Els dies i les dones

“Cada dia seguia treballant fins que alguna cosa prenia forma i sempre m’interrumpia quan veia clar com havia de seguir. D’aquesta manera estava segur de continuar el dia següent. Però de vegades, quan començava un conte i no hi havia manera de fer-lo rutllar, m’asseia davant la llar i apretava una pela de mandarina i queien gotes a la flama i jo n’observava l’espurneig blavós. Dret, mirava els terrats de París i pensava: “No et preocupis. Fins ara ha escrit i seguiràs escrivint. L’única cosa que has de fer és escriure una frase verídica”. En aquella habitació vaig prendre la decisió d’escriure un conte sobre cada cosa que em fos familiar. Tenia aquesta impressió present sempre que escrivia i això em donava una bona i severa disciplina. En aquella habitació vaig aprendre també a no pensar en el que tenia a mig escriure, des del moment en que m’interrumpia fins que tornava a començar el dia següent. Així el meu subsconscient faria la seva part de la feina. Baixar l’escala, després, quan la feina se’m donava bé, en la qual hi entrava tan la sort com la disciplina, era una sensació meravellosa i després ja era lliure per passejar per tot París”.

París era una festa. Ernest Hemingway.

POLÍTICA

Continuen les negociacions per desbloquejar el conflicte generat entre el Partit del Motxo i l’Aliança del Fregall per repartir-se la neteja del hall. Representants d’ambdós bàndols han anunciat mobilitzacions aclarint que s’ha arribat a un acord per no fer ús del joc brut en cap moment.

INTERNACIONAL

Reaccions d’indignació del nombrós grup de treballadors argentins davant l’aparició, a la màquina dels snacks, d’un nou producte de pastisseria anomenat "conxas".

LOCAL

S’intensifiquen les investigacions per esbrinar qui va memoritzar a la fotocopiadora de la planta tres, una fotografia del seu acabament d’esquena amb la llegenda "Kiss me, baby".

SUCCESSSOS

Es desconeix el nom de la persona que la setmana passada, va arriscar la seva vida, pitjant a la màquina del cafè, l’opció "consomè". Es recompensarà tota informació que es pugui donar.

CULTURA

En el concurs bimensual d’escrits pseudo-poètics a la porta del lavabos d’homes, el guanyador ha estat  "Que la força us acompanyi", anònim.

ESPORTS

Per tal d’evitar favoritismes, la Lliga de Futbol de Casats contra Solters, proposa que l’àrbritre sigui o bé un casat que tingui una relació amb un solter/a o bé un solter que tingui una relació amb un casat/da.

HUMOR

S’han sentit rumors que el proper any es podria augmentar el sou per damunt de l’IPC.

ANUNCIS BREUS

Vols ser el meu cel·lo per enrotllar-te amb mi? Truca’m al 555123123

Per renovació general, es regala marit. És carinyós amb la canalla. Respon al nom de Pep.

Ara que el silenci encara et bressa amb la tendresa que s’atorga als que tot just acaben d’aterrar a aquest món nostre, via cigonya d’Air France, quatre mots per oblidar tan bon punt aprenguis a oblidar. Quatre ratlles per desaprendre així que els teus ditets com grans d’arròs, d’ara, es tornin mans per subjectar veritats menys literàries.

No escoltis els qui no portin escrit a l’ànima, allò que et diuen que han viscut; desconfia, emperò, dels que a les primeres de canvi t’ho vulguin ensenyar tot. La lletra menuda de les persones es va descobrint al ritme d’un pèndol: ara decepciona, ara sorprèn.

Encara que el carioca vermell se’t ressequi i ja no pinti, no et cansis mai d’escriure noms al costat d’un cor; se n’aprèn molt de les esgarrinxades a aquest dels ventrícles i de les aurícules. Tot i que amb el temps els esbarzers es tornin sabres, la pell sempre serà el millor traductor de l’amor.

No deixis que ningú et digui que una terra no ha d’aspirar a la llibertat; escolta aquells que van ésser per tu, ara, ésser. Costa saber-se d’un lloc -la pàtria d’un somriure també és una ciutadania admirable- però hi ha estats que fa massa que han confós somriure, amb burla. Un és d’allà on vol tornar quan no és a enlloc.

Tingues un amic per estimar-lo i per emprenyar-t’hi. Per sortir a emborratxar-se. Per donar-li tot si t’ho demana. Per demanar-li tot si ho necessites. Per teixir un univers compartit d’inquietuds, desencisos, anhels i contradiccions.

Comet tants errors com puguis encara que amb cada caiguda et pensis que ja no et queda ni un os sencer. Si caus és que has intentat saltar. Aixecar-te amb dignitat és un art que no s’ensenya. Mira fixament als ulls dels qui s’han aturat a recollir-te. A ells els podràs dir sense cap mena de por, tantes vegades com calgui: "m’he equivocat". Ells seran els qui et diran: "no passa res, fill". 

Féiem cinquè d’egebé. No recordo per quin motiu exacte la mestra ens va preguntar, aquell dia, què volíem ser quan fóssim grans. Advocats, dentistes, arquitectes, infermeres…, anàvem contestant. Ell s’asseia al davant de tot. Era miop i escanyolit. Sempre tenia algú al damunt fent-li la guitza. Quan va ser el seu torn, es va aixecar, com havíem fet tots, es va mirar la mestra i va exclamar ben alt: "jo vull ser artista".

La riallada va ser general. M’imagino que a l’hora del pati el grup usual de mortificadors devia créixer ostensiblement. Sempre em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li perquè havia contestat allò de voler ser artista. Era tan sols una atzagaiada, o veritablement obeïa a un resquill de vocació que començava a treure el cap i que no s’atrevia a manifestar?

L’altre dia el vaig reconèixer assegut al costat de la que semblava la seva dona, a la terrassa d’un bar. Vigilava un nen que devia ser el seu fill. S’havia engreixat. Semblava feliç. El nen empaitava uns coloms amb un globus d’aquells d’heli agafat d’un cordill. De sobte el globus se li va escapar enlairant-se molt de pressa. Marranejant, el xiquet va córrer a buscar consol entre els braços de son pare. Em va commoure la tendresa amb que l’acollí i el conhortà.

Vaig estar temptat d’acostar-m’hi, presentar-me i preguntar-li en quin armari remot s’hi amaguen quaderns amb novel·les manuscrites, en quines golfes teles amb escups de color s’hi marceixen; si hi ha baguls amb calaveres hamletianes o velles gravacions fetes amb supervuit.

L’art pot elevar-nos a l’alçada d’allò que és noble, sublim i veritable, dur-nos fins a l’inspiració i l’entusiasme, de la mateixa manera que pot enfonsar-nos en la sensualitat més gran, les passions més baixes, ofegar-nos en una atmosfera de voluptuositat i deixar-nos desamparats, esclafats pel joc d’una imaginació desencadenada que actua sense fre, ens va dir Hegel.

I encara Herbert Read afegia: l’artista ha d’estar disposat a capbussar-se per sota del nivell normal de la consciència humana, i ficar-se sota l’escorça de la conducta i el pensament convencionals, a penetrar dins el seu jo inconscient i l’inconscient col·lectiu del seu grup o raça. L’experiència és dolorosa, ja que en aquesta profunditat l’obra creadora es realitza a costa de l’angoixa mental.

I vaig passar de llarg mirant-me com el globus es perdia cel amunt i aquell vailet era estimat molt per sobre del nivell normal de la consciència humana per algú que, al capdavall, probablement havia fet bé de no deixar-se enfonsar per la sensualitat.

David Imaz mira la seva darrera posta de sol assegut al porxo del seu ranxo de Three Rivers. Una dolència cardíaca demà l’acabarà de vèncer. Morirà feliç: les seves filles, la seva dona, se l’estimen. El seu amic Joseba, escriptor, és l’encarregat de portar a Obaba, al País Basc, un exemplar, dels tres que ha enquadernat, de la seva història. Joseba en farà un llibre. De l’herència del franquisme llegada per vençuts (el seu oncle Juan) i per vencedors (el seu pare, Ángel) a la lluita armada en la clandestinitat, passant pels amors de Teresa (a qui ell mai va correspondre) i de Virginia (que no volia tornar a perdre un altre home), les notes de l’acordió aniran afaiçonant una melodia subtil, com de vol de papallones, on tot un seguit de personatges provaran d’avenir-se amb la força tel·lúrica d’una terra avesada a enfrontar i a enfrontar-se i amb una llengua que com diu un veí americà de David, "ningú no entèn".

Bernardo Atxaga, torna a deixar-nos llegir el que ha escrit. Sense falsos judicis de moral ni actes gratuïts de redempció, ens mostra un bon bocí de la història del seu país. Una novel·la commovedora, potser desigual en el ritme, que conté petites perles literàries i que tracta la realitat sense manipulacions.

Quan érem a la presó, un dia un pres comú que era amb mi a la infermeria li va preguntar pels seus motius per escriure històries. "D’alguna manera s’ha de dir la veritat", li va responder Joseba. 

Llegiu-la!!!!

Sortint de la feina, sortejant tot d’amos estirats pels seus gossos, caminaven plegats els deu o quinze minuts de passeig flanquejat de plàtans fins a la parada del metro. Els servia per no emportar-se a casa les contestes grolleres d’una jefa ressentida amb la vida, posar en comú els rumors d’aparellaments entre aquells dos que al darrer sopar d’empresa van abusar dels xupitos, o maleir l’eteté  que cada mes tenia una excusa a punt per ingressar la nòmina més tard del que tocava. L’altre dia, a mitja tarda, ella va dir-li que deixava la feina. No podia compaginar-la amb la universitat. Galta contra galta, van desitjar-se bona sort. En plegar, caminant ja sol pel passeig i retrobant-se amb gossos i amos, s’adonà que a ell també el començava a estirar alguna cosa. Va atansar-se al collar i va desfer la sivella. L’absència va fugir corrents, esperitada. Ell es va sentir alliberat.

A l’home que assegut observa el corrent, una vegada li van explicar que si mai tenia una pena que li tenallava l’ànima, dient-la en veu alta davant un riu, se li esvairia. Potser per això es va fer escriptor. Lliscant els verbs entre els fulls també s’hi passa el ribot per les incerteses que s’instal·len al capdintre.

Els anys li han macat la vida. Ara vol explicar-se-la. Podrà viure una temporada amb el què ha cobrat per l’avançament de la seva autobiografia. No en té ganes, però li és necessari. L’Argentina daurada de la infantesa entre els seus pares que li donaren tot. Ell no els va tornar gaire. I sobretot Roma, la seva mare-pàtria-estendard d’una llibertat, d’un temps passat.

Roma, l’esposa, la mare, l’amiga… Sempre fem tard a dir t’estimo als qui mai ja no ho esperen. Mai no aconseguim saber què se n’ha fet de l’amor que no vam saber interpretar a temps. Adolfo Aristarain ens ho explica a ritme de jazz, en una pantalla.

La cortina, esbalandrada pel vent, fa caure un got de tub de plàstic amb vi ressec. Una taca malva damunt l’hule marcat d’anelles multicolors. Restes de truita de patata esgrogueïda, verdejant ja quasi. Burilles surant en mars de cervesa calenta. Arabescs damunt els plats redecorats de menges incrustades. Un tap de cava amb escuradents clavats; domèstic sputnik. La funda del sofà deixant-lo amb les vergonyes a la vista de tothom. Ampolles de vi buides. Cedés que han fet el salt a la seva capsa original. Encenedors oblidats. Indicis de restes de boirades de fum legal i il·legal. Falsa lucidesa de migdia encara no sotmesa als analgèsics. Tebior de llençols pròpia punxant-te per no haver-ne buscat de noves. Començar a netejar l’escena del crim: els CSI de les festes urbanes, voldran començar a desemmascarar els culpables.

"El nostre poble, no coneix, socialment parlant, ni la ironia ni l’humorisme -aquestes posicions de l’esperit humà-, necessita una mena de voluptuós casuisme moral que serveixi no pas per a millorar el país, sinó per a identificar traïdors. Hom crea dogmes, no pas per sumar, elegantment, sinó per restar implacablement. Aquesta mecànica sinstra, havent operat durant tres o quatre segles sobre aquest país, ha creat el poble més sensible a la vidriositat de la terra, i ja se sap que els pobles vidriosos estan condemnats a servir de plataforma de tots els histrions que sàpiguen presentar-se amb l’aire màgic de l’apostolat. Desacostumat a la responsabilitat que dóna el govern, impulsat pel primarisme rústic, fémení i malaltís que hi ha a l’essència del gust de destruir, el nostre té una tendència a ensorrar els qui els serveixen d’una manera normal i a fer una aurèola als qui enganyen d’una manera llampant."

Josep Pla. Francesc Cambó. Materials per a una història.

"El meu avi deia que tothom ha de deixar alguna cosa al seu darrera, en morir. Un fill o un llibre o una pintura o una casa o una paret construïda o un parell de sabates que ha fet. O un jardí plantat. Alguna cosa que la teva mà hagi tocat d’una manera que, en morir tu, la teva ànima tingui un lloc on anar  que quan la gent miri aquell arbre o aquella flor que vas plantar, tu hi siguis. Tant és el que facis, deia, mentre transformis alguna cosa de com era abans que la toquessis en una altra cosa que, després que n’enretiris les mans, és com tu."

Ray Bradbury. Fahrenheit 451

Al tren, una dona amb el seu fill, d’uns tres anys, a la falda. Tots dos es miren un llibre il·lustrat que parla de dinosaures. La mare va passant pàgines llegint les característiques de cada animal. Tot d’una, la dona diu al nen: "Saps que el Pipo, el gos del iaio Ton, està molt malalt i pot ser que un dia s’adormi i no es desperti més?". El nen ni s’immuta. Fixa la vista en el llibre. "Els dinosaures també van acabar morint-se tots, oi?" i la mare contesta, "sí", li fa un petó, gira full i passa a explicar les particularitats d’un pterodàctil.

En roda de premsa, aquest matí, el poeta X acompanyat del seu editor, ha desmentit categòricament els rumors sobre la seva possible retirada. El poeta ha confirmat que els problemes detectats al seu colze, d’ençà el darrer llibre, no són tan greus com s’apuntaven i que espera posar-se en mans dels millors especialistes per començar la recuperació el més aviat possible. Davant les insistents preguntes dels nombrosos  periodistes aplegats que volien saber si aquest fet afectaria la seva futura poesia, el poeta ha volgut deixar clar que és prematur parlar d’això, que queda molta temporada per endavant i que els versos s’han d’anar guanyant setmana a setmana però que és la seva voluntat donar encara una quants títols més a l’afició.

De tant pastar la por

qui sap si es dissoldrà en els límits

de la seva incongruent permanència.

En la grisor d’uns cels pal·lídissims,

on els núvols s’allarguen

cap a horitzons invisibles.

(Inèdit de la Montserrat Abelló llegit al passat Festival Internacional de Poesia de Barcelona)

Passar per davant d’un fris de Rebull a Via Laietana o del de Picasso a l’edifici del Col·legi d’Arquitectes a la plaça Nova de Barcelona i no sentir res especial. Ésser a la plaça del Mercadal de Reus, de nit, amb els fanals fent brunyir les lloses encara numerades i ésser assaltat per una tendresa estranya. Els paisatges, com les persones, necessiten descansar de l’habitud per esser descoberts amb una mirada nova.

Yo me paso la vida buscando en mi estudio -mi lugar favorito- para intentar aproximarme a lo que desconozco, ahí me he dado cuenta de que existe el tiempo en mi escultura. Existe una versión que no es la versión temporal corriente. Es la de un hermano del tiempo: el espacio. El espacio es un hermano gemelo del tiempo. Son dos conceptos absolutamente paralelos y tremendamente similares. Y cómo yo estoy muy condicionado por el espacio he estado siempre muy interesado en el tiempo. Me interesa el tiempo que es armonía, es ritmo, son medidas y ya dejan de ser tiempo de reloj. Es otra cosa.

Eduardo Chillida. Escultor