L’ÈPOCA DAURADA DEL FLAMINGO
Ara mateix, no sé tampoc si la vida és com un sudoku o com uns mots encreuats. Ella hi tenia tirada a establir aquesta mena de dualitats. Hi tenia tirada a fer aquesta mena de comentaris que, la veritat, sempre tenien el mateix resultat entre el nodrit grup de seguidors que llavors encara tenia: instintivament feien petar la llengua contra el paladar, com dient “ja hi tornem a ser” i demanaven un altre gintònic a la barra.
Aquest fet, el de demanar un gintònic, no pas el de fer aquest soroll amb la llengua, era molt agradable i beneficiós per nosaltres. Portàvem el Flamingo, el bar on Ella i els seus feien cap cada nit aquell agost. Bé, el bar el portava el Carlos i nosaltres. Aquest nosaltres estava format per mi mateix i l’August. Encara que fóssim dos, quan algú havia de contestar a la pregunta usual de “Qui el porta ara el Flamingo?”, indefectiblement la resposta era “Pel Carlos i ells”. No vam aconseguir mai la individualitat.
Ella era una dona que es feia notar. I no ho dic pas per aquesta mania seva d’amputar el seu existencialisme, que l’August sempre va saber que era autèntic, d’una manera tant barroera. Ella era com era i l’August, això també ho va saber de seguida. Bé, ho vam saber tots dos, però l’August d’una manera… com ho diria?, més visceral, més salvatge. Menys intel·lectual.
Carlos va avisar-nos el primer dia. “Vindrà una noia. Pareu compte tots dos. Estem?” Després aprendríem que quan Carlos reblava les frases amb aquest “estem”, volia dir que la cosa anava de debò. Tot va venir per la vena de l’existencialisme, segons l’August, fos com fos, deslligat del pal major, August, a les primeres de canvi, va deixar-se enxampar pels cants d’Ella i de la seva tropa així que en va tenir oportunitat.
Encaparrar-se d’una clienta és una mala cosa. Mai saps si et vol només per la beguda que et podrà treure de manera gratuïta o veritablement vol alguna altra cosa de tu. Ella no estava interessada en l’August. El dolent del cas és que tampoc estava interessada en beure a costa de l’August. Més d’una nit va atacar-me. Què creia que era la vida? Una ensaïmada o un braç de gitano? Una escolopendra o un llangardaix? Una impressora o una fotocopiadora?
El meu interès intel·lectual en vers Ella era absolut. Cal que ho digui? Em tremolaven els bocins de llimona que havia de posar dins els gots. Queien per terra els glaçons. Havia de fer repetir dues vegades al client què volia beure. Em tenia atrapat i, mal m’està dir-ho, més que res pel pobre August, sentia un dolç plaer massoquista en aquest fet.
El desenllaç de tot plegat va anar de la següent manera: quan el Carlos va ser detingut per un trapi amb una partida de pastissets de Benifallet d’origen dubtós, totes les desgràcies van venir soles.
Ella va deixar de donar opcions a la significació vital. Es conformava en que la vida fos una cafetera, un diorama o un paquet d’espaguetis. Així en singular. Això va fer pujar la mosca al nas dels seus acòlits que van deixar de voltar-la. L’August va decidir demanar feina a Correus després que ella no es presentés pel bar durant dos setmanes seguides.
I jo, bé, jo ara sóc l’amo del bar. Faig el que puc. Penso en aquells temps. Però tinc interessos intel·lectuals amb alguna clienta. L’època daurada del Flamingo sé que ja va passar. Si ve l’August a portar-me alguna postal, la fem petar. Si no, no. Ella va tornar una vegada i va demanar per mi. No em va conèixer. El Carlos va fer el mateix. Ho vaig lamentar molt.