La vida versió Champions League

Ens deixava cada tants episodis; eixia del bloc per a prendre aire i tornava tant o més fresca. Llegir-la era tan fàcil i clar com beure aigua.
En les ocasions en què ens deixava, quan necessitava un glop de registre, rebuscava entre els arxius, llegia posts antics, de quan ella escrivia sense que jo sabera què m’estava perdent per la xarxa. Però un dia ens va deixar, no sé com, ni perquè. Va obrir la porta i va descaminar, desaprendre, cada vegada més diàfana, ens deia.

No sé ben bé quant de temps ha passat, però en dies com hui encara la busque, no em preguntes perquè, per la xarxa. Del seu bloc, desactivat, no n’han quedat ni les engrunes. I arreplegue ecos de la seua veu en altres blocs, per altres llocs, com qui troba eines de sílex en una excavació arqueològica. 

De noctàmbula no n’hauria de fer un post: hauria de ser una categoria en aquest bloc, -l’afegiré, quan tinga una estona i menys mandra que ara-. La nocturnitat és una característica més de ser mare tal i com jo he triat ser-ho. M’ajuda a mitigar el noctambulisme un aparell que va entrar en aquesta casa fa un any i que per a tornar a renunciar-hi -com passa amb les coses bones- haurien d’anar molt mal dades: el Plus -o l’Iplus-. 
Tinc diverses categories de gravacions, dins de l’Iplus. Les pel·lícules d’una flor d’estiu, que es miren i s’esborren sense pena ni glòria. Els dibuixos animats, per a Emiliet -especialment el ratolí Mickey-. I els documentals. Les meues nits estan particularment ocupades de documentals sobre l’univers. Com si la nocturnitat em potenciara la curisotat per les estrelles -ho duré al genoma?-. Les nits d’insomni són un fill dormint entre pit i sofà -sí, encara mama-, i una pantalla plena d’estrelles. Son a banda, poca cosa més puc demanar. La felicitat són aquestes xicotetes coses. 

El primer post d’aquest bloc és el càmbric de la meua vida: la prehistòria ufana i creadora, rebossant d’una vida que estava condemnada a l’extinció. Sembla que en comptes d’haver passat quatre anys hagen passat quatre dècades. Era periodista, fadrina i amb les responsabilitats pròpies d’una adolescent de 18 anys. Recorde les queixes d’aquella època: em resultava penós dur aquella mena de vida. En en fons, m’avorria. Aspirava a un altre tipus de plenitud: la meua plenitud d’ara. 

Els minuts estan comptats, i el cervell es divideix en tres des del primer minut de la matinada: un raconet de cervell per a pensar en les meues tasques diàries, un altre raconet per al meu home, i la resta de cervell enfocada al xiquet, que sol dormir apaciblement al seu llit (o al nostre). Matinar em dóna aire per a cobrir les meues necessitats matinals bàsiques: dutxa, esmorzar, notícies, correu electrònic. A partir d’aquest moment i fins les deu de la nit s’aniran solapant, aixafant i trabucant totes les responsabilitats, feines, vetes i fills. Per això els apunts diaris han deixat de ser apunts, han deixat de ser diaris. Per això és hora de donar pas a un altre bloc, amb un títol més honest: no podran ser apunts, no podran ser diaris. Però puc assegurar que, siga el que siga, ho faré des de casa estant.

El mes de maig al meu poble és el mes de les comunions, els casaments i, si m’estires molt, els batejos. Però el meu és un poble tradicionalment beato i de dretes. A la resta del món la història ens conta que el mes de maig és l’època de les revolucions. Mala època, doncs, han triat per a fer les eleccions. Els sociòlegs contractats pels partits polítics -i si no en tenen, n’haurien de tindre-, caldria que ho tingueren apuntat a l’agenda: primavera caca (i disculpeu el vocabulari a esta mare d’un xiquet de quasi un any).
Arreu del país s’escampa tot de gent demanant alguna cosa insòlita a les eleccions: el no_vot. Una demanda que hauria de fer reflexionar els polítics, però que servirà només per a tirar-se la pilota els uns als altres. En el cas valencià, tinc la sensació que l’abstencionisme és el que esperen el que estan en el poder en candeletes, i que ja els està bé. És el que els garantix continuar furtant (literalment) durant quatre anys més. “Y lo que te rondaré morena”.
Jo no sé si és que m’he fet major, o de dretes, o què. No seguiré el corrent, ni pense demanar el no-vot com a càstig. El que faré, per a castigar-los a ells, és precisament anar a votar. (A uns altres, és clar).

Hi ha -que en conec- que tenen l’habilitat de complicar-se la vida. Hi ha qui, sense tindre aquesta habilitat, fan mans i mànigues per a enrevessar-ho tot. I hi ha qui, com jo, d’alguna manera o d’una altra, venint d’aquests dos móns (del de tindre l’habilitat i del de fer mans i mànigues) va aprendre un dia la virtut de la vida simple. La vida simple, les coses fàcils, les opcions senzilles. Perquè segur que, algun dia, la troca s’embolicarà sola. Com ara.
I diuen que tindre’n un no és tindre’n cap. Que un no el notes, que no fa gatzara. Però de no tindre’n cap a tindre’n un hi ha un món de diferència. 
Emili creix dia a dia, sense parar i sense demanar permís. La rutina diària es trenca setmana a setmana per alguna alegria, alguna novetat; que si fa un mes va fer palmetes, i que si hui ja diu adéu. I per a una lingüista aficionada com jo, l’observació en primera persona de com un ésser humà adquireix un llenguatge partint de cap llenguatge previ és una altra aventura apassionant. Primer aprenen, entenen paraules. Després, algun dia, ell mateix les vocalitzarà.

Vaig entrar a internet per primera volta l’any 1995. Si fem els comptes, d’això en fa ara setze anys. És a dir, probablement no tornaré a tindre mai alumnes que nasqueren abans de l’era internet. Tanmateix, ens entestem a anomenar-ho “Noves tecnologies”. No m’inquieta tant la nomenclatura -els noms, al capdavall, només són una convenció-, com el fet que en massa àmbits de l’educació els tractem encara com a “nova tecnologia”. 

Llegia l’altre dia, mentre esperava a l’aula d’informàtica que s’acabaren de gravar uns CDs, un llibre titulat Ordinadors a les aules. Les propostes del llibre semblaven interessantíssimes, i adients per a educar uns xiquets que creixeran en un segle XXI que deixa massa enrere les tecnologies analògiques (el cel·lo, les cartolines, el guix). Tanmateix, el canvi -al contrari del que he llegit als diaris- no ha de vindre tant de les autoritats (portàtils per a cada alumne) sinó dels mestres. Per a què vull un portàtil per a cada alumne si els el faré tancar per a que òbriguen el llibre de text? Em capfica. Em capfica.

El caos no és treballar. El caos no és el xiquet. El caos són treballar, els cursos per a fer punts, el grup de treball i fer de mare enmig d’aquest guirigall sense remordiments de consciència. D’altra banda, comence a pensar que ja m’està bé, el caos; que, d’una manera o altra, en totes les etapes de la vida sempre n’he tingut, i que el caos és com els gasos, que s’expandeixen d’acord amb l’espai que hom té. Vist així, m’ha anat bé tornar a treballar. M’allibere del caos vital i entre en el caos clàssic de personetes de set anys que comencen a restar portant. 

Jo no en tenia, enguany, de desitjos. Des de fa uns anys cap ací la felicitat augmenta a ritme aritmètic, i tanta felicitat arriba a espantar-me per moments. Aixina que he arribat al punt de:-que em quede com estava prou. No vull que res canvie. Però llegint l’arbre dels desitjos n’he llegit un que adoptaré amb el permís de l’anònim que el va escriure, i que faig extensible a tothom: Per al nou any, desitge salut i faena per a tots. 

Des que el tenia en la panxa li cantava a Emili “cinc pometes té el pomer”. En nàixer vaig continuar utilitzant la nana per a tranquil·litzar-lo. Amb el temps me n’he adonat que tant se val la cançó que cante; ell en té prou amb sentir la meua veu. És per això que després de sentir-la en una de les meues sessions de Pilates, vaig redescobrir “Dream a little dream of me”. No fa massa, mentre li la cantava al menjador, son pare va traure’n la versió al piano. I aixina que es va adormir la criatura, amb una nana a piano i veu. La versió que em va enamorar va ser esta cantada per la Laura Fygi. He fet un xicotet muntatge amb el meu menut dormint per a qui vulga sentir la cançó.

La primera etapa del matí és com tots els dies. Ens alcem cantant “bon dia al dematí”, ens canviem el bolquer, ens posem roba de mudar i encarem el xiquet cara a la tele un quart d’hora per a que sa mare puga mudar-se i esmorzar. Una hora. La segona etapa canvia. El xiquet continua un quart més castigat de cara a Pokoyo per a que sa mare prepare tot l’equipament necessari per a qualsevol imprevist en aquest viatge d’anar i tornar a València. 

Aquestes setmanes no m’ha anat massa bé tornar a escriure al bloc; hi ha poca gent amb menys temps per a la lírica que una mare recent estrenada. Entre aquest tipus de persones -amb poc temps- només se m’ocorren les mares de dos criatures menudes -o més- com a més ocupades que una mare primerenca. Però “l’organització venç em temps” (va dir algú, ara no recorde qui i no tinc temps per a googlejar-ho). Furgant bé entre els segons, mantinc de moment l’esperança de poder continuar el bloc.