afegir un fragment del llibre, un fragment bell i cabdal al qual el lector murri hi recorrerà sovint. Un fragment que val per a consell de la vida i com a símbol de la grandesa humana:

La fulla, lluhenta com de plata, duya per marca un cor atravessat per un punyal i la llegenda: justícia, may venjansa.

twitter: @sergi_borges


Phrasal Verbs (PV) versus Pronoms Febles (PF)

Publicat el 10 d'octubre de 2013 per aniol
Què passa quan una filòloga anglesa i un filòleg català que comparteixen un bloc amb una secció de debats més o menys absurds es troben un dia? Doncs, que es posen a discutir sobre què és pitjor, si els Phrasal Verbs anglesos o els pronoms febles catalans. Així que decideixen convertir-ho en un debat, i perquè sigui un debat com Déu mana cal que exposin els seus arguments. Com que el Sergi és un cavaller, em deixa obrir a mi. Amb la vènia: 

Els Phrasal Verbs
 

Un Phrasal Verb és una unitat semàntica formada per un Verb, una partícula i/o una preposició. El problema és que el seu significat no és compositiu, és a dir que no se’n pot deduir el significat a partir de les seves parts individuals, i per tant, és impredictible. Aquesta característica que els fa tan interessants és la que els converteix, precisament, en la tortura dels estudiants d’anglès!
ask
ask for — prep. demanar (sol·licitar)
ask in — adv. tr. convidar (algú) a entrar a casa, sobretot espontàniament
ask out — adv. tr. convidar (algú) a sortir
ask over — adv. tr. convidar (algú) a casa
bang
bang about — adv. intr. fer soroll movent-se per casa
bang on about — adv./prep. parlar sense parar sobre
bang out — adv. tr. fer ràpidament (alguna cosa), sense gaires esforços
bang up — adv. tr. 1 (am.) danyar, espatllar 2 (br) empresonar (algú)

Trobem al menys tres tipus principals de construccions segons el verb es combini amb una preposició (Prepositional Phrasal Verb), una partícula (Particle Phrasal verb) o totes dues coses. 
Who is looking after the kids? 
You should not give in so quickly.
She is looking forward to the new season of Californication. 
Quan un Particle PV és transitiu pot semblar un Prepositional PV, cosa que contribueix a la confusió entre els pobres mortals. Hi ha una manera de diferenciar-los, però: Quan l’objecte d’un Particle Verb és un pronom definit, pot precedir (ho sol fer) l’article. En canvi, l’objecte d’una preposició mai la precedeix.
a. He is getting over (Superant) the situation – over és una preposició. 
b. *He is getting it over. – L’objecte (The situation/it) d’una preposició no la pot precedir.
a. He is thinking over (rumiant) the situation – over és una partícula.
b. He is thinking it over – L’objecte (The situation/it) del Particle verb pot precedir la partícula.
No us ho ha aclarit gens, oi? Hahaha! Doncs espereu, que encara n’hi ha més. Els Particle PV transitius permeten variacions en l’ordre de les paraules segons el pes relatiu dels seus components. És a dir, que a vegades en canvia l’ordre!!! Normalment es canvia l’ordre dels components de menys pes. 
a. Mary made up a really entertaining story – Ordre normal.
b. Mary made it up – L’ordre varia perquè el pronom definit “it” té poc pes i es pot colar entremig. 
c. Mary made a really entertaining story up – Massa forçat, el complement té massa pes per ficar-se entre el verb i la partícula. 
 
Total, que al final, l’única manera d’aprendre-se’ls és fer-ho de memòria i fent-ne ús.
 
Però tinc bones notícies: Algú ha creat un diccionari en línia anglès català de PV:
El tema dona tant de sí que trobem incomptables recursos en línia, evidentment:
The girl in the well

Els pronoms febles (PF)

Un dels temes més complicats de fer entendre és l’ús dels pronoms febles. Al principi pensava que era més fàcil explicar-los a gent catalanoparlant, per tal com els tenim incorporats a la llengua oral, a diferència dels no catalanoparlants, que o bé no en tenen a les seves llengües o només en tenen alguns. Però amb el pas del temps te n’adones que és igual de difícil per a als uns com per als altres per diversos motius.

La primera cosa que hem de fer és saber què és un pronom i què fa.

Mirem el diccionari i diu això 1 m. [FL] [LC] Categoria lèxica constituïda per mots generalment variables, que poden tenir caràcter substantiu, adjectiu o adverbial i que presenten un significat ocasional, delimitat a partir de relacions díctiques o anafòriques. Pronoms demostratius, possessius, interrogatius, indefinits, neutres.

És a dir és un mot o element gramatical variable que té la capacitat de substituir un nom i els seus complements, els complements del verb, i a vegades, el subjecte de l’oració.

Ara hem de saber per què els diem pronoms ‘febles’.

Si n’hi ha de febles, vol dir que hi ha pronoms forts. Els pronoms forts són pronoms tònics –això vol dir que les vocals que els formen són tòniques — i substitueixen la persona gramatical en un discurs. Quins són els pronoms forts? Els pronoms personals: jo, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles. També trobem el pronom mi, nós, vós, vostè i vostès.

Els pronoms febles es diuen així perquè són àtons, és a dir les vocals que els formen són àtones. El pronom ‘es’ l’hem de llegir /?s/.

Per tal que tinguin un sentit ple, els pronoms febles els hem de contextualitzar. En aquest sentit una bona definició és la següent: usem els pronoms febles per referir-nos a un complement del verb IDENTIFICAT perquè n’acabem de parlar o bé és en el context on es produeix la comunicació.

Ex: Volem anar a Berlín, però no sabem si hi anirem a l’estiu o a la tardor

‘Hi’ és un pronom feble que substitueix el complement circumstancial de lloc ‘Berlín’. Si no coneguéssim el mot Berlín, el pronom ‘hi, per si sol, no tindria cap sentit i no entendríem la frase.

Hi ha 13 pronoms febles. Són aquests:

Allò que realmenr costa d’identificar és la funció sintàctica que fa el pronom feble referit al complement del verb IDENTIFICAT del qual abans en parlàvem. Els pronoms febles fan la mateixa funció sintàctica que els noms a què substitueixen i aquesta és la part que més els costa als alumnes: identificar la funció sintàctica del nom substituït i afegir el pronom corresponent.

Aquest enllaç de gencat.cat explica força bé les funcions sintàctiques de cada pronom, a més d’una proposta d’activitats per mirar d’entendre-les. 

Els pronoms febles que costen més d’entendre i que també estan perdent el seu ús espontani dins l’oralitat de la llengua catalana són els pronoms ‘en’ i ‘hi’.

Una altra qüestió és la combinació de dos o tres pronoms. Els quadres que s’han creat a tal efecte són d’una perfecció matemàtica, però els experts sovint avisen que hi ha combinacions ‘inventades’; és a dir, sí que es poden donar des d’un punt de vista teòric de la llengua, però no en el seu ús espontani i real, que és el que realment importa.  



twitter: @Boktoberfest73 

També ens podeu trobar aa FacebookI a Google+

#GoodbyeBreakingBad

Ja que la Glòria parlava de sèries al darrer article ‘Addicta de les sèries (o la friki que duc dins meu)’, dir-vos que ahir es va acabar Breaking Bad.

Només un mot, en anglès, per definir-la: masterpiece.

Adéu Breaking Bad, adéu, et trobarem a faltar.

La recomano d’una manera incondicional. És imprescindible.

 

I un enllaç per als malalts de la sèrie, un enllaç musical 

http://catradio.cat/icat/programes/iCatTapes/1526/audios/Breaking-Tape/758901

Mort el rei, Visca el rei! Em sembla que ja ha començat la 3a temporada de Homeland

twitter: @lanenadelpou
twitter: @sergi_borges

twitter: @Boktoberfest73

Addicta de les sèries (o la friki que duc dins meu)

Sóc addicta a les sèries de TV, ho reconec. Quan en descobreixo una que m’agrada i la trobo per Internet, em puc empassar temporades senceres una rere l’altra. Però com que aquest apunt està dedicat a la friki que duc a dins, avui em limitaré a parlar d’algunes de les sèries que he seguit i que podríem inscriure dins el gènere de la ciència ficció.
Abans, però, vull parlar d’un record televisiu (ara tot m’ho baixo per Internet i la tele la tinc apagada). Tinc una vaga imatge, de quan era molt petita, d’uns nens viatjant per unes coves i topant-se amb personatges diversos a la recerca d’una cosa anomenada “el nidus” per TV1 (no n’hi havia d’altra). És allà, borrosa, atrapada a la meva retina, ha sobreviscut dins la meva memòria per alguna raó. Però és tan vaga que és impossible treure’n l’entrellat. Però avui dia això no és un problema perquè hi ha una cosa anomenada Google, que és l’invent del segle. Posant la paraula “nidus” de seguida vaig a parar a un blog que em dona la solució: “Dentro del laberinto” (Títol original: “Return to the Labyrinth”) Una sèrie britànica que TV1 va passar a principis dels 80. Es veu que anava de tres nens que viatjaven per l’espai i el temps per coves i subterranis buscant el tal “nidus”, una mena d’objecte màgic. Dic “es veu” perquè no me’n recordo gens. Però que m’hagi quedat gravada la seva existència diu molt de la meva tendència a aquests tipus de gèneres. Sóc una friki. Des que tinc us de raó. 
 

Ja més crescudeta, i a la televisió també, em vaig enganxar a una de les grans: The X-files. Cal donar cap explicació? Mulder, Scully. The truth is out there. Un clàssic del gènere, trencadora i pionera al seu moment. Va generar un moviment de fans increïble. Va arribar a autoparodiar-se a sí mateixa en alguns episodis –per mi, els millors de la saga.

D’aquests temps televisius algunes grans contribucions a la meva vida les van fer TV3 i el C33.

Una d’elles és “El Salt” (Quantum Leap), la història del doctor Sam Beckett, que durant un experiment, es quedava atrapat en un salt temporal que el duia a dins de personatges reals de diverses èpoques (homes, dones, famosos i fins i tot una mona en una ocasió). Poca ciència i més aviat les historietes del personatge resolent les situacions rocambolesques. Però, eh, m’encantava. 
Una altra, tot i que no sóc una trekkie ni parlo Klingon ni aquestes coses, va ser Star Trek: la nova generació, que feien cada nit al Canal33, si mal no recordo. “Capità, a pont”. Jo vull un d’aquests pins que em teletransportin. I un simulador, potser també… 
A Tv3 també hi vaig començar Stargate SG-1 (aquesta va durar força temporades i les darreres les vaig veure per Internet).  Va generar diversos Spin-offs, que no vaig seguir. La llista de sèries que tinc pendents és llarga i va augmentant dia a dia. 
Farscape  la vaig descobrir un dissabte al matí, de casualitat. Era la història d’un astronauta de la Terra que va a parar a una nau vivent a l’altra banda de l’univers. Tenia un punt infantiloide – produït suposo per la mà de la Henson Factory a l’hora de crear alguns dels extraterrestres, però tenia elements imaginatius i era australiana, cosa que també aporta varietat. 
A la tele també havia vist part d’una sèrie, que a mi, sincerament, em produeix el que se’n diuen “mixed feelings”, la famosa Buffy del Joss Whedon, que a tot arreu és considera un clàssic de culte i que jo sempre he trobat força tonta. De totes maneres, aquesta entra en el gènere fantàstic i no de sci-fi i per tant, l’aparquem i seguim amb el tema que ens ocupava (abans que em matí algú, perquè si parlem de fenomen fan, lo de Buffy no ho supera res). El mateix Whedon, però, va crear una altra sèrie que sí m’agradava força: Firefly, una barreja impossible de naus espacials i western, i que vaig seguir a Sky One, quan vivia a Anglaterra. Els personatges estaven ben trobats i tenia un punt fosc i un punt humorístic. Només en van fer una temporada però un temps després van tenir el detall de concloure-la per als seguidors amb la pel·lícula Serenity
Justament quan vivia a Anglaterra, la BBC va rellançar un dels seus personatges més famosos: el Doctor Who, generant força expectació. I se’n va sortir prou bé (És un dels exemples reeixits d’actualització d’una sèrie juntament amb la magnífica Battlestar Galactica, de la qual en parlaré més avall). Tant bé, de fet, que va a acabar generant un spin-off pensat per a un públic més adult (Doctor Who és per a tots els públics i per veure-la en família amb els nens, la qual cosa vol dir zero violència i zero sexe), Torchwood, la tercera temporada de la qual –Children of Earth- és una petita meravella de 5 capítols d’una hora de durada centrada en una sola línia argumental. 
Ara deixem la televisió de banda. L’era d’Internet ha obert el paradís a la gent com jo. Ja no hem d’esperar que una cadena estatal es digni a comprar una sèrie per poder-la veure (doblada i en l’horari que els doni la gana –la incompetència dels caps de programació de TV1 ha matat més d`una sèrie i a TV3 tampoc es queden curts). Podem seguir-les al dia i en versió original o podem recuperar temporades senceres de coses perdudes o acabar sèries que les cadenes aquí cancel·len després d’una temporada (TV3, capteu la indirecta?) 
I en aquest gènere, la gran sèrie de la darrera dècada, per mi: Battlestar Galactica, tot i el mal que li va fer la vaga de guionistes i un final dubtós. Reinventa una sèrie dels anys 70 on uns robots creats per la humanitat anomenats cylons s’havien rebotat. Ara els cylons han tornat, evolucionats, tenen forma humana i un pla per acabar amb la humanitat. De fet, estan a punt d’aconseguir-ho al primer capítol. Tan sols sobreviuran a l’atac uns milers de persones a bord de la Galactica, una nau de combat antiga que estaven a punt de convertir en museu, i algunes naus més. I d’aquí començarà la odissea de fugida i recerca d’una nova llar. La sèrie ens deixa personatges memorables, sobretot un: el Dr. Gaius Baltar, un dels millors personatges que he vist a la tele (juntament amb l’Al Swearengen de Deadwood, sèrie magnífica ambientada a l’oest americà).  El final la va deslluir una mica. 
Però cap final és pitjor que el de Lost. L’altra gran sèrie de la dècada en termes de fenomen fan. Confesso que tinc un número de loteria amb la combinació 4, 8, 15, 16, 23, 42. I no sóc l’única, ni de bon tros.  Va generar tantes expectatives, tantes preguntes i tants misteris que al final no va saber-los resoldre i va decebre mig planeta, que ara en renega. Què cony era l’illa?  A veure si al final… http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/199712  Però com diuen en castellà “que nos quiten lo bailao” per com en vam gaudir i com ens va sorprendre durant 6 temporades.
Altres intents de recuperar sèries d’èxit no han tingut la sort del Doctor o de Galactica. Recordeu Diana menjant ratolins vius als anys 80?  El 2009 algú va voler ressuscitar V i els llangardaixos i fer-los aterrar de nou a la terra però sense tanta laca. L’intent es va quedar en dues temporades, sense final ni resolució de cap mena. Es deixava veure però no matava. 
Després hi ha sèries que prometen i acaben degenerant (els exemples més bèsties tot i que no són del gènere que ens ocupa ben bé en són True Blood, que ha passat a ser directament infumable i Herois, que finalment van cancel·lar perquè ja no sabien què fer-ne). No tant exagerat, potser, com això però Déu n’hi do és el cas de Fringe. Va començar com una còpia modernitzada de les X-Files però va aconseguir captar el meu interès amb un gir de guió en que apareixia un univers paral·lel. Després se’ls en va anar l’olla del tot. La van acabar per evitar-ne la cancel·lació. 
I de moment ho deixo aquí. Això eren alguns exemples de Sci-Fi. Després vindrien les de fantasia, les històriques o d’època, les basades en clàssics de la literatura (els britànics són els reis d’aquestes adaptacions), les contemporànies, les d’humor britànic i els sitcoms, etc…
I anar fent… Live long and prosper.

La nena del pou

Previously on Homeland…

Publicat el 4 de juliol de 2013 per aniol

No sóc d’enganxar-me a sèries de televisió, malgrat el boom que hi ha ara al respecte. Des de Lost, el fenomen creix i creix d’una manera fulgurant. Però n’hi ha una que m’ha atrapat per complet i de la qual tothom en va ple. Homeland. No és una pel·lícula, però hi té dret a cabre en aquesta secció perquè és absolutament patològica. 




ATENCIÓ! Aquest post conté ‘spoiler’, és a dir desvetllen fets de la trama de Homeland. Si l’estàs veient o la vols veure NO el llegeixis.

Primer de tot he de dir que l’he vista per internet, en anglès i amb subtítols en anglès. I no és postura per fer-me el xulo: estudio anglès en una EOI. Això ha provocat que la visió dels capítols fos lenta i poc fluïda. Vaig començar d’una manera desimbolta, marcant com a únic objectiu entrenar l’oïda i no voler entendre-ho tot. Però fou impossible. T’atrapa tant que al final potser havia de veure dues, tres, fins a quatre vegades la mateixa escena per entendre-ho tot. I encara se m’ha escapat alguna cosa. Per contra, aquesta insistència, basada en l’aprehensió de la lingüística anglesa, va provocar que m’impliqués encara més en la història, la trama, i sobretot, en el lligam emocional amb els personatges.

La trama és fàcil: marine nord-americà combatent a Iraq és segrestat durant 8 anys per Al-Qaeda i, un cop alliberat, torna als USA per recomençar una nova vida al costat de la seva família: la seva dona i dos fills. Però la CIA té coneixement d’un atac imminent al país i una agent del cos d’intel·ligència sospita, ja d’entrada, del marine retornat.

I a partir d’aquesta simple premissa, embolica que fa fort. Aquesta és la gran virtut de Homeland: cada capítol és un nou exercici de portar fins al límit l’embolic de la trama. Això, que pot semblar senzill i raonable, Homeland ho fa magistral perquè molt sovint cada capítol pot ser entès com un ens independent perfectament integrat en un tot perfectament sincronitzat. Cada capítol de Homeland és un altre pas de rosca d’una trama envitricollada i clarament patològica. Per aquesta raó, intitulo aquest post amb Previously on Homeland…

L’altra gran força de Homeland són els personatges de la sèrie, interpretats extraordinàriament per uns actors i actrius que no coneixia i que he descobert amb la sèrie. Permeteu-me una visió personal dels personatges principals:

Nicholas Brody (@lewis_damian): Impressionant. Li fan jugar tots els papers de l’auca tant des d’un punt de vista físic com psíquic. No deu ser fàcil interpretar un paper com el de Brody. A cada escena, nou rol; nova mentida, nova veritat; cara amable, cara fosca; te l’estimes, l’odies a mort; el compadeixes, l’assassinaries. Fa una cosa molt difícil: s’empapa d’aquell caràcter nord-americà de l’Amèrica profunda i el combina amb dos extrems com són el d’un marine i el d’un congressman ianqui. Molt mal parat de cara a la 3a temporada.

Carrie Mathison (Claire Daines): Al·lucinant. La defineix la frase que li diu Saul Berenson al darrer capítol de la sèrie: You’re the smartest and the dumbest person I’ve ever known (Ets la persona més intel·ligent i més estúpida que mai he conegut). Per alguna cosa, Carrie és bipolar. La seva intuïció absolutament increïble resol la majoria de situacions límit. Per contra tira pel dret i fa el que li dóna la gana. No crec que a la vida real durés ni un sol minut a la CIA, però aquest debat és el que volen generar els autors de Homeland: és vàlida una geni impulsiva?

Saul Berenson (Mandy Patinkin): Pronunciar /S?l/si us plau. El meu personatge preferit. També d’una intel·ligència preclara i absolutament fascinant, Saul Berenson és la cara perfecte de l’eficiència en seguretat i la diplomàcia de la CIA. El seu fracàs matrimonial és com un pes del qual no es pot despendre, però no li treu 1mm d’eficàcia professional. La seva empatia amb la terrorista Aileen, que li fot un gol per l’esquadra, quasi li costa la feina. Se salva miraculosament de la manera més paradoxal. Formador i mentor de Carrie, per qui sent devoció, Saul Berenson serà determinant la 3a temporada. L’actor que l’interpreta és Mandy Patikin, el gloriós Iñigo Montoya de La princesa promesa. És un actor impressionant.

David Estes (@DavidHarewood):  El poli dolent de Homeland. Es el màxim responsable de la CIA i té una cara fosca que es va destapant a mesura que avança la sèrie. Peter Quinn li diu clar al final de la 2a temporada: ‘’només t’interessa salvar el teu cul’’. La venjança d’Abu Nazir serà terrible i ell és el primer que en paga les conseqüències. La 3a temporada sense ell no serà el mateix. El seu amor – odi amb Carrie Mathison és una constant al llarg de la sèrie, especialment al final de la 1a i començaments de la 2a. Guanya Carrie de llarg i Estes es va enfonsant pel seu passat fosc. Té un equip increïble, però un superior ‘ignorant’, l’inefable Walden.

Jessica Brody (@missmorenab): Jess és la dona d’en Brody. El seu paper dins la història és realment complicat perquè el retorn de Brody l’enganxa per sorpresa (concretament al llit amb Mike Faber, el millor amic de Brody) i li tornen un Brody que, mai millor dit, és una autèntica bomba de rellotgeria. Però Jess té la virtut d’una força irrompible que li fa resistir la muntanya russa en què es converteix la seva vida. El seu taló d’Aquil·les és Carrie Mathison. Amb un equilibri de ferro intenta combinar el terrabastall que provoca el seu marit– cada cop més lluny d’ella – i l’ascens de la família cap a elits socials per a les quals no estan preparats. Intenta protegir els seus fills, Dana i Chris, de tot plegat però no ho acaba d’aconseguir.Té més protagonisme a la 1a temporada. Ho passaran malament ella i els seus fills a la tercera.

Dana Brody (@morgansaylor16): Dana és la filla de Brody i Jessica. És un personatge que va creixent inversament proporcional a com s’embolica Homeland. No és del tot un personatge principal, però és cabdal en molts moments de la sèrie, especialment a la 1a temporada. Durant la segona, li costa encaixar en la nova classe social dels Brody i li passa coses tan bèsties que crec que a la vida real no sé si ho aguantaria. Té un punt de complicitat amb el seu pare que es va espatllant progressivament. La seva paraula preferida és Bullshit!

Peter Quinn (Rupert Friend): Apareix a la 2a temporada i és una espècie d’analista de la CIA que ha d’ajudar Carrie i Saul en l’afer Abu Nazir. Molt bon professional, desperta sospites entre els seus companys. És antològic –i patològic– el seu interrogatori a Brody. Intenta vacil·lar Carrie, però n’acaba absolutament admirat. És el típic fatxenda que vas odiant i valorant alhora, i que al final demostra que té un parell de collons desmuntant-li la paradeta al seu cap Estes. 

Homeland és un envitricoll que, com ja he dit, creix a mesura que s’embolica. Això té una part crítica: la dificultat de la versemblança total. És difícil creure que moltes coses de les que passin puguin ser reals o les entenguéssim a la vida real. I qui millor encarna això és Dana, la filla de Brody, que ha d’entomar una sèrie de vivències i confessions que a mi em portarien a tallar-me les venes. Però per això és una sèrie de TV i segur que, com diuen sovint, la realitat supera la ficció. 

El gran mèrit de Homeland és que 24 capítols després tornem a ser al punt de partida: és Brody un yihaddista musulmà o és un bon tio, un gran marine, superat per les circumstàncies?

Al setembre, 3a temporada. Friso.



twitter: @Boktoberfest73
 

FART DE SER UN SERF DE LA GLEVA? VINE A REPOBLAR LES TERRES RECONQUERIDES!

Publicat el 27 de juny de 2013 per aniol

Si el segle XII hagués existit la publicitat tal i com avui l’entenem, l’anunci podria haver començat així. El meu post d’avui està dedicat a les cartes de Poblament de les Terres de l’Ebre, concretament la de Gandesa.

Posem-nos en situació:

A mitjan segle XII, després de 4 segles de domini, els àrabs comencen a perdre els territoris catalans de la dreta de l’Ebre i els cristians n’esdevenen els amos. El dia de cap d’any de 1148, Turtuxa (actual Tortosa) capitula i Miravet caurà el 1153. El comte de Barcelona dóna el Castell de Miravet –el domini del qual comprèn bona part de la Terra Alta (excepte Horta, Arnes i Bot, que no seran reconquerides fins més endavant) i terrenys a Mequinensa, Flix, Ascó, Garcia, Móra i Tivissa- als Templers el 24 d’agost d’aquell mateix any (el 1134 Ramón Berenguer IV havia atorgat a l’Orde del Temple el privilegi i domini de totes les futures conquestes, a més de les rendes i els censos derivats de les terres).

Els nous senyors permeten que la població morisca es quedi on era però atorguen terres i privilegis a famílies provinents del Pirineu disposades a començar-hi una nova vida. El reclam: podran deixar de ser serfs i esdevenir homes lliures i propietaris. Costa imaginar qui podria rebutjar una oferta com aquesta. Gent de la Noguera poblarà Gandesa, Batea, Corbera, el Pinell de Brai, Bot i Vilalba dels Arcs. Del Pallars vindran els pobladors d’Horta de Sant Joan, Arnes, Prat, la Pobla de Massaluca, Caseres i la Fatarella. 

La carta mapa de la Terra Alta

El poblament efectiu de cristians comença el 1185 amb les cartes de poblament. Gandesa en té dues, de fet. La primera és del “III dia dels idus de març, any del Senyor 1192”. La segona, de l’abril de 1194. En elles el mestre del Temple, Ponç de Rigalt, en dóna la propietat a 5 homes:  Miró de Cròcia, Bonet d’Artesa, Bernat Rafard, Joan Llong i Miró Torbau (curiosament, cap d’aquests cognoms ha sobreviscut). Ells seran els encarregats de poblar tot el territori.

Segons la carta, a cada nou habitant de Gandesa se li concedeix una finca de fins a 24 cafissades (essent la mida d’una cafissada semblant a la d’una hectàrea). La terra ha de poder produir un mínim de 24 cafissos (un cafís són 168 quilos)  de gra –la meitat blat i la meitat ordi-. I la 12a part de la collita s’haurà de pagar com a cens a l’Orde del Temple.

Els senyors del Temple es reserven el dret de cridar a la guerra contra els sarraïns (i un cop eliminat aquest perill, contra altres enemics) tots els homes d’entre 16 i 60 anys. Així doncs, els nous pobladors queden a càrrec de defensar unes fronteres que ells mateixos contribuiran a eixamplar. Existeixen dos tipus de reclutament: la cavalcada, que dura un dia, i a la qual els homes s’hi han de presentar immediatament, ja armats i vestits. I l’host, que pot durar setmanes o mesos i s’organitza com un exèrcit regular.

La carta Castell de Miravet

El Castell de Miravet

Alguns sarraïns que es neguen a sotmetre’s es refugien als Ports, des d’on organitzaran ràtzies.

La carta també esmenta drets de caça i drets sobre garrigues i aigües “corrents i discorrents”. Avui només el riu Canaletes passa pel terme de Gandesa (concretament per la Fontcalda) però fa 800 anys plovia més i l’aigua corria de forma continua i discontinua pels nombrosos barrancs ara secs. Arriba a haver-hi 48 fonts documentades al terme, gairebé totes desaparegudes avui.

En un altre dels punts de la carta els Templers demanen fidelitat -a la casa Gardeny i a la casa Corbins, les famílies dels dos mestres en aquell moment. (I ara mateix molts de vosaltres esteu pensant ens Lannisters i Starks, a que sí?)-.

La carta també esmenta les fires i els mercats tot i que Gandesa no rebrà permís fins el 1235 per posar mercat (els dimarts). Fins llavors, els marxants –bàsicament jueus- van a vendre pels masos i a la plaça. I paguen el corresponent impost al Temple.

Les quintes es paguen per la venda de propietats (pugen una cinquena part del valor). I cal avisar de la venda i esperar 10 dies, temps durant el qual els senyors poden decidir adquirir ells la propietat pel mateix preu (els Templers van amassar una gran fortuna i això va ser la seva perdició. El Papa Climent va dissoldre l’orde el 1311 i els seus béns van ser confiscats. Al castell de Miravet van resistir fins el 1317, però van acabar capitulant. Les seves possessions van ser concedides als Hospitalers de Sant Joan).

Les lleudes són tributs pel transport de mercaderies.

La carta també reconeix el peatge. Aquest impost no cal explicar-lo, oi? A Gandesa n’existia un en un pas sobre el Canaletes. Qui no volgués pagar-lo es veia obligat a fer la volta per Bot (que a peu és una bona volta).

Les altres cartes de poblament de la comarca són: Hortade Sant Joan i Bené (1165. Bené són les Roques de Benet), Carta del riu Algars i Batea (1181), Horta de Sant Joan (1191), El Pinell de Brai (1198 i 1207), Batea (1205), Camposines (1208), Prat de Comte (1210), Vilalba dels Arcs (1224) , Carta de Poblament de la Vall Major (1244. És la vall de Batea), La Gandesola (1248, desapareguda), Carta de Població de l’Almudèfar o Mudefe (1280. Actualment forma part de Caseres), Pinyeres (1280. Forma part de Batea), Carta de Poblament de l’Algars (1281. Zona entre Caseres i Batea, que creuava el riu Algars), La Pobla de Massaluca (1294).

La carta Ebre

Com es pot veure per les dates, el repoblament de les Terres de l’Ebre va ser un procés llarg que va durar més d’un segle.

La nena del pou

Nota: La informació d’aquest apunt està extreta del llibre La Carta de Poblament de Gandesa, d’Antón Monner.

La carta de poblament de Gandesa

Foto de capçalera: Detall d’un dels claus de la porta de l’Antic Castell Templer de Gandesa, que com podeu veure, és el la creu templera.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Little Big Horn

Publicat el 25 de juny de 2013 per aniol
Avui els balances celebrem l’aniversari de la batalla de Little Big Horn. És aquella que va enfrontar Lakotas, Cheyenne i Arapaho amb el setè de cavalleria del general Custer (que hi va morir “amb les botes posades” segons una de tantes pel·lícules esbiaixades de Hollywood), el 25-26 de juny de 1876. Fou la gran victòria dels indis americans que, per desgràcia, acabarien perdent la guerra contra els colonitzadors. Però aquesta batalla la van guanyar i per això ho celebrem amb aquest post.

El Festival POESIA I + de la Fundació Palau

Publicat el 20 de juny de 2013 per aniol

POESIA i

soroll i silenci i xiprers i estels i vent de garbí i capvespre i nit i tempo i paraula i Palau i Fabre

 

POESIA i +

FESTIVAL D’ESTIU, FUNDACIÓ PALAU CALDES D’ESTRAC

DEL 28 DE JUNY AL 12 DE JULIOL 2013

www.fundaciopalau.cat

Coincidint amb el desè aniversari de la Fundació Palau, la vuitena edició del Festival POESIA I + fa un salt de qualitat important i presenta un programa que podríem definir, ras i curt, com espectacular.

El pati de la Fundació Palau i el Parc de Can Muntanyà seran els dos escenaris pels quals passaran un seguit de músics, poetes, actors i artistes interdisciplinaris de primera línia amb el ferm objectiu de situar el Festival POESIA I + com un festival d’estiu de  referència.

Alguns dels actes més interessants del Festival són:

-L’inimitable Carles Santos, només amb la seva veu i el piano, obrirà el Festival POESIA I + amb l’espectacle Sense títol. Només de pensar en la seva actuació en el marc incomparable de Can Muntanyà, amb Caldes als seus peus, fa venir salivera. Un crack absolut només per començar.

-Un quartet de corda + un clavicèmbal + un tenor + dos rapers = Retaule d’avars, nou espectacle dels extraordinaris Brossa Quartet de corda.

-Teatre. El llibre La idea d’Europa de George Steiner, adaptat a monòleg teatral, dirigit i interpretat per Òscar Intente i acompanyat musicalment per Ferran Martínez.

-Projeccions. El documental Desvío Noteboom repassa la vida literària de l’escriptor holandès Cees Noteboom mitjançant converses i entrevistes. A més a més, es projectarà la pel·lícula My left food, un relat autobiogràfic del pintor irlandès Christy Brown.

-L’espectacle De la llum a la foscor de Pep Blay & Krishoo Monthieux no només és un recital de poemes, sinó que també són poemes, històries,sons, gemecs…

Enric Casasses i Pascal Comelade. Serà un dels plats forts del Festival. No necessiten cap presentació. Els versos d’un més els riffs de l’altre configuren un espectacle ple de llibertat, esclat i revolta.

-Alquímia poètica. Marc Serrats, Carles Belda, Pau Gener i Xavier Grimau presenten l’espectacle Combat d’amor i de guerra.

-Música folk. El petit de Cal Eril. És la revelació de la temporada en l’àmbit de la música catalana. Qui l’ha vist ha quedat impressionat. Presenta el seu àlbum La figura del buit, ’17 miniatures que presenten personatges i petites històries de l’univers personal de Joan Pons’.

 

La resta de programació del festival POESIA I + la podeu consultar aquí:

 http://www.fundaciopalau.cat/docroot/fundacio-palau/pdf/programa_festivalpoesia2013.pdf

 

A part dels actes propis del Festival, hi haurà la proposta paral·lela de poder visitar la Fundació Palau en diverses jornades de portes obertes.

Podrem veure l’exposició permanent de la Fundació, així com també l’exposició temporal, Nocturn diürn. Sant Pol de Mar 1911-1980, comissariada per Perejaume, i que reuneix obres d’artistes santpolencs al costat d’obres de Picasso o Adrià Gual.

L’eix central de l’exposició és la figura de Nicolau Raurich i les diferents estades temporals que va passar a Sant Pol de Mar.

Les obres pictòriques es basen en el títol de l’exposició: convertir en nocturns paisatges pintats de dia, tenyint-los de blau. Aquesta tècnica, en l’art cinematogràfic, es coneix com la nit americana.


No us el perdeu!!!


twitter: @Boktoberfest73