La vida versió Champions League

(M)- Si una persona del carret et dóna una galleta, què té la galleta?
(E)- Gluten
(M)- I si te la dóna la mare?
(E)- No té gluten
(M)- I tu pots menjar gluten?
(E)- No, perquè sóc celíac.

Aquest és l’escut dialèctic que protegirà els intestins del meu fill els propers anys d’infantesa, i Emili l’ha estat interioritzant en aquest mes i mig llarg de celíac militant. Per a Emili el gluten encara és un ens abstracte, i no acaba de tindre clar què és. Només sap que no en pot menjar, i pregunta constantment què conté gluten i què no.

Quan una cosa no li agrada mig m’afirma que té gluten, i en general -solen ser fruites i verdures- la meua resposta és negativa. També hi ha ocasions en què hi ha coses que no tenen gluten, i se n’alegra d’allò més: sobretot la xocolata que guardem per casa.

Quan hi ha coses que voldria que no menjara podria ser temptador dir-li a un xiquet celíac de dos anys i mig que allò té gluten; però em pareixeria un abús de poder inadmisible i una esquerda en la confiança mare-fill (en aquest cas). Prou restriccions patixen ja les persones d’aquesta condició. Preferisc aguantar una rebequeria.

L’experiment:
Fa alguns mesos vaig escriure un post sobre l’experiment lingüístic que estic duent  amb els meus propis fills: a casa s’utilitza bàsicament el valencià per a comunicar-nos, i la televisió es mira quasi sistemàticament en anglès. I dic quasi sistemàticament perquè les notícies i alguns programes d’actualitat -espanyols, perquè a casa no rebem el senyal de cap televisió digna en valencià- es veuen en llengua castellana. Però són programes que, d’altra banda, els meus fills no miren a consciència (no s’asseuen a mirar atentament cap reportatge de Salvados, per a que ens entengam). 
La resta de coses -pel·lícules, sèries, dibuixos-, que són les que veiem a consciència asseguts al sofà, es miren en anglès. D’altra banda, el meu home Emili i jo utilitzem puntualment -però diria que de manera diària- l’anglès per a comunicar-nos, especialment quan volem que les personetes que estem criant no ens entenguen.
 

El resultat:
Emili és valenciano-parlant com el meu home i com jo. Parla un valencià bastant de llibre, com sa mare, i diu paraules com sostre, globus o truita (que en general, en la parla de la Safor es dirien tetxo, globo i tortilla). Emili també va començar a dir paraules en anglès a principis d’any. Va començar amb la paraula butterfly, i ara ja diferencia entre rocket i spaceship (coet i nau espacial), diu els colors i els números, i una sèrie de paraules de camps lèxics diversos. A més a més, últimament ha començat a incorporar expressions. L’altre dia me’n vaig anar i em va cridar:- Come back!. A voltes em pregunta:-What? I de vegades, jugant, aquesta pregunta va seguida de la resposta:- I know!. Alça el dit polze i em diu:- I like it! I algunes coses més. Evidentment, aquestes coses no li permetrien comunicar-se fluïdament en una escoleta anglesa, ni és capaç d’entendre encara què diem son pare i jo. Però més enllà d’aquests avanços que no sé si són anecdòtics o no, ni si prosperaran més enllà de la superfície del lèxic en anglès, el meu fill ha començat a parlar castellà. Ha començat a incorporar expressions i frases que nosaltres no li hem ensenyat  (però que li reforce de la mateixa subtil manera que li reforce l’anglès). Diu xicotetes expressions, com Me gusta, A comer, o fantástico. I la mestra de l’escoleta ens ha comentat que li parla en castellà a les dos xiquetes castellanoparlants de la seua classe (A una d’elles li va preguntar Qué haces?). I això era exactament el que jo desitjava. 

Voleu un sistema trilingüe? És simplista el que diré, però ve a resumir la filosofia que estic seguint a casa. No vos gasteu diners en escoles privades, ni en DVD’s en anglès, ni mirant sèries bilingües. Basta amb posar la televisió en versió original (que el 95% de les ocasions és en anglès). La dimensió social del castellà és tan gran que se l’ensenyaran a soles. 

No diria que la maternitat és un sacrifici, que a ningú l’obliguen a tindre fills, i a aquestes altures un sol tindre suficient informació sobre què representa tot plegat. En tot cas, és cert que la maternitat comporta certs sacrificis: un marge de llibertat individual, de llibertat per parella, de vida interior, i fins i tot diria que d’espiritualitat. Per això va bé de tant en tant -cada parell d’anys?-, intentar rascar alguna excusa per a recuperar el “self“, l’essència d’u mateix. 

I són necessaris aquests parèntesis per a continuar avant amb enteresa, alegria, energia; parèntesi com la festa del Correllengua i la mitja hora de concert acústic d’Obrint Pas a què vaig assistir -abans de decidir que els meus fills ja en tenien prou d’estar dormint al ras tapats amb mantes polars, dins de carros i fora dels seus llits (o del meu, pel que és el cas). O parèntesi com aquest xicotet interval de dos hores de son que m’he furtat -després d’estar planxant fins les dotze de la nit-, recuperant velles cançons de l’època aquella en què la creació del “self“, l’essència de mi mateixa, la vivència de la vida interior, era l’única feina que tenia. Gràcies a Déu per aquests parèntesis; però sobretot gràcies perquè la maternitat em dóna sentit a l’espiritualitat, a la vida interior i a mi mateixa. 

M’ha vingut a trobar just quan deixava a Ferran al carro, en el moment en què em disposava a beure’m l’excusa que he demanat per poder asseure’m a alimentar el meu fill. Pareixia de la meua quinta, un poc més major, potser. I tenia l’aspecte de qualsevol dels meus amics, o d’Emili: una camisa desenfadada, uns texans, sabatilles esportives, tot net i asseat. Un xic “del terreno”, que quan t’apara pel carrer penses que et pot preguntar l’hora, les referències d’algun establiment, o saludar-te perquè la teua cara et sona o creu que et coneix d’alguna cosa. 
– Senyora, em pot comprar alguna cosa per a menjar? 

He necessitat alguns segons per a reaccionar, per raons estructurals. Estava en una cafeteria, sí, però tenia un cafè gelat al davant, la camisa encara descordada, i un angelet a punt d’adormir-se dins d’un carro frenat i ple de compres. 
– Tin -li he allargat dos monedes-, fes-ho tú mateix.
Ho he fet com qui li deixa solt a un amic que no troba monedes per a pagar el bitllet del pàrquing, però podia sentir el pesar d’indignitat a través dels seus dits. Hom s’ha de trobar en una gran necessitat vital per a decidir a fer accions com eixa, demanar, arreu, una xica amb cara de bona persona que et compre alguna cosa per a menjar. Estic convençuda que a aquesta persona, fa pocs anys -qui sap si pocs mesos- li hauria resultat inconcebible aquesta situació.  Tampoc puc imaginar quines són les circumstàncies que l’hi han portat. La misèria s’estén; i em costa acceptar que cada volta una major part de la població es veu abocada a passar per eixa situació. 

Després d’un estiu de calvari, d’anar de pediatra en pediatra i tire perquè em toca, amb panxa i nadó, vomiteres, analítiques i maldecaps, per fi sabem què li passa a Emili: el meu fill és celíac. Ho sabem des de fa pocs dies, i en aquest temps son pare i jo ens hem tret l’equivalent a un màster en raons, causes, conseqüències, cures, biòpsies i llocs on comprar sense gluten en aquest món fet gastronòmicament de blat. 

Vos diria que em vaig emportar un bon ensurt quan em van dir -per telèfon- que l’analítica indicava altes probabilitats de celiaquia. Però si he de ser sincera, no ha estat un ensurt: m’ha estat caient el món damunt tots els dies des d’aleshores. Tanmateix, conscient que una mare de família no es pot permetre el luxe de tindre el món damunt d’ella més enllà d’ una setmana, he combatut els símptomes amb xocolata, esport, i música d’aquella que no confessaria mai que escolte ni sota tortura. I mentrestant hem anat tirant de Thermomix per aprendre a fer pa i dolços el més agradosos possible per a Emili. 
La celiaquia del meu fillet a la pràctica té diverses conseqüències curioses. La primera, que haurà de tindre coneixements nutricionals a edats bastant tendres, i haurà d’aprendre a cuinar pels volts de l’adolescència. Altres conseqüències pràctiques de la celiaquia és el canvi d’hàbits a l’hora d’anar a comprar menjar i, sobretot, molta cura a l’hora de viatjar -i entrada l’adolescència d’Emili, eixir amb els amics a sopar fora, per exemple-. Tot i que, en aquest sentit, el meu home ja s’ha informat que McDonalds ja ofereix hamburgueses amb pa sense gluten. Des que sé això s’han esvaït les reticències que tenia a anar a aquest restaurant. Pel que he llegit, estan d’allò més ben aconseguides. Al·leluia!

Amb Ferran em passa una cosa que no em passava amb Emili: a voltes me’l quede mirant i m’entra desassossec de pensar que tot va tant de pressa, que la meua boleta dolça deixarà de ser tan boleta d’ací a poques setmanes, que poc a poc s’anirà convertint en un ésser independent, en una personeta. Amb el meu fill major em succeeix ara alguna cosa semblant: se m’escapa la seua infantesa, i a voltes tinc por de trobar-me un adolescent al menjador movent els peus damunt la taula al ritme de la música de l’Ipod.

En aquests moments de desassossec (existencial?) voldria ficar alguna vesprada dins d’una caixeta, per tornar-hi en els moments de nostàlgia… un sentiment que contradiu el desig d’una mare de voler vore com els seus fills evolucionen, i cada dia van aprenent més coses. 
Tindre un nadó és complicat -sobretot en la manera en què he decidit criar-los, respectant la seua dependència física i emocional de la mare-; cada victòria d’independència en la seua infantesa és un xicotet marge que guanye de descans per a mi. I tanmateix, porte dies buscant eixa caixeta per a ficar-hi alguna vesprada -alguna tan plàcida com la de hui-.  

Fins que em vaig posar a criar el futur en pròpies carns, aclamava el futur del meu país fitxant en totes les manifestacions -al nord i al sud-, i m’escanyava al crit d’allò que Mas hui no s’ha atrevit a dir. In, inde… I si no haguera tingut un parell de fills -un de dos anys i l’altre de dos mesos- qui sap si no m’hauria ajuntat al crit de la manifestació d’ahir. Però ara que la independència no és una utopia, i que hi ha llobarros mosquejats a les altures per la manifestació d’ahir, ara que hi ha veritable por, em pregunte quines serien les conseqüències de la independència de Catalunya al meu País. 

Qui pense que el País Valencià -que recorde que porta quasi vint anys de govern nefast i perenne de Partit Popular i del nacionalisme espanyol més ranci i castís- s’apuntaria corrent a formar part dels Països Catalans que agafe un tren i baixe a València o Alacant. O Sogorb, o Xest, o Requena. El meu país no està preparat per a res semblant. I no em preocupa tant això, sinó la reacció d’una Espanya ressentida i alerta respecte als nacionalismes. L’incipient nacionalisme valencià quedaria esclafat com una formiga, i als aborígens valencians ens extingirien a dos generacions vista. I hauria de passar alguna cosa molt grossa -molt molt grossa, recordem que Camps va tornar a guanyar les eleccions amb un procés judicial en marxa!!-, per a que canviaren les coses. 

Ferran fa un mes, hui, i és, si fa no fa, molt semblant a la boleta dolça enroscada que va veure la llum: continua dormint infinitament, i continue tenint les mateixes ganes d’adormir-me jo mateixa només de mirar-lo. És a dir: resulta igualment fàcil conviure i adaptar-se a tindre a casa una personeta aixina. Hi ha moments crítics? Evidentment (i especialment en horari nocturn). Com els ha hagut en la meua carrera (les meues carreres) professional(s), com els ha hagut en les meues relacions familiars, com els hi ha en el meu dia a dia. 

Però si d’una cosa m’admire cada volta més, a mesura que vaig tenint una (certa) edat és que la naturalesa és sàvia. Resulta més sobtat i traumàtic encarregar-se de tretze alumnes de dotze anys sis hores a la setmana que no dels teus propis fills, encara que en tingues dos; perquè els fills són una complicació progressiva, a la qual et dóna temps a adaptar-te. Un nounat és feina? Sí, però de moment, és una feina radicalment distinta a la feina que dóna un infant de dos anys. I tinc la convicció que quan Ferran siga més major, la complexitat de tindre dos personetes emocionalment dependents de sa mare es compensarà en el plaer de jugar i aprendre d’un germà major tan extraordinari com ho és Emili, i d’un germà menut fabulós que tinc la seguretat que esdevindrà Ferran. 

Quan vaig vore les dimensions que adquiria la panxa en l’embaràs d’Emili em vaig encomanar a l’anestèsia epidural des del primer instant. No obstant, vaig patir cinc hores els feliços dolors insuportables del part abans de poder-me drogar. L’alleujament radical del patiment em van convertir en fan de l’anestèsia, i es plans per al part de Ferran eren tindre un part exactament igual que el d’Emili. No obstant…

No obstant cal recordar que Ferran va vindre al món durant les Olimpiades, i pel que es veu, disposat a fer el seu rècord particular: va vindre al món en dues hores, i els dolors insuportables no van durar més de vint minuts. Sense epidural, sí, i amb menys patiment també. En tot cas, Ferran em va enganxar desprevinguda, i si haguera pogut tindre un botó per a parar el procés l’hauria fos de tant d’apretar-lo. El part és un procés nostre, irremeiable, dur i ple alhora, que et fa traure forces d’on no les tens, i et fa paréixer valenta quan, de fet, no en tens altra. 

Això sí, continua pareixent-me un dret l’accés a anestèsia epidural. És impresentable que l’hospital de Gandia continue senes oferir anestèsia les 24 hores. El part és nostre -quin remei-. Precisament per això, perquè és irremeiable, deuríem tindre la possibilitat de triar. 

A partir de la setmana quaranta els dies d’embaràs passen com en la pel·lícula “Atrapat en el temps¹” (Groundhog day, en VO), tots els dies són indistingiblement iguals: t’alces embarassada, te’n vas a dormir embarassada, i faces el que faces, una panxa inmensa et separa del món i de lligar-te les sandàlies, ja que estem. Done gràcies que els meus finals d’embaràs han estat en estiu, aixina puc portar xancles i no necessite l’humiliant ajuda de ningú per a lligar-me les sabates. 

---

 ¹I tot siga dit, m’alce amb la mateixa mala llet que Bill Murray.

Pareixerà que una setmana o deu dies són poc temps: deu dies, de fet, és el que em separa, ara mateix, d’una orde de desallotjament inaplaçable per a Ferran (em provocaran el part sí o sí). Però dins del cos d’una embarassada la sensació temporal és distinta. Els minuts són hores, les hores són dies, els dies són anys. Al meu voltant la gent es mou a la velocitat de la llum (o si més no, això em pareix mentre mire les finals de natació de les Olimpiades). Però el que és jo, encara em falten deu anys per a parir: sóc el mamífer amb l’embaràs més llarg del planeta. 
En tot cas, tinc la secreta esperança que alguna cosa passarà abans del dia deu. No ara, no demà; però algun any d’estos.  

Si et poses una panxa de cinc quilos entre maluc i maluc durant uns sis mesos la pregunta persistent al llarg de tot eixe temps és invariable:-Quan et toca? Per a quan és?
La desgràcia per a una embarassada és que la ciència hui en dia és tan exacta que fins i tot per a això et posen data: la ginecologia et posa l’etiqueta amb la data al melic. I jo, al melic, hi porte la data de hui: 27 de juliol. 

Hom s’ho ha de prendre amb molta relativitat; com li deia a algú hui, estar a punt de parir és un procés que dura unes sis setmanes. O quatre, si voleu filar prim: el 95% de les embarassades pareixen en algun moment entre la setmana 38 d’embaràs i la 42. I eixa estadística és molt més ampla que l’etiqueta que et posa el ginecòleg a la cartilla d’embarassada. Probablement per això ho anomenen data probable de part.
Desgraciadament conec moltes embarassades que s’ho prenen molt a pit, això de “quan els toca”. T’has estat repetit -o t’han fet repetir- tantes voltes eixa data que al final se’t queda tatuada al lòbul frontal. I si la data passa i ningú t’ha fet entrega de cap bebé -i encara no pots tornar a mirar-te els peus sense l’ajut d’un espill-, et venen ganes de demandar algú. 
Paciència, i ja vindrà quan estiga preparat.  

Donada la mala qualitat de la nostra  democràcia, els docents decidim que hem de fer unes reformes en el col·lectiu polític. Som conscients que la crisi no ha estat culpa d’ells, però de cara als ciutadans necessitem un boc expiatori, i les enquestes indiquen que fer reformes en el sistema polític és la mesura més popular. Per tant, -i malgrat la nostra manca de informació respecte a la feina d’aquest col·lectiu-, proposem les següents reformes:

 

1- Hi haurà obligarietat d’assistir a totes les sessions parlamentàries.
2- Per tal de millorar la qualitat de la democràcia, incrementarem el nombre de parlamentaris i la quantitat d’hores que fan sessions. Això sí, com no hi ha diners per a fer reformes, hauran de ficar un major nombre de parlamentaris en les mateixes instal·lacions en què estem ara. És època de retallades, tots hem de fer sacrificis.
3- En cas que algú es pose malalt no hi haurà un substitut. Això inclou tots els treballadors del parlament: és a dir, si la meitat de l’staf de neteja i de serveis de restauranció es posen malalts, s’hauran de conformar amb el personal que hi ha disponible. Substitucions, les mínimes, que estem en època de crisi. 
4- Cal retallar en un 5% el sou dels parlamentaris. Així mateix, també cal retallar les dotacions per a material del parlament: per a fulls, fotocòpies, cotxes oficials i els respectius xofers. El dia que s’esgoten les fotocòpies, les seues senyories hauran de copiar les reformes legislatives a mà.

Alguna proposta més? 

Fa uns dies la Generalitat Valenciana encenia les ires dels professors dient que havien d’estar disponibles el mes de juliol. No recorde quin va ser l’últim mes de juliol que em vaig passa tocant-me la panxa, però crec que és anterior a 2009, l’any que va acabar el meu primer curs escolar com a mestra. Després han vingut oposicions, fills, més oposicions, i, aquest juliol, més fills. L’any passat, si no haguera tingut oposicions i haguera tingut una plaça definitiva, hauria hagut de refer les meues programacions per basar-les en les competències; cosa que vaig fer en setembre. Més endavant de la nota de premsa, parlen d’allargar la jornada laboral de juny i setembre i fer classe matí i vesprada, per “conciliar la vida laboral i familiar”. I és quan se m’encenen ens ànims, perquè per a conciliar la vida laboral i familiar haurien de començar fent els deures en casa. 

Al meu home se l’emporten l’any que ve a Catral, a dos hores (i 22 euros en gasolina) de distància. Això a la pràctica vol dir que no pot viure amb nosaltres durant la setmana, que la seua feina ens costarà el lloguer d’un pis (i molta gasolina), i que començaré la vida de mare de dos xiquets virtualment soltera. El pare vindrà els divendres per la vesprada i se n’anirà els diumenges per la nit o els dilluns de bon matí. Hi ha la possibilitat de demanar reagrupament familiar, però a la pràctica això significaria que a mi m’envien també a Catral, que els meus fills anirien a una escoleta, i que quan es posaren malalts no tindria amb qui deixar-los. No, gràcies. Preferisc ser mare soltera amb dos iaies disponibles, que mare casada i desamparada. 
Naturalment, el meu cas no és el més greu: conec una companya de promoció que l’envien a l’últim poble on és legal enviar-la, a Pilar de la Horadada. Té un fill de deu mesos i l’home treballa per ací. I la seua conciliació de vida familiar i laboral?

No sé quants diners li costarà a Mariano la vaga general del 29 de març. El que sí sé és que a la Conselleria d’Educació li anirà de categoria: s’estalviarà uns quants (molts) dinerets (ronda els cent euros per cap?), i la imatge del funcionariat continuarà en caiguda lliure. S’estalviaran la unitat mortal de professors, metges, bombers, policies… i societat civil. Ix a compte, no? Sí. A ells.
Eixa no és la vaga que jo voldria.

Si per mi fóra, em tancaria a l’escola per a treballar més enllà de les estrictes cinc de la vesprada. Fins les deu, les onze. I que vinguen els pares del xiquets també, si volen. En què isc guanyant, amb aquesta protesta a la japonesa?

1. Un poble ignorant és més fàcil de governar. Si capgirem el raonament, un poble més savi necessita més intel·ligència, honradesa, coherència i enteresa: un llistat de virtuts que no trobaria ni sota les catifes del Palau de la Generalitat. 
2. Han de continuar pagant-nos el nostre sofrit sou mensual. Senceret i “trincu-trincu”.
3. És un sistema original de protesta. Sí, estem farts de fer vagues de les de no anar a treballar. Però estar fins les onze de la nit a l’escola fent sumes i restes, coneixement del medi i anglés? Quantes voltes ho heu sentit? Tindríem totes les teles de la Safor en un tres i no res dins les aules (que les teles de la Safor segur que no fan vaga, les ha comprades el PP).
4. Seria una nova visió del funcionariat: mireu, que al capdavall potser és gent que sí té ganes de treballar, i l’únic que demana és fer-ho en condicions.

Sé que no serveix de res escriure esta idea al bloc, i ningú no es plantejarà efectivament fer este tipus de vaga que jo voldria. Però almenys volia deixar-ho per escrit, i traurem-ho del cos, que dins del meu cos comença a faltar-hi espai per guardar-hi molta cosa.

No sóc almodovariana; l’estètica que l’ha envoltat, eixa dels anys 80 i la movida madrilenya, mai no m’ha cridat l’atenció, ni en tinc cap nostàlgia -reconec que sóc massa jove per a tindre cap nostàlgia dels 80 en aquest sentit-, ni em reporta cap ganes de tornar enrere. Els 80? No gràcies. Em quede on estic, encara que siga amb aquesta panxa cada volta més arredonida. Però reconec…

Reconec que totes les pel·lícules seues m’han agradat. Totes les que he vist; és curiós, em costa vore pel·lícules seues. Les sis o set pel·lícules que he visionat ha estat perquè he anat al cinema amb algú més, perquè no tenia més remei -estava en un tren, o en un autobús-, o perquè el divendres passat (La piel que habito) era el millor que m’oferia canal +. I m’encanta. Reconec que m’agrada. La piel que habito és una creuadura de cables fantàstica: les investigacions mèdiques dónen cada volta més la possibilitat a Almodóvar de girar el caragol, enroscar-se el cervell (prou enravessat de per sí, si he de jutjar-lo per la seua ficció). La pel·lícula m’ha semblat impecable, tècnicament fantàstica, i amb un guió escrit clínicament, on no hi sobra ni falta res, i on no hi ha cap altra cicatriu que les que deixa la pel·lícula a l’espectador. I tanmateix…

I tanmateix sé que faré escarafalls la pròxima volta que s’anuncie una pel·lícula seua, se’m farà un mur engegar el play, pagar l’entrada de cinema, o posar-me a escoltar atenta. I em tornarà a agradar. Algú ho entén?