ALLÀ FORA
Com que la gent s’amuntega tot just sortir a l’andana, tiro avall fins al costat d’un fanal. Quan jo hi arribo, elles ja hi són. Xerren d’això i d’allò. N’arriba una altra amb un noiet. Aquesta els diu que han anat d’excursió, amb el noiet s’entèn, i que per això va vestida d’aquella manera. Té accent de l’Ebre.
Quan arriba el tren, elles i jo, pugem al darrer vagó. No ens asseiem gaire lluny. Continuo parant l’orella. Tercer grau a l’excursionista sobre el noiet que s’ha quedat en terra. L’ebrenca no bada boca: són amics. Res més. D’entre totes, n’hi ha una que porta la veu cantant. Escoltant-la, sembla més gran dels vint anys que tot just deu tenir.
Els companys de pis, les assignatures, els nòvios, les farres, els nous emparellaments de la colla… m’empasso tot el repertori.
Recordo que a la sèrie de televisió Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues) cada jornada laboral, el sergent, acabava l’adjudicació de les diferents tasques als policies amb una frase: “…i parin compte allà fora”.
Escoltant tot aquella tirallonga d’innocents i ingènues aproximacions a una vida que no té res a veure amb la realitat, m’auto-censuro per no aixecar-me i vestit amb l’uniforme blau, dir-los que gaudeixin intensament de tot allò de què parlen, però que sobretot, quan surtin d’aquell pot de cotó-fluix on ara viuen, parin compte amb la selva que es trobaran allà fora.