La inmunització mitjançant la inoculació de petites dosis d’un verí està registrada des de fa segles: per a que el cos acabe reconeguent com a propi -o inocu- allò que inicialment hauria de reconèixer com a aliè, roïn. Reconec que a idea em remet a un nosequè d’edat mitjana i època obscura -tot i que si no tinc mal entès, les vacunes es basen exactament en aquest principi-. Doncs bé, ara que Ferran té l’edat, la seua introducció al gluten l’he orientada des d’aquest punt de vista.
No sé si Ferran és portador de l’
HLA; però sabent que el seu germà ho és -portador i celíac-, una pren una por visceral per qualsevol cosa que tinga res a vore amb el “gluten”. Si voleu números, la possibilitat que Emili fóra celíac era de u a cent. Ara que el seu germà ho és, les possibilitats de Ferran són de u a cinc. Vist així, la introducció “al gluten” de Ferran ha estat gradual, com la triple vírica, o aquelles inoculacions de verí de l’edat mitjana per a inmunitzar-se contra l’arseni.
La primera volta li vaig introduir el gluten amb aires de fatalitat, de “ha arribat el moment”, com qui posa sal a les farinetes: un simple ai, un “que no siga dit que no li l’estic introduïnt”. Poc a poc, al llarg de les setmanes, he arribat fins a mitja cullerada de gluten a les papilles. Però no puc evitar, sempre que li’n pose, la imatge del “verí per a rates” diària que utilitze per a previndre contaminacions del seu germà. Utilitzaries una cullera que ha estat en contacte amb verí per a rates? Gastaries el mateix ganivet -sense rentar- que has utilitzat per a tallar verí per a rates? Gràcies a aquesta imatge he pogut acostumar-me a intentar evitar al màxim la contaminació del meu fill per gluten. Però la imatge torna quan prepare farinetes per a Ferran: posant-li al biberó “verí per a rates”.
