Cafè, el vici diluït
Publicat el 2 de novembre de 2013 per martainsa
Fins fa pocs anys em pensava que era addicta a la cafeïna. Els meus inicis en beure es remunten als catorze o
quinze anys, quan m’unia al vici familiar amb els meus pares i la meua germana de vint-i-pocs anys; recorde que en el meu periple pels Estats Units, on hi vaig arribar amb setze anys acabats de cumplir, ja vaig notar la diferència entre el cafè americà i el nostre. (Tanmateix m’hi vaig acostumar, mentre la poció tinguera cafeïna, m’era igual la densitat del brevatge). Fins que vaig arribar als trenta.
Des d’aleshores (i en tinc trenta-quatre) s’han anat succeïnt els embarassos i les lactàncies. En aquestes circumstàncies, sobretot si eres hipotensa, se’t permet un cafè al dia amb cafeïna. Vaig descobrir aleshores el cafè descafeïnat: i me’n vaig adonar, aleshores, que la meua addicció era no tant a la cafeïna en sí com al gust del cafè.
Fa poques setmanes, per raons que no venen al cas, vaig descobrir el cafè de xicoira (en llatí Cichorium intybus, en castellà achicoria). Em va explicar el meu sogre que eixe era el cafè de la postguerra, però que en realitat de cafè només en té el color. El gust no és tan amarg, i no té cafeïna. M’he enganxat al cafè de xicoira, i he descobert que no sóc addicta ni tan sols al gust del cafè, sinó a tindre a la vora algun líquid de gust indefinit i color fosc. Només aleshores, quan tinc aquesta poció tan màgica com variable, sóc capaç de posar-me a fer faena de la de pensar, llegir, escriure; concentrar-me, en definitiva.
M’agradaria, en un futur, descobrir que ni tan sols sóc addicta als brevatges, i que em sobrara amb un got d’aigua.
Fa poques setmanes, per raons que no venen al cas, vaig descobrir el cafè de xicoira (en llatí Cichorium intybus, en castellà achicoria). Em va explicar el meu sogre que eixe era el cafè de la postguerra, però que en realitat de cafè només en té el color. El gust no és tan amarg, i no té cafeïna. M’he enganxat al cafè de xicoira, i he descobert que no sóc addicta ni tan sols al gust del cafè, sinó a tindre a la vora algun líquid de gust indefinit i color fosc. Només aleshores, quan tinc aquesta poció tan màgica com variable, sóc capaç de posar-me a fer faena de la de pensar, llegir, escriure; concentrar-me, en definitiva.
M’agradaria, en un futur, descobrir que ni tan sols sóc addicta als brevatges, i que em sobrara amb un got d’aigua.
Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari