Per a quí escrivim? Pel nen que amagava una llibreta vella sota el llit i l’omplia de versos pensant-se que feia poemes? Per a aquella primera part contractant de la llengua amb la llengua, dels besos amb els petons? Pel primer gest d’amor viscut amb pressa? Pels altres on ja vam ser cadència de saber-ne amb estima o amb furtiva nocturnitat? Pels ulls que no vam saber mantenir a la vora? O pels que ens van engalipar amb promeses de contes de fades? Pels qui vam trair gairebé sense voler?
Per recordar els que s’han quedat sense veu massa aviat? Pels qui prou feina tenen en buscar-se la vida com per cridar? Pels qui es van empassar la joventut disparant a joves tant o més il·lusos que ells? Pels qui sempre s’han conjugat amb el futur imperfecte? Pels qui no entenen que prendrem allò que ens pertoca perquè la raó, a diferència de la veritat, es demostra sota el risc d’equivocar-nos?
Pels qui ja han pogut penjar al capçal del llit el títol d’escriptor? Pels mandarins que potinegen des dels diaris? Pels editors que només publiquen els que tenen el títol d’escriptor penjat al capçal del llit o el què els dicten els mandarins que potinegen als diaris? Pels anònims cercadors que trobaran consol en una facècia, o emoció rabent en un vers nu? Pels qui ens estimen i mai no diran que no servim? Pels qui ens estimen i mai no permetran que ho deixem córrer? Per a quí escrivim?
per damunt de tot s’ha d’escrriure
i per a tu, i per a mi, i per a nosaltres. Bona nit. No afluixis pas.