Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 20 d'agost de 2008

LA CAUSA

Quan escrivia, normalment a la terrassa, sempre que feia bon temps, no tolerava cap distracció. Els criats tenien ordres explícites de no acostar-s’hi. Molt menys que li passessin trucades o que l’importunessin amb alguna visita que aparegués sense avisar.

En aquell moment, estava treballant en una novel·la. Havia rebut tota la informació tècnica que li calia dels negres que l’ajudaven. Feia molts anys que havia emigrat del seu país i ara vivia, confortablement, exiliat i establert damunt la fama i els diners que les seves novel·les, adreçades a mestresses de casa amb ànsies de fugir de la monotonia de les seves vides insulses, li proporcionava.

La crítica, malgrat que la qualitat literària del que escrivia era cada vegada més deplorable, mantenia aquell subjecte més o menys valorat, gràcies al lliurament, en cos i ànima, que l’escriptor professava per l’alliberament del seu país d’origen d’una dictadura, el dictador del qual, no havia permès que l’escriptor, llavors Poeta Nacional, es fes càrrec del redreçament cultural del país amb un ministeri a la mida del seu talent i necessitats crematístiques. D’aquí la seva lluita ferotge per enderrocar-lo.

Dos redactors i una secretària, admiradors devots de l’obra de l’escriptor, s’encarregaven de gestionar un Institut abocat a la causa alliberadora. S’escrivien articles i es muntaven taules rodones. Tot en favor de l’escriptor, que rebia tantes subvencions com calgués per viure de i en favor de la causa.

El primer criat va entrar a l’hora del martini. L’escriptor el xarrupava fent ganyes. No era prou sec. Admeté la intromissió perquè en aquell moment feia aquella pausa. “Una senyoreta demana veure’l”. Va dir el servent. “De cap manera, no pot ser. Ja ho saps”. “La senyoreta insisteix. Diu ser del seu mateix país d’origen”. Va acabar-se el martini d’un glop. Hi deixà l’oliva amb l’escuradents. “Fes-la passar, va. Avui em sento magnànim”.

La noia va entrar a la sala. Anava vestida amb uns parracs. Feia pudor. L’escriptor la flairà de lluny. S’agenollà als seus peus i li demanà, en el seu mateix idioma, una mica de menjar i diners. Havia aconseguit fugir de la tirania. Plorava. L’escriptor se la va treure del damunt. Aquella olor, d’aprop, era encara més insuportable. Va haver de rumiar abans de contestar amb aquella mateixa llengua que feia anys que no parlava. Quina mania en haver de parlar diferent si hom es pot entendre, la mar de bé, en anglès, per exemple.

Va fer aixecar la noia de terra. L’assegué en una butaca. Ella tremolava. Tenia els ulls enfonsats. Li va treure el mocador que portava. Era molt jove. Li recordà la noia d’un poema llarguíssim i horrible. L’havia escrit anys abans, en la seva joventut. “Això alimentarà el teu esperit, joveneta” i llegí el poema, traduït al francès, amb aquella entonació horrorosa que gasten alguns poetes, amb el llibre entre les mans, donant tombs per la sala.

Quan ja portava més de mitja hora llegint, de cop i volta, a la noia se li il·luminà la cara. Havia quedat impressionada per alguna cosa. L’escriptor es fixà en el vers que havia suscitat una reacció catàrtica tant honorable. Va buscar un llapis i el subratllà. Començà a repetir-lo una vegada i una altra, escoltant-se més que fent-se escoltar, sense advertir que la noia corria cap a la terrassa, treia l’oliva de l’escuradents i se la menjava amb voracitat, llepant-se els dits i tot.



  1. Quina bona descripció.
    O, en plural, que t’adreces a unes quantes.

    (Es diu t’adreces, o te n’adreces?
    O te n’has adreçat…
    :-))

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent