La vida versió Champions League

Vinc de tants lloc que quan algú em pregunta d’on sóc se’m cortocircuiten les neurones; en tot cas, si em feren una radiografia del cor probablement trobarien que té forma de Safor. Tots els llocs, fins ara, també tenien en comú la seua forma de muntanya: el turonet de Can Serra on es troba ma casa de l’Hospitalet, la muntanya del Tibidabo on es troba l’escola que em va criar, i els irònics desivells de la meua casa de “La Plana”, a La Font. Tots, excepte el meu poble adoptiu definitiu, que l’únic desnivell que té és la baixada que dóna al riu. I eixa és la gran novetat del meu poble d’adopció. 

Tot en la vida ho faig per la carretera general: em vaig casar com Déu mana -mai millor dit-, sóc funcionària després d’unes oposicions guanyades a pols, i, de moment, tinc els dos fills de rigor que s’espera de la meua família, una prototípica família tradicional, biparental, monògama, heterosexual, omnívora i que escriu amb la dreta. Però quan vaig a córrer res m’agrada tant com desviar-me dels camins establerts. Eixir-me’n de la carretera, vore altres dificultats, altres paisatges. Ahir em vaig desviar de la carretera del polígon fins al riu, entre les canyes. Això m’ajuda a descobrir-ne l’encant, a fer-me’l meu, com les muntanyes que fins ara havien governat la meua vida.

I perquè eixir-se’n de la carretera establerta, en aquestes anecdòtiques circumstàncies, té l’encant de la transgressió infantil. És com una discreta pintada a la paret amb retolador, un caramel a deshora, o un bombó de contraband de l’àvia, d’amagat de la mare. Perquè fins i tot les mares de família necessitem transgredir les normes de tant en tant. O no?