Els dies i les dones

Quan tot just ens recuperàvem de tants cops de dalla en els darrers mesos (Susan Sontag, Carlota Soldevila, Miquel Bauçà) ara el torn d’Arthur Miller. A la Biblioteca de Nou Barris, amb la professionalitat que caracteritza aquesta i totes les biblioteques de la xarxa de la Diputació de Barcelona, se’n fa ressò amb una petita selecció de llibres a l’abast del lector despistat.

No em fixo en les obres de teatre, ni en un de més sucós que tracta la seva relació amb Marylin Monroe. Fullejo "La Política i l’Art d’Actuar", un dels darrers texts del dramaturg i que "Edicions La Campana" va editar el 2002. Com diu el títol, Miller traça paral·lelismes entre la professió d’actor i el de polític.

Explica Miller que fa anys, a Nova York, Jacob Ben-Ami, un actor jueu, es feu famós amb una obra en yidish que la majoria dels espectadors no podia entendre i que malgrat tot, tingué un gran èxit. El principal interès d’aquesta obra era una escena en particular on Ben-Ami, amb una pistola a la templa, tensava el dramatisme fins al punt que quan tothom donava per fet que s’engegaria un tret, Ben-Ami deia "no, no puc fer-ho" i es desfeia de l’arma.

 Les conjectures, entre els espectadors i entre la gent del món del teatre, sobre quin havia estat el procés interpretatiu de Ben-Ami fins arribar a poder comunicar aquella intensitat damunt l’escenari, van ser múltiples i variades. Tothom, però, va donar per fet que Ben-Ami, en el moment concret de desistir de suicidar-se, havia d’estar pensant en alguna prou important, sens dubte del tot transcendent.

 Miller un dia es trobà l’actor i li demanà que el tregués de dubtes. Que li confessés de quina manera havia aconseguit aquell efecte. Ben-Ami sense fer escarafalls li explicà que en plantejar-se aquella escena, va adonar-se que havia de trobar la manera d’arribar al clímax amb alguna acció que ell mai de la vida pogués realitzar, per molts diners que li paguessin.

A prova d’assajos va anar buscant fins que al final, la trobà. "Va ser prou senzill. No hi ha res que detesti més en aquest món que dutxar-me amb aigua freda. Així, cada nit, amb la pistola a la templa, imaginava que en prémer el gallet, entraria a la dutxa glaçada i per això em feia enrere amb tanta convicció".

 Una obra de teatre, ens diu Miller, intenta convertir una multitud en un individu, provocar una sola reacció unificada a partir d’un miler de reaccions individuals, d’interaccions misterioses. El dolent del cas és quan el polític, aprofitant-se d’aquesta poderosa arma de convicció, ens pot dir que abaixarà els impostos o que combatrà l’atur i nosaltres creure’ns-el quan en realitat pel mateix procés mental de l’actor, allò pot ser tan sols un artefacte dramàtic i prou per tal de calmar els nostres ànims.

 ¿Qui ens assegura que Bill Clinton, considerat com un dels presidents més creïbles, no va aconseguir transmetre aquesta autenticitat no pas per la seguretat que tenia en la seva política, sinó per saber, en cada discurs, en cada aparició televisiva, com Ben-Ami, aplicar el sentiment de suposat benestar que sentia mentre una becària destra en arts succionadores, el posava en situació, a tot allò que deia?

… I que potser l’atzar ha tornat a canviat el disc que ha sonat fins ara. Gosar poder aprendre’n de nou les cançons.

Barcelona, 1922. Inauguració de l’Hotel Ritz. Hi és convidat Alfons XIII. Com a gest protocolari, s’insta al monarca, que enceti el ball posterior amb una noia catalana. L’elegida és Núria Rusiñol, neboda del pintor i filla d’Albert Rusiñol, prohom de la Lliga. En acabar el ball, algú s’acosta al Borbó:

–Señor, sabed que habéis bailado con la chica más separatista del país!

 Cametes contesta:

 –Vaya, pues baliando no lo parecía.

 Citat a Records de quasi un segle, de Miquel Batllori.

Aquest dies, coincidint amb el 60è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz em cau a les mans Maus, el còmic del dibuixant i guionista dels EEUU, Art Spiegelman, on narra el periple del seu pare Vladek Spiegelman, un venedor de teixits polonès jueu detingut pels nazis, a través de diferents camps de treball durant la Segona Guerra Mundial.

Publicat als EEUU en dos volums separats: el primer el 1986 i el segon el 1991, originalment es va publicar en lliuraments del 1980 fins el 1991, a la revista Raw, arribant a ser-li concedit el prestigiós premi Pulitzer el 1992, fins llavors, només atorgat a treballs estrictaments periodístics. A casa nostra, el 2002 li fou concedit el Premi del Saló Internacional del Còmic de Barcelona. El 2003 l’editorial mallorquina "Inrevés edicions" en publicà en català el volum sencer en una acurada edició i una interesssant guia didàctica.

 L’obra s’estructura a partir de l’entrellaçament de tres històries: la del pare, Vladek, en passat, descrivint la seva lluita diària per sobreviure en aquells temps i les atrocitats de les quals va ser testimoni; la història d’amor entre el mateix Vladek i Anja, la seva muller, feliçment retrobats després de la guerra; i la història d’Art, el propi autor que davant la voluntat d’escriure el còmic gairebé com una teràpia -la seva mare va suicidar-se el 1968- s’enfronta al seu pare, un maniàtic ancià malalt amb qui mantenir una relació és impossible, per tal que li vagi desgranant els records d’aquells malaurats temps.

 Amb un dibuix sobri, a una tinta, Spiegelman fa un relat veraç d’allò que el seu pare li explica sense permetre’s grandiloqüències gràfiques ni demagògiques. Dibuixant els jueus com ratolins (Maus, en alemany) i els nazis com a gats, i seguint amb la mateixa identificació animal per mostrar les diferents nacionalitats dels personatges, qualsevol altra llicència gràfica no hi té cabuda concentrant el seu esforç en valer-se de recursos narratius que traslladin amb la màxima eficàcia l’oralitat del relat, al lector.

Així, el discurs narratiu, va llliscant com una novel·la d’aventures amb el rerafons de la mort i de la destrucció moral sempre present, valent-se del recurs cinematogràfic de partir d’una història principal, en aquest cas la de Vladek, i inserint-hi dues sub-trames que donin volada dramàtica a la principal. Fins i tot hi podem trobar algunes mostres d’humor estil Woody Allen, com quan Art, discutint amb la seva dona Françoise -de nacionalitat francesa, però convertida al judeísme- de quina manera l’ha de dibuixar, ella li diu que per evitar-se problemes, s’havia d’haver casat amb la noia jueva amb qui es veia quan es van conèxier. "La Sandra? Vinga, només sortia amb ella per superar els meus perjudicis contra les dones  de Nova York jueves i de classe mitjana. Em recorden massa la meva família per resultar eròtiques", contesta Art.

La principal virtut de "Maus" és la gran veracitat que demostra atrapant al lector i submergint-lo en la realitat que viu el personatge principal. Un Vladek que ens descriu cada assassinat, cada vexació comesa, no pas amb un sentiment de ràbia o de desesperació, sinó com fets diaris que es vivien mentre ell intentava per tots els mitjans amagar un rosegó de pa entre la seva roba, per exemple. Mentre s’està llegint Maus, la mort no és quelcom terrible, tan sols un fet quotidià, un anècdota. És quan aixequem els ulls del paper i pensem en el que hem llegit, llavors si que s’activen els ressorts que ens fan adonar que Maus és una travessa per la immundícia moral més execrable.

  "Vaig anar a un dels quatre crematoris. Semblava un forn de pa gros. Era una fàbrica per reduir -en un tres i no res- a cendres tot el que hi entrava. Presoners especials treballaven a part. Menjaven millor, però en pocs mesos també els feien sortir per la xemeneia. Un d’ells em va mostrar com era tot allò. La gent es pensava que aquell lloc era realment per dutxar-se. Això els havien dit. Arribaven a una sala grossa per despullar-se, que semblava exactament això, un vestuari. I tots es ficavan dins les dutxes. La porta es trancava hermèticament i els llums s’apagaven. El Zyklon B, un pesticida, entrava per columnes buides. Durava entre 3 i 30 minuts -depenia de la quantitat de gas que hi posaven-, però prest no hi quedava ningú viu. El munt més gran de cossos jeia davant la porta, per on havien intentat sortir. Apartaven els cossos amb ganxos. Piles grosses amb els més forts damunt, i els vells i els nens aixafats dessota. Sovint els cranis estaven esclafats. Els dits estaven trencats per haver intentat escalar les parets. En alguns casos els braços eren tan llargs com els cossos. Se’ls havien desencaixat. Pujaven els cossos amb un ascensor fins als forns  (molts  forns) i dins cada un n’incineraven 2 o 3 al mateix temps. En un lloc com aquest van acabar el meu pare, les meves germanes, les meus germans, tants…"

En un moment del còmic, se cita una frase de Samuel Beckett: "Cada paraula és com una taca innecessària en el silenci i el no-res", per les generacions que ara pugen, que poden veure l’Holocaust com una perversa llegenda de dubtable credibilitat, la ferma consistència narrativa de l’obra de Spiegelman és la millor manera de desacreditar tant aquesta falsa creença, com la frase del dramaturg irlandés.

Al segle XVI Galileu Galilei posava les bases de la nova ciència experimental moderna afegint-se a la revolució cosmològica. Una de les característiques bàsiques del seu mètode, fou rebutjar el principi d’autoritat, és a dir, desacreditar aquells preceptes que se’ls suposava intocables només perquè havien estat formulats per grans mestres de l’antiguitat. Traslladant el moment en que les velles teories escolàstiques començaven a qüestionar-se seriosament, als moments actuals, amb el debat al parlament espanyol la primera proposta més o menys seriosa que es qüestiona la sacrosanta constitució, no crec que a l’espectacle li puguem posar cap altre adjectiu que no sigui el d’esperpèntic.

Aprovat amb tres dels sis possibles vots de la gent EH, almenys així es deien la darrera vegada, amb el rebuig de socialistes i populars, amb ETA parlant a cop de bomba, la identificacio que ha fet el PNV del seu Pla Ibarretxe com el pla de tota la ciutadania basca, és poc menys que una aixecada de camisa que es riu dels que pensem que la Constitució, o almenys la seva lectura actual, ja no satisfà en absolut les nostres necessitats socials i polítiques.

L’atàvica pràctica de la gent del PNV del "o ens doneu el que demanem o vindrà la canalla a trencar-vos els vidres a cop de pedra", ha arribat a un punt de fatxenderia màxima. Amb l’excusa que un hipotètic pla de pau era del tot inviable donades les característiques especials de la configuració històrica de l’estat espanyol i la del País Basc, s’ha anat tirant de veta, anys i anys, amagant sota l’estora la realitat d’una societat fracturada i evitant buscar una sortida imaginativa al problema de la violència.

 No cal ser tan ingenu com per creure`s les paraules de la vice-presidenta Fernnàndez de la Vega afirmant que el govern espanyol no ha mantingut ni manté relacions amb ETA, però d’aquí a que una proposta emmarcada dins del joc democràtic, s’hagi de parlar entre petards, l’altre dia a Guetxo i després a Dènia, demostra que "la canalla", va per lliure. Cap a on, dubto que ho sàpiguen ni ells, i que la cosa està verda, verda, si tots plegats no són capaços, almenys, que guardin les aparences.

 No sé si per aquests dies, els pronosticadors de sorpreses polítiques han previst res, en tot cas, si el duel estil OK Corral que ja ha demanat Rajoy amb Ibarretxe es dóna, assistirem a la mateixa dialèctica nacionalista de sempre acabada amb l’habitual picada d’ullet, més jesuítica que mai, als amics catalans que també han posat fil a l’agulla per torpedejar la línia de flotació de la Constitució, eh?

Amb tot el respecte que sempre he sentit pel poble basc, senyors del PNV, l’oportunitat històrica amb què tant s’omplen la boca passa per anar a Madrid amb alguna cosa més que una declaració d’intencions. Tot plegat fa més ferum de por de quedar-se sense idees per conservar els seus escons, no pas ara però si potser més endavant, donat el gir esquerrà general, que no pas d’agafar fermament les regnes del futur del seu país i exercir de manera gratuïta, al seu desenvolupament cap a la normalitat.

 Sí, la sobirania és pren i no es demana, però aquí a Catalunya, per fer un pas molt més menor, com és demanar que el porquet que ha de servir per fer guardiola de cara a donar passos com els que vostès ara donen, hem buscat que tots hi poguessin jugar. Potser perquè aquí la canalla es dedica a mirar el Xin-Xan o perquè senzillament fa temps que considerem que això dels petards, per Sant Joan i prou.

El principi d’inèrcia que també formulà Galilei i que parla de l’increment de força descendent que s’incrementa en un mòbil que perd la seva horitzontalitat i es precipita cap avall, vist tot plegat, em sembla que serà aplicat amb tot el rigor.

"(…) rarament ens confessem als que valen més que nosaltres: més aviat defugim la seva companyia. Gairebé sempre, en canvi, ens confessem als que se’ns assemblen i comparteixen les nostres febleses. Per tant no desitgem esmerçar-nos, ni millorar: abans caldria que ens jutgessin defallents. Només desitgem que ens planyin i ens animin a continuar el nostre camí. En resum, voldríem al mateix temps deixar de ser culpables i no fer l’esforç de purificar-nos. Ni prou cinisme ni prou virtut. No tenim ni l’energia del mal ni la del bé".

Albert Camus. La caiguda

YO NO SÉ DE TI MAS QUE MIS MANOS, a l’escala d’una Biblioteca pública de Barcelona, ente d’altres guixades.

Hi ha el vent a la platja de Sant Sebastià, caminant cap a la Barceloneta. Un suau fresseig de les ones aixecant-se contra una densitat feixuga que ha volgut la mar, avui, tot i el vent. El cel l’han pintat amb un pinzell sense rentar. Caminar cap al Born. Pla de Palau. Santa Maria del Mar. Carrer Argenteria. Primera glopada de gernació a Via Laietana. No pujar per Llibreteria. Fer-ho per Jaume I fins a la plaça del mateix sant. Carrer Ferran. Un acordió i un contrabaix que toquen uns hipis. No hi ha massa gent. La sonoritat m’endolceix fins a la Rambla. Com puc m’hi insereixo entre la turba narcotitzada per estàtues i altres ridícules distraccions. Un parell de japonesos extasiats davant una gàbia amb dos titots. El Che Guevara saluda un esguerrat que li ofereix un glop de Don Simon, a l’alçada del Poliorama. Charlot fa el que pot davant el Liceu. Agafo el metro a Catalunya. Al hall de l’estació, dues monges parades davant un top manta. Tornem-hi que no ha estat res. 

Tot va començar després de comprar-me l’ordinador portàtil des del qual escric, en uns grans magatzems de Barcelona. Una veu que es va identificar com la senyorita Luna, de no sé quin departament, em va oferir una targeta que m’atorgaria tot de descomptes i avantatges quan volgués fer les meves compres en aquest establiment.

Després d’insistir un parell de trucades més, vaig accedir-hi, prometent que passaria jo mateix a recolllir-la -cosa que fins al dia d’avui, i d’això ja en fa un grapat de mesos, encara no he fet. Des de llavors, dia sí, dia també, rebo una trucada d’algú que s’identifica o bé com la senyorita Luna o bé com el senyor Luna, demanant que em posi en contacte amb ells.

Hores d’ara, donada la titànica insistència,  ja començo a dubtar que els Luna, siguin veritablement treballadors d’una firma comercial. Jo me’ls imagino més com un grup de cosins una mica cumbes que tenen un gran sentiment altruista i amb l’excusa de perseguir desaprensius com jo, tenen muntada una xarxa de suport moral camuflat.

Val a dir que durant aquests mesos, m’he valgut de les seves trucades tant per desfer-me d’algun pesat com per posar gelosa una noia que  del tipus "ja-estem-bé-com-estem" s’acostava inexeroablement al "però-podem-ser-amics".

I és que és un plaer arribar a casa, cansat, després d’un d’aquells dies infernals, sortir al celobert i mentre esquives gotes de lleixiu que regalimen de la roba del veí de dalt, veient com al cel hi ha penjada una corfa blanca de meló o dé síndria, pitjar els tres número del contestador i sentir com una veu, malgrat destrossar el teu nom i cognom, et necessita per a alguna cosa.

M’arriba de la revista de literatura infantil i juvenil "Cornabou", un manifest titulat "Cap on va la llengua i la literatura a l’ensenyament secundari"? S’hi descriu la situació dramàtica de l’estudi de la llengua i la literatura durant aquesta etapa lectiva.

El poc que en sé, de tot plegat, és a través d’amics professors que cada vegada més, es posen les mans al cap no pas perquè els xiquets siguin incapaços de saber que Carmesina sigui la dama de Tirant o qui va escriure "Vinyes verdes vora el mar", sinó perquè davant un simple article d’opinió d’un diari, ben pocs en puguin extreure ni tan sols una idea.

Els meus amics professors em diuen que la LOGSE va ser una llei que teòricament era un caramel, però que damunt el paper, fa anys que fa aigües per tot arreu. Una gasiveria considerable a l’hora de dotar pressupostos adequats a les necesitats i un passar bou per béstia grossa administració rera administració, ha derivat en un cúmul de desastres d’incalculable transcendència social.

 Des de el desprestigi del professor convertit ara en un simple pastor de ramat, passant per una caiguda en picat del nivell de comprensió lectora, fins arribar al fet que es en molts instituts dels Països Catalans, ja hi hagi classes formades només per alumnes que assisteixen a l’institut per imperatiu legal, doncs obligatòriament s’hi han d’estar fins als setze anys, ha fet de la LOGSE, una màquina perfecte per crear robots sense cap mena de sentit crític.

Dolors Oller, presidenta del Centre Català del PEN, en el text que presentava l’enquesta que va promoure fa uns mesos aquesta associació al voltant de l’ofici d’escriure en català i el futur de la literatura catalana, citava Joseph Brodsky tot dient que "una societat que impedeix l’existència natural de la literatura i la possibilitat d’aprendre de les obres literàries, està retardant el seu progrés i posa en perill el seu propi teixit".

Per les nacions que com la nostra, ha de lluitar dia a dia per fer-se sentir, el fet d’anar enrera com els crancs en temes tan bàsics, no només constitueix un problema conjuntural, sinó que a més, esdevé una escletxa considerable en les minses defenses que ens preserven dels sagnants atacs que dia sí, dia també, ens infligeixen els qui ens voldrien reduïts a folkclòriques manifestacions perífèriques.

Fa un fred d’aixecar-se el coll de l’abric. El mestral atia aquesta sensació d’estar nu, totalment a la intempèrie. Passeges per la ciutat que un dia va ser teva.  A contracorrent fas barata de records entre edificis i carrers. L’escorça ja és una altra, les arrels no canviaran mai.

Beus amb els amics que hi tens fins a altres hores de la matinada. Esgarrapes tants instants com pots per estar amb els teus germans. Saludes saludats que,  o bé s’han engreixat, o bé s’han casat. Evites la mirada d’una  novieta empenyent un cotxet amb un brivall.

El que havia estat el llibreter de tota la vida, surt de la botiga i que ha rebut un llibre que havies demanat i que… però no, no ets tu, és un altre. S’ha confós. Fa catorze anys hi vas entrar i vas demanar un llibre de poemes titulat  "Els dies i les dones". Et va corregir paternal. Ni tan sols sabies que aquell que no era amic ni de cases fredes, ni d’ideologies, havia nascut a la teva ciutat. Un cert fàstic en adonar-te que també el president de la federació espanyola d’hoquei ho va fer.

Gerard Quintana adaptant el "Sonet a dues ciutats", de Joan Margarit, al seu darrer disc, et diu que al capdavall sempre acabem per habitar "una ciutat que no existeix, la nostra" i no trobar-hi consol ni voler-ho. Provar-ho amb un altre vers. "Quina sort no haver estat un home trist". Però avui, tampoc es tracta d’això, no.

Ball d’atzar i d’abisme

rosega el meu temps

rònega balança

de plats rovellats

que el pes de l’amor

i dels mars obscurs

l’equilibri fràgil

han anat querant

al ritme dels boscos

esbalçant les fulles

i dels rius inflant-se

amb plor de desgel.

                                DF

"La vida pràctica i la vida intel·lectual no són el mateix, però no vol dir que qui fa més aviat vida intel·lectual no pugui tenir sentit pràctic. El problema no és la intel·ligència, sinó l’absolutisme abstracte, una passió contraposada a la supervivència mínima de les persones". Cent dies del mil·leni. Valentí Puig.

Inquietant succés repetit dos dies seguits al metro, tornant cap a casa: si ahir era el pallasso televisiu Milikito que amb vint anys llegia el diari, avui un Andreu Nin de la mateixa edat, conversava tranquil·lament amb una noia.

L’excusa de la recerca de la Bellesa per fer-nos perdonar els pecats de la vida diària, sempre és del tot detestable.

Karl Jaspers pregunta a Martin Heidegger el 1920: "¿Com pot ser que un home tan vulgar com Hitler governi Alemanya?". Heidegger contesta: "La cultura no té importància. S’ha fixat en les seves belles mans?"

"És un jugador molt creatiu", diu el comentarista. I doncs, què hi fa jugant a futbol, dic jo.

A la coberta de l’exemplar de "L’ofici de viure", de Cesare Pavese, de la biblioteca del Centre de Lectura de Reus, hi ha les marques d’algú que va fer-lo servir de taula per escriure en un paper: "La Meritxell és una pastanaga".

Al telenotícies, un alt càrrec dels Mossos d’Esquadra: "No hi ha cap mena de dubte que es tracta d’ex-membres d’exèrcits de països del que antigament era l’ex-Iugoslàvia".

"La vida era un teixit de trobades i separacions, de camins que convergien i divergien, d’abraçades d’acolliment i llàgrimes d’adéu. Un tapís trenat per les mans de l’atzar del qual no podríem veure la totalitat del tapís." Gombó i Mr. Belvedere. Joan Agut

Plagi, Stephen – Novel·lista austríac d’origen italià. Després d’anys de litigis, la justícia va reconèixer que les seves obres: Don Quijate de la Manxúria, El Quadern Trist, Mort a València i Madame Bitterfly, no tenien res a veure amb novel·les de títol similar.

"Igual com quan simulem no saber que el vent a més de portar la boira, també pot rentar el cel de núvols, amagant allò que som, també ens dibuixem al cor una mentida" i no saber qui ho va dir, quan ni perquè.

Dos invents descatalogats del nostre ús quotidià: els elàstics i la cortesia.

Malgrat aixecar-nos amb el sol lleugerament velat, després d’esmorzar, a quarts de vuit, la boira ja és història. L’aire és net. Han fet anar els boixets, les gotes, damunt la teulada, tota la nit. Enfilem, per la Fageda d’en Jordà, cap al difunt volcà de Santa Margarida. El malmès poema de Maragall, en una placa, no fa justícia a l’indret. El bosc, tot just dutxat de rou, ens rep amb una tovallola al cap d’heura i de molsa. Un sol entrellucat entre els anorèxics faigs d’escorces esgarrapades de gris, com si un gat de fum s’hi hagués despenjat des del capdamunt amb les urpes. Alguns amb mitenes de líquens. Als peus, moqueta de retalls dentats d’ocre, vermell i marró. S’hi respira una quietud fraternal. Més tard tot ho empudegarà un gurigall de Kevins i Jenífers amb xandalls i sabates d’anar a jugar bitlles.

Hi ha qui s’ha avançat per començar l’ascensió de seguida. Hi ha qui s’ha quedat enrere esquarterant confidències. D’altres, fan fotografies. Res no crida a la pressa. N’observo les cares i els gestos d’aquests que em són i em fan. Em ve al cap el què va escriure l’escriptora Mary McCarthy, en una carta, a la seva amiga, la filòsofa Hannah Arendt: "L’amistat, avui, en aquest món delirant, deslligat del temps natural, no es manifesta en grup, sinó només cara a cara, en la soledat íntima. Però es necessita més que la intimitat de les paraules privades i els fets conviscuts. Cal que s’estableixi un diàleg profund, de persona a persona, un diàleg on descobrir l’altre i on l’altre es retrobi en tu. " Massa vegades, som planetes porucs d’abandonar la nostra òrbita per demanar una abraçada que ens manca, per donar un somriure que ens sobra.

Quarts de deu tocats. Sala Apolo. Barcelona. Hi ha hagut un tall de llum que afecta bona part de Ciutat Vella, Raval i Paral·lel. Molta gent davant l’entrada. Incertesa: es farà? no es farà? "Qui toca, avui?", ens pregunten dos o tres transeünts. "Lhasa", es contesta. VInc d’acompanyant. No n’he sentit a parlar en ma vida. M’han enredat? Ja ho sentirem a dir.

A les deu, finalment, torna l’eletricitat. S’obren les portes. L’olor de la fusta, del vellut absent. La llum vermella, nua i tènue. S’encenen els focus. Comença el viatge. No estem acostumats a la música en directe (profilàctics cedés d’arranjaments immaculats). La veu d’aquesta noia de cabells llargs i vestit negre sense mànigues, tampoc no és una virgueria.

Però se’ns emporta. Com una closca de nou enmig un oceà bigarrat de ritmes indescriptibles. Del jazz a la chanson. Dels corridos a les nadales. Els ritmes antics. Els ritmes nous. Es defuig de l’artifici. Un espectacle ben trenat. El públic: incondicional. Una tendra timidesa. La música feta música. No pas per omplir silencis, sinó per a bellugar-los. Un enamorament. Escriure Lhasa, ara, ja és record d’un petit paradís, esculpit dins la feixuga realitat del cada dia.