Els dies i les dones

Avui tocaria penjar una foto de Thomas Mann i cercar-ne una cita ben llustrosa. Fa cinquanta anys de la seva mort. Considero "Mort a Venècia" una de les grans. "La muntanya màgica", també; però ja la vaig llegir sabent-ne més. En conservo l’edició que tu em vas regalar. De l’Editorial Apolo de Barcelona. De l’any 1937 i en castellà.

T’imagino l’any abans. Encara ets el noiet que abans d’anar al jutjat a picar a màquina els sumaris, deprés de fer-te un ou aferrat, surt a córrer. Un somni: les Olimpíades populars que s’han de fer a Barcelona aquell estiu. El cap també t’anava ple d’una altra cosa que jutjaves més important.

Després la guerra. Així: només la guerra. Sense anècdotes ni mort ni sang. Només la guerra. I l’odi a les llenties. La guerra era l’odi a les llenties que es veu que és l’únic calent que menjaves.

No vas rellegir gaires vegades la novel·la de Mann. Ho sé perquè entre les seves pàgines -a diferència dels llibres de Pla, Cirici Pellicer, Gasch, Luján o Xammar- no hi ha massa restes de cendra. Absort, amb l’habà encès, ni t’adonaves com el cigar anava degotant grisalla seixanta anys després.

M’hi he retrobat en els llibres que em deixares. Les restes de la memòria. Però m’hi faltes tu. Sempre m’hi faltes. Encara ara davant una notícia important o un esdeveniment esportiu, instintivament penso que la propera vegada que ens veiem t’ho comentaré. I això ja fa uns anys que no pot ser.

Jo procuro seguir el fil. Fer mèrits perquè tu vegis que no m’he rendit. Que sóc dels teus. Que el fusell que us posaren a la mà us va semblar una joguina. Que tu volies ser només un altre Jesse Owens i no perdre als camps d’Espanya tota la joventut. 

Un modeso joven se dirigia, en pleno verano, desde Hamburgo, su ciudad natal, a Davos-Plaza, en el cantón de los Grisones. Iba allí a haver una visita de tres semanas…

Començo a llegir. Davant la barbàrie o la soledat, la bona literatura sempre guanya.

Un dels grans espectacles que enguany tampoc s’ha programat ni al Grec ni a cap altre festival -que jo sàpiga- és el que diàriament ofereix el meu amic O. netejant peix a la seva parada del mercat de Les Corts. A Barcelona.

Molts dissabtes al matí que estic desenfeinat m’hi arribo. Aquell dia atèn la parada tot sol. Mentre neteja una cua de rap o esmoca una sèpia traient-li l’os de dins i la tinta, la fem petar. Em subjuga la seva destresa. Com fa anar aquells ganivetots.

Deu fer molts anys que conec l’O. Tots dos estiuejàvem a Prades (Baix Camp) Vivíem davant per davant. Féiem taquigols i anàvem amb bicicleta. Compartíem les incerteses adolescents asseguts en un pedrís que ara ja no existeix. Hi van posar una sucursal de La Caixa.

L’O. sempre ha estat una persona amb iniciativa. A vegades amb idees una mica de bombero. Sempre recordaré un matí, després que haguessin desembrassat la casa de Prades per traslladar-se a un pis més espaiós, com em va enredar per anar a l’abocador municipal.

L’avi de l’O. era sabater. A les golfes van trobar-hi un sac ple de formes de sabates. No cal dir que la saca va anar a parar a la brossa per desesperació i gran trasbals de la seva àvia, segons l’O. La missió estava cantada. Vam agafar les bicicletes i vam enfilar la carretera de Capafonts.

En arribar al primer revolt, just a l’alçada de la font del Cap del Pla, vam seguir pel camí de Siurana fins arribar a l’abocador. Avui en dia a Prades la brossa la recullen camions especialitzats, com a les ciutats, però llavors era recollida pel mateix agutzil amb un remolc de tractor. Un decret va prohibir de llençar-la pel balcó.

Havíem fet algunes incursions a l’abocador. A vegades hi trobàvem revistes pornogràfiques. Com que feia poc que havien recollit la brossa, el sac era a peu pla. No va caler baixar pels munts de merda que s’hi acaramullaven.

Amb penes i treballs i deixant formes de sabates per tot el camí de tornada, vam tornar al poble. L’O. va anar directament a casa amb les restes del tresor reconquerit. Jo anava al seu costat. No cal dir que la seva àvia d’aquella feta, va decretar l’abolició dels crusants farcits de nocilla fins a nou avís prèvia dutxa desinfectadora desratitzadora i no se quantes coses més començades amb des.

Sempre riem d’aquella i d’altres gestes fins a l’hora de dinar. Esperem que arribi la N. amb els bessons. M’hi quedo el just per saludar-la abans que comenci entre els xiquets una batalla de gel.

P.D. Per cert, darrerament ha muntat un negoci per vendre jocs d’ordinador directament dels Estats Units. Em tornaria a fer anar a l’abocador si no en fes propaganda.

¿Pero puede uno hacer proyectos? ¿Tanta confianza se tiene en la vida, en la marcha del corazón, en la persistencia del existir? No sé si estaré vivo el próximo verano. Quizá si, pero puede ocurrir que ya no sea el mismo. ¡La vida nos cambia tanto!

Hay seres lo bastante ingenuos como para decir: "Yo ya estoy formado".

Nada está formado, todo fluye hasta un estado distinto, y lo que seré yo mañana puede ser que lo configure mi ser de hoy. Me quedará el nombre, el cuerpo, los datos civiles. ¡Pero lo que cuenta es el alma!

(Julio Cortázar. En una carta datada a Buenos Aires. Gener de 1939)

El trobo al butxacó d’una bossa de viatge. És de fulls reciclats una mica esgrogueïts. La primera pàgina em parla del moviment intern de l’escultura. De com en girarar-nos i tornar a admirar una obra, aquesta ens ha de fer tota la impressió que mentre no la miràvem, ens feia llangots.

Un llistat de persones per a un sopar que no es va arribar a fer mai. Apunts sobre premis literaris. Un intent de racionalitzar despeses  (una tedeu encara valia cinc amb vuitanta i s’havia anat en quinze dies, tres vegades al cine). Idees per a una possible secció humorística per a la ràdio. Una llista de cotxes: un Renault sis, un Talbot cent-cinquanta, un Seat vuit-cents cinquanta…

"S’infectaran els mites" com a segona part d’un vers alexandrí. Cites d’Oscar Wilde, Scott Fitzgerald i Valentí Puig. D’una exposició al Picasso hi ha apuntat "La Minotauromàquia" -aiguafort i raspat- com a possible desencadentant del Guernika. Dos quadres del 41: "Dona asseguda en una butaca"  i "Dona en gris i blanc".

"Malvern és a Worcester", també llegeixo. I que s’ha de trobar com sigui (com sigui subratllat dues vegades) el catàleg de l’exposició de fotografia de la Dora Maar que es va fer a la Tecla Sala. Veure Antonioni. Esbrinar si "Les Enfants du Paradise" ha sortit en DVD.

Llocs on enviar el currículum. Una tal Cristina: trucarà? No trucarà?. Carn, llet, verdura, pa, embotit, pastadents, fairy…

De vegades no cal gaire cosa més. Algú a qui no sents cridar el teu nom després de validar el bitllet a la guixeta. Un somriure amable i sincer que te’l repeteix quan tu finalment et gires. Els besos protocolaris. Maleir una mica la passada nit, llarga de beure fins tard, que et fa lentes les reaccions.

El tren que ve amb un quart d’hora de retard. Ensenyar-se la vida. Dir-se-la amablement com altres vegades. Desenredar una mica més el fil de la madeixa. Parada de novetats. Les justes per no sentir-se aturat, en via morta.

El tren que finalment arriba. El revisor que marca els bitllets. Tots dos tornem a la ciutat que ja ens hem guanyat. Per la finestra desfilada de banyistes en retirada. Els llibres que hem obert. Els telons que hem aixecat. I tant com encara no sabem quin nom posar.

El no quedar-se de braços plegats davant la mediocritat. Denunciar la mentida diària del tot està ja dit i fet. Les pel·lícules. Les exposicions. El món i la guerra. L’immens pastís del fàcil grimpar. El farcit d’hipoteca i nens i cotxe… 

Arribar a Sants amb l’amistat cansada de tant donar-li perquè se la mereix tota. Que els estels deixin lloc a la teva refulgent indignació contra les coses que no van. I que jo sigui aprop per ajudar-t’hi. Jo baixo més endavant.

La nit, pels dos amants ocasionals, és més negra que mai. Ell la fa beure. Vol que recordi. Que sigui capaç d’enfrontar-se amb el seu passat. De quan ja va enamorar-se de qui no devia. De quan va enamorar-se d’un soldat enemic i la van tancar en un soterrani i li van tallar el cabell a zero.

La nit, pels dos amants ocasionals, gairebé es pot mastegar. Una densitat absurda que els nua inexorablement. Una actriu. Un arquitecte. S’han fet l’amor amb absurditat. S’han estimat amb absurditat. Tots dos són casats. Tots dos saben què estan fent.

La, nit, pels dos amants ocasionals, torna a ser la nit de la devastació. Ho saben tots dos que és això tan sols el què els quedarà. Un silenci eixordador. Precís. Com un filaberquí a les respectives memòries. Res no serà igual després d’aquesta nit.

La nit, pels dos amants ocasionals, ja comença a ser com la primera nit que tingueren els habitants de la ciutat per on ara passegen la seva desolació. La primera nit de la resta de les nits. Un estel descomunal. Un gran sol.  Després la nit.

Ho explicava Alain Resnais el 1959 en la seva primera pel·lícula. El guió era de Marguerite Duras. Ell era Eiji Okada i ella Emmanuelle Riva. Meravellosa, punyent, estripada "Hiroshima mon amour".

Una part de mi espera que el lector aturi la seva lectura i giri el cap envers a aquells que estima i els contempli amb una mirada nova.

 Anne Michaels, escriptora canadenca

.

Es diu Antonio Acosta i té 48 anys. Viu a la ciutat argentina de Rosario. Professionalment es dedica a la reparació i construcció de forns per a fleques i tot just acaba d’entrar a formar part del llibre Guiness dels rècords.

La seva gesta: estar-se durant 20 minuts dins un forn de coure pa a 284 graus.

L’esdeveniment -ho explica el periòdicu– va tenir lloc a la mateixa ciutat de Rosario -fleca "San Cayetano II", per ser més exactes- i per tal de protegir-se de la calor, l’amic Acosta portava sis mudes de roba, quatre gorres de llana, una tovallola a la cara i guants a prova de bombes.

Si  la notícia m’ha cridat l’atenció és per la possibilitat que el tal Acosta, involuntàriament, hagi trobat solució perquè les cagareles a conseqüència del mal estat d’uns pollastres a l’ast que estan produïnt tantes i tantes disfuncions intestinals aquests dies, en el futur, no es tornin a repetir.

I és que sembla que Acosta, abans de l’execució "oficial" de la seva sensacional proesa, va fer una prova tancant-se en un altre forn -potser era a la fleca "San Cayetano I"?, no ho diuen si això funciona com els projectes espacials rotllo Apolo- i tot i que es va arribar a una temperatura inferior, només 270 graus, l’estada va ser de 35 minuts!

La part més interessant d’aquesta prova és que Acosta es va tancar amb un pollastre congelat. Pollastre que quan va acabar-se l’experiment, ja era perfectament cuit.

Quina revolució pel menjar precuinat no ha fet Acosta! Davant la desconfiança general que a partir d’ara tindran tot aquest tipus de menges, els empresaris amb inventiva, poden començar a comercialitzar establiments on tu mateix pots tancar-te amb el pollastre, titot o fins i tot porcell, prèviament seleccionat, i veure com es cou l’animal al teu costat sense cap trampa.

Què bonic reunir la família un diumenge al matí, recomanar-los que es posin roba d’abric i tancar-se tots junts en un d’aquests forns en germanor tot observant la cocció dels aliments que més tard s’ingeririen en la mateixa comunió familiar.

Dubto que Antonio Acosta sigui conscient de la magnitud de la seva descoberta. La renovació de la gastronomia, l’oci, la salut i l’enfortiment dels llaços familiars, tot en un mateix pack! Massa!  

Can Vilagüep informa del centenari del naixement de l’escriptor Xavier Benguerel. En recordo la traducció de "Les fleurs du mal" i la impagable correspondència epistolar amb Joan Oliver que edità Proa. Molt recomanable per comprovar com se les havia Pere Quart per trobar el seu lloc en el món literari i teatral del moment, pelat com un jonc.

Més conegut per la seva obra narrativa o per les traduccions, Benguerel era un bon poeta. Trec de la llibreria "Aniversari", el recull de la seva obra poètica que abraça del 1925 al 1985 editada a finals del vuitanta per Edicions del Mall. Llegeixo en veu alta:

No ho sabrem mai i serà l’últim,

aquell, no encara escrit.

Deixarem, signe incert,

potser només una paraula sola

o un ritme insinuat a penes

com un batec de persiana

sobre balcons d’estiu.

No arribarà a ser mai,

però hi haurà un silenci

per sempre d’ell, una blancor interdita

gelosament a mans estranyes.

I qui sap on, en una terra humida,

el tremolós senyal d’un dit anònim.

Hi ha tardes per posar-se tontus i deixar-se d’estils i ortografies. Tardes per escoltar la pluja abraçat a un coixí. Tardes per recordar tot un grapat de persones que ara mateix voldries veure somriure molt. Tardes per deixar-te humitejar els ulls. Tardes per fer de tu una metàfora del que passa al cel. Tardes per jugar una mica a un-dos-tres-pica-paret amb tot de senyors baixets vestits amb barrets de copa i levites. Tardes per posar-se tontus i deixar-se d’ortografies i estils.

Ones d’escuma i sal

que acompassades

gronxen estels cansats

de la calor.

(Calafell. Els Pets)

Ella s’ha aixecat de la gandula i s’acosta a la barana de coberta. Porta una copa amb xampany. El sol comença a treure el nas entre el verd del mar. Fa una mica de fred: té gust de sal. El vent li tira enrere els cabells foscos. L’escassa llum li il·lumina el rostre d’una manera particular.

El capità se la mira amb un mig somriure. Encèn un cigarret. Fa un parell de pipades. S’han passat tota la nit xerrant i bevent. Ella li ha dit que no és massa freqüent trobar homes que sàpiguen escoltar. S’hi acosta amb una manta. L’embolcalla amb els braços.

Aviat seran a port. Sap que ella s’ha de trobar amb el seu marit. Ha tingut un accident d’aviació. És un famós escriptor. Li ha estat infidel infinitat de vegades. Però quan "Tonio" la crida, ella no s’hi sap resistir.

Ella li agafa el cigarret i fa una pipada llarga. Ell li agafa la copa i fa un glop. Ella vol parlar. Dir alguna cosa. Però el capità l’estreny més entre els seus braços.

"M”oblidareu com m’han oblidat tots els meus passatgers. Ha de ser així. Les he estimades totes, les que han estat al meu costat durant una travessia, estirades a la mateixa gandula, plenes del drama de la seva vida, plenes de la seva por de morir.

 "Totes eren boniques i fràgils, com les travessies del meu vaixell, com la vida de les flors i de les papallones que només viuen un dia, com la copa de xampany que teniu a la mà i que, ben aviat, serà buida, pero que sobreviurà en una lluentor més profunda dels vostres ulls.

"I sempre el record clavant en aquest crani (i es tocava el cap) en aquest crani que, fins i tot quan ja sigui un crani d’esquelet, conservarà el gust d’aquesta travessies fràgils, d’aquestes vides fugisseres, de l’escuma del xampany, del reflex dels vostre ulls.

"Tot això no és més que llum, és la mateixa llum que compta, la llum que crea, és només la llum, la llum plena".

Consuelo de Saint-Exupery ho recordarà anys més tard a les seves "Memòries de la rosa".

Amb la vocació de servei que en el fons sempre ha caracteritzat aquest bloc i davant el moment delicat que viu el país, a punt d’enllestir el nou Estatut, ens veiem obligats a fer sortir a la llum tot un seguit d’opinions que poden ferir algunes sensibilitats. Aquest seguit de comentaris foren eliminats de l’enquesta que la Generalitat impulsà per tal de conèixer el parer de les catalanes i dels catalans sobre aquest magne text. Preguem discreció en la difusió del seu contingut.

QUÈ EN PENSA DE L’ESTATUT…?

NOM: Antígona Masferrer Garcia

EDAT: Quatre dies

PROFESSIÓ: Estisoreta en un pis d’estudiants

DOMICILI: Viu amb la seva família darrere un pot de iogurt que caducava el 1992 i que el darrer llogater va deixar en el fons d’un armari.

COMENTARI:

Trobo que l’Estatut hauria de vetllar perquè tothom tingués un enterrament digne. L’altre nit els meus germans Polinicies i Etèocles van sortir de marxa i un dels estudiants del pis es va aixecar a fer un riu acabant amb la vida dels meus germans.

Però perquè posteriorment, durant la fregada trimestral, s’enretirà el cos d’Etèocles mentre que el de Polinices segueix sent una llardarada visible damunt les rajoles?

"Oh déus miserables que heu perbocat damunt el fat de la meva família aitals designis de malaurança…" 

 (Es que estic a punt d’entrar a l’Institut del Teatre i em preparo)

Gràcies

Era un gat tigrat de color ocre. El vam adoptar de petit. Quan marxàvem els caps de setmana, ell venia amb nosaltres. Era un més de la família i tot i fer-se gran en un pis, no va perdre mai l’instint animal.

Quan érem a la casa del poble, sempre rondinava per poder sortir. A l’estiu deixàvem que anés al seu aire. De vegades, si el veies de lluny i l’anaves a buscar, et bufava. Tu no hi havies de fer res allí. Aquell era el seu món i no hi entraven ni amos ni domesticitats.

De vegades tardava dies en tornar i quan ho feia, venia fet una llàstima. Una vegada va comparèixer amb l’orella tota sagnant. Però sempre es recuperava. Bevia, menjava, dormia i es deixava estimar el just per tornar a la jungla.

En el fons tots ens sentíem orgullosos de tenir aquell pinxo de barri que feia anar de corcoll totes les gates del veïnat.

En una d’aquestes sortides algú va reventar-li el cap amb un cop de roc. Vam trobar-lo ja gairebé sec dins un contenidor. No era un mort gens digne per un gat com aquell. El vam treure d’allí i el vam posar dins una bossa de brossa. Va ser enterrat al jardí amb tots els honors que es mereixia. 

Malgrat només tractar-se d’un gat, vaig sentir molta ràbia i impotència davant un fet tan gratuït com aquell. Mai no he pogut amb aquest tipus de coses.

Si avui m’ha vingut al cap la història del gat és perquè he pensat que el policia dels TEDAX que fa uns mesos va perdre el seu gos en un atemptat contra l’Institut Italià de cultura de Barcelona, tot i tractar-se d’un acte de servei, es devia sentir igual de buit. Amb tot, sempre li quedarà la petita satisfacció que la seva mort en va estalviar d’altres.

 Ho esmentava Joan de Sagarra diumenge a la Vanguardia i aquest matí ho he pogut comprovar jo mateix. A la porta de l’insitut s’hi pot veure un cartell: "Grazie Pretto", s’hi llegeix.

Un petit gest que és d’agrair.

Al tren. Tornant a Barcelona.

-…a enlloc, Enriqueta, arribarà la cosa. A enlloc.

– Ai no ho sé.

– Saps què vaig sentir que li deia l’altre dia?

– No. Què?

– Quan arribis et faré una perduda!

– Verge Santa!

– Que ell és un perdut ja ho sabem. Ara que vulgui tirar a perdre a l’altra…

– No me’n sé avenir.

– Com la comèdia de Falset, Enriqueta. Això s’acabarà com la comèdia de Falset!