La vida versió Champions League

Em sap greu que els meus companys periodistes vagen quedant-se sense feina. Hi havia gent molt competent a Canal 9. I a Gandia Televisió. I a moltes i moltes publicacions que han anat tancant en l’últim lustre. Però si vos diguera que em sap mal que tanquen canal 9, mentiria. Dels 24 anys que han estat emetent, els últims 10 (o 15) han estat un exemple de manipulació i blasfèmia comunicativa. Si per Canal 9 fóra, ens hauríem assabentat de la dimissió de Camps després de mesos i mesos d’inauguracions i èxits polítics, i no hauríem entès els motius de la seua dimissió (si haguérem arribat a la conclusió que, després d’aquell discurs tan triumfal com delirant, l’home en realitat estava dimitint).

I la manipulació ha durat dècades. I els telenotícies eren insultants per a la intel·ligència, fins al punt de posar-te de veritable mala llet. I aleshores cap treballador dels que ara es queixen per l’ERO va protestar. I ho entenc, perquè portar el pa a casa és a voltes més important que l’ètica. Però després no em vingues a protestar que Canal 9 és la nostra televisió i que l’he de defensar, que se’m queda cara d’imbècil. 
I va ser la televisió on van ficar a Bàrbara Rey a fer programetes de cuina, quan van voler que l’amant del rei callara (ens la van fotre doblada, eh?). I recordeu que era la televisió que va liderar els programes fem com Tómbola (en castellà of course, per a que els de Madrid ho entengueren). També van fer unes col·laboracions amb Canal Sur i Tele Madrid que feien vergonya (Noche de fiesta, un programa que feia olor a Barón Dandy). Van fallar en la vertebració del territori. Van fallar en la normalització lingüística. Van fallar en arribar a l’audiència. Van fallar en la gestió. 
Sé que hi ha productores que treballen molt bé, i que vivien de col·laborar amb Canal 9: Trivisión i els de l’Alqueria Blanca, els Autoindefinits, Babalà i alguns programes que se salvaven. Però després de vore tot el que han fet amb Canal 9 (i aquells millonets que es van desviar per la visita del Papa, i que hagueren de vindre els de la Sexta -de fora vindran!- a remoure el cas dels 43 morts del Metro de València), tot el que s’han rigut de nosaltres a la cara, ho sent, però trobe que ja era hora.  
L’únic que em queda desitjar és que algun dia torne a haver una televisió pública valenciana, però aquesta volta com cal: trieu els més competents dels que ara han fet fora i convertiu-la en la televisió de la informació, de la vertebració del territori, de la qualitat, de la normalització lingüística, de les pel·lícules en valencià, de la publicitat en valencià, la dels col·laboradors científics en valencià. I per favor, cremeu les cintes amb les pel·lícules de “l’oeste”!

Perdoneu, però algú ho havia de dir.  

Fins fa pocs anys em pensava que era addicta a la cafeïna. Els meus inicis en beure es remunten als catorze o 

Des d’aleshores (i en tinc trenta-quatre) s’han anat succeïnt els embarassos i les lactàncies. En aquestes circumstàncies, sobretot si eres hipotensa, se’t permet un cafè al dia amb cafeïna. Vaig descobrir aleshores el cafè descafeïnat: i me’n vaig adonar, aleshores, que la meua addicció era no tant a la cafeïna en sí com al gust del cafè. 
Fa poques setmanes, per raons que no venen al cas, vaig descobrir el cafè de xicoira (en llatí Cichorium intybus, en castellà achicoria). Em va explicar el meu sogre que eixe era el cafè de la postguerra, però que en realitat de cafè només en té el color. El gust no és tan amarg, i no té cafeïna. M’he enganxat al cafè de xicoira, i he descobert que no sóc addicta ni tan sols al gust del cafè, sinó a tindre a la vora algun líquid de gust indefinit i color fosc. Només aleshores, quan tinc aquesta poció tan màgica com variable, sóc capaç de posar-me a fer faena de la de pensar, llegir, escriure; concentrar-me, en definitiva.
M’agradaria, en un futur, descobrir que ni tan sols sóc addicta als brevatges, i que em sobrara amb un got d’aigua. 

Sóc la segona filla, però en realitat tinc manies de filla única. La meua antecessora i jo ens portem huit anys, edat suficient com per a que no haja existit mai cap raó per a competir ni barallar-nos, i aixina de fava vaig eixir. Emili, el meu home, és en canvi el primogènit; però, de nou, la diferència d’edat amb els seus germans (la germana, primer, i després el menut) és significativa. Amb aquests antecedents se’ns acut crear dos fills amb la fina diferència de dos anys i un mes. I el resultat?

Emili té tres anys. És un xiquet ben criat i consentit de manera tan ocasional com inevitable; i des de que va nàixer Ferran el consolàvem amb la idea reiterada que no, que els bebès eren avorrits, que no sabien fer res, i, en definitiva, que la seua posició preeminent a casa estava assegurada. Ah, però això era fa catorze mesos i vint dies.
Hui en dia, Ferran, el bebè avorrit amb cara de bona persona, és un supervivent nat. Un supervivent dels que es mengen els “gusanitos” que cauen de la taula dels aniversaris més els que li donen, menja el seu plat i el que li sobra al germà, pega sense pietat, plora sense consol i aprèn amb una rapidesa que fa feredat. No només fa les coses que li ensenyem els pares, com feia Emili. Fa les coses que aprèn del germà, sense distinció d’ètica o moral. I sovint, va més enllà. Acostume a anomenar-lo alpinista-electricista, ja vos podeu imaginar quines són les seues dèries -i els meus temors-.
Quan va nàixer vaig desitjar amb totes les forces que m’isquera un xiquet tan intel·ligent com el seu germà. Comença a fer-me por que el desig s’haja cumplit.

Estic de vaga. Són les huit i escaig del matí d’un dia normal. A hores d’ara hauria d’estar preparant esmorzarets. En canvi estic ací, escrivint al blog, i preguntant-me seriosament quin tipus de món els espera a les meues criaturetes -sí, eixes que hui a les sis del matí ja havien dormit prou-. La vaga de hui la faig per ells, pels meus fills: perquè vull que tinguen una escola digna, amb oportunitats per aprendre coses. Però també faig la vaga pels fills dels altres: perquè a ma casa sé que, per més mal dades que vagen, els podem oferir les oportunitats que l’escola no els puga donar. Però hi ha xiquets en famílies on -per les raons que siga- aquesta segona opció no és possible. Hi ha xiquets per als qui l’escola és un flotador. I si li lleven aire al flotador, s’ofeguen. 
 

Un exercici de fe i democràcia seria que els fills de les altes instàncies anaren a l’escola pública. Voldria vore, posem per cas, a Frolian en una escola pública. O a la Leonor a qui estan entrenant per a ser reina, rebre aquest entrenament en una escola pública. Si la intenció veritable dels governs fóra que una educació amb igualtat d’oportunitats per a tots, perquè no haurien de poder estar en la mateixa escola que els meus fills? Hi ha qui renega perquè Joan Carles s’ha operat la cadera en un hospital privat. La veritable pregunta és perquè els seus néts no van a l’escola pública.

No he anat a la Via Catalana, per prioritats personals entre altres raons. Però no puc evitar sentir sorpresa, incredulitat, en veure les imatges de la Diada els últims anys. Veig truites somniades a través de la televisó. Jo he estat en eixes Diades, quan vivia a Catalunya. Cridava el mateix que criden ara. Independència. Rosegava la idea entre les dents amb impotència. Però aleshores -i estic parlant de fa poc més de deu anys- formava part d’una minoria tan ridícula que quan venien els anti-disturbis semblava més que ells ens protegien de la societat que no pas el contrari. 

“S’han tornat bojos aquests catalans” em ve al cap de tant en tant. Des de que me n’he anat la societat ha canviat radicalment; o pel que fa a la política, com a mínim. Al meu barri de l’Hospitalet, quan vaig anar aquest estiu, la gent continuava parlant en castellà, amb accent andalús, extremeny o sudamericà. Però podia veure alguna estelada penjada del balcó. Fins ara, l’única estelada que havia vist el meu barri havia estat la de la meua carpeta quan anava a l’institut, a la facultat. No em coneixia ningú, al barri, però probablement, de ser coneguda per alguna cosa, era per la meua estelada. 
I ara la Via Catalana passa per l’Hospitalet. Hi ha gent del meu barri en la Via, segur, gent que potser fa quinze anys mirava amb indiferència l’estelada de la meua carpeta. I ara la Diada no és cosa de quatre; i no busca desesperadament les portades dels diaris. La Diada és la portada. Mireu deu anys arrere. Mireu ara. Tot ha canviat. 

Com li passa a la major part dels mestres, el meu any no comença l’u de gener, sinó l’u de setembre. Els meus anys tenen quatre xifres, és cert, no van per mil·lenis -aquesta idea tan ampla, tan abstracta, tan intangible que és un mil·leni!-, sino per dècades, per unitats d’any: Hui comencem any nou, l’any 13/14. I com a bon inici d’any, tinc certes expectatives i propòsits que desitge complir:
 

1- El primer de tots: passar més temps amb els meus fills, veure’ls jugar i disfrutar amb ells del màxim de vesprades possibles al parc, a l’hort, a la biblioteca, a la plaça o a casa -si plou-, vore’ls com aprenen i intentar fer d’ells persones felices i de trellat.
2- A partir d’ací, la resta de propòsits lluiten -en temps- amb el propòsit número u, però intentaré traure minuts d’ací i d’allà: el segon propòsit és continuar amb el major aprofitament i èxit possible el curs de narrativa virtual que estic fent a l’escola d’escriptura de l’Ateneu, que m’ha costat una pasta, però que m’ha sorprès gratament i -no els ho digueu, no siga que tinguen idees-, haguera pagat el doble per fer-lo.  
3- Continuar una certa rutina començada el mes d’agost d’anar a caminar/córrer.
4- Intentar ser tan feliç com puga i fer el meu entorn un lloc agrdable i eficient. 
PS: 5- Donat que l’any 12/13 em vaig trencar els dos caps del radi, primer del braç dret i ara del braç esquerre, tinc el propòsit de no trencar-me res més ara per ara.  Que això de tindre 34 anys i portar esta loca vida de mare de dos bebès és tan perillós com practicar esports d’aventura, aparentment!

Estic sentint i llegint com ressorgeix el debat sobre les vacunes -no sé si per l’entrevista que van fer a la Teresa Forcades aquesta setmana-. Escolte amb interès els pros i els contres de la vacuna del papil·loma humà. I em ve al cap que ningú es planteja preguntar a les ONG que treballen per la infància sobre aquests temes. Si algú els preguntara, probablement els explicarien la quantitat d’esforços i de recursos que es destinen a nivell mundial per a que aquestes vacunes que alguna gent es replanteja al primer món han representat una diferència vital. 

Una volta em vaig negar a vacunar-me: embarassada d’Emili, amb la vacuna de la grip A; perquè la vacuna era tan nova que no em garantien que no tinguera efectes sobre el meu fill. Vaig deixar les vacunes de les al·lèrgies per la mateixa raó. I entenc el debat  sobre la vacuna del papil·loma, perquè és tan nova que em faria no sé què. Però el debat que corre en alguns cercles sobre les vacunes infantils provades que han reduït tant la mortaldat en les últimes dècades em pareix irresponsable.

La diferència principal entre un maleter de cotxe abans de l’era Ferran i després és el contingut de maletes, més que la quantitat. La roba dels xiquets m’ha cabut en una mini-maleta de cabina apta per a Ryan Air, i la roba d’Emili i meua, en un lloc on abans de casar-me no em cabia la roba a mi soleta. I amb què hem omplit el maleter? Menjar per a celíacs i dodots. Durada del viatge: 4 dies. Objectiu: Saragossa.

Estic contenta de vore que al final tota aquella exageració de menjar per a celíacs no ha fet falta, gràcies a McDonalds i a Telepizza. Fins i tot Dinòpolis, el punt i final del viatge per Aragó, oferia un menú apropiat per a Emili.
Pel que fa a Ferran, viatjar amb bebès tan menuts sempre és molt més fàcil del que la gent es pensa. Un bebè de mesos només necessita la seua mare -i una mica d’entreteniment de tant en tant-, per a estar conforme en anar a qualsevol lloc. A qui ens ha costat de convèncer d’entrar als llocs ha estat Emili que ha acabat aprenent, a la seua manera, moltes coses de romans i de dinosaures. Almenys ha erradicat la seua forma de protesta pacífica que perfeccionà a Berlín -estirar-se al mig d’una sala plena d’estàtues i negar-se a moure’s…

La inmunització mitjançant la inoculació de petites dosis d’un verí està registrada des de fa segles: per a que el cos acabe reconeguent com a propi -o inocu- allò que inicialment hauria de reconèixer com a aliè, roïn. Reconec que a idea em remet a un nosequè d’edat mitjana i època obscura -tot i que si no tinc mal entès, les vacunes es basen exactament en aquest principi-. Doncs bé, ara que Ferran té l’edat, la seua introducció al gluten l’he orientada des d’aquest punt de vista. 

No sé si Ferran és portador de l’HLA; però sabent que el seu germà ho és -portador i celíac-, una pren una por visceral per qualsevol cosa que tinga res a vore amb el “gluten”. Si voleu números, la possibilitat que Emili fóra celíac era de u a cent. Ara que el seu germà ho és, les possibilitats de Ferran són de u a cinc. Vist així, la introducció “al gluten” de Ferran ha estat gradual, com la triple vírica, o aquelles inoculacions de verí de l’edat mitjana per a inmunitzar-se contra l’arseni.

La primera volta li vaig introduir el gluten amb aires de fatalitat, de “ha arribat el moment”, com qui posa sal a les farinetes: un simple ai, un “que no siga dit que no li l’estic introduïnt”. Poc a poc, al llarg de les setmanes, he arribat fins a mitja cullerada de gluten a les papilles. Però no puc evitar, sempre que li’n pose, la imatge del “verí per a rates” diària que utilitze per a previndre contaminacions del seu germà. Utilitzaries una cullera que ha estat en contacte amb verí per a rates? Gastaries el mateix ganivet -sense rentar- que has utilitzat per a tallar verí per a rates? Gràcies a aquesta imatge he pogut acostumar-me a intentar evitar al màxim la contaminació del meu fill per gluten. Però la imatge torna quan prepare farinetes per a Ferran: posant-li al biberó “verí per a rates”. 

Vinc de tants lloc que quan algú em pregunta d’on sóc se’m cortocircuiten les neurones; en tot cas, si em feren una radiografia del cor probablement trobarien que té forma de Safor. Tots els llocs, fins ara, també tenien en comú la seua forma de muntanya: el turonet de Can Serra on es troba ma casa de l’Hospitalet, la muntanya del Tibidabo on es troba l’escola que em va criar, i els irònics desivells de la meua casa de “La Plana”, a La Font. Tots, excepte el meu poble adoptiu definitiu, que l’únic desnivell que té és la baixada que dóna al riu. I eixa és la gran novetat del meu poble d’adopció. 

Tot en la vida ho faig per la carretera general: em vaig casar com Déu mana -mai millor dit-, sóc funcionària després d’unes oposicions guanyades a pols, i, de moment, tinc els dos fills de rigor que s’espera de la meua família, una prototípica família tradicional, biparental, monògama, heterosexual, omnívora i que escriu amb la dreta. Però quan vaig a córrer res m’agrada tant com desviar-me dels camins establerts. Eixir-me’n de la carretera, vore altres dificultats, altres paisatges. Ahir em vaig desviar de la carretera del polígon fins al riu, entre les canyes. Això m’ajuda a descobrir-ne l’encant, a fer-me’l meu, com les muntanyes que fins ara havien governat la meua vida.

I perquè eixir-se’n de la carretera establerta, en aquestes anecdòtiques circumstàncies, té l’encant de la transgressió infantil. És com una discreta pintada a la paret amb retolador, un caramel a deshora, o un bombó de contraband de l’àvia, d’amagat de la mare. Perquè fins i tot les mares de família necessitem transgredir les normes de tant en tant. O no?

Per a les persones al·lèrgiques a la primavera el millor que hi ha des d’ara fins Sant Joan és quedar-se a casa fent bondat: mirant pelis, escrivint contes o llegint novel·les, tant me fa. Però amb dos fills això no és una opció, de manera que hui hem agafat els trastos i ens hem encaminat al lloc de la Safor amb menys quantitat de pol·len: la platja.

Per a qui tinga fills i no li moleste netejar-ho tot quan arriba a casa -cadiretes de cotxe, roba, xiquets, trastos, i la pròpia casa, que l’arena del mar és apeglosa com una mala cosa-, la platja és un lloc idíl·lic, ideal. Basten dos poalets, quatre pales i un tamís per mantindre entretinguda la prole. L’únic defecte de la platja de Gandia és el turisme. He estat a punt de pegar-me amb un especímen de mascle ibèric entrat en anys que li ha espetat al meu fill, sense que vinguera al cas, que “no sabia patinar amb el patinet”, just ara que comença a saber-lo fer anar i que n’estic tan orgullosa -el meu major, Emili, que té tant de sentit de l’auto-conservació, i que fins ara no havi tingut prou forces per fer anar aquests aparells-. Si m’he reprimit ha estat per donar exemple als meus fills.

Això i que no em quedaven mans buides…

La celiaquia ha entrat relativament bé en la nostra rutina. Hem après a oferir-li al nostre fill menjar no contaminat; sabem on comprar aliments aptes per a ell, hem après a preparar-li pa, i li hem explicat amb abnegació perquè, en actes socials com aniversaris, no pot menjar el mateix que la resta dels xiquets. Però hi ha coses que encara no tinc controlades, i em fan parar loca. Ara mateix, per exemple, és obvi i notori que no es troba bé de la panxa. I em costa detectar si la raó d’això és que ha pres alguna cosa contaminada o que senzillament pateix una gastrointeritis com n’hi ha cent. I busque i rebusque com una detectiu de la memòria accions, hàbits i aliments on trobar restes del xicotet verí de gluten.  

Fins ara -que té dos anys i sis mesos-, Emili ha acceptat plàcidament la nostra elecció lingüística en tots els aspectes de la seua vida: és valenciano-parlant perquè nosaltres ho som, i mira la televisió en anglès perquè nosaltres la hi posem. Però ara que comença a tastar les dolces mels d’entendre la llengua castellana, que és més romànica que l’anglesa, m’he trobat amb un parell de reclamacions i resistència a mirar els dibuixos en anglès.- En castellà, no! Posa-ho en anglès!- em reclama. Perquè Emili té les llengües mesclades, i al castellà li diu anglès, i viceversa. 
Per tal d’intentar incrementar la durada de les nostres sessions gratuïtes d’anglès gràcies al dual, hem decidit fer-li un espentonet a l’anglès d’Emili, i els reis li han dut un regal molt especial.

L’imaginari. En anglès. L’imaginari és per a Emili l’addicció a la lectura. No em pregunteu què té, perquè ni com. Només sé que des dels primers instants que vaig posar-me a llegir l’imaginari -valencià- amb ell a la falda es va quedar fascinat, enganxat. Ara hem portat l’imaginari verd, i des de fa un parell de dies inicie les mateixes sessions que feia amb ell, però en llengua anglesa. Tal com em passava en els primers dies en què li posava l’imaginari, aguanta poc -dos o tres pàgines-. Però respon amb exactitud i diligència les preguntes que li faig -en anglès- sobre els dibuixos.
Tinc curiositat per saber on ens durà aquest nou camí.