La vida versió Champions League

Sóc la segona filla, però en realitat tinc manies de filla única. La meua antecessora i jo ens portem huit anys, edat suficient com per a que no haja existit mai cap raó per a competir ni barallar-nos, i aixina de fava vaig eixir. Emili, el meu home, és en canvi el primogènit; però, de nou, la diferència d’edat amb els seus germans (la germana, primer, i després el menut) és significativa. Amb aquests antecedents se’ns acut crear dos fills amb la fina diferència de dos anys i un mes. I el resultat?

Emili té tres anys. És un xiquet ben criat i consentit de manera tan ocasional com inevitable; i des de que va nàixer Ferran el consolàvem amb la idea reiterada que no, que els bebès eren avorrits, que no sabien fer res, i, en definitiva, que la seua posició preeminent a casa estava assegurada. Ah, però això era fa catorze mesos i vint dies.
Hui en dia, Ferran, el bebè avorrit amb cara de bona persona, és un supervivent nat. Un supervivent dels que es mengen els “gusanitos” que cauen de la taula dels aniversaris més els que li donen, menja el seu plat i el que li sobra al germà, pega sense pietat, plora sense consol i aprèn amb una rapidesa que fa feredat. No només fa les coses que li ensenyem els pares, com feia Emili. Fa les coses que aprèn del germà, sense distinció d’ètica o moral. I sovint, va més enllà. Acostume a anomenar-lo alpinista-electricista, ja vos podeu imaginar quines són les seues dèries -i els meus temors-.
Quan va nàixer vaig desitjar amb totes les forces que m’isquera un xiquet tan intel·ligent com el seu germà. Comença a fer-me por que el desig s’haja cumplit.