VOYEUR
El cel té una blavor compacta, potser s’agrisa una mica en tocar el perfil de la muntanya, res. Per la carretera que la travessa, com una capil·lar invisible, els cotxes mirallegen al ritme intermitent de les alzines que es troben. La torre de Collserola és un burxoc desubicat. Més orgànic el Tibidabo: una peülla traient el cap d’entre el verd.
Dos cases més enllà, uns coloms reposen damunt una teulada rogenca; al voltant d’una antena parabòlica. Al darrer pis de la mateixa casa, un home amb el tors nu, esmorza. Ella porta un barnús granat. Una gavina sorteja antenes de televisió com en un eslàlom, però sense fer baixada. Després una altra.
A la casa del davant, uns llibres al baterell del sol; entre la finestra i la cortina retràctil. A la terrassa, quatre cadires de plàstic imitació de fusta. Un ficus esgrogueït. Una garlanda, com de màniga de ballador de samba, verda, groga i carabassa, penjada en diagonal.
L’home que fa un moment esmorzava, ara renta els plats. Encara va mig despullat. Ni rastre d’ella.