L’estiu de les bicicletes
Hi va haver una època en què vacances significaven hores estàtiques de bicicleta per terra, mar i aire. Eren hores inacabables com carreteres, on hom s’acabava trobant a un mateix pràcticament perquè li donava temps a recórrer tot arreu. Aquell tipus de vacances, ara per ara, s’han acabat. Amb dos fills i una casa, les vacances comencen a les huit del matí atapeïdes de feina i horaris.
L’objectiu real d’aquesta època és disfrutar dels fills, però moltes voltes, havent parit dos mascles valents, aquesta feina es limita a impedir -sovint infrutcuosament- que paren de pegar-se amb els punys tancats. Les meues bicicletes d’ara són més menudetes que les de fa deu anys: una té rodetes als costats, l’altra és un tricicle. I després de totes les hores del dia, qui acaba mort no és el temps, sinó una servidora, d’atendre la casa, els xiquets, la natació i les bicicletes. Si em preguntaren, al vol, quan vullc que comence l’any escolar, la jornada laboral, contestaria sense pensar massa que el 15 d’agost; que per a fer tanta feina en casa millor me la repartisc entre la família i l’escola. Però a voltes, per les nits, quan ningú em veu, m’abrace al menut, que dorm al meu costat i fa dos setmanes va deixar de ser oficialment un bebé, intentant aferrar-me a la seua infància, perquè entre bicicletes, punyades, natació i jocs salvatges, note que se m’escapen els seus estius, els meus xiquets.
Vorem que diran els mestres… però el 15 d’agost potser que siga una miqueta violent.