POEMA DE L’ÉSSER
L’any 1995, l’aprenent d’escriptor, només tenia vint anys. No tenia consciència d’estar vivint en un país que no Era ni de moltes altres coses. Eren temps d’encarar la vida de dissabte en dissabte. De buscar en la colla la col·lectivitat i de trobar en els primers poemes escrits, la individualitat requerida i necessària per fugir d’un Ésser a menystenir per massa vague i fàcil d’acceptar.
Sempre amb els ulls ben oberts, l’aprenent d’escriptor, va veure un reportage a la televisió que el deixà sense esma. Es titulava "La flaca Alejandra". El nom de veritat d’aquesta flaca era Marcia Merino. Havia militat al MIR xilè i havia delatat a molts dels seus companys durant la dictadura de Pinochet.
Amb els anys, l’aprenent d’escriptor, va descobrir que el reportatge, l’havia fet la Carmen Castillo, una antiga militant del mateix MIR que va perdre el fill que esperava per culpa de les pallisses que li donaren durant una detenció. Sembla que va ser la mateixa Flaca Alejandra qui l’havia denunciat. El documental es va presentar al MINIPUT de Barcelona el mateix 1995, tot i que es va rodar 1993.
En aquell temps, l’aprenent d’escriptor, de seguida acudia a la ploma. Va trobar que aquella dona a qui molts supervivents es negaven a rebre o que insultaven directament, malgrat que havia denunciat molts dels agents de la DINA, bé mereixia l’oportunitat de fer-se poema. L’aprenent d’escriptor pensava ja en el seu d’Ésser, aquell que algun dia l’abrigaria sense embastaments superflus.
Finalment el poema va sortir a la llum. Fins i tot va ser guardonat un any després junt amb d’altres poemes.
Ara rellegint-lo, l’aprenent d’escriptor, s’adona que no el va escriure per a la Flaca Alejandra, aquell poema. El va escriure per a molta, molta altra gent. Persones que probablement, avui, destapin ampolles de xampany o senzillament, recordin somriures i presències brutalment absents amb el regust amarg que provoca sempre només poder complaure’s amb les justícies que atorga el pas del temps.
Que reposi en pau el fill de la Carmen Castillo i molts altres fills, filles, mares i pares que no van poder Ésser.
Que la pau no t’arribi mai al teu d’Ésser, Augusto Pinochet, monstre indecent, ni tampoc a cap dels teus.