Els dies i les dones

És curiós com això de la Crisi s’escampa a tots els àmbits com una teranyina lenta i abnegada.

De totes les conseqüències -i per endavant la meva solidaritat amb els qui hi estan enganxats de veritat- una que em sap greu, que em fa pena. Que m’emprenya especialment.

No sóc sol a dir-ho. El Jaume, l’altre dia, també s’hi referia amb llàstima.

Chillilda Leku, el lloc on Eduardo Chillida va decidir plantar un bocí del que era, haurà de plegar veles, almenys de portes enfora, al gener.

Feia molt de temps que volia passejar-hi entre els colossos rovellats, entre els bolets de pedra escampats ací i allà. El setembre passat vaig poder finalment visitar-lo. I totes les expectatives van quedar en un no-res.

Chillida sempre ha estat un artista molt preocupat per la recepció de la seva obra. Lluny de l’adotzenament d’aquell que penja el que fa en sales fredes de museu, Chillida parla des de la terra i li cal que la gent toqui, experimenti, senti, no des de la distància, sinó deixant-se atrapar per la inèrcia gravitatòria de cada peça.

Quina llàstima no serà, ara, haver de veure les obres des de darrera la tanca, com aquelles feres tristes i famolenques dels zoos barats que abans es podien trobar arreu, sense poder-les fer córrer i saltar i rugir a través de tots els teus sentits.

Quarts de vuit del matí. Una mare espera l’autobús de l’escola. No gaire lluny, un parell de xiquets, els seus fills, s’empaiten i peten contra el vidre d’una fleca que serveix esmorzars. Riuen.

En sentir el so de les mans esmorteïnt l’impacte, la mare, sense mirar-los exclama: “us fareu mal i plorareu”.

I jo que passo per davant, camí del metro, trobo que és un just vaticini, aplicable a tantes circumstàncies de la vida…

Tres setmanes seguides de reunions amb les mateixes persones, als mateixos llocs, els mateixos dies.

Demanar la paraula amb el dubte de si el que vols dir, ja ho vas dir, ho estàs dient, o potser ho diràs.

És curiós això de viure o haver viscut, en una comunitat geogràfica més o menys petita. Allò del “aquí ens coneixeme tots”.

Pot passar que l’anunci públic d’una desgràcia a algú que vivia en aquesta comunitat, primer només et cridi l’atenció pel fet que, aquesta persona, residís en un lloc que tu has visitat, que forma o va formar part, del teu territori usual.

Poden passar els dies i oblidar l’afer i de sobte, en un sopar, algú pot recuperar aquell desastre i dir-te que hi ha algú que coneixes que indirectament hi tenia alguna relació amb aquella persona.

Llavors, la solidaritat geogràfica, la fredor de només unir-te una pinzellada paisatgística, queda enrera, t’assola un altre pesar, una sensació més inquietant malgrat la distància de tot plegat,  prenent com pren, la mala notícia, proporcions humanes, properes.

Més d’un dia ens hem aixecat amb l’asfalt més brunyit que mai. Ha plogut. En fer pujar la persiana, tot aquell munt d’horitzons diminuts, no ens han colpejat amb un cop de baf calent. Hi ha la frescor de la nit feta llum, difusa, repartida a petits glops pel verd del fullam dels plàtans.

S’han conjurat els Déus per ser benèvols amb els qui a l’agost no ho invertim tot en platja i crema i galvana? Amb els qui comprovem que enguany, el metro, va igual de ple que en altres mesos?

Pot ser que siguin miratges. Agafadors que se’ns permeten als qui tenim la jornada laboral tota per nosaltres. Una espurna mofeta que se’ns escapa en comprovar que als guiris i als no-guiris, se’ls han embrutat les xancletes de fang; s’han hagut d’embolicar amb tovalloles, camises de màniga llarga, i que molts només veuran la platja des de la seva habitació amb vistes a la porta del darrera del restaurant xinès de la cantonada.

Nosaltres hem entrat a l’imperi de l’airecondicionat. I mirem a través dels vidres, fresquets, sense coll, amb la rebequeta a les espatlles, el sol deixondit. Algú ha premut al comandament a distància el signe + que hi ha al costat del dibuixet de l’astre més gros. Llavors la processó de carns vermelles, blanques, taronges, embotides, retallades, fusionades, en virolats abillaments, avança com un exèrcit de zombis de temporada.

I mai no sabem si és millor treure de la màquina un consomè ben calent i beure’ns-el a la seva salut o voler ser la perla de suor que els llepa i morirà en la tebior de la sorra, damunt una tovallola, arrebossada tota.

Despertar-te a quarts de cinc de la matinada pels crits d’una parella que es diu de tot al carrer.

Treure el cap per la finestra i ser incapaç de saber què es diuen per no entendre la llengua amb la qual s’esbaconen.

Intentar recomençar la son sense saber, si aquesta circumstància, és una sort o una desgràcia.

“Les persones són mortals pels seus temors i immortals pels seus desitjos“.
                                                                 Pitàgores

Fa setmanes que mandrejo en aquestes pàgines. I no acabo de veure clar quin és el motiu. Massa activitat? Possiblement. També que amb el facebook i el twitter, una part important del perquè vaig obrir aquest bloc, és a dir, com un tauler d’anuncis d’activitats que sovint no se’n parla, ho tinc cobert.

Desaparèixer? Potser sí. Al capdavall són ja cinc anys intensos. Però m’hi resisteixo. Sóc un sentimental i ajuntar una paraula amb una altra, mai estat un sacrifici feixuc, ans al contrari. Però ha desaparegut la fal·lera. Això és evident.

Caldrà, com tot en aquesta vida, reinventar-se. Tornar a començar. Trobar la manera d’enamorar-me de nou d’això de d’anar desgranant bocins d’un. Però tampoc no passarà res si no me’n surto. Amb el temps un s’adona que de lletra escrita, en sobra. La gent es llença a publicar les seves “estupefaccions”, per dir-ho en termes ferraterians, amb una total manca de vergonya.

Si més no, em complau veure que les visites no minven. Que malgrat l’atur, algun despistat deu fer cap al meu caramull de lletres. Potser sí que només per aquest motiu val la pena no llençar la tovallola.

De moment abaixem la persiana fins a mitja porta.

Veure el mar des d’un hospital és com esperar que floreixi una planta de plàstic.

I no saber sortir-ne d’aquelles pedres que rodolen des de fa mils d’anys des del Montsant.

D’aquelles terres de color groc i malva.

Dels ceps de mans recargolades.

És ell que em truca al mòbil. A mitja conversa, sento, a través de l’auricular, un timbre de telèfon. Se’m disculpa. “Em truquen per l’altra línia, un moment”. Sento com agafa l’altra trucada. Parla una bona estona. “Perdona, ja saps com va tot això; has de contestar a tothom si vols ser eficient”.

I jo, que tinc l’ordinador obert i veig com van apareixent tweets, mails, comentaris al bloc, comentaris al facebook; que em truquen al fix, a la porta, que tinc la llet al microones, però que no deixo d’interrompre la conversa en cap cas, penso que no, que no es tracta d’una qüestió d’eficàcia, sinó d’educació.

315.360 hores de vol. I el que queda!

Neva. Avui no, ahir. Nevava, doncs. L’habitual paisatge, l’habitual carrer, s’anava omplint d’una matèria blanca. Els buits els omplia el blanc. Les motos aparcades davant de casa, els bícings aparcats davant de casa, s’anaven camuflant amb aquella lassitud estranya de les brosses voleiant.

Els cotxes obrien solcs rectes i paral·lels a les calçades. Esternudaven els senyors de colors dels semàfors, i en cada atxim o atxum, queia un tou de neu damunt un paraigua o damunt una caputxa de xandall. El soroll de la neu damunt la neu és un plop inimitable. Els cotxes haurien d’haver callat per sentir-se bé.

Al balcó, de barana d’obra, s’hi anava posant tot de granissat. Un pamet ben bo. I a terra, es prenia una teranyina que primer es podia agafar amb la mà i que després, en virtut de la seva perennitat més aviat desastrosa, s’arrapava a les raconades, com si juguéssim a arrancar cebes.

No he pres fotos, ni vídeos, ni res. No en sé, i jo, sempre he cregut que una paraula diu més coses que mil imatges.

He palplantat la cadira rere la finestra i he anat apuntant amb un llapis en un full quadriculat arrancat d’una llibreta qualsevol -hi ha una taca d’oli al capdamunt- l’atzar d’un borrim de cristallets en una branca anorèxica; un imbècil que es fa retratar pels transeünts mentre el vent se li menja el paraigües; l’eixam de plomes d’un coixí còsmic que s’ha esventrat de sobte per allà dalt… N’he comptat, d’atraccions com aquesta, fins a una dotzena ben bona.

Després ja estat l’alarma de la notícia pelada: Adif que organitzava de manera gratuïta, estades de supervivència als seus trens; les rondes on calia posar cadenes -no es tractava de trencar-les, les cadenes?.

Al metro, obert tota la nit, la llum esmorteïda de la superfície, s’ha filtrat cap a sota. I una veu deia “propera parada” i els borralls, allà baix, han estat només llum de fluorescent.

Estem de celebració. Xanet, xanet, aquest bloc celebra, amb aquestes quatre lletres mal posades d’ara, el seu apunt número mil!

Si m’ho haguessin dit, ara fa cinc anys, que arribaríem a aquesta monstruositat de lletra dibuixada damunt la pantalla, hagués dit: tira, tira, quina bestiesa! Enfilàrem l’agulla, però. I mira tu, fins ara.

No sóc propens als balanços. El balanços només s’han de fer quan “siguem al port amb al desconeguda”, com va dir J. V. Foix. La resta…

Hi hagut moments que he dubtat de continuar. Hi haguts moments, sobretot amb el cap posat en dèries més importants i transcendents, que m’he dit si valia la pena tot plegat. Mantenir un bloc vol dir invertir temps que podries estar invertint en altres coses.

I a fe que ara mateix, de cara a l’acabament de l’hivern, la florida de la primavera, per mi no serà només metafòrica, tocarà pencar; i de valent! Però sóc tossut de mena i de moment, de dies, de dones, encara n’hi haurà.

Pagat em considero si a mitja dotzena de persones, en algun moment donat, després de llegir alguna d’aquest miler de lletrarades, he aconseguit que més enllà dels pocs minuts que es tarda en passejar-hi els ulls, s’hi llegís en el seu rostre, després, una mica d’alleujament, un arrap de solidaritat o, simplement, alguna cosa que abans no se sabia.

Gràcies a tots!

(Volia destapar xampany, però tal i com estan les coses, agafeu un grapat de cucs taronges i que us vagin de gust!)