(A la memòria del Josep Maria Isanta)
Seguiré lluitant enmig la fredor
com una flor que neix amb el desgel
embriac d’amor llenço el puny al vent.
Jo vull per demà la meva terra lliure.
(Brams)
"Sembla que tothom està conforme, en teoria, que l’intel·lectual ha d’assumir un paper crític, però a la pràctica acceptem sense protesta que la majoria d’intel·lectuals prenguin partit segons convé als seus interessos de ciutadans.
L’home que ha de beure i menjar i, si pot ser, aconseguir algun càrrec o benefici pot més en ells que no pas el pensador que, amb les seves crítiques, hauria d’orientar la societat cap a un futur més just, més satisfactori.
L’intel·lectual cobra d’algú, en diners o en dinades, potser en simples béns de subsistència en el millor dels casos, i no vol exposar-se a incórrer en les ires del sistema que possiblement menysprea però que l’ha eixalat.
No és estrany que perdi o vaig perdent la seva capacitat creadora i s’entretingui, en els seus moments de lleure o de desinterès, amb reelaboracions de materials desactivats per la història o amb uns certs treballs d’hermenèutica que, per l’enginy que l’obliguen a desplegar, el compensen de la frustració diària de ser ja només, en la seva funció pública, algú que s’ha integrat".
Manuel de Pedrolo. Darrers dietaris inèdits (Blocs 1988-1990)
Sorgim d’un temps arrasat. Als pares, els avis els van dir que no tenien dret a gaire cosa perquè no havien patit la guerra. A nosaltres ara ens diuen que no tenim dret a gaire cosa perqùe no ens hem atrevit a revoltar-nos contra tot.
"Els primes canutets d’amagat sota l’atenta mirada d’un tal Che Guevara", la lletra dels Pets, il·lustra el què som. Captaires enmig en un abocador d’idees i de projectes culturals per alguns exhaurits. Remenem en el que queda amb la por que algú ens digui que això ja ho va fer o dir algú, abans.
Molts, vam poder fer el gandul quan teníem vint anys. Repetíem cursos anant a l’institut només per riure amb els amics. A casa s’ho podien permetre. No sabíem què volíem ser. Ningú no ens ho exigia tampoc.
Ara, som aprenents de Rick Blane sense permetre que ningú ens abandoni en una estació. Figurants de Corto Maltés a través d’ETT que no ens atrevim a no tenir propi cap port. Batmans esguardant de nit la ciutat des del terrat d’un pis que mai no podrem pagar.
Avui he sabut les notes de les proves d’accès a la Universitat per a majors de vint-i-cinc anys. El 8,02 que he tret -disculpeu-me, disculpeu-me la vanitat- em permetrà entrar a Humanitats l’any que ve.
Som els que tot i no resistir-nos a agafar el metro, deixem les escales mecàniques i pugem a poc a poc, esglaó a esglaó, fins a la superfície.
Parlar de Reus aquests dies, ha estat parlar de lluentons i malabars, de contorsionistes i pallassos, d’equilibristes i del més difícil encara. D’ooooooooooh i aaaaaaaaaaah per carrers, teatres i places de la ciutat.
Nou anys de "Trapezi". Nou anys d’invasió pacífica de rastes, de tambors enmig del carrer Llovera -si els prohoms s’aixequessin!!!- d’escups de foc al Mercadal, de veure passar la maroma a la plaça de la Llibertat.
Nou anys, també, d’acabar els espectacles que es fan al centre de la ciutat, enfilar carrer Ample amunt fins a La Palma i fer una cervesa esperant que comenci la darrera sessió. La golfa de quarts d’una.
Ni el Barça de nyam-nyam Eto’o pot amb les ganes de començar la nit del dissabte amb els darrers cops de cua del festival. Enguany he fet campana. Aixeco el dit orgullós, però, quan passen llista sota esqueixos de núvols; ja assegut en una buscada cadira de fusta plegable.
Passen coses en un any en la pista principal de la vida de cadascú. A. i C. que fa quatre dies que s’estimen ja plegats i molt a la plaça de la Farinera; M. que té J. per terres aragoneses tocant en una orquestra; N. que ha estrenat pis i acull E., fins al juny de bolos per Catalunya amb un espectacle per a nens.
No, el nostre circ no és el de posar caps dins la boca dels lleons ni el de caminar damunt el llom de cavalls al galop. Com l’home que ara toca peces de Bach fregant copes de cristall o el personatge de cabells esborrifats que fa de tot amb boles de ping-pong, la nostra amistat es una amistat d’espais petits, d’actuacions de petit format.
Satisfets ens donem al somriure sorgit per un tot va bé? o a la mà desinteressada que ens frega l’esquena per fer-nos passar el fred que ens agafa desprevinguts. Som uns quants els que hem deixat la ciutat. Trapezistes sense cap mena de ganes ja de treballar sense xarxa, ens gronxem setmana a setmana, però, sabent perfectament de qui són els braços que aturaran la caiguda així que es doni.
Impagable Emili Teixidor avui a "Presència" amb el seu "Diccionari de la crisi". En transcric una mostra.
Maragallada: Tenir deliri de galledes per a poder-hi ficar potes.
Síndrome de Mas: Veure potes fins i tot quan ningú ha parlat de galledes.
Debat: Representació que té lloc en un palau antic, en el qual quatre o cinc vedets envoltades dels representants de les grans famílies mimen l’aparença d’una discussió per donar als plebeus la il·lusió d’una vida pública.
Suflé: És un dels pocs plats que permeten de vendre el vent de les paraules a preu de caviar o trufa negra.
Apuntalament. Les cases no s’aguanten pas sobre el terra, s’aguanten sobre una dona, diuen els albanesos.
Crisi: Quan les coses van malament, fins i tot les persones que no voten mai diuen penjaments dels polítics.
Baixem a Ulldemolins a buscar una mona. Núvol altre cop. Agafem la pista que just comença abans d’arribar al Mas de l’Argany. No cal baixar tot el coll d’Albarca. Fa uns anys que la van asfaltar. M’hi havia pelat molts genolls quan era un camí de carro ple de pols. A l’estiu baixàvem al poble amb bicicleta des de Prades. A banda i banda, ametllers en flor. Degut al temps, les poncelles del tot esclatades, no llueixen del tot. Fina gradació de roses a blancs. Bellesa mòrbida. És té la sensació que els arbres, quan ningú no els veu, estosseguen en un mocadoret que taquen de sang.
A Ulldemolins no hi ha la invasió de gent que hi ha a Prades. Discutim sobre què és millor. Jo, la veritat, ara mateix prefereixo aquesta calma. En un aparador d’una botiga, veiem unes ampolles de vi. La Cooperativa de Sant Jaume Apòstol se n’ha posat a fer. No podia ser menys tractant-se del Priorat. "Les Pedrenyeres". En fan de blanc i de negre. En comprem una ampolla de cada.
Tots dos són vins de grau. Per dinar tastem el blanc. D’un temps ençà els blancs han començat a tenir importància. Es poden trobar autèntiques delícies en cellers de Vilalba dels Arcs o de Corbera d’Ebre. Vins untuosos, rodons, que deixen una llàgrima densa. Aromes d’ametlles i de fruites. Paladars de canyella. Defugen aquella insubstancialitat dels vins fets de qualsevol manera amb raïm de fer xampany.
Potser li faltava frescor, però en obrir-lo, acompanyant una amanida tèbia de xampinyons i fer giravoltar el líquid per la copa, ja veiem que la cosa promet. Les mateixa flors tubercoloses d’abans, les retrobem dins l’ampolla. Garnatxa blanca i macabeu Pica una mica la paladar. No ens podem resistir a fer un tall de mona, encabat de dinar. Comença a ploure lleument abans de posar el cafè al foc.
Mousse fred de verdura amb gambes. Vi blanc. Canelons. Maduixes amb xocolata. Cafè. Un cigar. Les nuvolades encara no han crescut prou com per tapar el sol. A la parada de davant de casa, una bossa enredada a les branques d’un avellaner. Anorèxics troncs pintats de liquen groc. Com si patissin del fetge. L’avet que va plantar l’avi s’ha anat torçant cap a migjorn. Un verd clar s’ha obert pas entre les branques; ara ja només és parcialment blau. Entre la llenca de pedra volcànica flanquejada de travesses de tren, al peu dels rosers que són tan sols una línies que surten de terra, canosos esfilagarsalls. No ha rebrotat la menta que es va plantar tocant als xiprers. La gespa és clapada de groc i verd. Caramulls de fulles ocres. Uns motoristes baixen de la muntanya per la pista de l’ermita.
"Jo Francisco figueres fadri fai fe, y confeso aver rebut de Vicens figueres mon Pare de las 25 que me tocan dels drets de casa la cantitat de 15 que correspon a la primera paga del dot me prometeren. Com tambe aver rebut quatre llansols, una marfega, y una capa, y per ser aixis firmo per ma aliena per no saber yo de escriure al qual dono facultat al 4 de abril de 1785.
Per lo sobredit Francisco figueres firmo Joseph Serra rector de Albarca"
Dilluns passat, va fer anys de la mort del periodista Ramon Barnils. El seguia a la tertúlia Postres de músic de Catalunya Radio i als articles d’El Temps. Tendia a la grandiloqüència un xic arrogant. Calia parar l’orella, però. De cada dos o tres hiperbòliques opinions, de sobte, en veu baixa, deixava anar petites bombes de rellotgeria que esparveraven per la seva lucidesa.
L’única vegada que el vaig veure en persona va ser a Valls, en una conferència que el casal “La Turba” va organitzar amb representants de l’antiga Herri Batasuna, durant la treva d’ETA. Es notava que estava il·lusionat amb la possibilitat que es deixessin les armes. La veu malmesa pel tabac. Xupa de cuir. Ens va parlar de penjar el mot independència a la paret i fer feina de base. Em va semblar un home sincer. L’il·lusionava veure en els ulls dels joves independentistes, aquella antiga flama dels cenetistes llibertaris més purs.
L’escriptora Montserrat Palau, al Centre de Lectura de Reus, fa uns anys, durant la presentació del recull que La Magrana edità dels seus millors articles, després de llegir un poema de Ferrater, va explicar emocionada com en una de les darreres vegades que el va veure, en una festa, va marcar-se un twist davant la concurrència. Li agradava riure’s del mort i del qui el vetlla.
Diuen que la nostra biografia l’hauria d’escriure el més intel·ligent dels nostres enemics. No crec que Valentí Puig i Ramon Barnils s’entenguessin gaire a nivell ideològic, tampoc no crec, però, que fossin enemics. Sigui com sigui, en transcric el que Puig va publicar a “Cent dies del mil·leni”, en motiu de la mort del periodista. Em sembla que tots els que vam admirar el Ramon Barnils, ho podem subscriure:
“Mai estiguérem d’acord -diu Puig- en moltes coses, però d’una sessió d’esgrima inicial passàvem a les coses que realment ens importaven. Tenia un sentit agressiu de l’humor, ideat per rebatre la pròpia sentència al sentimentalisme. Era un enemic perillós, de llarga memòria. Ambicionava més en nom dels altres que per a ell mateix. Tenia aquell punt de follia que ve de viure en la joventut perpètua, com va morir. Era més excessiu de paraula que no pas de fets.
Sobretot, era generós, ample: vaig tenir una angina de pit i va venir a casa a dur una ampolla de vodka, la seva manera de dir-me que no m’arrufés. Vivia temptat per l’anècdota precisament per camuflar la capacitat de conceptuar categories. Havia llegit tot allò que una capacitat intel·lectual tan ràpida pot transformar en experiència de la vida. Si feia ideologia era per anar contra les ideologies. De l’independentisme pacífic que volia argumentar no sé si en pot quedar res.
Si mai no ens entenguérem, si parlàvem d’Espanya, la Catalunya de Barnils era un fet sensual, gairebé olfactiu, tangible, estimat pam a pam i a la vegada aixoplugat pel sentit del ridícul, fet de la memòria dels homes i també de la terra i la gent que se’l mirava i no l’entenia del tot. Si la rauxa de Barnils m’irritava algunes vegades era precisament perquè era una rauxa intel·ligent. Ha patit l’arribada de la mort llegint, estimant els amics, fent mil projectes, sense arrufar-se. Impossible Ramon Barnils”. Salut, company!
Implicar-se en el sentit de les coses, no sucumbir a l’arbitriarietat que imposa cada moment. Restar fidels a l’essència, compromesos amb el concepte. Acomiadar, sense dret a indemnització, mots com circumstància o conjuntura.
Li preguntarem, per exemple, si passar-se més de divuit hores de cara a la paret mentre et claven cops amb una manta, per no deixar marques, durant quatre dies, incomunicat, és viure sense por. Li preguntarem si fer-te fer flexions damunt d’excrements, després de submergir-te repetidament el cap en una banyera, és sinònim d’existir sense temences. Li preguntarem si mullar-te tot el cos i penjar-te uns electròdes als testicles per descarregar-te més de tres-mil volts, vol dir fer la viu-viu sense paüra. Li preguntarem si clavar-te cops de guia telefònica a les costelles mentre et diuen que a l’habitació del costat estan violant a la teva companya, malparlant del teu país, és el mateix que transitar per aquest món sense cap pànic.
Tot són preguntes que ens hagués agradat tant que el nostre Super Jutge del Món Mundial preferit, hagués fet ell mateix als més de 60 independentistes detinguts el juny 1992 i que van comparéixer davant seu…! Pels qui vulguin saber moltes de les preguntes que s’han quedat al tinter, remetre-us al llibre de David Bassa L’operació Garzón. Un balanç de Barcelona 92 (Llibres de l’Índex, Barcelona 1997) tot esperant que aquells senyors d’Estrasburg, també el llegeixin i també vulguin afegir-se a la nostra set preguntaire, encara que sigui per estirar una mínima resposta, un pedaç al silenci vergonyós que encara empassen tants, en la darrera gran actuació als Països Catalans, del nostre Super Jutge del Món Mundial preferit.
Caputxino de boira entre la terra i el cel. Un fred compacte, ineludible. Pantalons del pijama sota els texans."Segon suplent de vocal", deia el paper. A les vuit, a l’ajuntament de Prades. Hi estic empadronat. M’obre la porta el mateix batlle -de constructor, a amo pròsper de casa rural. "Tu no ets Figueres…? Quina tocada de (pips) haver de venir de Barcelona, no…?"No li dic que he sopat a Reus. Que he dormit poc. Poquíssim.
No conec al president de la mesa. Jupa de cuir mítings Felipe Gonzàlez. El vocal, alguna vegada ha vingut a casa a retallar els xiprers. Anorac d’astronauta virolat. L’altra, la mestressa del bar on agafen forces els caçadors, molts diumenges, abans d’engegar-se algun tret fruit de l’excés de carajillos. Jaqueta de vellut amb coll de lleopard.
La resta de convocats van arribant: la filla de la fonda, la mestressa d’un altre bar, una noieta amb pantalons balders que parla amb uns ulls foscos i esbatanats…
"Falta aquell xiquet, el fill del de la Caixa…", diu l’autoritat. Són quarts de nou. Tots portem la nostra notificació i el llibret d’instruccions que ens han donat, per si de cas. "Sabeu què? El vaig a trucar". Escales amunt. Torna al cap d’un moment. "No contesten". Les dones es mires les unes a les altres. "Aqueix sagal deu dormir, vès", diu una.
Com que els titulars hi són tots, ens deixen marxar als qui ens estàvem a la banqueta. S’ha girat vent. Serè que ha escombrat la boira. Calmada, la consciència democràtica. La nau Enterprise, desdibuixada, en forma de núvol, damunt els nostres caps.
El cel té una blavor compacta, potser s’agrisa una mica en tocar el perfil de la muntanya, res. Per la carretera que la travessa, com una capil·lar invisible, els cotxes mirallegen al ritme intermitent de les alzines que es troben. La torre de Collserola és un burxoc desubicat. Més orgànic el Tibidabo: una peülla traient el cap d’entre el verd.
Dos cases més enllà, uns coloms reposen damunt una teulada rogenca; al voltant d’una antena parabòlica. Al darrer pis de la mateixa casa, un home amb el tors nu, esmorza. Ella porta un barnús granat. Una gavina sorteja antenes de televisió com en un eslàlom, però sense fer baixada. Després una altra.
A la casa del davant, uns llibres al baterell del sol; entre la finestra i la cortina retràctil. A la terrassa, quatre cadires de plàstic imitació de fusta. Un ficus esgrogueït. Una garlanda, com de màniga de ballador de samba, verda, groga i carabassa, penjada en diagonal.
L’home que fa un moment esmorzava, ara renta els plats. Encara va mig despullat. Ni rastre d’ella.
Desagradable aquests dies passejar pels quioscos i topar-te amb el retrat ufanós del dictador Francisco Franco a la portada d’una "Historia de España".
Un retrat no pas del temps de flebitis i tremoloses de puny, però fermes de convicció moral, condemnes a mort.
Un retrat de tonyines pescades al No-Do. De pantans sobreeixits de silenci de tants que van haver de callar per força.
Un retrat de milers i milers de jonventuts extingides.
Entre cervesa i cervesa, em diu: "Mira, el meu oncle, anys enrere, tenia una parada de fruita i verdura al mercat. De vegades, quan hi anava a comprar amb la mare, l’oncle em donava un caragol que havia trobat entre el gènere.
M’agradava arribar a casa, posar-lo damunt un plat amb una fulla d’enciam i passar-m’hi hores i hores al seu costat empenyent-li la punta de les banyes amb els dits, ruixant-lo amb aigua perquè tingués humitat… Ell anava fent rosegant amb parsimònia l’enciam. Un dia, em trobava el plat buit. Jo no entenia perquè havia de marxar l’animaló d’allí. ¿Que no tenia menjar, humitat, companyia? ¿Què més podia necessitar?
Em passava dies i dies pensant en què havia fet malament, fins que ja no hi pensava més. Al cap d’un temps, se sentia un crac com de closca aixafada, en un lloc o altre del pis. Llavors jo somreia una mica melangiós pels bons moments passats al seu costat i anava a veure l’oncle a buscar un altre caragol".