PER DIR-NE D’ALGUNA MANERA
Passo el diumenge a la tarda mirant la declaració davant el jutge del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet.
No és gaire entretingut. Les preguntes dels diferents advocats representants de les acusacions particulars, no són gens originals. A més, el senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, és dur d’orella -o s’ho fa- i gairebé en cada pregunta deixa anar un enervant “eeeeh?” que posa molt nerviós.
Recorda una mica a la gran Doña Rogelia i el seu “mandeeee?”
Se’ls perdona. Ningú no podia preveure que les cintes es filtressin. Espero que en les propers compareixences, tots plegats tinguin en compte aquesta possible circumstància i afegeixin una mica de marro o que contractin, els senyors, per dir-ne d’alguna manera, del País o del Mundu, uns guionistes que editin les imatges afegint comentaris tendenciosos; com si fos un reality, vaja.
A més, pel que es veu, el senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, es dedicava, bàsicament, a firmar tot el que el senyor, per dir-ne d’alguna manera, Montull, li posava davant els morros. “Això ho haurien de preguntar al senyor Montull”, és una de les respostes preferides del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet.
M’imagino els fills del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, cada trimestre, amb els butlletins de notes obertes davant del seu pare i la satisfacció que els devia produir el fet que encara que els fulls estiguessin plens d’insufis, el seu pare, intrèpid gargotaire, signador professional, estampés el seu vist-i-plau sense fer preguntes.
Encara que també me’ls puc imaginar el dia de Reis, obrint paquets i més paquets, amb regals que no tenen res a veure amb el que havien demanat a la carta preceptiva.
Veig les seves carones tristes, decebudes, reclamar davant el seu pare el perquè d’aquells errors i veig, igualment, el posat desmenjat del senyor, per dir-ne d’alguna manera, Millet, adreçar-se a la seva descendència amb un lacònic: “Això, nens, ho heu de preguntar al senyor Montull”, per dir-ne d’alguna manera.
Jo no n’estaria tan segur que els seus fills tinguessin un disgust el dia de Reis o en el moment de signar les notes. Sembla ser que els descendents també s’hauran de fer els sords quan els preguntin, i potser diran: “això, ho han de preguntar al papa, que ell era el que firmava les notes”.
Quan parlen de presumpció d’innocència es deuen referir a la “innocència” de la societat en general, que som tots un innocentons!