"Sembla que tothom està conforme, en teoria, que l’intel·lectual ha d’assumir un paper crític, però a la pràctica acceptem sense protesta que la majoria d’intel·lectuals prenguin partit segons convé als seus interessos de ciutadans.
L’home que ha de beure i menjar i, si pot ser, aconseguir algun càrrec o benefici pot més en ells que no pas el pensador que, amb les seves crítiques, hauria d’orientar la societat cap a un futur més just, més satisfactori.
L’intel·lectual cobra d’algú, en diners o en dinades, potser en simples béns de subsistència en el millor dels casos, i no vol exposar-se a incórrer en les ires del sistema que possiblement menysprea però que l’ha eixalat.
No és estrany que perdi o vaig perdent la seva capacitat creadora i s’entretingui, en els seus moments de lleure o de desinterès, amb reelaboracions de materials desactivats per la història o amb uns certs treballs d’hermenèutica que, per l’enginy que l’obliguen a desplegar, el compensen de la frustració diària de ser ja només, en la seva funció pública, algú que s’ha integrat".
Manuel de Pedrolo. Darrers dietaris inèdits (Blocs 1988-1990)